TRIPLET HISTÒRIC

Encara no havíem comentat res de la final de la Champions. El Marc, l’altre autor del blog, la va veure des de Roma. Jo per televisió. No sé si fer una anàlisi futbolística de la final, o simplement emotiva del que ha estat aquesta temporada. Potser les dues coses alhora.



El Barça va topar amb una arrancada bestial del United, Ferguson s’equivoca en l’alineació però no en el plantejament ni en l’actitud. La pressió inicial dóna els seus fruits, el Barça no té la pilota, el Manchester busca el gol i ràpid, Cristiano llegeix bé l’inici del partit, atacar ràpid i finalitzar. Bon començament de l’anterior campió. Així es marca l’inici d’una final de Champions.

El gol d’Eto’o ho canvia tot. El United no s’ho creu, s’enfonsa, no entrava dins del seus plans que el Barça marqués sense tenir la possessió. A partir d’aleshores, Xavi-Iniesta-Messi triangulant al mig camp davant d’un Carrick (el millor del United) que va acabar desesperat per la superioritat blaugrana en el toc. El Manchester s’equivoca després, en intentar jugar amb Tévez i, més tard, amb Berbatov. El United queda dividit, defensa i atac són dos blocs sense connexió, de manera que el mig camp és pel Barça. Un autèntic suïcidi. Cristiano perd els nervis, no era el moment de seguir finalitzant des d’on fos, ni de fer la guerra per la seva banda. Mala elecció de decisions mentre el Barça, sense fer grans ocasions, alenteix el partit i se’l fa seu, a l’espera del segon gol.

El triplet és històric, la manera de guanyar Copa, Lliga i Champions, increïble. Una superioritat insultant. I a més amb una plantilla que, si bé al principi semblava àmplia, al final ha acabat resultant un pèl justa. Guardiola ha anat descartant jugadors en el tram final. Emocionant Henry, s’ha tret l’espina de la final de 2006. Gran Messi, per fi Pilota d’Or. Xavi i Iniesta, un prodigi de la naturalesa. Eto’o, dos gols en dues finals... i ara què? Busquets, de tercera divisió a la final de la Champions. Piqué, dues Champions seguides amb dos equips diferents. Puyol, la màxima entrega en tot moment. Valdés, prou debats... Un any que serà recordat per sempre, no hi ha paraules per descriure el que ha fet aquest equip. És l’any del 2-6, del “chorreo”, de les golejades, dels partits acabats al descans, de l’eficàcia, de la pressió, de la ràbia, dels gols a l’últim minut, de la sort dels campions, de la cantera. És l’any de Pep Guardiola.

Gaudim d’aquest moment i agraïm al Barça la felicitat que ens ha donat. Confiem en Pep perquè l’any vinent no es caigui en l’autocomplaença. L’experiència ha de servir d’alguna cosa. Confiem en un reforç de la plantilla que ens asseguri seguir marcant una època, un estil. Què llarga que es farà l'espera de l’inici de la temporada que ve...!

L’1x1 del Manchester

Amb un Barça campió de Lliga i Copa, analitzarem el Manchester que ens trobarem el dimecres a la finalíssima de Roma.

· Van der Sar: Veterà porter que va assolir el seu millor nivell l’any passat (2008). És molt alt i per tant, domina l’àrea en les jugades d’estratègia. Molt segur en els xuts des de mitja i llarga distància, pateix més en l’1 contra 1 perquè ha perdut reflexos amb el pas dels anys. Moltes vegades és l’iniciador del joc del Manchester gràcies al seu bon desplaçament en llarg, buscant la segons jugada. El Barça hauria d’aprofitar els dubtes que té ens els córners llançats al primer i segon pal.

· O’Shea: El jugador més limitat del 11 del Manchester. Lent en l’acceleració i en llargues distàncies, és el punt feble dels “red devils”. No té profunditat i per tant, deixa coixa la banda dreta del atac del United. Tot i això, domina el joc aeri i és un jugador perillós en les jugades d’estratègia. Henry, amb les seves diagonals entre el lateral i el centra, ha de ser un dels jugadors determinants de la final.

· Vidic: Central molt contundent, perfectament adaptat a l’estil anglès. En espais oberts és on mostra més carències, però en un equip replegat i que faci ajudes defensives és, precticament, insuperable. Domina el joc aeri, i en les jugades d’estratègia ofensives és, desprès de Ronaldo, la referència. El Barça hauria d’aprofitar els espais a la seva esquena, traient-lo de la seva posició natural. Messi haurà de desbordar pel mig per generar superioritats i aquests espais.

· Ferdinand: El líder de la defensa. Ràpid, efectiu en el joc aeri, en el tall i amb gran intel·ligència tàctica. El millor central de la Premier. Es difícil que cometi algun error. El seu punt feble és la sortida de pilota per tant, Eto’o l’ha de pressionar al màxim, impedint que trobi facilitats per iniciar la fase ofensiva del joc del United.


· Evra: Lateral esquerra amb gran desplegament físic. Té molt recorregut i s’incorpora amb perill a l’atac però sense oblidar les tasques defensives. Pateix en el joc aeri, no obstant, ho supleix amb una magnífica capacitat d’anticipació. És molt probable que es dediqui a fer un marcatge individual a Messi, davant la absència d’Alves.

· Carrick: Font de joc del Manchester. Migcampista de contenció, té un precís desplaçament llarg que permet accelerar la transició defensa-atac del United. Moltes vegades s’ubica com a tercer central (aprofitant la seva envergadura) en les centrades laterals. Pateix quan la circulació de pilota del rival és ràpida perquè no té unes grans condicions físiques.

· Scholes: El jugador més complet del United. Recuperació, arribada des de la segona línia, bon desplaçament llarg i curt i una fantàstica actitud, s’aglutinen en un dels millors migcampistes de la Premier dels últims 10 anys. Tot i això, el temps passa per tots i actualment, li costa aguantar un partit de màxima intensitat.

· Anderson: La joventut al servei de l’equip. És el migcampista amb més desplegament físic dels tres. Al Porto jugava com a mitja punta creatiu, però al United a endarrerit el seu àmbit d’actuació. El jugador més útil per imprimir velocitat al joc. No destaca en cap faceta en particular però compleix en totes. El seu compromís en tasques defensives és espectacular. A vegades comet errors de concentració.


· Park Ji-Sung: Jugarà a la banda esquerra dels “red devils”, més pendent de frenar a Messi que en crear joc ofensiu. Té certes carències tècniques (sobretot de cara a gol) però les supleix amb una actitud, desplegament i esforç màxim.

· Rooney: El “bad boy” del Manchester jugarà escorat a banda dreta, pendent de les ajudes defensives, però concient de la seva importància en el moment de fer les transicions ofensives. Keita tindrà un paper difícil per frenar-lo, haurà d’intentar desplaçar-lo cap a la banda evitant que agafi els passadissos interiors entre el central i el lateral. Pot ser un dels jugadors claus de la final.

· Ronaldo: El jugador més complet del món. El davanter perfecte posseeix joc aeri, dribbling, xut amb les dues cames i velocitat. Jugador referència en les pilotes parades, tan si les executa ell com si les remata. La seves carències son més psicològiques que físiques. El Barça hauria d’intentar treure’l del partit com fos, contundència defensiva inclosa. Touré com a central patirà molt en els 1x1 en velocitat per tant, les ajudes defensives seran indispensables.

Samarreta Barça 09/10

Hem decobert les primeres imatges de la nova samarreta del Barça per la temporada vinent.

Personalment m’agraden bastant, particularment la samarreta titular.

Touré Yaya, central

Guardiola va tornar a arriscar i va tornar-li a sortir bé. Touré Yaya s’havia adaptat perfectament a la posició de mig centre destructor del esquema Barça però en el partits més decisius de la temporada a Stamford i Mestalla, Guardiola va situar al de Costa d’Ivori fent parella amb Gerard Piqué.

Els motius que porten al Pep a escollir aquesta opció són tan de fase defensiva com ofensiva. El primer és que tant el Chelsea com el Athletic juguen amb un punta corpulent i amb presencia física, a més, tant Drogba com Llorente creen la segona jugada a partir del joc directe de l’equip. Davant d’aquest tipus de davanter és interessant situar un central amb capacitat d’anticipació i centímetres que pugi disputar el aeri. Amb la baixa de Márquez i amb Cáceres com a segona opció, Guardiola només podia optar per Touré. El motiu de fase ofensiva és que Guardiola sabia que l’Athletic pressionaria la sortida de pilota blaugrana i per això va situar dos centrals amb capacitat per iniciar la fase ofensiva. De fet, durant tot el partit vam poder veure que Pinto no iniciava mai el joc del Barça amb un puntada llarga, sinó que jugava amb curt perquè tant Piqué com Touré creessin superioritats i eliminessin línies de pressió.

La incapacitat del Athletic per frenar les fonts de joc blaugrana i un Messi estel·lar, van condemnar al equip basc a perseguir la pilota tot el partit, tot i posar-se per davant al marcador. El detall de Tokero intentant aguantar la pilota al córner quan encara no era el minut 20 de la primera part va demostrar que l’Athletic tenia poca fe en la seva qualitat i el partit se’ls hi va fer excessivament llarg pel gran desplegament físic de la primera part.

Al final tot es pot resumir en que el Barça és, actualment, el millor equip del món i l’Athletic és un equip de mitja taula en una lliga mediocre. Simplement va guanyar el millor.

Increïble!

Stamford Bridge. Gol en el minut 92. El Barça a la final de Roma. Era el primer xut entre els tres pals del Barça. El xut era d’Iniesta, “el que mai la fot”, com va dir Pep Guardiola a la roda de premsa posterior. El Chelsea, amb el seu estil, havia anul·lat el Barça, que va jugar mitja hora amb deu jugadors per l’expulsió d’Abidal. L’àrbitre no va xiular unes mans de Piqué dins l’àrea que eren penal... i potser alguna de les moltes caigudes de Drogba no fos tan fingida...

El partit l’havia d’haver guanyat el Chelsea. Era el més normal del món. Potser el seu estil ens sembla ranci. No oblidem, però, que és un estil que, malgrat no ens agradi, és tan vàlid com qualsevol altre. En el xoc dels dos estils, el blue i el blaugrana, el primer va ser millor executat que el segon. Si no fos per un petit detall, i és la incapacitat del Chelsea per tancar l’eliminatòria amb el 2-0 definitiu, en alguna de les seves moltes contres letals. Valdés, aquí, va tenir-hi molt a veure, però també el desencert de Drogba, Anelka, Lampard...

Aquest Barça sembla, doncs, predestinat a guanyar. Les alegries que ens dóna ens saturen. Del 2-6 del Bernabéu a la final de Roma en quatre dies. Brutal. Amb defensa improvisada, sense Henry... les dificultats arriben i aquest equip, a vegades amb bon futbol, amb esforç sempre, i un punt de sort de tant en tant, les supera totes. Hem viscut, novament, un plaer inesperat. El Chelsea és un equip preparat per guanyar la Champions, però sembla condemnat a quedar-se a les portes del títol any rere any.

El Barça a la final de Copa, a la final de Champions, i a punt d’aconseguir el títol de lliga de forma definitiva. On som avui és ja un èxit, sobretot pel joc desplegat per l’equip durant tota la temporada, per les ganes, per l’esforç, per la fe, pel que ens han fet gaudir i ens estan fent gaudir, i pel que queda. Per tot això, ja des d’avui, i només pel que han fet fins ara: gràcies Barça!

El Canvi Tàctic

El dissabte al Bernabeu, a part de veure el millor partit del Barça en moltíssim temps, es va veure un canvi tàctic molt interessant. Guardiola va col·locar a Messi com a mitja punta i el sistema 1-4-3-3 es va convertir en pràcticament, un 1-4-4-2 amb rombe al mig camp. Touré, Xavi, Iniesta i Messi, formaven els vèrtexs i eren els encarregats de generar el magnífic joc blaugrana.

Amb aquest canvi, Guardiola volia que l’argentí generés les superioritats al mig camp. L’enfrontament Lass i Gago vs Messi, Xavi i Iniesta va provocar que els dos mig centres blancs no es podien encarregar de cobrir les tres fonts de joc del Barça. El canvi tàctic va resultar decisiu per l’enfrontament. Juande no va saber respondre a l’habilitat de Guardiola introduint un altre mig centre que hagués donat més consistència al mig camp. La opció Javi Garcia potser hagués evitat la golejada històrica.

Aquest nou sistema el podem utilitzar amb equips que utilitzen dos mig centres. Per això, amb el Chelsea, creiem que no seria útil ja que si Hiddink utilitza la mateixa alineació que al camp nou ens trobaríem amb tres mig centres i Messi resultaria més decisiu escorat a banda. L’enfrontament amb Ashley Cole serà espectacular.

Si el Barça arriba a la final de Roma, potser sí que tornaríem a veure aquest nou sistema perquè el ManU juga amb dos únics mig campistes purs, Scholes i Carrick. Tornarà a ser decisiu a la hipotètica final?.

Històric 2-6!

No hi ha paraules per descriure el que es va viure ahir al vespre al Bernabéu. No hi ha paraules per parlar del que està aconseguint Pep Guardiola en el seu primer any com entrenador del primer equip del Barça. És senzillament impressionant.

El 2-6 d’ahir és històric, memorable, el millor clàssic, i probablement, el millor partit del Barça que jo hagi vist mai. Pel joc, pel resultat, pel rival, pel camp, i pel que significa: guanyar virtualment una lliga, però en el fons, saber que ja és nostra. El 0-3 de Ronnie va servir perquè el Bernabéu aplaudís a un geni, però aquell equip que tan ens va fer gaudir i tan ens va divertir (no ho oblidem mai això), va deixar passar una oportunitat històrica d’humiliar el màxim rival per no sé quines històries d’amistat i fair play mal entès.

El Barça d’ahir, amb rècord de canterans (Valdés, Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Messi, Bojan, Busquets...) va passar com una locomotora pel Bernabéu, que aquest cop va aplaudir no només a un geni, sinó a tot un equip, a tota una idea futbolística, a una nova era que va començar amb Rijkaard i Ronaldinho i que estan continuant Pep Guardiola i els seus homes, després de dos anys d’autocomplaença. Si l’àrbitre hagués xiulat el penal a Iniesta, o no s’hagués menjat els tres minuts d’afegit a la segona part, ves a saber... 2-7? 2-8? Tant se val. El repàs i la lliçó de futbol ja era suficient.

El primer gol del Madrid és un aspecte a tenir en compte de cara a Stamford Bridge. És només un apunt per intentar ser perfectes. Abidal sempre estava sol i Robben, mentre estava fresc i el Madrid amb esperances va fer patir el francès en més d'una ocasió. Evidentment que després, el bon joc del Barça, el seu toc, la seva precisió, i la seva eficàcia fan oblidar detalls com aquests, o com el segon gol de cap de Sergio Ramos. Coses que si te les fa John Terry o Drogba amb 0-0 a Stamford Bridge poden suposar un problema una mica més seriós. El Madrid no té nivell Champions i això ho sabem tots.

Però no parlem de dos errors. Parlem dels encerts. Guardiola va situar Messi de “fals davanter centre” i Eto’o a la dreta per frenar Marcelo, després d'un inici en què Messi per la dreta es trobava massa ben cobert. Messi, juntament amb els dos petits, Xavi i Iniesta, generaven superioritat al mig camp, superant així la pressió de Lass i Gago. En cas que algun central (Cannavaro, Metzelder) intentés ajudar, la profunditat d’Henry o les diagonals d'Eto'o serien letals. Així ho va pensar Guardiola i així va ser. El Madrid, a més, havia d’anar a pel partit, només li servia la victòria si volia seguir lluitant per la lliga, però va errar en l’estratègia. Si bé la banda dreta (Robben) va portar perill, el seu joc individualista i desconnectat del joc defensiu blanc el van convertit en una arma ràpidament controlable. A més, la defensa avançada del Madrid per intentar anar a buscar la porteria contrària, fins i tot després de l'1-0, amb més fe que futbol, va suposar un clar regal per a les passades en profunditat a Tití, amb passadors genials com Messi, Xavi o Iniesta.

Tití (aquí sempre l’hem defensat), va tornar a ser l’Henry que ens va enamorar a l’Arsenal, ara reconvertit en el millor 11 del món. L’extrem esquerre més letal i eficaç del planeta, si té espais. Messi, el millor del món, amb llibertat al centre va tornar a ser el Messi de sempre. Eto’o, sense marcar però sacrificant-se per l’equip, la seva feina va ser de gran importància. Els dos petits, immensos. Touré, imperial. Puyol i Piqué, malgrat que el primer va deixar sol Higuaín en el primer gol, el seu 1-2 va posar les coses al seu lloc. Piqué va ser Beckenbauer. Un 10 per ell i per tot l’equip.

Trigarem molt a tornar a veure una cosa així. Guardeu aquest partit, aconseguiu-lo en DVD, mireu-lo una vegada i una altra, gaudiu com nens petits davant del millor espectacle del món, i preparem-nos pel dimecres. Allò serà una altra història, o tornarem a viure un plaer inesperat?

Us posem l’anàlisi de Marcos López (Futbolitis), un geni de l’anàlisi futbolística: