Miami Barça

El Barça farà públic en aproximadament una setmana, la concessió de la llicència per obrir una franquícia de la MLS a Miami. Les qüestions que ens assalten amb aquest tema són nombroses: és positiva aquesta iniciativa per a la projecció del club a nivell internacional?, quins fluxos (econòmics) rebrà el Barça per aquesta operació?, i finalment, la més important, això es fa buscant el benefici del club o l’individual?

1. Des del punt de vista empresarial, la idea de crear succedanis de la pròpia marca no és aconsellable. Es pot crear, a nivell internacional, un desprestigi de la imatge de marca que pot afectar molt negativament al Barça “original”. Imaginem que el Miami Barça no aconsegueix bons resultats a la seva lliga (que d'altra banda, poca sortida mediàtica pot tenir un equip de soccer a USA competint amb el futbol americà i amb el bàsquet), quin sentit tindria la McDonaldització del Barça si les franquícies no mantenen el nivell de l'original? Algú podrà rebatre aquesta opinió dient que si les coses surten bé, serà una forma d'exportar el futbol de qualitat i de fer més popular un esport que no és l'esport rei dels Estats Units. Grans ambicions que poden esclatar als dits dels qui ho gestionin.

2. L’aspecte econòmic s’ha de tenir en compte, també. Les previsions pel primer any de funcionament de la franquícia fetes pel club, assenyalen que s’obtindran uns resultats propers als 1,5 milions d’€ de superàvit. Així doncs, cal que el Barça es jugui el seu prestigi internacional per obtenir uns beneficis extraordinaris que representen, únicament, el 0,37% del pressupost del club?

3. Per tot això, cal preguntar-se si la directiva s’està guiant pels interessos de la institució o si, per altra banda, tot això s’està fent per l’expansió, a nivell mundial, de la figura de Joan Laporta. Per a nosaltres un equip, un club, i en aquest cas, més que un club, no ha d'obtenir la fama a nivell internacional a través de franquícies. Per què hi ha d'haver més d'un Barça?

Potser les intencions són bones, la idea d'exportar la marca a un mercat monstruosament ampli com és el dels Estats Units pot tenir efectes beneficiosos... però és que tot ha de ser màrqueting pur i dur en el món del fútbol? Un club s'ha de construir a partir dels seus èxits, construir una història que arribi a ser mítica, de tal forma que la gent desitgi conèixer el club allà on es troba, en el seu punt únic i original. Que el Barça es faci gran i conegut a nivell mundial depèn dels èxits a nivell mundial (Champions League, Mundial de Clubs, jugadors internacionals guanyant Mundials, Eurocopes...), que creixi la llegenda perquè la gent vulgui visitar el Camp Nou, venir a Barcelona a veure el Barça de debò.

Amb el vent a favor

Un Barça que destrossa el rival, que desmunta qualsevol plantejament tàctic. El Numància es va presentar al Camp Nou com un equip perfectament treballat i va oferir 35 minuts d’ordre i disciplina que van aturar el Barça ja fins al final del primer temps. La línia 1-4-1-4-1 de l’equip visitant era un goig de perfecta preparació. El seu rigor, els moviments de cada jugador, semblaven fins i tot més ben apresos i més ben executats que els del Reial Madrid el dia que va venir al Camp Nou per perdre la lliga.

Sempre tres cobertures a l’home que conduïa la pilota. Si la rebia Messi, ja tenia a sobre el lateral + interior + mitja punta esquerre. El mig centre defensiu ordenava i corregia errors, el seu joc era bàsicament posicional, i feia a la vegada de tercer central, si això era necessari. Eto’o es veia engolit per la defensa numantina. Si la rebia Henry a l’altra banda, ja tenia a sobre el lateral + interior + mitja punta dret. Xavi i Iniesta no trobaven línies de passada clares entre línies i el joc era massa posicional tret d’alguna desmarcada.

La defensa numantina es situava a la frontal de l’àrea, marcant una arriscada línia de fora de joc. Per allà hi havia possibilitats, una desmarcada, una passada alta. Sembla fàcil dir-ho a posteriori però ahir això era bastant clar. Un Messi que hagués vingut al centre a ajudar a Xavi o Iniesta per fer alguna paret ràpida hagués estat un argument més a combinar amb l’habitual bestialitat d’Alves – Xavi – Messi en banda dreta. La defensa rival, situada a la frontal, deixava el porter en risc evident. Si algú trencava el fora de joc, o bé el porter sortia de sota pals i actuava com a lliure o es quedava sota pals i rebia un 1 vs. 1 clar com el que va fallar Eto’o enviant l’esfèrica als núvols.

El Numància buscava la jugada ràpida per les bandes. Si en una no es podia seguir avançant, no hi havia cap problema, es buscava l’altra banda. Sempre finalitzant amb centrada al segon pal. Joc aeri i joc d’estratègia per fer mal al Barça. Cap al minut 35 els mitja puntes dret i esquerre del Numància, no acostumats a la tasca defensiva, van començar a mostrar el desgast físic al qual s’havien sotmès corrent darrera la pilota. El Barça va saber tocar amb paciència però el millor de tot és que aquest equip ja no toca per “veure-les venir” o pensant “que ja caurà el gol”, com fa un i dos anys. Aquest any el Barça és una màquina de matar, com aquell Chelsea de Mourinho que tots recordem per la seva gèlida ànsia assassina. Toca i toca fins que el rival no pot seguir fent les perfectes cobertures amb tres homes, perquè un dels tres deixa d’apretar amb la mateixa intensitat, es crea per un moment la superioritat i la defensa rival es comença a descomposar. El Barça segueix amb la mateixa intensitat i fins i tot en un moment com aquest l’accelera. L’equip rival és ja una joguina trencada, un ninot rebregat per un equip letal.

La tàctica va aguantar el Barça una part. Al 35, de fet, ja es gestava el gol. Només era qüestió de temps i d’encert. Van començar a caure les ocasions, després de l’error d’Eto’o, el gol arriba a l’inici del segon temps amb passada d’Iniesta per Alves, peça clau d’aquest equip, que afortunadament troba Messi perquè obri la llauna. Eto’o, no gaire fi en la nit d’ahir, va poder fer el segon. El gol de falta del Numància només va ser un punt negre i un petit premi a l’esforç del Numància. Messi va despertar, perquè ara ja sap quan ha d’aparèixer, quan el partit està trencat, quan els defenses estan cansats, ell està fresc per les seves diagonals i jugades a màxima velocitat. Es genial veure com sap esperar el moment idoni per atestar la punyalada final a l’equip contrari. Es genial comprovar com Pep Guardiola ha convertit Messi en un grandiós futbolista. Henry feia el tercer després d’una jugada genial de Leo, i l’argentí firmava el quart, en una segona part marcada per les ràpides transicions defensa – atac del Barça.

És moment de fer rotacions, de combinar titulars amb suplents i començar a planificar les competicions del K.O, la Copa del Rei, i d’aquí unes setmanes, la Champions, de manera que els titulars comencin a jugar els partits importants. Al Barça se'l pot guanyar, el camí és l'ordre tàctic i un físic superior a l'habitual, el joc aèri i el joc d'estatègia, o bé treure-li la pilota. Però no és fàcil, la intensitat del Barça és tan envejable com terrorífica.

Derby descafeïnat

El Derby s’acostava amb la sensació de golejada per part dels blaugranes, però com bé diu “l’enviat diví” (Guardiola), s’ha d’anar pas a pas i cada partit és més complicat que l’anterior.

Sens dubte Pochettino va deixar bones sensacions en el seu debut, creiem que va saber llegir amb habilitat les carències del seu equip i les virtuts del Barça. Amb la intenció de minimitzar les possibilitats de derrota, el “mister” blanc-i-blau va plantejar un 1-4-5-1 en fase defensiva que es convertia en 1-4-1-4-1 en atac. Tot això combinat amb una defensa bastant adelantada per intentar tenir l’equip molt agrupat i que la transició defensa-atac és produís de la manera més ràpida possible.


La lesió de Márquez va perjudicar molt el plantejament tàctic de Guardiola ja que es va veure obligat a jugar amb dos centrals que no podien ajudar en la fase de creació degut a la gran acumulació de jugadors en una petita àrea del terreny de joc. El mig camp barcelonista també es va veure perjudicat per aquest fet. Gudjohnsen, Keita i Busquets no tenen la suficient capacitat associativa per poder superar la pressió que exercien els espanyolistes.
Per intentar solucionar aquesta situació els davanters baixaven a rebre per ajudar en la construcció, però aleshores, la punta d’atac es quedava sense els efectius per crear superioritats.

L’entrada de Xavi al minut 67 de la segona part va donar un nou aire al partit i el Barça va començar a desenvolupar el seu joc característic, però desafortunadament era massa tard i ni l’entrada de Messi van poder doblegar un Espanyol que aconsegueix deixar oberta l’eliminatòria fins la tornada al Camp Nou.

50 punts

Final de la primera volta. Fulminant 5-0 del Barça al Deportivo, amb un gol de Messi, dos d’Henry i dos més d’Eto’o, que situen el Barça amb 50 punts al capdavant de la classificació, un rècord en la història de la lliga a aquestes altures.

Aquest és el Barça de Guardiola. És un Barça made in Pep: la mà de l’entrenador es nota en gairebé tots els aspectes del joc. Un entrenador que busca l’eficàcia, el gol, la finalització per damunt de tot. El procés per obtenir el gol es fa, això sí, a través de la pilota, de la seva possessió, però aquesta s’enfoca sempre cap a la verticalitat i l’obtenció del gol. Es juga senzill, simple, però ràpid i efectiu, amb canvis d’orientacions i moviments constants dels jugadors. Després del Barça màgic de Ronaldinho i Deco, ara triomfa el futbol del gol d’Eto’o, Messi i Henry, amb la senzillesa i qualitat immensa d’Iniesta i Xavi i una actitud magnífica exemplificada a través d’un jugador total: Alves.

S’assembla a l’estil de Mourinho. El seu Chelsea també destrossava el rival però ho feia des de la defensa sense possessió i els contraatacs vertiginosos. Però aquest Barça i aquell Chelsea tenen en comú un entrenador genial i una eficàcia letal. Juga amb tu fins que et mata sense pietat. Quin serà el sostre d’aquest equip?

El partit va començar amb un duel interessant en banda dreta: Messi i Alves contra Filipe i Guardado. Els tres puntes (Henry, Eto’o i Messi) intercanviant constantment la posició. Tenen llibertat per fer-ho, ho va dir Pep en roda de premsa, però això sí, allà on juguin han de complir amb les obligacions pròpies de la demarcació que ocupin, i fer els moviments que tenen establerts. Un exemple el trobem amb Messi que ja busca desmarcades a l’espai en més d’una ocasió. Henry es va mostrar molt actiu al principi, amb dues bones ocasions i molta mobilitat.

El Depor buscava a Verdú, situat com a home d’enllaç buscant el joc directe a Bodipo. Els primers minuts es van basar en el joc directe del Deportivo buscant la segona jugada (minut 10), amb pressió forta sobre Piqué perquè hagués de construir Puyol. Passats aquests primers minuts, el Depor va intentar construir més el joc, però sense intensitat. Això va provocar contres molt ràpides del Barça.

El primer gol va arribar al minut 22, de jugada individual de Messi, malgrat que tenia passada clara per Eto’o, però va preferir finalitzar ell mateix. El segon gol va ser ràpid, minut 26, centrada d’Alves amb l’exterior del peu dret, amb gol d’Henry de cap. El Barça carregava el joc únicament per la dreta, on el trio Alves-Xavi-Messi domina amb claredat.

El tercer gol és magistral: fora de banda que treu Alves, per Messi que li torna de cap fent la paret. Alves centra, remata Keita però rebutja Aranzubia, que deixa la pilota morta perquè Eto’o caci el remat i marqui a plaer.

Durant la segona part el Depor va intentar “dominar” però el Barça senzillament administrava el resultat. El quart gol arriba al minut 37 de la segona part, després d’un error en el fora de joc del Depor, gran passada d’Iniesta per Xavi que assisteix a Henry, molt millorat aquesta temporada.

En el minut 42 de la segona, Eto’o transforma un penal provocat sobre Puyol, que va suposar l’expulsió d’Aranzubia. El partit va finalitzar sense més complicacions. El Barça havia trepitjat el Deportivo i aquest encara no sabia ben bé què li havia succeït en els noranta minuts anteriors.

La dimissió de Calderón

Espectacle esperpèntic el que s’ha produït a Madrid aquests dies... La primícia llançada pel diari Marca ha acabat d’enfonsar un president ja ferit de mort des del primer dia i que, davant les múltiples pressions a les que estava sotmès, actuava amb un populisme i una falta de previsió impròpia d’un club com el Reial Madrid.

Per contextualitzar aquesta dimissió, ens hem de remuntar fins el dia següent del nomenament de Calderón com a president de l’entitat blanca. Després d’unes eleccions extremadament fosques i on la idea de democràcia s’allunyava a mesura que el vots per correu arribaven al Santiago Bernabeu, va sorgir com a guanyador un personatge amb uns conceptes futbolístics més aviat escassos, però que en canvi sabia tractar amb els penyistes i dominava les arts escèniques com cap altre dels candidats.

Posteriorment, es van concatenar els fracassos a l’hora de fitxar les promeses electorals (Cesc, Robben i Kaká) que van començar a generar desconfiança entre els seus votant, mentre que l’oposició començava a esmolar les eines. El problema que tenien els contraris era que no disposaven d’una plataforma potent per fer l’oposició a Calderón, fins que ell va cometre el seu error fatal: es va posicionar a favor del grup Prisa (SER, AS, Sogecable, Audiovisual Sport) en l’anomenada guerra del futbol. Alhora, el grup “Unidad Editorial” (Marca i El Mundo) veien caure de manera espectacular els seus resultats i per tant, necessitaven fer portades potents, amb “ganxo” per augmentar les vendes. La manera en que ho podien aconseguir era a través de Ramón Calderón i més concretament, a través del seu “infiltrat” dins la Junta, Melchor Miralles.

Per altra banda, la Sexta i Marca van utilitzar la famosa frase feta que diu: “els enemics del meu enemic son els meus aliats”. Van començar a autopromocionar-se mitjançant la bandera del futbol gratis intentant desestabilitzar el grup Prisa. De manera que a Calderón el perseguien: el primer diari esportiu d’Espanya (Marca); el segon diari no gratuït de difusió espanyola (El Mundo); la tercera radio més escoltada d’Espanya (COPE); el grup televisiu amb més capacitat econòmica (MediaPro), i la tele que controlen (la Sexta). Aquí es on entra l’últim personatge necessari per explicar la caiguda de Ramón Calderón, Antonio García Ferreras, ex-directiu de l’etapa de Florentino i ara director general de la Sexta. Persona que velava pels interessos del expresident i que llançava a l’antena les notícies que convenien al “ser superior”, com per exemple que ja tenia lligat a CR7, el possible fitxatge també de Kaká, Benitez...

En definitiva, Calderón es va trobar amb molts enemics que disposaven de plataformes en mitjans de comunicació per fer sentir la seva veu, i que al final, van ser massa per un president incompetent que es va buscar més enemics on no li convenien.

Cristiano Ronaldo vs. Leo Messi

Aprofitant l’entrega del FIFA World Player, s’ha instal·lat a la premsa esportiva catalana la idea de que Leo Messi hauria d’haver guanyat aquest premi. Des d’aquí volem deixar clar que ens sembla de poca lògica entregar un premi individual en un esport d’equip, però com bé sabeu, a l’ésser humà li encanten les llistes i tot s’ha d’organitzar i comparar. D’aquesta manera, trobem que es comparen jugadors que fan un tasca molt diferent dins el terreny de joc (Casillas, Xavi, Cristiano, per posar un exemple).

Primer de tot cal recordar que aquest premi s’atorga al millor futbolista del món l’any passat, no a qui ha fet el millor últim terç. Sabent que els títols tenen una importància supina en aquests trofeus, trobem que l’equip de Leo Messi va acabar la Lliga segon a 18 punts del primer (si no recordo malament) i que el Manchester va guanyar la Lliga i la Champions, superant precisament a Leo Messi en l’enfrontament directe. Potser no en actuació individual però sí amb el conjunt de l’equip. Per tant, en aquest aspecte, CR7 és just vencedor del FIFA World Player.



Per desmuntar aquesta primera tesi, se’ns dirà que les actuacions individuals dins el terreny de joc han estat molt més decisives les de Leo Messi. No hi estem d’acord. Analitzem les facetes de joc de l’any passat d’ambdós jugadors. Primer de tot, Messi va patir una sèrie de lesions que van frenar la seva progressió. Segon, CR7 va acabar la temporada com a màxim golejador de la Premier i la Champions. Messi no xutava faltes i era intranscendent en el joc aeri, en canvi Cristiano va marcar el primer gol del seu equip a la final amb el cap, a més de que el portuguès posseïa una polivalència per jugar en totes les posicions d’atac que fins fa poc no tenia el del Barça.

Per tot això, creiem que Cristiano Ronaldo ha estat just guanyador del premi i tranquils, que Messi el guanyarà l’any vinent.

Messi 3.0

Quan vam iniciar aquest blog d’anàlisi futbolística vam dir que un dia parlaríem de Leo Messi. Ens ha semblat un bon moment per fer-ho. Nosaltres creiem que hi ha hagut tres Leo Messi diferents des que va començar a jugar amb el primer equip del Barça, i que en les tres versions ha anat millorant. És evident que només necessita títols per ser una autèntica llegenda. Ho aconseguirà?

MESSI 1.0.

Per nosaltres el Messi versió 1.0 va aparèixer una càlida nit d’estiu, en un Gamper de finals d’agost contra la Juventus, en aquell moment dirigida per Capello. Va ser un inici espectacular. Regat, rapidesa, tècnica... vam quedar meravellats. Tot i que ja havia debutat abans amb el primer equip del Barça, aquell va ser el primer partit en què vam veure alguna cosa especial. Des d’aleshores, va començar a jugar de forma més regular, gràcies a Frank Rijkaard. Compartia vestuari amb el millor del món, Ronaldinho, i s’aliava amb ell i amb Deco per fer de les seves.

El primer Messi era bàsicament individualista. Cada jugada que feia era la més important. A cada jugada agafava la pilota i encarava amb l’objectiu de driblar. Sortia al camp de forma tan intensa que no es dosificava. La seva explosivitat li van provocar lesions que tots recordem. Defensar no era cap prioritat per ell. Buscar aliats i combinar de forma intel·ligent, tampoc. El seu joc era de carrer, elèctric, vertical, espectacular, però absolutament contrari a la idea del futbol com un joc d’equip. Funcionava perquè el Barça ja tenia a Ronhie com a 10 per decidir partits i liderar l’equip. Messi era la joia de la corona, sortia i rebentava el partit, però no deixava de ser un extrem perillosíssim amb mancances a l’hora d’aixecar el cap. Si li preguntaves a Messi per què jugava d’aquella manera, segur que no ho sabria explicar. Era pur instint, a diferència de, per exemple, Deco, un jugador que era l’extensió de l’entrenador dins del camp i sabia en tot moment què calia fer en un partit des del punt de vista col·lectiu.



MESSI 2.0.

En la decadència de Ronaldinho vam veure que Messi l’idealitzava massa. S’aliava amb ell fins al punt del ridícul més absolut. Hi havia moments absurds que tots recordem on Messi i Ronaldinho se la passaven mútuament per aguantar la pilota en els últims minuts d’un partit. O es buscaven tant que la resta de jugadors s’ho quedaven mirant, perdent així mobilitat en totes les línies i perjudicant clarament l’equip. Vam témer per Messi però afortunadament per ell el gran Ronaldinho, a qui sempre estarem agraïts pel que ens va donar (és el jugador més espectacular que jo hagi vist mai), va abandonar el Barça quan el seu joc va arribar a un punt de no retorn.

De fet va ser durant l’última temporada de Ronhie que Messi va evolucionar. Quan el Gaúcho es perdia partit rere partit per lesions i Messi havia de jugar. Començava, de fet, a combinar més, i sobretot, començava a fer gols, alguns realment impressionants, que feien que tothom el comparés amb Maradona, com el del Getafe. Però la seva posició seguia sent la d’un extrem que parteix des de la dreta, que rep al peu i busca el dribling. Poques vegades sortia de la seva zona, i sempre feia el mateix: anar cap al centre buscant angle per xutar. Li feien el dos o el tres contra un i s’acabava la història. Ell atreia tres jugadors cap a la seva zona però era incapaç de moure la pilota cap a un company que estigués més sol.

MESSI 3.0.

Aquest any trobem el Messi versió 3.0. Un Messi que porta el 10 a l’esquena i que s’ha alliberat de la possible mala influència de Ronaldinho. Ha sortit de la banda dreta per moure’s amb més llibertat, malgrat que segueix sent el seu punt de partida. Deixa de ser un extrem per convertir-se en un mitja punta, teòricament creador de joc. Ha millorat en el joc col·lectiu, es dosifica molt més, apareix quan ha d’aparèixer, i té molta més força mental que abans. Els partits del Tourmalet ho confirmen: marcat durant tot el partit i patint fortes entrades i faltes constants, ha aparegut sempre al final fent els gols de la tranquil·litat, demostrant que seguia endollat en el partit.

Un Messi que pressiona com tots i ajuda més en defensa, bàsic perquè un 4-3-3 funcioni correctament. Ara, sense necessitat de fer la jugada de la seva vida cada vegada que rep la pilota, sap millor quan ha de driblar, o quan l’ha de passar. Fins i tot ens ha demostrat que la sap rebre a l’espai, i no només al peu com abans. I per suposat, el Messi 3.0 és el Messi més golejador que hem conegut. Porta 19 gols. En lliga ha fet 10 gols i porta 6 assistències. Ha evolucionat en totes les facetes que afecten a un esportista d’elit. Cuida més la seva preparació, ha assumit més responsabilitats sobre el camp, acoblant millor el seu joc dins l’engranatge de l’equip, i està aprofitant el bon moment col·lectiu que viu el Barça per explotar la seva capacitat de desequil·libri. Els resultats no han trigat a aparèixer.

Esperem que les lesions hagin quedat enrere, però no oblidem el tractament hormonal que se li va administrar de petit per forçar-lo a créixer. Aquest noi ha estat sobre explotat, sobre forçat físicament i encara és molt jove. El seu futur, sincerament, ens sembla una incògnita.