Futbol Anàlisi

It's a long way to the top...

2010-05-02T12:09:00.008+02:00

Després de l’eliminació del Barça de la Champions, a les semifinals, contra l’Inter de Mourinho, el Barça s’ha hagut de concentrar més que mai en guanyar una de les lligues més igualades amb el Reial Madrid dels últims anys. La contundent victòria per 1-4 contra el Villa-real a tres jornades de la conclusió del campionat fa pensar en un gran final de temporada.

Fa alguns articles, just quan començava aquesta campanya, apuntàvem alguns problemes que, no obstant l’excel•lent temporada que ha fet el Barça fins a dia d’avui, han dificultat el camí d’un Barça que l’any del triplet golejava i aquest any ha seguit guanyant per solidesa i qualitat, però amb força menys frescor que la temporada passada i que, finalment, han provocat una eliminació de Copa, de Champions i un final de lliga més que apretat (tot i que això últim també és mèrit d’un Madrid que ha fet números de rècord).

Els problemes que senyalàvem continuen:

a) Ibrahimovic no s’ha adaptat encara al joc del Barça. Ha fet bons números, tant en gols com en assistències, però l’excés d’expectatives han provocat la decepció de l’afició amb un jugador que realment és un crack però que necessita un altre any a can Barça per afirmar-se o negar-se definitivament com a titular indiscutible. Contra el Villa-real juga els 5 minuts d’escombraries finals, i Pep confia en Bojan, com en els últims 20 minuts contra l’Inter, fet molt significatiu.

b) Altres jugadors que no s’han presentat: Iniesta lesionat, ha obligat a fer jugar Messi al centre, per ajudar a Xavi en la creació. Posició de mitja punta en la que ha fet molt de mal en determinats partits, però pèrdua de variants i de possibilitats per bandes, l’equip ha patit massa l’absència de Don Andrés. Márquez absent, malgrat que s’ha recuperat un Milito en un gran nivell de forma. Abidal lesionat, Henry absolutament prescindible per Guardiola, Touré Yayá poc utilitzat, Alves que s’ha trobat sol en banda, sense trobar l’associació letal amb Messi, i lluny del seu nivell més alt. Keita, perfecte tàcticament, però sense qualitat diferencial en l'última passada, i amb poca arribada de segona línia.

c) Moments de falta de concentració, com per exemple en l’anada contra l’Inter. Dos gols venen de dues pèrdues de pilota.

D’altra banda, a aquestes altures el Barça porta més partits que la temporada passada, el millor rendiment es va poder veure a finals de març – principis d’abril. Potser és un error de planificació en la preparació física, però sembla que l’equip va arribar massa d’hora al punt òptim de forma.

Ara, a falta de tres partits, sembla que falti benzina, i això s’ha vist personalitzat en la figura de Messi, a qui se l’ha vist jugar-ho tot en dos mesos i que en determinats moments se l’ha notat cansat, malgrat que sempre ha contribuït en la circulació de pilota, creació i tres o quatre jugades per partit que poden resultar decisives.

L'exemple del que diem: brutal eliminació contra l'Arsenal a quarts de final de la Champions, brutal póker de gols de Messi al propi Arsenal venint d'un hat-trick, feia poc, al Saragossa...

Hem apreciat que durant la temporada, Guardiola ha intentat trobar solucions a tots aquests problemes. Ha fet bé de buscar-les, de no resignar-se mai, potser per això el Barça guanyarà la lliga, però aquesta recerca intensa de possibles solucions no ha fet altra cosa que mostrar-nos totes aquestes carències. Excessius canvis de sistema, i com s’ha demostrat, el 4-4-2 d’inici no ha funcionat excepte en el Madrid-Barça. Una excepció més provocada per l’angoixa del Madrid a l’hora de jugar aquell partit que pel mèrit del Barça. Creiem que no es tracta tant de sorprendre d’inici, sinó que partint sempre del 4-3-3 de base, es poden introduir variants durant el partit per canviar-li el guió i intentar sorprendre el rival.

Per no allargar-nos més, deixarem les conclusions sobre jugadors concrets, plantilla i planificació de cara a l’any que ve per quan s’acabi la lliga, que està més apassionant que mai.

La grandesa de Pep

2009-12-06T14:04:00.004+01:00

Avui només traslladaré detalls de converses mantingudes fa poc, i alguns exemples concrets. Entre amics comentàvem l’altre dia que Messi és actualment el millor jugador del món, probablement pels títols aconseguits amb el Barça i per la seva gran actitud, que demostra partit rere partit, a més, és clar, del seu immens talent i la seva decisiva participació en el joc.

Ho dèiem establint la comparació amb CR9, un jugador que té totes les qualitats per ser el millor del món, com de fet va ser, però amb una manca absoluta de mentalitat. És alt, fort, corpulent, ràpid, té regat, canvi de ritme, tècnica, gol, xut de lluny, domina el joc aeri... És el jugador més complet del planeta, sobre el paper. És lamentable que ahir mateix, en el partit que el Madrid remunta gràcies a un penal més que dubtós, davant de l’Almeria, es demostrés la falta de mentalitat d’un jugador que en els moments més decisius, falla. Xuta el penal i el porter rebutja la pilota, que Benzemá acaba enviant al fons de la porteria. El Madrid es posa 3-2 i CR9 no celebra el gol amb els seus companys. Quan després marca l’intranscendent 4-2, es treu la samarreta, demostra una ràbia pròpia d’un nen malcriat, i li mostren targeta groga. Més endavant, puntada per darrera a un contrari: segona groga i expulsió. Per no parlar del recent Barça – Madrid, o el Barça – Manchester Utd. de l’any passat. L’ocasió que té CR9 davant Valdés tenia dos destints: acabar en gol i complicar la vida al Barça; o bé fallar i que tothom recordi que Drenthe en va tenir una igual l’any anterior, i que les coses, al Madrid, segueixen igual malgrat l'espectacular canvi de cromos.

La grandesa de Messi va lligada a la de Pep Guardiola. Ahir mateix, contra el Deportivo, va estar participatiu i decisiu, amb dos gols i una gran motivació. Comentàvem també que un dels fets que demostren que un entrenador és bo és la seva capacitat per canviar un partit a la mitja part. Perquè al principi no saps exactament com et jugarà el rival, però si un cop ho has vist, i en els quinze minuts del descans no fas res per adaptar-te, estàs mort. Guardiola sempre té la capacitat de modificar el partit des de la banqueta, ja sigui al descans o entrada la segona part. Amb un canvi, amb una indicació, amb una xerrada o amb una esbroncada.

Ahir contra el Deportivo, 1-1 al descans. A la segona part, no modifica res, deixa passar uns minuts. Cap al 70, canvia a Henry per Pedro, i fa una petita modificació del sistema: Ibrahimovic en punta, i una línia de tres per darrera, formada per Pedro (a la dreta), Messi per darrera del suec, i Iniesta per l’esquerra, en una espècie de 4-2-3-1. Nou minuts després el partit es gira de cara pel Barça i acaba 1-3. El Barça surt més que reforçat després de les victòries davant l'Inter, el Madrid, el Xérez i el Deportivo. Guardiola no descansa mai.

El dilema matalasser

2009-11-01T11:23:00.002+01:00

Tot i que el cor ens demana parlar del Madrid i la destrucció d’un projecte que encara no havia ni començat, avui parlarem del altre equip de Madrid, l’Atlético.

Abel ha estat despatxat per la incapacitat de trobar un sistema de joc que s’adapti a la presencia dels dos cracks: Forlan i Agüero. El dilema l’ha de solucionar Quique. Apostar perquè tots dos juguin alhora en punta, desplaçar algun dels dos a la banda o fins i tot, deixar algun d’ells a la banqueta. Aquesta és la qüestió.

Per la manca de sacrifici dels interiors de banda, la solució del 1-4-4-2 amb el Kun i Forlan en punta està, per nosaltres, descartada. El sacrifici defensiu que poden oferir jugadors com: Simao, Reyes, Maxi Rodriguez tendeix a cero. Evidentment, això parteix l’equip i defensivament es troba amb una situació semblant a la que pateix el Reial Madrid. Inferioritat dels laterals en el 2x1, poques ajudes defensives i poca contundència del quadrat que formen els dos mig centres i els centrals.

En el cas d’apostar per escorar el Kun o Forlan a la banda. La formació seria un 1-4-2-3-1, però apareixen dos problemes. El primer, inferioritat defensiva de la banda on estigui el crack, normalment la esquerra. Segon, la descompensació de l’equip, la disposició sobre el camp provocaria un equip asimètric. Si bé hi ha equips que s’ho poden permetre (Barça), no és el cas del Atlético. La solidesa defensiva ha de ser la premissa per sumar de tres en tres.

Un dels dos ha de ser descartat per poder adoptar el sistema 1-4-2-3-1, l’equip seria simètric i guanyaria solidesa defensiva. L’alternança entre tots dos comporta la possibilitat d’un revulsiu des de la banqueta i que l’equip recuperi la confiança en si mateixos. Evidentment, el problema de deixar un dels dos a la banqueta és bàsicament mediàtic, ja que l’Atlético està sotmès a una pressió mediàtica semblant a la dels grans però sense la capacitat econòmica de Barça o Madrid. El risc de que els cracks escalfin seient és altíssim, si els resultats no acompanyen des del principi, l’entrenador està condemnat.

No vendre a Agüero o Forlan aquest estiu pot tenir un cost d’oportunitat molt alt, per un Atlético que va ser molt gran però que ha d’assumir la seva condició de gregari dins una lliga de dos.

Primeres reflexions

2009-10-25T13:08:00.001+01:00

No hi ha mai dues temporades iguals. Repetir el triplet seria propi d’un equip tan grandiós que el fet s’hauria d’incloure a tots els llibres d’història pels adolescents en formació. El Barça ha començat bé la temporada, malgrat l’empat amb l’Inter i la derrota contra el Rubin Kazan. En lliga, empatar contra el València a Mestalla és comprensible a aquestes altures, per la motivació extra dels valencianistes i la lenta posta a punt del tricampió.

De totes maneres, els “entrebancs” del Barça, fins ara, ens diuen el següent:

a) Que el Barça encara no juga com la temporada passada, perquè falta ritme, rodatge, rotacions, i sembla que en Pep només confiï amb els de sempre, la qual cosa desgasta a qualsevol.

b) Que el Barça ha d’acoblar al seu estil de joc el crack Ibrahimovic, un jugador amb tantes qualitats i tants recursos que seria un fracàs no explotar-lo al màxim. També ell ha d’entendre el seu rol i saber què ha de fer en cada situació, necessita llegir millor el que el partit demana d’ell (ara fer d’home referència, ara desmarcar-se a l’espai, i sobretot, que els seus companys ho interpretin correctament).

c) En alguns partits hem vist errors de concentració, errors en la presa de decisions, i molta més dificultat per treure els partits endavant. Si abans el Barça feia fàcil el que és molt difícil, golejant partit rere partit com si fos el més normal del món, ara se’ns mostra molt més humà i vulnerable.

d) Sense notícies d’Henry, Márquez desentonat, Iniesta sortint de la lesió, Messi injustament criticat per l’actuació d’Argentina en fase classificatòria pel Mundial, ara cau Alves, sembla que no tot està tan de cara com l’any passat.

S’ha de tenir paciència, l’objectiu d’aquest dificilíssim any post-triplet ha de ser mantenir l’hegemonia, començant per la teva pròpia lliga. Guanyar-la és l’objectiu principal. El Mundialet de Clubs és l’altre gran fita d’aquesta campanya. La resta és secundari.

Recordem, però, que el Mundialet de Clubs sol passar factura als equips que el juguen. Així doncs, amb una plantilla curta, lesions que han començat massa aviat, excessius partits per jugar, el Madrid més reforçat, etc., el Barça haurà de fer un sobre esforç molt gran si vol continuar després de gener amb certes garanties d’aconseguir algun títol. És després de l’època nadalenca que es posarà a prova la capacitat d’aquest equip.

Per la seva banda, el Madrid en formació presenta dificultats a l’hora de decidir a què vol jugar.

Pellegrini és home de toc, de possessió, de control, de joc per dins. En canvi, els jugadors tenen un perfil de contraatac descarat. Florentino s’ha equivocat, un Mourinho hagués estat el perfil idoni per treballar tàcticament i estratègicament un equip preparat com pocs per fer transicions defensa-atac ràpides i precises.

El Madrid té, malgrat tots els problemes, més capacitat que l’any passat per guanyar punts de 3 en 3 i possibilitats clares de guanyar la lliga. Té millors jugadors i millor plantilla que la temporada anterior, però encara no té un rumb ni un estil definits. Tanmateix, el marge de millora és molt gran; el Madrid perdrà pocs partits.

La nova generació del futbol italià

2009-09-30T12:23:00.003+02:00

La crisis econòmica ha afectat especialment a la Lliga italiana. Han perdut les grans estrelles i els deutes ofeguen a grans i petits clubs. Com a la majoria d’empreses a nivell mundial, s’ha optat per la reducció de costos progressiva és a dir, anar desvinculant-se dels jugadors amb les fitxes més altes i buscar joves promeses que garanteixin un futur competitiu a l’entitat. En aquest article, volem repassar algunes d’aquestes joves promeses que sustentaran el Calcio a mig termini.

Pato: Conegut per tothom, jugador del Milan que pot jugar tant de davanter centre com de segon punta. Velocitat, precisió de xut i tècnica són els seus punts forts, mentre que la seva irregularitat i el joc d’un Milan apàtic i sense dinamisme, el condemnen a un segon pla dins el catàleg d’estrelles mundials.

Balotelli: L’esperança interista, davanter centre que com Santon (lateral esquerra) es va consolidant a la primera plantilla. El jugador amb més potencial de tota la Serie A té un greu defecte, una manca total de reflexibilitat. És incapaç d’asserenar una situació tensa, entra en batalles estúpides que el perjudiquen el 90% de les vegades. Tot i això, potència física, velocitat i caràcter, el convertiran en un jugador referència els propers anys.

Giovinco: L’hereu de Del Piero. Menut jugador biaconero, amb un talent descomunal. Tècnica exquisida i una precisió en l’última passada espectacular compensen un físic massa tou per la competició d’alt nivell. Esperem que treballi per millorar la seva presencia física i d’aquesta manera, pugui ser un líder pel canvi generacional que afrontarà properament la Juventus.

Jovetic: La màgia viola. Jugador montenegrí d’un talent descomunal, té velocitat, dribbling i gol. El seu perfil és molt semblant al d’Andrés Iniesta, es capaç de generar superioritats des de la posició d’interior o encarar als contraris partint de la banda esquerra. Magnífica presa de decisions i el jugador més madur de tots els que comentarem amb només 19 anys.

Hamsik: El migcampsita total del Nàpols. No és el primer cop que parlem d’ell, però el seu talent i la seva entrega bé ho mereixen. El migcampista més complet i prometedor de tota la Lliga italiana té xut des de mitja i llarga distància, capacitat de recuperació i facilitat per l’associació. El seu punt feble és una mentalitat massa competitiva que el fa arribar als límits del reglament massa habitualment.

Zárate: El talent de la Lazio. Si en algun jugador tenen esperances els feixistes seguidors lazials, aquest és Zárate. Gran velocitat, dribbling i xut a pilota parada són les seves principals credencials. En el seu debe hi trobem que pertany a l’equip més repugnant de tota la Serie A i que li manca sang freda en el moment de la finalització. Pot jugar com a davanter centre, però la seva ubicació ideal és segon punta amb llibertat de moviments.

Comença la temporada post-triplet

2009-08-16T13:39:00.005+02:00

Comença la temporada post-triplet, amb un Madrid carregat d’estrelles fitxades a cop de talonari (CR9, Kaká, Benzema, Xabi Alonso), i un Barça que s’ha desfet de Samuel Eto’o a canvi d’Ibrahimovic, i que ha substituït Sylvinho per Maxwell. Falten algunes peces, pel que sembla, però al mateix temps es confia amb els nois del planter que han aprofitat bé els minuts de pre-temporada.

Hem vist bé a Pedro, Jonathan Dos Santos, i els centrals Marc Muniesa i Andreu Fontàs (bon posicionament tàctic, bona sortida de pilota). Jeffren ha fet gols però no li hem vist tot el futbol que segurament porta a les botes. Tenint en compte que Pep Guardiola no és el millor fitxant (Hleb, Cáceres...) sí que ho és gestionant els joves de la casa, i no sabem qui serà el Busquets d’aquesta temporada, si és que n’hi ha d’haver algun.

Ibrahimovic per Eto’o és un tema a part. No creiem que el Barça hi guanyi o hi perdi excessivament, però sí que el crack suec es guanyarà ràpidament l’afecte de l’afició (esperem que als nivells inexplicables de Larsson o més), i ell ho tornarà amb màgia. Comentàvem els dos autors d’aquest blog que si a l’eficàcia del Barça de Pep, una màquina de matar, li afegíssim uns tocs de màgia de la que ens oferia Ronaldinho o Deco, sense que la pressió de l’equip, l’arribada + finalització a la que ens ha acostumat Pep se’n puguin ressentir gaire, podríem veure un Barça encara més espectacular (o almenys, més divertit) que el de l’any passat. Una altra cosa és que golegi menys, o que guanyi menys títols. El triplet va ser històric però aquest any es comença de zero. L’objectiu és assegurar la lliga per donar coherència i regularitat a l’estil Pep. La plantilla és curta, hi ha sis títols en joc, el mundialet de clubs sempre perjudica els equips europeus, el Reial Madrid encara no és un equip però guanyarà molts partits perquè tenen qualitat, malgrat que s’entesten en jugar al toc (barcelonitis) quan haurien de jugar a replegar-se i llançar contraatacs, i quan s’entesten a fer jugar Raúl quan sense ell guanyarien en recursos ofensius...

Ibra serà un 9 diferent. Caurà entre línies, com Messi l’any passat quan jugava de fals 9, s’associarà amb Xavi i Iniesta, tornarà més parets que Eto’o, alliberarà Messi, perquè no només fixarà els centrals, sinó que podrà driblar gairebé com Leo, i Henry potser finalitza més jugades si Ibrahimovic el busca més del que el buscava Eto’o. La pregunta és: farà desmarcades de ruptura? En principi no tantes com Samuel Eto’o (malgrat que al final de la temporada tampoc en feia tantes, sobretot quan es veia sacrificat en banda dreta), però aquest aspecte i la pressió a dalt les haurà d’aplicar Ibra si no volem un embús de jugadors que la demanin sempre al peu. Això sí, el Barça té encara millor equip per conservar la pilota.

El Barça també guanyarà poder ofensiu en les jugades a pilota parada i les rematades de cap. Ibrahimovic és alt i realitza bé aquesta funció. Alves pot trobar un aliat molt bo per animar-se a centrar per dalt i tindrà una referència on abans no la tenia. Ibrahimovic no finalitzarà com Eto’o, però donarà més assistències, s’inventarà gols, dispararà des de lluny. Almenys tot això és el que s’espera d’ell.

Avui comença la temporada amb l’anada de la Supercopa d’Espanya. No hi serà Messi, ni Ibrahimovic, però sí Bojan. És la seva competició. El seu rol com a 9 o com a 11 (com l’hem vist en pre-temporada) serà important. Pep l’ha provat en ambdues posicions per comprovar la seva polivalència. Ha de millorar com a 11 però aquest pot ser el seu destí durant la temporada, el relleu generacional i posicional del seu pare futbolístic, Thierry Henry. Ha de saber aprofitar-ho.

El Dani Alves de la banda esquerra.

2009-07-03T10:03:00.003+02:00

Michel Bastos de 25 anys, és el nom del escollit per jugar al lateral esquerra del Barça la propera temporada. El tema Filipe es refreda molt per culpa, bàsicament, de Lendeiro. El president del Depor exigeix més de 10 milions d’euros quan ja havien pactat aquesta quantitat per la seva sortida. Tot això ha obligat al Barça a buscar alternatives en el mercat.

Personalment m’agradava l’opció Filipe sempre i quan no es superessin els 10 milions d’euros. La poca serietat de Lendeiro, augmentant les seves pretensions a mesura que avançava la negociació, han obligat al Barça a buscar altres possibilitats d’un preu similar. Es van sondejar jugadors com Riise, Chissoko, etc... però finalment s’ha optat per aquest lateral/interior/extrem del Lille.

Per ser sincers, he vist poc de Bastos, aproximadament 3 partits sencers i alguns moments esporàdics però pel que sembla, és un portent físic. Pot ocupar qualsevol posició de la banda esquerra, encara que destaca com a lateral pel seu gran desplegament físic. És ràpid, potent, bona tècnica amb la cama esquerra i un xut molt fort. El 1x1 no és una de les seves habilitats ja que sol superar els rivals per velocitat, però pot encaixar perfectament en l’esquema Barça, obrint el camp en fase ofensiva i replegant ràpidament en fase defensiva. Com tots els laterals d’aquestes característiques, no és excessivament bo en tasques defensives i de moment, és una mica immadur tàcticament, tot i això, sota la tutela de Guardiola i amb temps, pot arribar a ser un dels millors laterals esquerra del món. Perquè us feu una idea més acurada, és un jugador molt semblant a l’Evra que va sortir del Mònaco camí del Manchester United. L’operació es tancarà prop dels 12 milions d’euros.

Tot això queda supeditat a que Lendoiro no cedeixi a les pressions que està fent Filipe per venir al Barça, que l’obligarien a vendre’l pel preu pactat inicialment. Filipe veu allunyar-se l’oportunitat de la seva vida, però la cobdícia del president del Depor, pot impedir que el seu somni es faci realitat.

Espanya està perdent l’estil.

2009-06-29T21:18:00.002+02:00

Vicente Del Bosque és un entrenador divinitzat pels mitjans de Madrid des de que Florentino el va despatxar després de guanyar “la novena”. Amb aquesta aureola de qui marxa en el moment d’èxit (estil Rosell) Del Bosque es va anar guanyat les simpaties dels periodistes. Comentant els partits del Madrid a la SER i donant les exclusives a Marca. Així va aconseguir una reputació de gran entrenador totalment immerescuda.

Del Bosque té un únic registre, joc amb especialistes de banda i centrades laterals. Desconeix la teoria del futbol que prioritza “arribar abans que ser-hi”. El Barça és el gran exemple d’això, ocupa les bandes sense jugadors que, en el plantejament, estiguin ubicats en aquella posició. El Barça arriba, no hi és.

Això mateix havia aconseguit Luis Aragonés amb la selecció campiona de la Eurocopa. L’important era la capacitat d’associació dels migcampistes. Ara, el més important és aconseguir superioritats a les bandes amb 1x1. De manera que Del Bosque va convocar per la Confederacions a jugadors especialistes en aquestes posicions com Mata, Cazorla, Riera i Pablo Hernandez. Són bons jugadors complements, però mai aconseguirà un equip 100% competitiu amb jugadors perfil UEFA.

Els partits on Espanya ha patit més és quan hi havia dos jugadors de banda enganxats a la cal, en canvi quant més socis li han proporcionat a Xavi, millor a jugat la selecció espanyola. En conseqüència, Espanya hauria de prioritzar les associacions interiors, amb més mig campistes, sobre la capacitat de crear superioritats dels interiors/extrems. Fórmula que ja s’ha demostrat inútil en la selecció espanyola, recordem sinó aquella Espanya de Joaquín i Vicente.

Per tot això, cal que Del Bosque rectifiqui i torni a buscar l’estil que va fer campiona, amb un gran joc, a una selecció fins aquell moment patètica a nivell de títols.

La Final de la Champions (des de dins)

2009-06-04T21:39:00.005+02:00

Assistir a la final de la Champions on el Barça es juga guanyar el triplet és un compendi d’emocions difícils d’explicar. Són moltes hores prèvies intentant analitzar totes les variants del partit; l’estat físic i anímic dels jugadors, les seves característiques, els emparellaments defensius, etc. però tot això s’acaba en el moment que l’àrbitre pita el començament del duel. A partir d’aquell moment, tot són emocions i la raó es deixa de banda per poder disfrutar d’un matx, que enfrontava els dos millors equips del món, per aconseguir la Copa de la millor Competició del món.

36 hores de viatge en autocar, parades cada 4 hores i mitja per fer el canvi de conductors, dormir en un seient durant dues nits, no poder gaudir d’una dutxa en tres dies. Totes aquestes molèsties es compensen quan sents a 20.000 barcelonistes cridant, amb totes les seves forces, per ajudar que cada pilota dividida caigui cap als blaugranes. A l’altre banda de l’estadi, veus un afició anglesa, amb fama de cantar constantment, callada, sense moviment, rendits a la superioritat evident del joc del Barça. Tot és màgic.

Fins al gol d’Eto’o vam patir, i molt. Ronaldo era l’objectiu de tots els seus companys i ell, sabent-se important xutava constantment a porteria amb la intenció de posar nerviós a Valdés, esperant que el català cometés una errada, però no va arribar. L’error el va cometre el Manchester en una transició ofensiva del Barça, executada a velocitat vertiginosa pel mag Iniesta. Evra es desconcentra un moment, Eto’o aprofita l’espai deixat a la seva esquena, retall a Vidic, xut de puntera i gol. El gol sud embogeix, el gol ha sigut a la porteria més llunyana, no l’hem vist bé, però és igual, Eto’o ha tornat a marcar en una final de Champions. El Barça comença a acaronar un triplet històric i ho estem vivint en directe.

Aleshores, el Barça destapa el gerro de les essències i Xavi e Iniesta apareixen amb més assiduïtat. Les transicions s’alenteixen, els blaugranes imposen el ritme. A les grades passa tot al contrari, l’eufòria es desferma, no es para de cridar, de cantar, de saltar,... sembla que, si ens esforcéssim, podríem enfonsar l’estadi. El Manchester cada cop fa menys por, encara que, durant les jugades a pilota parada, la tensió al nostre gol es podia tallar amb un ganivet. Mitja part, el Barça es mostra segur, tot i això el marcador es curt, un jugada aïllada pot donar la volta al partit.

Segona part, els seguidors s’obliden de que cridar molt no és bo per les cordes vocals. La intenció és atreure la pilota cap a la porteria més propera, ara, defensada per Van der Sar. El partit segueix sense incidències encara que, cada cop més, la pressió sobre Ronaldo és més forta. Veiem a Messi cansat. En una ocasió pot executar una contra en 1x1 però la pilota se li escapa fora de banda. En aquell moment tots sabem el que necessita i els de sang blaugrana comencem a cridar: “Messi, Messi, Messi”. A l’estadi només es sent un nom. Següent jugada, Xavi avança amb la pilota, posa un centre al cap de Messi i gol, 2-0, partit sentenciat, el Barça ha aconseguit el triplet i tot això a escassos 50 metres. A partir d’aquell moment, l’olímpic de Roma és una festa barcelonista interrompuda, en ocasions, per un portuguès fora de si. Els jugadors no es cobren vendetta, la grada sí. “Hijoputa es, ese portugués” es converteix en la rima més cantada. El final s’aproxima, tothom ja sap que el Barça guanyarà la tercera Champions de la seva història. Final del partit, els seguidors esclatem i ja no pararem de cantar fins que, una hora més tard, ens desallotgen de l’estadi.

La tornada és plàcida, tots estem molt cansats, es fan petites tertúlies on comentem com vam viure el partit, que cal fer de cara l’estiu, etc. però en l’únic que pensem és en arribar a casa, posar-nos sota la dutxa i començar a assimilar el que hem viscut.

“Ole-le, ola-la, ser del Barça és, el millor que hi ha.”

TRIPLET HISTÒRIC

2009-05-31T13:33:00.006+02:00

Encara no havíem comentat res de la final de la Champions. El Marc, l’altre autor del blog, la va veure des de Roma. Jo per televisió. No sé si fer una anàlisi futbolística de la final, o simplement emotiva del que ha estat aquesta temporada. Potser les dues coses alhora.

El Barça va topar amb una arrancada bestial del United, Ferguson s’equivoca en l’alineació però no en el plantejament ni en l’actitud. La pressió inicial dóna els seus fruits, el Barça no té la pilota, el Manchester busca el gol i ràpid, Cristiano llegeix bé l’inici del partit, atacar ràpid i finalitzar. Bon començament de l’anterior campió. Així es marca l’inici d’una final de Champions.

El gol d’Eto’o ho canvia tot. El United no s’ho creu, s’enfonsa, no entrava dins del seus plans que el Barça marqués sense tenir la possessió. A partir d’aleshores, Xavi-Iniesta-Messi triangulant al mig camp davant d’un Carrick (el millor del United) que va acabar desesperat per la superioritat blaugrana en el toc. El Manchester s’equivoca després, en intentar jugar amb Tévez i, més tard, amb Berbatov. El United queda dividit, defensa i atac són dos blocs sense connexió, de manera que el mig camp és pel Barça. Un autèntic suïcidi. Cristiano perd els nervis, no era el moment de seguir finalitzant des d’on fos, ni de fer la guerra per la seva banda. Mala elecció de decisions mentre el Barça, sense fer grans ocasions, alenteix el partit i se’l fa seu, a l’espera del segon gol.

El triplet és històric, la manera de guanyar Copa, Lliga i Champions, increïble. Una superioritat insultant. I a més amb una plantilla que, si bé al principi semblava àmplia, al final ha acabat resultant un pèl justa. Guardiola ha anat descartant jugadors en el tram final. Emocionant Henry, s’ha tret l’espina de la final de 2006. Gran Messi, per fi Pilota d’Or. Xavi i Iniesta, un prodigi de la naturalesa. Eto’o, dos gols en dues finals... i ara què? Busquets, de tercera divisió a la final de la Champions. Piqué, dues Champions seguides amb dos equips diferents. Puyol, la màxima entrega en tot moment. Valdés, prou debats... Un any que serà recordat per sempre, no hi ha paraules per descriure el que ha fet aquest equip. És l’any del 2-6, del “chorreo”, de les golejades, dels partits acabats al descans, de l’eficàcia, de la pressió, de la ràbia, dels gols a l’últim minut, de la sort dels campions, de la cantera. És l’any de Pep Guardiola.

Gaudim d’aquest moment i agraïm al Barça la felicitat que ens ha donat. Confiem en Pep perquè l’any vinent no es caigui en l’autocomplaença. L’experiència ha de servir d’alguna cosa. Confiem en un reforç de la plantilla que ens asseguri seguir marcant una època, un estil. Què llarga que es farà l'espera de l’inici de la temporada que ve...!

L’1x1 del Manchester

2009-05-25T19:39:00.005+02:00

Amb un Barça campió de Lliga i Copa, analitzarem el Manchester que ens trobarem el dimecres a la finalíssima de Roma.

· Van der Sar: Veterà porter que va assolir el seu millor nivell l’any passat (2008). És molt alt i per tant, domina l’àrea en les jugades d’estratègia. Molt segur en els xuts des de mitja i llarga distància, pateix més en l’1 contra 1 perquè ha perdut reflexos amb el pas dels anys. Moltes vegades és l’iniciador del joc del Manchester gràcies al seu bon desplaçament en llarg, buscant la segons jugada. El Barça hauria d’aprofitar els dubtes que té ens els córners llançats al primer i segon pal.

· O’Shea: El jugador més limitat del 11 del Manchester. Lent en l’acceleració i en llargues distàncies, és el punt feble dels “red devils”. No té profunditat i per tant, deixa coixa la banda dreta del atac del United. Tot i això, domina el joc aeri i és un jugador perillós en les jugades d’estratègia. Henry, amb les seves diagonals entre el lateral i el centra, ha de ser un dels jugadors determinants de la final.

· Vidic: Central molt contundent, perfectament adaptat a l’estil anglès. En espais oberts és on mostra més carències, però en un equip replegat i que faci ajudes defensives és, precticament, insuperable. Domina el joc aeri, i en les jugades d’estratègia ofensives és, desprès de Ronaldo, la referència. El Barça hauria d’aprofitar els espais a la seva esquena, traient-lo de la seva posició natural. Messi haurà de desbordar pel mig per generar superioritats i aquests espais.

· Ferdinand: El líder de la defensa. Ràpid, efectiu en el joc aeri, en el tall i amb gran intel·ligència tàctica. El millor central de la Premier. Es difícil que cometi algun error. El seu punt feble és la sortida de pilota per tant, Eto’o l’ha de pressionar al màxim, impedint que trobi facilitats per iniciar la fase ofensiva del joc del United.

· Evra: Lateral esquerra amb gran desplegament físic. Té molt recorregut i s’incorpora amb perill a l’atac però sense oblidar les tasques defensives. Pateix en el joc aeri, no obstant, ho supleix amb una magnífica capacitat d’anticipació. És molt probable que es dediqui a fer un marcatge individual a Messi, davant la absència d’Alves.

· Carrick: Font de joc del Manchester. Migcampista de contenció, té un precís desplaçament llarg que permet accelerar la transició defensa-atac del United. Moltes vegades s’ubica com a tercer central (aprofitant la seva envergadura) en les centrades laterals. Pateix quan la circulació de pilota del rival és ràpida perquè no té unes grans condicions físiques.

· Scholes: El jugador més complet del United. Recuperació, arribada des de la segona línia, bon desplaçament llarg i curt i una fantàstica actitud, s’aglutinen en un dels millors migcampistes de la Premier dels últims 10 anys. Tot i això, el temps passa per tots i actualment, li costa aguantar un partit de màxima intensitat.

· Anderson: La joventut al servei de l’equip. És el migcampista amb més desplegament físic dels tres. Al Porto jugava com a mitja punta creatiu, però al United a endarrerit el seu àmbit d’actuació. El jugador més útil per imprimir velocitat al joc. No destaca en cap faceta en particular però compleix en totes. El seu compromís en tasques defensives és espectacular. A vegades comet errors de concentració.

· Park Ji-Sung: Jugarà a la banda esquerra dels “red devils”, més pendent de frenar a Messi que en crear joc ofensiu. Té certes carències tècniques (sobretot de cara a gol) però les supleix amb una actitud, desplegament i esforç màxim.

· Rooney: El “bad boy” del Manchester jugarà escorat a banda dreta, pendent de les ajudes defensives, però concient de la seva importància en el moment de fer les transicions ofensives. Keita tindrà un paper difícil per frenar-lo, haurà d’intentar desplaçar-lo cap a la banda evitant que agafi els passadissos interiors entre el central i el lateral. Pot ser un dels jugadors claus de la final.

· Ronaldo: El jugador més complet del món. El davanter perfecte posseeix joc aeri, dribbling, xut amb les dues cames i velocitat. Jugador referència en les pilotes parades, tan si les executa ell com si les remata. La seves carències son més psicològiques que físiques. El Barça hauria d’intentar treure’l del partit com fos, contundència defensiva inclosa. Touré com a central patirà molt en els 1x1 en velocitat per tant, les ajudes defensives seran indispensables.

Samarreta Barça 09/10

2009-05-20T12:03:00.005+02:00

Hem decobert les primeres imatges de la nova samarreta del Barça per la temporada vinent.

Personalment m’agraden bastant, particularment la samarreta titular.

Touré Yaya, central

2009-05-14T10:35:00.003+02:00

Guardiola va tornar a arriscar i va tornar-li a sortir bé. Touré Yaya s’havia adaptat perfectament a la posició de mig centre destructor del esquema Barça però en el partits més decisius de la temporada a Stamford i Mestalla, Guardiola va situar al de Costa d’Ivori fent parella amb Gerard Piqué.

Els motius que porten al Pep a escollir aquesta opció són tan de fase defensiva com ofensiva. El primer és que tant el Chelsea com el Athletic juguen amb un punta corpulent i amb presencia física, a més, tant Drogba com Llorente creen la segona jugada a partir del joc directe de l’equip. Davant d’aquest tipus de davanter és interessant situar un central amb capacitat d’anticipació i centímetres que pugi disputar el aeri. Amb la baixa de Márquez i amb Cáceres com a segona opció, Guardiola només podia optar per Touré. El motiu de fase ofensiva és que Guardiola sabia que l’Athletic pressionaria la sortida de pilota blaugrana i per això va situar dos centrals amb capacitat per iniciar la fase ofensiva. De fet, durant tot el partit vam poder veure que Pinto no iniciava mai el joc del Barça amb un puntada llarga, sinó que jugava amb curt perquè tant Piqué com Touré creessin superioritats i eliminessin línies de pressió.

La incapacitat del Athletic per frenar les fonts de joc blaugrana i un Messi estel·lar, van condemnar al equip basc a perseguir la pilota tot el partit, tot i posar-se per davant al marcador. El detall de Tokero intentant aguantar la pilota al córner quan encara no era el minut 20 de la primera part va demostrar que l’Athletic tenia poca fe en la seva qualitat i el partit se’ls hi va fer excessivament llarg pel gran desplegament físic de la primera part.

Al final tot es pot resumir en que el Barça és, actualment, el millor equip del món i l’Athletic és un equip de mitja taula en una lliga mediocre. Simplement va guanyar el millor.

Increïble!

2009-05-07T22:06:00.003+02:00

Stamford Bridge. Gol en el minut 92. El Barça a la final de Roma. Era el primer xut entre els tres pals del Barça. El xut era d’Iniesta, “el que mai la fot”, com va dir Pep Guardiola a la roda de premsa posterior. El Chelsea, amb el seu estil, havia anul·lat el Barça, que va jugar mitja hora amb deu jugadors per l’expulsió d’Abidal. L’àrbitre no va xiular unes mans de Piqué dins l’àrea que eren penal... i potser alguna de les moltes caigudes de Drogba no fos tan fingida...

El partit l’havia d’haver guanyat el Chelsea. Era el més normal del món. Potser el seu estil ens sembla ranci. No oblidem, però, que és un estil que, malgrat no ens agradi, és tan vàlid com qualsevol altre. En el xoc dels dos estils, el blue i el blaugrana, el primer va ser millor executat que el segon. Si no fos per un petit detall, i és la incapacitat del Chelsea per tancar l’eliminatòria amb el 2-0 definitiu, en alguna de les seves moltes contres letals. Valdés, aquí, va tenir-hi molt a veure, però també el desencert de Drogba, Anelka, Lampard...

Aquest Barça sembla, doncs, predestinat a guanyar. Les alegries que ens dóna ens saturen. Del 2-6 del Bernabéu a la final de Roma en quatre dies. Brutal. Amb defensa improvisada, sense Henry... les dificultats arriben i aquest equip, a vegades amb bon futbol, amb esforç sempre, i un punt de sort de tant en tant, les supera totes. Hem viscut, novament, un plaer inesperat. El Chelsea és un equip preparat per guanyar la Champions, però sembla condemnat a quedar-se a les portes del títol any rere any.

El Barça a la final de Copa, a la final de Champions, i a punt d’aconseguir el títol de lliga de forma definitiva. On som avui és ja un èxit, sobretot pel joc desplegat per l’equip durant tota la temporada, per les ganes, per l’esforç, per la fe, pel que ens han fet gaudir i ens estan fent gaudir, i pel que queda. Per tot això, ja des d’avui, i només pel que han fet fins ara: gràcies Barça!

El Canvi Tàctic

2009-05-06T09:35:00.005+02:00

El dissabte al Bernabeu, a part de veure el millor partit del Barça en moltíssim temps, es va veure un canvi tàctic molt interessant. Guardiola va col·locar a Messi com a mitja punta i el sistema 1-4-3-3 es va convertir en pràcticament, un 1-4-4-2 amb rombe al mig camp. Touré, Xavi, Iniesta i Messi, formaven els vèrtexs i eren els encarregats de generar el magnífic joc blaugrana.

Amb aquest canvi, Guardiola volia que l’argentí generés les superioritats al mig camp. L’enfrontament Lass i Gago vs Messi, Xavi i Iniesta va provocar que els dos mig centres blancs no es podien encarregar de cobrir les tres fonts de joc del Barça. El canvi tàctic va resultar decisiu per l’enfrontament. Juande no va saber respondre a l’habilitat de Guardiola introduint un altre mig centre que hagués donat més consistència al mig camp. La opció Javi Garcia potser hagués evitat la golejada històrica.

Aquest nou sistema el podem utilitzar amb equips que utilitzen dos mig centres. Per això, amb el Chelsea, creiem que no seria útil ja que si Hiddink utilitza la mateixa alineació que al camp nou ens trobaríem amb tres mig centres i Messi resultaria més decisiu escorat a banda. L’enfrontament amb Ashley Cole serà espectacular.

Si el Barça arriba a la final de Roma, potser sí que tornaríem a veure aquest nou sistema perquè el ManU juga amb dos únics mig campistes purs, Scholes i Carrick. Tornarà a ser decisiu a la hipotètica final?.

Històric 2-6!

2009-05-03T13:55:00.004+02:00

No hi ha paraules per descriure el que es va viure ahir al vespre al Bernabéu. No hi ha paraules per parlar del que està aconseguint Pep Guardiola en el seu primer any com entrenador del primer equip del Barça. És senzillament impressionant.

El 2-6 d’ahir és històric, memorable, el millor clàssic, i probablement, el millor partit del Barça que jo hagi vist mai. Pel joc, pel resultat, pel rival, pel camp, i pel que significa: guanyar virtualment una lliga, però en el fons, saber que ja és nostra. El 0-3 de Ronnie va servir perquè el Bernabéu aplaudís a un geni, però aquell equip que tan ens va fer gaudir i tan ens va divertir (no ho oblidem mai això), va deixar passar una oportunitat històrica d’humiliar el màxim rival per no sé quines històries d’amistat i fair play mal entès.

El Barça d’ahir, amb rècord de canterans (Valdés, Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Messi, Bojan, Busquets...) va passar com una locomotora pel Bernabéu, que aquest cop va aplaudir no només a un geni, sinó a tot un equip, a tota una idea futbolística, a una nova era que va començar amb Rijkaard i Ronaldinho i que estan continuant Pep Guardiola i els seus homes, després de dos anys d’autocomplaença. Si l’àrbitre hagués xiulat el penal a Iniesta, o no s’hagués menjat els tres minuts d’afegit a la segona part, ves a saber... 2-7? 2-8? Tant se val. El repàs i la lliçó de futbol ja era suficient.

El primer gol del Madrid és un aspecte a tenir en compte de cara a Stamford Bridge. És només un apunt per intentar ser perfectes. Abidal sempre estava sol i Robben, mentre estava fresc i el Madrid amb esperances va fer patir el francès en més d'una ocasió. Evidentment que després, el bon joc del Barça, el seu toc, la seva precisió, i la seva eficàcia fan oblidar detalls com aquests, o com el segon gol de cap de Sergio Ramos. Coses que si te les fa John Terry o Drogba amb 0-0 a Stamford Bridge poden suposar un problema una mica més seriós. El Madrid no té nivell Champions i això ho sabem tots.

Però no parlem de dos errors. Parlem dels encerts. Guardiola va situar Messi de “fals davanter centre” i Eto’o a la dreta per frenar Marcelo, després d'un inici en què Messi per la dreta es trobava massa ben cobert. Messi, juntament amb els dos petits, Xavi i Iniesta, generaven superioritat al mig camp, superant així la pressió de Lass i Gago. En cas que algun central (Cannavaro, Metzelder) intentés ajudar, la profunditat d’Henry o les diagonals d'Eto'o serien letals. Així ho va pensar Guardiola i així va ser. El Madrid, a més, havia d’anar a pel partit, només li servia la victòria si volia seguir lluitant per la lliga, però va errar en l’estratègia. Si bé la banda dreta (Robben) va portar perill, el seu joc individualista i desconnectat del joc defensiu blanc el van convertit en una arma ràpidament controlable. A més, la defensa avançada del Madrid per intentar anar a buscar la porteria contrària, fins i tot després de l'1-0, amb més fe que futbol, va suposar un clar regal per a les passades en profunditat a Tití, amb passadors genials com Messi, Xavi o Iniesta.

Tití (aquí sempre l’hem defensat), va tornar a ser l’Henry que ens va enamorar a l’Arsenal, ara reconvertit en el millor 11 del món. L’extrem esquerre més letal i eficaç del planeta, si té espais. Messi, el millor del món, amb llibertat al centre va tornar a ser el Messi de sempre. Eto’o, sense marcar però sacrificant-se per l’equip, la seva feina va ser de gran importància. Els dos petits, immensos. Touré, imperial. Puyol i Piqué, malgrat que el primer va deixar sol Higuaín en el primer gol, el seu 1-2 va posar les coses al seu lloc. Piqué va ser Beckenbauer. Un 10 per ell i per tot l’equip.

Trigarem molt a tornar a veure una cosa així. Guardeu aquest partit, aconseguiu-lo en DVD, mireu-lo una vegada i una altra, gaudiu com nens petits davant del millor espectacle del món, i preparem-nos pel dimecres. Allò serà una altra història, o tornarem a viure un plaer inesperat?

Us posem l’anàlisi de Marcos López (Futbolitis), un geni de l’anàlisi futbolística:

Prèvia Barça – Chelsea

2009-04-27T19:05:00.002+02:00

El partit es presenta per l’equip barcelonista com una oportunitat per donar un cop d’efecte a aquest aire de pessimisme que comença a envoltar el seguidor culé. Tenim un Madrid a 4 punts amb una eficàcia desesperant que obliga al Barça a mantenir-se tensionat en ambdues competicions amb el lògic desgast pel jugadors. Per això, el partit de demà amb el Chelsea és una magnífica ocasió per donar un cop de puny sobre la taula i deixar clar que el Barça és el millor equip del món.

El Chelsea de Hiddink es presentarà al Camp Nou amb nombroses baixes en defensa. Noms com Carvalho o Aslhey Cole no estaran disponibles pel magnífic entrenador holandès. Els “blues” tenen una plantilla amplia i les rotacions, sobretot en les posicions d’atac, són constants. Es fa difícil dir una possible alineació titular però segurament la columna serà la mateixa amb petites variacions. A la porteria, el (últimament) qüestionat Petr Cech. Els errors individuals que ha comès han minat el seu estat anímic i no té tanta confiança. Des de la lesió al crani, el seu rendiment ha baixat molts enters i possiblement, ja no està entre els tres millors porters del món. Tot i això, és un porter d’unes magnifiques característiques i aptituds físiques que fins fa poc donava molta seguretat a la línia defensiva. La línia de defenses la formaran Bosingwa, Terry i Alex com a centrals i possiblement, Ivanovic. La clau està en endevinar on els situarà a cada un. La nostra teoria és que Bosingwa jugarà de lateral esquerra i Ivanovic de lateral dret. Bosingwa és un lateral amb molt recorregut, bona centrada i algunes llacunes defensives. És un estil de jugador semblant a Dani Alves. Messi tindrà la desavantatge que el seu retall cap a l’interior de l’àrea es troba amb la cama bona de Bosingwa, però com a defensa marcador, el portuguès té moltes dificultats. Terry i Alex són coneguts per tothom. Jugadors d’un perfil similar, molt durs per alt i en l’aspecte físic però que pateixen quan el rival fa servir molt el joc de combinació. Eto’o haurà d’aprofitar la seva velocitat fent desmarcades constant a les seves esquenes, el seu punt més dèbil. A la dreta, un invent, Ivanovic. Tindrà un paper difícil a l’hora d’aturar a Henry ja que no es gaire ràpid, per això haurà d’intentar anticipar-se i evitar que li arribin pilotes al francès que pot fer una autentica destrossa en aquella banda.

El mig camp decidirà l’eliminatòria. Touré, Xavi i Iniesta s’hauran d’imposar a una parella de mig centres formada per Ballack i Essien, Kalou i Malouda com interiors i Lampard com a mitja punta. En l’aspecte físic són molt superiors, Essien és un autèntic pulmó capaç de recórrer kilòmetres seguint la pilota sense cansar-se. La clau de Hiddink serà fer que el ghanès es dediqui a perseguir a Iniesta per evitar que aquest creï superioritats. Ballack ja no és tant ràpid com abans però ha millorat en lectura tàctica i el seu posicionament com a mig centre és molt bo. Kalou i Malouda són interiors amb molt desplegament defensiu que es dedicaran més a intentar destruir el joc combinatiu blaugrana que en intentar aprofitar els espais defensius. Lampard és l’amo i senyor de la mitja punta des d’on organitza tot el joc ofensiu “blue”. Passada llarga i curta magnífica i amb arribada des de segons línia. És un jugador nascut per aquesta posició. Per tot això, Xavi i Iniesta s’han d’associar més que mai, elaborant molt el joc blaugrana i pensant que el més important en una eliminatòria a doble partit és no encaixar a casa.

En punta, Drogba. Per culpa de les lesions aquest any no té grans números però és un dels millors davanters centres del món. Ajuda en la creació, té velocitat, descarrega molt bé el joc i a més, és un golejador nat. La millor opció del Barça per parar a Drogba és que toqui el menys possible la pilota i això s’aconsegueix tenint el màxim possible la possessió amb un línia defensiva molt adelantada.

En resum, el Chelsea és un equip complicat però amb menys talent que el Barça. Els blaugranes han d’imposar el seu joc sense caure amb la trampa com ho fan fer a Valencia. El partit s’haurà de treballar conscients de que no encaixar seria un pas de gegant en la eliminatòria. Finalment, Iniesta pot ser l’home clau de la eliminatòria desequilibrant l’equip contrari que estarà molt pendent de les cobertures a Messi però potser no tant del de Fuentealbilla.

Un punt que pot ser decisiu

2009-04-26T21:49:00.004+02:00

El Barça va sumar ahir un punt in extremis, a Mestalla, contra un València que venia de cinc partits seguits guanyant. L’equip local va sortir fort, a pressionar amb els extrems la sortida de pilota dels dos centrals blaugranes. La fase de creació del Barça va ser un malson tota la primera part: sense Márquez a l’eix de la defensa, Piqué era l’únic que podia treure-la amb cert criteri, però costava molt. Contínues pèrdues de pilota i un partit sense un domini clar ni una continuïtat en el joc. Malgrat avançar-se en el marcador, obra d’Iniesta i Messi (0-1), en un minut boig el València va remuntar, just abans del descans (2-1).

La segona part va ser més fluïda pel Barça, que va començar a trobar un cert criteri en el joc, o almenys va aconseguir mantenir més estona la possessió en camp contrari, malgrat que es van observar alguns símptomes de fatiga. Sobretot, perquè el València no va deixar de pressionar i guanyaven la majoria de xocs i de pilotes dividides. Henry va aportar el gol de l’empat (2-2), i el punt aconseguit cal veure’l en sentit positiu. En el pitjor dels casos aquest resultat ens situa encara un punt per sobre del Reial Madrid, després de la seva victòria avui contra el Sevilla, que els situa a 4 punts, i imaginant que ens guanyen al Bernabéu, la setmana que ve. Hi haurà emoció, lliga fins al final, però un Barça líder sí o sí després del partit del Bernabéu, passi el que passi allà.

Un empat fora de casa contra el València, tal com va jugar ahir, és comprensible. No ens ha de preocupar excessivament. També el Madrid s’haurà d’enfrontar al València. I no oblidem que després arriba el Villarreal. Com diem, és un punt vital. La derrota hagués posat les coses més difícils, sobretot des d’un punt de vista psicològic. Però l’amor propi del Barça no ho va permetre i ara només podem pensar en el Chelsea.

Henry evolution

2009-04-22T09:08:00.003+02:00

Henry ha estat i és un dels temes de debats més interessants dins la colla que ens reunim per veure el futbol cada cop que juga el Barça. Els lectors d’aquest blog ja sabreu que sempre hem tingut preferències cap a aquest jugador, tant denostat l’any passat i que ara gaudeix de la simpatia dels mitjans.

Henry no ha canviat la seva manera de jugar d’un any a l’altre, però dos factors han fet que el seu joc sigui molt més útil per l’equip: el primer és la desaparició d’una lesió gairebé crònica a l’esquena, i el segon, la millora en general, de tot el joc de l’equip. Aquesta millora del joc de l’equip s’ha produït per una línia defensiva més avançada fins la zona de mig camp, que permet als migcampistes fer recorreguts més curts alhora de fer les transicions defensa-atac en atac posicional. Gràcies a aquests espais reduïts, els jugadors blaugranes poden fer circular la pilota més ràpida entre ells i els davanters reben moltes més pilotes i en millors condicions.

El plantejament ofensiu del Barça actual afavoreix a Henry, la banda forta és la zona dreta del camp, i és on es creen la majoria de jugades que es finalitzen a la part esquerra del camp aprofitant errors de basculació de les defenses adversàries. A més, la desmarcada a l’espai d’Henry es converteix en un recurs per desencallar els partits on els rivals intenten reduir els espais del Barça avançant la línia defensiva. També és important comentar l’interior esquerra, ocupat per Iniesta, jugador amb una capacitat de desequilibri impressionant, proporciona a Henry més espais lliures per fer les dues seves jugades, la internada a l’àrea per trobar posició de xut o protegir la pilota fins la línia de fons i centrar a cama canviada.

Gràcies a un bon nombre d’assistències i gols, Henry s’ha convertit en l’11 més decisiu del panorama futbolístic mundial. Una reconversió al tram final de la seva carrera que hem d’agrair tots els barcelonistes.

Calendari boig

2009-04-19T13:10:00.002+02:00

Anunciàvem que el partit d’ahir podia ser trampa, feia temps que el Barça no guanyava a Getafe. Afortunadament, Pep Guardiola era conscient del perill i va sortir amb tot, Henry, Eto’o i Messi; Xavi, Iniesta, Busquets; Alves, Márquez, Piqué, Puyol. Primera part excel·lent amb la falta d’encert com a únic problema. Henry va fallar oportunitats però Stojkovic també hi va contribuir amb aturades increïbles, no només a Henry (fins a tres vegades), també a un espectacular rematada de Piqué i a un xut de Messi que buscava l’esquadra. A la segona part, Eto'o va enviar una pilota al pal.

Iniesta va fer un partidàs, a la primera part sobretot, creant superioritat, amb senzillesa i elegància, superant rivals i per tant, línies senceres de l’equip rival; i Messi, sobretot a la segona part, quan el Getafe va apretar més i el Barça es va trobar incòmode, es va carregar l’equip a l’esquena. El resultat és de 0-1, suficient per seguir caminant cap al títol de lliga, però podria haver estat més ampli, si el Barça hagués matat el partit a la primera part, o si l’àrbitre hagués xiulat el clar penal a Messi, o no hagués vist fores de joc inexistents, o no hagués estat tan permissiu amb les entrades criminals a Iniesta, entre altres detalls d’un arbitratge nefast.

El Madrid també va oferir-nos la seva típica victòria per 0-1, copiant el resultat del Barça, però no el joc. Sempre esperant, contraatacant, en un partit sense mig camp, bastant obert. Tenen força al darrera, sacrifici i punch a dalt. Pepe estava realment fi al tall, Marcelo de lateral esquerra va donar utilitat a aquella banda, cosa que no succeeix amb Heinze, però segueixen sense tenir un mig campista amb més criteri que Gago o Lass. Malgrat els problemes que de sempre arrossega aquest Madrid, el partit el podien haver tancat abans amb alguna contra de Robben o Higuaín, però també ells van estar imprecisos.

Ara arriba un calendari de bogeria pel Barça, on s’ho juga absolutament tot. Sevilla, València, Chelsea, Madrid, Chelsea, Villarreal, Mallorca, Osasuna, Deportivo, sense esmentar la final de Copa del Rei i la final de la Champions, si el Barça elimina al Chelsea. Una bestialitat. Sabem una cosa, el Barça jugarà igual, i amb els millors, tan si és un Getafe com un Chelsea o Madrid. Seguiran el mateix guió de tota la temporada fins que les cames aguantin.

El canvi de Cristiano Ronaldo

2009-04-16T09:42:00.001+02:00

Cristiano Ronaldo està canviant. El seu joc s’està modificant progressivament. El CR7 que va guanyar la pilota d’or jugava escorat a banda, tenia una presencia importantíssima alhora d’assistir i demostrava la seva qualitat diferencial amb un 1x1 espectacular. Tot això, acompanyat amb una capacitat golejadora brutal.

Ara, la majoria dels partits els inicia des de la posició de davanter centre. Continua tenint una capacitat de finalització important però ja no supera molt dels 1x1 amb els que es troba. El seu joc s’està tornant cada cop més efectista i menys preciosista quan fa 4 anys se’l criticava pel contrari.

Tinc la sensació que Cristiano Ronaldo està patint una involució semblant a la de Ronaldinho. Recordem que el crack del Barça, l’any següent de guanyar la Champions, va tenir la temporada amb els seus millors registres golejadors des de que estava al Barça. No obstant, el seu joc es va relentitzar tant que va començar a jugar en la posició de davanter centre, on ell deia que podia rendir millor. Però tot això no el va ajudar en res i el seu declivi va continuar constant fins a suplent d’un Milan on la mitjana d’edat és un problema majúscul.

Per tot això, vull advertir al Madrid de l’error que podrien cometre l’any següent si paguen 80 milions d’€. per un jugador que està en el punt d’inflexió de la seva vida esportiva. A partir d’ara, CR7 pot intentar recuperar la velocitat de “dribbling” que tenia abans, pot adaptar-se a definitivament a la posició de davanter centre acceptant que no tornarà a ser el millor jugador del món o mantenir aquesta progressió que el pot acabar enfonsant com a futbolista.

També caldrà tenir sort...

2009-04-13T19:25:00.005+02:00

La Champions és una competició diferent, la millor de totes i per això ens encanta. El Barça va guanyar 4-0 al Bayern en una primera part excel·lent, de toc ràpid i finalització terrorífica. Pura eficàcia i una segona part com moltes del Barça d’aquest any, que ens arriben fins i tot a avorrir. Ara queda la tornada, sembla que aquest Barça no sortirà relaxat, i el Bayern ja va assajar la remuntada a la seva lliga; jugaran amb orgull i no donaran per perduda l’eliminatòria fins que el Barça no marqui algun gol que signifiqui l'estocada final.

A la lliga el Madrid obliga a no fallar jornada rere jornada. El repte és gran, només un títol ja seria un gran èxit, però el doblet és possible, i fins i tot el triplet. També podria quedar-se sense res, amb les mans buides. La bona notícia és que tot depèn del Barça. Per fer-ho, tanmateix, l'equip necessitarà una mica més del que ha fet fins ara. A més del bon joc que està desplegant, del moment dolç en què es troba, necessitarà també aquell punt de sort que tot equip campió necessita. La sort que s’ha buscat i que mereix.

El primer punt de sort és no tenir cap lesionat. De moment, aquest ha estat un factor que el Barça ha tingut a favor, salvant petites absències. Si aquesta sort continua fins a final de temporada, Pep Guardiola podrà seguir fent rotacions “made in Pep”, que són aquelles en què l’equip sempre té sobre el camp dos o tres jugadors decisius, i la resta de l’equip rota. Si hi ha Messi i Alves, no hi ha Eto’o ni Xavi. Si hi ha Iniesta i Xavi, potser no cal Messi o Henry.

El segon punt de sort és que el Madrid falli abans del clàssic. El Barça aniria més tranquil amb un avantatge de 9 punts al Bernabeu. Però arribar-hi amb l’actual diferència seria suficient per encarrilar el final de la competició amb certa tranquil·litat. La qüestió és que el Barça no falli ni es deixi cap punt abans del derbi, i intenti sempre ampliar la diferència amb el màxim rival. El proper partit contra el Getafe és clau, vindrem de l'eufòria d'haver passat a semifinals. No hi ha dubte de que és un partit trampa.

El tercer punt de sort és a la Champions. Passar a semifinals és ja una obligació després del resultat de l’anada contra el Bayern. Del possible rival, que podia ser el Liverpool de Benítez, passarem segurament al Chelsea de Hiddink. Però així com el Liverpool és un equip fet per destruir el joc del Barça (i que contra el Chelsea va provar la seva pròpia medicina), el Chelsea és un equip conegut, ja se l’ha guanyat i dels dos rivals creiem que seria el que permetria dir que s’ha tingut aquell “punt de sort” necessari per poder passar a la final, malgrat que seria, igualment, un enfrontament complicadíssim.

Per descomptat que el Barça necessitarà seguir al nivell actual, i fins i tot millorar-lo. Guanya per asfixia, per pressió, per eficàcia, no sap ni ha necessitat, encara, replegar-se, defensar-se, aguantar resultats, especular. Recordem que el Barça de Rijkaard sí que ho va saber fer. El Barça de Pep no ho ha necessitat, de tan superior que és. Serà capaç de guanyar algun títol, o més d’un, mantenint aquesta intensitat fins a final de temporada? Serà capaç el Barça de no relaxar-se? Serà capaç d’evitar contraatacs a l’esquena d’una defensa sempre avançada, i d’evitar jugades a pilota parada? Tindrà aquell punt de sort que necessita per fer història? Des d'aquí preferim ser prudents i recordar que un sol títol ja seria magnífic, i que la gesta que pretenen silenciosament Pep Guardiola i els seus homes és certament heroica.

Quarts de final

2009-04-07T11:38:00.003+02:00

Torna la Champions. Com vam dir, faltava comentar el segon quadre de la competició. Doncs bé, avui dos partits interessants, Villarreal vs. Arsenal i Manchester United vs. Oporto. El primer es presenta complicat pel Villarreal. Un duel que ja va tenir lloc l’any 2006, tot i que allò ja eren semifinals. Riquelme fallant un penal, l’Arsenal a la final contra el Barça. La història és coneguda. El Villarreal no passa per un bon moment, ha perdut jugadors com Cazorla, que veurà el partit per la televisió, i el partit de tornada és al Emirates Stadium. Per la seva banda, l’Arsenal recupera l’ànim i la moral gràcies a la recuperació d’alguns jugadors, alguns tan vitals i importants com Cesc Fàbregas, decisiu en l’última victòria de l’Arsenal a la Premier, contra el Manchester City (2-0), amb les seves genials assistències a Adebayor, recuperat per l'ocasió. També torna Walcott, entre altres... Mal assumpte pel Villarreal.

Dos equips que aposten pel toc i l’excel·lència, tot i que segur que intentaran jugar un partit tancat. Nosaltres creiem que l’Arsenal està un punt per sobre però la gràcia del futbol a aquestes altures és que pot passar qualsevol cosa imprevisible. De totes maneres, les poques opcions del Villarreal passen per no encaixar cap gol al Madrigal i marcar-ne almenys un, tasca que els resultarà certament complicada de dur a terme. Bona feina del Villarreal, que sempre està allà, amb un pressupost de 85 milions d’Euros, però també bona feina de l’Arsenal, un equip sempre jove i talentós. Esperem que pugui arribar el dia en que a més de jugar bé tornin a guanyar títols, i si pot ser, la Champions.

El segon partit enfronta el Manchester United contra l’Oporto. El més normal és que el Manchester pugui encarrilar l’eliminatòria per no haver de patir a la tornada a casa de l’Oporto. Per part del United, és de vital importància no encaixar gols. L’Oporto té poques opcions, però si és capaç de marcar a Old Trafford tot podria ser diferent. No creiem que això pugui passar, i preveiem un Manchester United passant amb ofici de ronda. El poder dels Cristiano Ronaldo, Tevez, Rooney i companyia pot resultar letal. Un equip que juntament amb el Liverpool, és dels més temuts de la competició.

El Barça no passarà de semifinals

2009-03-21T10:37:00.004+01:00

Pot semblar una afirmació molt dura però la considerem certa. L’eliminatòria Barça – Bayern no tindrà gaire història i veiem al Barça, capaç de guanyar als dos camps. Els alemanys tenen un problema greu a la hora de treure migcampistes. Actualment tots tenen el mateix perfil, jugadors amb arribada, amb potencia però amb nul·la capacitat per crear joc. Contra aquests tipus d’equips els blaugranes es fan forts ja que poden imposar el seu joc de possessió. Un mig camp Borowski, Schweinsteiger, Van Bommel i Ribery, no podrà tenir la pilota contra un equip amb Xavi, Busquets, Touré. A més, la defensa dels de Munich és molt dèbil, fins i tots els equips més mediocres de la Bundesliga els hi fan gols, si poden aturar aquesta sangria abans dels partit contra el Barça, no tenen res a fer. El problema amb els que ens podem trobar els barcelonistes són (com sempre) les jugades a pilota parada on tenen jugadors importants i que ens poden fer mal gràcies a la seva alçada, els jugadors a vigilar més són: Toni, Borowsky, Lucio i Van Buyten. Per tot això pot ser que el Barça es trobi amb una eliminatòria semblant a la que va disputar contra el Lyon.

El creuament que tindrà el Barça a semifinals serà segurament contra el Liverpool. El Chelsea ha millorat molt de la mà de Hiddink però creiem que la dependència que tenen de Drogba els pot resultar fatal a aquestes alçades. El Liverpool és el millor equip del món en eliminatòries i els plantejaments de Benítez per aquests partits són d’estratega. El factor favorable del Chelsea es que tenen la tornada a casa i que els “reds” parteixen de favorits, una etiqueta que no els hi sòl anar massa bè. El duel de migcampistes recuperadors, Mascherano i Essien pot ser espectacular.

Si passa el Liverpool com pensem, el Barça es creuarà amb la seva “kriptonita” particular. Un equip molt segur al darrera, amb jugadors ràpids a dalt i un mig camp amb superioritat numèrica i amb un desplegament físic increïble. Sense oblidar que la tornada seria a Anfield, el camp on l’afició realment és el jugadors número 12.

Pròximament analitzarem el segon quadre de la Champions.

Manchester United vs. Liverpool (1-4)

2009-03-14T16:15:00.003+01:00

El partit entre el Manchester United i Liverpool es presentava com l’ocasió dels “reds devils” per decidir, ja definitivament, la Premier a favor del ManU. No ha sigut així gràcies al bon plantejament tàctic de Benítez i la inferioritat en el joc aeri del United degut a una alineació de Ferguson massa inconsistent en aquest aspecte.

Les alineacions que presentaven els dos tècnics estaven condicionades per la jornada de Champions. Ferguson incorporava com a novetats O’shea, Park J.S., Anderson i Tévez mentre que Benítez no feia jugar a Xabi Alonso i Arbeloa per lesió, substituïa a Riera per Babel i alineava a Levia i Hyppia, desplaçant a Carragher al leteral dret.

El partit començava amb la intensitat Premier característica d’aquest tipus d’enfrontaments, on tant Liverpool com United pressionaven la sortida de pilota obligant als dos equips al joc directe. Tot i això, el domini era dels “reds devils” que imposaven la seva superioritat a la zona esquerra del camp gràcies a la capacitat de Ronnie de superar a Carragher. Per aquesta zona es on ha arribat la internada de J.S. Park que ha provocat el penalti transformat per Cristiano Ronaldo al minut 22 de partit. Fins a aquell minut Ronaldo no havia aparegut ja que el 2x1 plantejat per frenar al portuguès a tingut els efectes desitjats, i tant Leiva com Fabio Aurelio, impedien la progressió de Cristiano per la banda dreta. Al minut 27 de partit ha arribat el gol de Torres en una jugada totalment aïllada on el (normalment) seguríssim Vidic ha fallat clamorosament i Torres ha aprofitat el seu error inaugurant el marcadors dels “reds”. A partit d’aquest moment el Manchester s’ha anat desinflant i el Liverpool s’imposava mitjançant la superioritat en el joc aeri. D’aquesta superioritat, s’ha originat el segon gol dels d’Anfield a través d’un penal transformat per Gerrard que confirmava que la sinergia formada per ell i Torres és el focus de qualitat diferencial del Liverpool.

A la segona part, els canvis introduïts per Ferguson no han fer res més que debilitar encara més el seu centre del camp i fruit d’aquesta superioritat s’ha provocat l’expulsió de Vidic que ha acabat d’enterrar les esperances del United ja que en la falta on han expulsat el jugador serbi, Fabio Aurelio l’ha executat perfectament aconseguint el tercer gol “red”. Finalment ja amb molt espais darrera de la defensa, una altra passada llarga de Reina ha acabat amb el quart gol obra de Dossena, l’italià que ja va marcar el dimarts el quart contra el Madrid.

Amb tot això, la Premier es posa més interessant que mai degut als senyals de debilitat defensiva mostrats pel United.

Barça i Manchester

2009-03-12T13:32:00.004+01:00

Es llegeix avui a la premsa una sèrie d’elogis i lloances al Barça que considerem exagerades. Es cert que els primers 43 minuts els blaugranes van ser molt superiors, però hem de fer un anàlisi més en profunditat per veure perquè es va produir aquest bon joc. Es veritat que el Barça va desplegar un joc combinatori espectacular al mig camp, però hem de tenir en compte que Lyon no va pressionar la sortida de pilota i no van sotmetre a marcatge individual a Xavi i Iniesta, autèntics motors d’aquest equip. Puel es va equivocar amb el plantejament, va confiar en que la superioritat al mig camp seria suficient per frenar al Barça, evidentment això no va ser suficient i el joc interior del Barça va ser capaç de desfer-se de la defensa zonal dels de Lyon.

Un altre aspecte a millorar pel Barça és l’aspecte defensiu. El Lyon va xutar 3 cops i va marcar 2 gols. Aspecte preocupant si de debò volem guanyar la Champions. Un mig camp Xavi – Iniesta s’ha demostrat anteriorment que es massa tou per encarar una eliminatòria de la millor competició del món. Les jugades a pilota parada segueixen sent un autèntic calvari i la defensa zonal que imposa Guardiola no acaba de d’assentar-se i no hi han automatismes defensius. Amb tot això, no volem fer critica perquè sí, sinó que assenyalem els aspectes a millorar de cara a futures eliminatòries.

També volem comentar la situació del Manchester United. Al final el nostre pronòstic va fallar i es van classificar els de Ferguson. L’efectivitat que estan demostrant aquest any els “red devils” els fa candidats número 1 a repetir l’èxit de la temporada passada i endur-se la Champions. Aquell ManU garrepa que vam veure al Camp Nou l’any passat, va ensenyar el camí a Ferguson que ha seguit aplicant aquesta filosofia en la competició europea, obtenint magnífics resultats.

Champions, Champions, Champions

2009-03-11T11:56:00.002+01:00

Els contrastos estan destacant en les eliminatòries de 8ens de la Champions. Podem veure partits molt igualats que es decideixen per detalls o situacions concretes d’un partit, i altres eliminatòries on hi ha un dominador clar i el rival no ha tingut cap opció.

En les confrontacions Liverpool – Madrid i Bayern – Sporting, les eliminatòries s’han tenyit de vermell des del principi. La superioritat tàctica dels “reds” va ser escandalosa i els partits sempre es van desenvolupar com va voler Benitez. A l’anada, el “míster” va plantejar un partit disputat, on els seus jugadors no perdessin la concentració defensiva, conscient de que la disputa es decidiria a Anfield. A la tornada, en canvi, el Liverpool va sortir a dominar, ocupant tots els espais al mig camp. El Madrid es veia incapaç d’iniciar la fase ofensiva i per tant, es veien obligats a jugar la pilota en llarg, quan la seva inferioritat en el joc aeri (sobretot en els jugadors més ofensius) era insultant. Com a conseqüència, els “Reds” recuperaven la pilota amb una rapidesa extraordinària i als blancs els era impossible replegar amb tanta facilitat com es desplegaven els jugadors d’atac dels anglesos. Pel que fa al Bayern – Sporting, no hi ha molta cosa a comentar, un dominador únic i absolut ja que la capacitat associativa dels jugadors interiors del Sporting és inútil davant la fortalesa física característica dels alemanys.

Les eliminatòries Chelsea – Juventus i Villarreal – Panathinaikos van ser més disputades, encara que hem pogut trobar un punt de connexió que uneix els dos enfrontaments. Tant la Juve com el Panathinaikos son dos equips amb molta capacitat de treball, ben conjuntats i forts en les jugades d’estratègia però els hi falta un jugador que els hi aporti la qualitat diferencial per ser 100% competitius a la Champions. En canvi, Chelsea i Villarreal (cada un al seu nivell) tenen més jugadors decisius i que son el punt de referència del equip quan les coses no funcionen. Drogba i Llorente van ser els herois dels seus equips, decidint unes eliminatòries que en joc col·lectiu va ser molt igualades.

En referència als partits d’avui, creiem que les úniques eliminatòries que estan una mica decantades son: Barça – Lyon i Arsenal – Roma. El Barça per bon resultat del partit d’anada i per la revifalla moral que va suposar el partit contra l’Atleti, parteix com a favorit clar. En aquest partit es clau que el Barça no encaixi gols primer. Els de Guardiola han de saber que l’eliminatòria els hi és favorable, així que a través del joc de possessió, han de treballar el partit, buscant els espais amb paciència i esperar que els defenses del Lyon tinguin un error de concentració. El Roma – Arsenal, el resultat és favorable al Arsenal però ni per joc, ni per capacitat defensiva, creiem que podem especular massa amb el resultat. Si l’Arsenal surt a jugar, a imposar la seva qualitat al mig camp i amb ordre tàctic, la Roma es trobarà molt problemes per crear ocasions de gol. La disputa pel mig camp en aquest partit pot ser espectacular.

Porto – Atletico i ManU – Inter son dos partits en els que no hi ha un favorit clar. Personalment, considerem que l’Atletico té una desavantatge gran respecte el Porto ja que l’empat a gol al Calderón provoca que els matalassers no pugin plantejar un partit a l’intercanviï de cops que és on Forlán i Agüero es senten més còmodes. A més, tenint en compte la seva debilitat defensiva, veiem difícil que pugi passar l’Atletico. Finalment, el ManU – Inter. L’eliminatòria més interessant es decidirà aquesta nit a Old Trafford on el Manchester imposa el seu estil però un gol del Inter pot resultar mortal. És el partit més difícil de pronosticar, però ens mullarem i apostarem per l’Inter ja que Mourinho coneix molt bé la Lliga anglesa i per tant el Manchester. En canvi, Ferguson pot tenir més dubtes alhora d’analitzar l’Inter i els seus punts forts i dèbils. Amb tot, creiem que el partit es decidirà per un detall i és aquí on els cracks han de donar la cara, de manera que l’actuació de Ronaldo i Ibra serà clau per cadascun dels seus equips.

Bones sensacions

2009-03-08T11:10:00.006+01:00

Hem estat unes setmanes sense actualitzar, no pas perquè el Barça ens hagués sorprès amb els seus mals resultats i no sabéssim què dir, sinó per una falta de temps alarmant. Us demanem disculpes. Dit això, podreu observar que l’últim article tractava de les primeres complicacions serioses del Barça aquesta temporada: l’empat contra el Betis, les declaracions d’Eto’o que feien témer la tornada dels problemes del passat, la derrota contra l’Espanyol, el Madrid que iniciava la guerra psicològica i retallava punts... Aquí ho havíem deixat. Després, empat contra el Lyon (però marcant fora de casa, un bon resultat), derrota contra l’Atlètic de Madrid en un partit boig d’anada i tornada, i empat contra el Mallorca (però es passa a la final de Copa).

En definitiva, cinc partits sense conèixer la victòria, una baixada d’intensitat en el joc preocupant, i no obstant això, líders a la lliga, a la final de Copa del Rei i amb tot de cara per passar l’eliminatòria de Champions contra el Lyon. Ahir el Barça va guanyar l’Athletic de Bilbao, al Camp Nou, tot recuperant el bon joc.

Diferent és la situació del Reial Madrid: després d’una ratxa impressionant de 10 partits guanyats, amb l’empat d’ahir contra l’Atlètic de Madrid i la victòria del Barça contra l’Athletic, la distància es situa en els 6 punts, la suposada “remuntada” s’ha hagut d’aturar i no serà tan fàcil. Aquesta setmana, a més, el Madrid ha de remuntar un gol en contra ni més ni menys que a Anfield contra el poderós Liverpool de Benítez.

Temíem que el Barça hagués “cremat” una etapa en només cinc mesos. De cop, en parlar d’un equip “imparable” i d’un lliga guanyada, el cansament físic i mental va afectar els jugadors. Per sort, l’avantatge que s’havia aconseguit ha servit de coixí per donar l’oportunitat de fallar fins a cinc vegades mantenint la mateixa situació a les tres competicions. Hi ha hagut temps de reflexionar, de comprovar quins eren els errors. No és el mateix cas que fa dues temporades, o la temporada passada. L’equip mostra bona actitud, la plantilla està unida i s’ha detectat el problema. Ahir es va deixar veure una millora substancial. El joc de posició va millorar, amb la defensa més avançada, amb menys pilotes perdudes, amb l’equip més junt, amb la pressió adequada, amb ajudes en defensa per part de tothom. Les ocasions s’anaven succeint i només un gran Gorka va evitar la golejada.

Per desgràcia, Puyol es va lesionar i podria estar tres setmanes sense jugar, segons el que llegim avui a la premsa esportiva. Per contra, Iniesta va tornar a l’equip per jugar d’interior, aportant més frescor, creativitat i bon joc. Henry i Eto’o van tenir moltes oportunitats, però no es va poder ampliar l’avantatge del 2-0 obra de Busquets a pilota parada i el penal comès sobre Iniesta i transformat per Messi, amb la seva habitual sang freda.

Setmana complicada

2009-02-23T15:34:00.007+01:00

S’ha viscut una setmana complicada a Can Barça. L’empat contra el Betis, les declaracions d’Eto’o, que només han servit per vendre diaris entre setmana, i la derrota contra l’Espanyol han situat el Madrid a 7 punts. Com que ells pensen que guanyaran al Bernabéu, segurament consideren que estan a només 4 punts virtuals. Des de Madrid ja han iniciat l’atac psicològic, que d’això en saben un munt.

De la derrota contra l’Espanyol hi ha dos factors a destacar: el primer, l’habilitat de l’Espanyol per aturar el partit constantment i no deixar que el joc del Barça fos fluid, ràpid o precís, en definitiva, desconnectar el Barça del partit; i el segon, la rigorositat d’un àrbitre que es va posar nerviós i va posar en serioses dificultats al Barça al deixar-lo amb deu jugadors durant una hora de partit. Però com diu Cruyff en el seu article de El Periódico: "L’àrbitre va estar malament? Sens dubte. Falla Valdés en el segon gol? Sens dubte. Va perdre el Barça per aquests dos noms propis? Rotundament, no. Va perdre perquè no va saber sobreposar-se al no-partit”. I continua dient que no té res a objectar a l’Espanyol, que va perdre temps i va tallar el joc, fet comprensible si atenem a la seva situació a la taula de la classificació. Crec que és una lectura correcta, la que cal fer per poder seguir endavant sense exagerades preocupacions.

Un altre debat que escoltarem aquesta setmana: es va equivocar Pep en els canvis? El fet de no aconseguir l'empat o la victòria és culpa de Pep? Com hem dit en aquest blog més d'una vegada, Pep és clarament intervencionista, i això ens agrada. Amb deu jugadors té lògica que tregui puntes per poblar el mig camp i no perdre possessió. Al final, té lògica que Busquets i Piqué pugin a la punta d'atac per despenjar pilotes (joc directe) per la rematada d'homes com Gudjohnsen (creació + arribada de segona línia). No hi va haver resultats positius perquè el Barça no havia posat en pràctica aquesta estratègia final, però no li podem retreure a Pep que almenys no intervingués d'alguna manera. Per desgràcia, no sempre faràs un gol creat des de la banqueta.

Per això, abans que comenci l’alarmisme, només cal recordar que a) El Barça de Rijkaard de la primera lliga també va tenir empats in extremis i alguna derrota produïa per algun error de Valdés, per posar un exemple, o bé venia l’Atlètic de Madrid de torn amb el Fernando Torres de torn i el Barça perdia al Camp Nou de forma encara més contundent que el dissabte passat; b) Set punts són molts punts i és normal que si el segon guanya nou partits seguits retalli una mica la distància, però la seva ratxa també acabarà i el Barça encara té temps de demostrar que això només ha estat un accident; c) No oblidem que aquest Barça de Pep no porta un cicle gaire llarg. Només fa uns cinc o sis mesos que tot això va començar, ni abans havíem de guanyar el triplet ni ara es començarà a perdre tot, com sempre, un punt mig seria òptim; d) Una cosa bona han estat les rotacions, que fan que el Barça disposi d’una plantilla àmplia per afrontar Champions, Copa i Lliga a la vegada; e) El Barça té l’experiència de dos anys seguits regalant la lliga, hauria de ser experiència suficient per haver après la lliçó.

Nàpols

2009-02-17T16:18:00.002+01:00

Als fans de Maradona, el ressorgiment d’un equip històric al Calcio com és el Nàpols, ens trasllada a una època màgica on un club de mitja taula podia fitxar el millor jugador de la història.

L’assentament definitiu del Nàpols a primera s’ha aconseguit gràcies a una magnifica direcció esportiva. Pirpaolo Marino (director esportiu) ha aconseguit consolidar una magnífica columna vertebral formada per una mescla de jugadors joves i veterans, amb ambició i qualitat diferencial per decidir un partit per ells mateixos. Aquesta columna vertebral es sustenta principalment en quatre noms: Paolo Cannavaro, Leandro Rinaudo, Marek Hamsik i Ezequiel Lavezzi. No oblidem tampoc a boníssims jugadors complementaris com poden ser Walter Gargano, German Denis, Daniele Mannini i Marcelo Zalayeta.

Analitzem la ja esmentada columna vertebral. Paolo Cannavaro i Leandro Rinaudo formen una de les millors parelles de centrals de la Lliga italiana. Són complementaris. El primer té anticipació, col·locació i velocitat, mentre que el segon domina el joc aeri i la correcció d’espais. A més, l’un és dretà i l’altre esquerrà, de manera que la sortida de pilota està garantida. A la zona del mig camp, la “alma mater” és l’eslovac Marek Hamsik, un dels jugadors més complets del món, domina les transicions, té bon joc aeri, una col·locació magnífica i treball defensiu, però la seva característica principal és el xut des de mitja i llarga distància. A mig termini i si segueix la seva progressió pot convertir-se en un jugador de característiques semblants a les de Gerrard. Finalment, Ezequiel Lavezzi és la màgia. Campió olímpic juntament amb Messi, és el jugador més desequilibrant en l’1x1 de l’equip. Ocupa posicions de segona punta amb un golejador nat per davant, tot i això també pot jugar més escorat a la banda esquerra (apunta Txiqui!). La seva principal virtut és el regat i la velocitat amb que l’executa. A vegades és bastant irregular i com Messi, és intranscendent en el joc aeri.

Els jugadors que abans hem anomenat com complementaris, són eficients en la seva tasca i ajuden a conformar un bon equip titular. El problema de la plantilla és la poca profunditat de banqueta, la majoria de suplents habituals fan decréixer molt el nivell respecte els titulars. De manera que a mesura que avanci la temporada, el cansament començarà a afectar els resultat de l’equip que, segurament, acabarà prop de les posicions de UEFA.

Aprofitant l'ocasió, ens agradaria agrair a “Els millors anys de la nostra vida” la petita falca que van fer del nostre humil blog i especialment a Ricard Torquemada a qui considerem un mestre. Al següent link podreu trobar la cita que ens van fer al programa: http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=316260

“Il derby Della Madonnina”

2009-02-16T17:22:00.005+01:00

Inter – Milan, el partit d’Itàlia i l’únic derbi europeu que enfronta a dos equips campions d’Europa. El “match” es presentava decisiu per tots dos equips, l’Inter volia donar el cop definitiu a la Lliga aprofitant l’empat de la Juve, mentre que el Milan volia reduir distàncies i posar més pressió al seu “alter ego”. Partit molt important per dos jugadors: Maldini i Beckham, el dos van disputar ahir el seu últim derbi. En el cas de Maldini, la retirada ja imminent i en el cas de Beckham, la falta d’acord entre el Galaxy i el Milan per un traspàs, donaven al partit un aire diferent, un aire a comiat.

El Milan es presentava al derbi sense Kaká i amb la seva formació típica, 1-4-3-2-1 formant un triangle invertit. Porteria pel “bo” d’Abbiati; línia de 4 formada per jugadors experts: Zambrotta – Maldini –Kaladze – Jankulovsky; tres mig centres amb capacitat per la creació (Beckham, Pirlo i Ambrosini); Ronaldinho i Seedorf per davant, amb Pato en punta, conformen una alineació amb qualitat però mancada d’actitud defensiva. Mourinho aplica un 1-4-4-2. Julio César a la porteria; defenses: Maicon, Samuel, Chivu i el jove Santon; dos mig centres amb capacitat defensiva i de creació: Cambiasso i Stankovic; per bandes, actuant com interiors però molt pendents d’ajudes defensives, Zanetti i Muntari i davant, tota la pólvora amb dos dels millors davanters centres del món, Ibrahimovic i Adriano.

El partit es va desenvolupar segons els plans del gran Mourinho. Va ordenar als seus jugadors esperar replegats i fer la transició defensa-atac el més ràpid possible. De manera que el domini territorial era del Milan però sense capacitat per generar espais pels carrils interiors i només podien crear ocasions mitjançant centrades laterals, limitant molt els recursos ofensius milanistes. És interessant destacar que defensivament, l’Inter va aplicar un 1-4-1-3-2 amb Cambiasso com a pivot, sent decisiu per la victòria final del seu equip, a més de que els davanters interistes (Adriano i Ibra) no pressionaven mai la sortida de pilota per tal de dosificar al màxim els seus esforços. Per la seva banda, Ronaldinho es mostrava participatiu, oferint-se constantment i millorant la circulació de pilota.

Fins el primer gol, el partit era intens, es creaven ocasions relativament ràpid i es veia un futbol d’alt nivell. Posteriorment, a mesura que el partit s’apropava al pla ideat per Mourinho, el futbol es tornava més travat i la circulació de la pilota (sobretot per part del Milan) era molt difícil. Així, i gràcies a un joc directe, l’Inter va aconseguir el segon obra de Stankovic a passada amb el cap del gegant suec, Ibrahimovic.

La segona part seguia per la mateixa tònica fins que Ancelotti decideix substituir un Beckham amb molèsties, per Pippo Inzaghi. El Milan comença a inclinar el camp i Mourinho es veu obligat a demanar als seus davanters que també pressionin la sortida de pilota, evitant així que els “rossoneri” arribessin amb facilitat a la zona de ¾ de camp. Tot i així, el gol milanista arriba al minut 68. Aleshores es quan “Mou” comença a moure banqueta, fent canvis d’un caire total i descaradament defensius, de manera que l’Inter acaba amb un 1-5-4-1 amb: Julio César; Maicon, Burdisso, Samuel, Chivu i Maxwell; Viera, Cambiasso, Santon i Zanetti; Ibrahimovic. D’aquesta manera d’arriba al final del partit amb un 2-1 a favor de l’Inter que deixa gairebé sentenciada la Lliga.

Sense cap mena de dubte, el partit d’ahir va ser una lliçó de lectura tàctica per part dels dos entrenadors. Els detalls i el declivi de certes estrelles milanistes (Kaladze i Pirlo), van decidir el partit a favor dels “neroazurri”.

Persisteixen

2009-02-15T17:00:00.007+01:00

Una cosa va prometre Guardiola al començar la temporada: “persistirem”, i l’equip persisteix fins al minut 93 de cada partit, com aquell qui diu. Els socis, o els aficionats com ara nosaltres, no ens podem queixar, malgrat que a la primera part el Barça no trobava el joc d’equip ni les ocasions; tot el pes queia en mans d’un sweet Iniesta que intentava desbordar per la seva banda mentre el Betis feia l’1-0 i després el 2-0, en errors de concentració dels defenses blaugranes i l’encert d’un perillós Betis que va poder fer el tercer a la segona part.

Hleb va començar bé i va acabar molt malament. És un jugador que no hauria de jugar en banda. Keita va estar molt apagat, i el 2-0 en contra no acredita que fes una gran tasca de contenció brutal, la veritat... igual que Busquets, no gaire fi. Alves estava accelerat, mal ubicat, només a la segona part es va entonar... En fi, com ja sabem, les rotacions, unides a un conjunt de discretes actuacions individuals fan, a vegades, un mal partit.

Per sort Iniesta va provocar hàbilment el penal que va transformar Eto’o (després del primer rebuig del porter), just abans del descans, i a la segona part ja es va veure una altra cosa. Era el Barça que tots coneixem, que combina, que crea ocasions, que mou ràpid la pilota... però no hi va haver sort ni encert. Només el just i necessari per fer el 2-2. Normal, si regales tota una primera part, després és complicat guanyar el partit.

Eto’o feia el segon després de la seva obstinació en quedar-se de “9” i recordar-li a Guardiola que ell ja li havia dit, que des d’allà marcaria. De fet, és on ha de jugar per rendir al màxim. No sabem si Leo, de “9”, hagués marcat o no. Sigui com sigui, Samuel i el seu ego segueixen intactes, i gràcies a això, ja porta 23 gols en 22 partits. Que segueixi així, aquest lleó sempre serà indomable.

Si el Barça hagués empatat una mica abans potser hagués pogut remuntar, però el més important és l’actitud de l’equip. Amb això ens quedem. Malgrat tot, s’ha d’anar amb compte i no regalar 45 minuts com ho va fer ahir el Barça, perquè no sempre es pot rubricar una remuntada èpica.

Dilema Eto'o

2009-02-12T00:33:00.004+01:00

El Barça haurà d’afrontar aquest estiu, una decisió que pot marcar el futur a mig termini de l’entitat, la renovació o no d’Eto’o. Per tal de poder prendre una decisió, s’han de valorar principalment, tres factors: aspectes futbolístics, econòmics i personals.

La categoria futbolística d’Eto’o com a golejador és indiscutible, domina perfectament la finalització, gaudeix d’una gran velocitat i una ànsia de victòria insaciable. Potser per tot això, ens trobem davant del davanter amb més capacitat golejadora del panorama futbolístic actual. Les seves mancances es fan més evidents a mesura que s’allunya de l’àrea. Li falta riquesa tècnica i tàctica per poder ocupar posicions de banda o en zona de creació, i moltes vegades, l’obstinació d’ajudar a l’equip partint d’aquestes posicions provoca que es deixi en evidencia. Eto’o és el davanter amb la transició atac-defensa més ràpida d’Europa. Quan perd una pilota, canvia el “xip” ràpidament i passa a pressionar ferotgement la sortida de pilota del rival, provocant moltes recuperacions per l’equip. Hauria de millorar en el joc aeri i la rematada amb la cama esquerra.

Després d’analitzar els aspectes futbolístics del jugador, cal comentar els econòmics de la renovació o la venda. Actualment, Eto’o té 28 anys (en farà 29 aviat) si fem efectiva la renovació, ens trobarem amb un jugador lligat per tres anys més, és a dir, fins als 32 amb un salari proper als 8 milions d’€ nets. Evidentment, amb un futbolista que depèn de la seva aptitud física és una operació molt arriscada. Si el venguéssim, el preu de venda rondaria els 30-35 milions d’€, diners que es podrien utilitzar a buscar un substitut de garanties que podria ser Villa. Golejador com Eto’o, un any més jove i amb més capacitat tècnica que li permet llançar faltes, córners i jugar escorat a banda.

Finalment, els aspectes personals són, per nosaltres, el factor més important a l'hora de prendre la decisió de renovar o no a Eto’o i reconeguem-ho, el camerunès és una bomba de rellotgeria, no saps mai quin dia pot fer unes declaracions brutals que trenquin l’harmonia del vestuari i que rebentin aquest nou “cicle virtuós”. La seva inestabilitat emocional ja s’ha mostrat aquesta mateixa temporada per tant, pensem, si en un any que tot va bé ja apareixen conflictes, en èpoques més difícils la situació serà sostenible?

Per tot això, creiem que aquest estiu el Barça s’ha de plantejar vendre a Eto’o i fitxar a Villa.

"No estem cansats"

2009-02-09T22:47:00.003+01:00

Tres punts més pel Barça de Pep, un equip imparable fins al moment. El més destacable del partit d’ahir va ser la força física i mental d’uns jugadors que no acusen l’elevat nombre de partits que ja porten a les seves esquenes.

L’equip va tornar a sortir endollat, després d’uns quants partits en els quals la càrrega física era evident, i el ritme, no tan agressiu. Però ahir jugaven més “titulars” que “suplents” per més que Pep no vulgui diferenciar-los i els tracti a tots per igual. Això es va notar en l’elevat ritme de joc, el toc ràpid i sobretot, el que trobem més destacable, la capacitat per canviar el “xip” en la transició atac-defensa. Quan el Barça perd una pilota, s’activa la mentalitat defensiva de l’equip de forma instantània, i tan el jugador que ha perdut la pilota com dos o tres més pressionen el rival que l’ha recuperat de forma asfixiant. Aquesta mentalitat no només l’aguanten tot el partit, sinó que la mantenen partit rere partit...

Va ser més que admirable el contraatac del primer gol, en només dotze segons. Ni el millor Chelsea de Mourinho... Alves recupera per Iniesta, que comença a córrer conduint la pilota gairebé des de la seva pròpia àrea. Messi per la dreta, Eto’o pel centre seguint la jugada i Henry doblant Iniesta per l’esquerra. El resultat el sabem. Tití està en forma i Eto’o sempre troba el gol.

El segon gol també és fruit d’un contraatac, una mica més llarg i amb una mica més de combinació. El tercer gol és una demostració de la importància d’Alves en aquest equip. La seva força i la seva contundència s’encomanen, és un jugador decisiu en aquest nou Barça. El millor lateral dret del món.

El Madrid, per la seva banda, guanya amb porteria a zero i per la mínima. Els seus números són bons però la seva frustració és majúscula, el Barça no s’apropa, el seu joc està a anys llum del joc blaugrana, el fet que el màxim rival es trobi a +12 és frustrant, porten números de campió però el Barça els supera... Aquesta setmana toca descansar mentalment, però és possible que el Barça ni tan sols ho necessiti.

L'embolic de les televisions (segona part)

2009-02-06T16:08:00.004+01:00

El F.C. Barcelona està decidit a mantenir el veto a TV3 mentre la CCMA no garanteixi el pagament dels 30 milions d’euros. Aquesta quantitat és la que va deixar d’abonar Audiovisual Sport al club blaugrana perquè aquest va permetre l’entrada de les càmeres de TV3, que en aquell moment havia arribat a un acord amb Mediapro. D’allà va venir l’expulsió de dos consellers de TV3 del Consell d’Administració d’Audiovisual Sports, acord que fou declarat nul pel Jutjat Mercantil número 4 de Barcelona, per ser contrari a la llei (l’acord no es va incloure en l’ordre del dia de la reunió del Consell d’Administració, i això determina la seva nul·litat).

El Barça va demandar a Audiovisual Sport, reclamant el pagament del deute, i també a TV3, com a responsable solidària, ja que el canal català és “garant solidari” d’aquests drets. “Solidari” significa que es pot cobrar per igual d’Audiovisual Sports o de TV3; no és el mateix que “responsable subsidiari”, en tal cas significaria que si Audiovisual Sports no paga, TV3 ho hauria de fer, en canvi, “responsable solidari” implica que el Barça pot reclamar a qualsevol dels dos que pagui. Tot això encara està pendent de judici, per això no hi ha acord. TV3 vol esperar a que hi hagi sentència, per veure qui ha de pagar, si Audiovisual Sports o TV3... però el Barça té pressa per obtenir els diners, ja que ha de pagar els 57 milions d’euros a Sogecable pel que varem explicar ahir.

Joan Laporta va mentir o va incórrer en un error involuntari, quan va dir, el passat 13 de gener, que aquest pagament no tindria cap efecte sobre la tresoreria del club, “perquè hi ha 30 milions garantits per TV3”. Arran del que va passar dijous passat, quan per les diferències entre ambdues parts el Barça-Espanyol només es va veure per Tele 5 (que al seu torn, va incomplir amb Mediapro oferint el partit en analògic per Catalunya, quan no podia fer-ho, però això és un altre tema a afegir a la bogeria de les teles, que portarà Mediapro a demandar la cadena privada), sembla que les coses no són ja tan senzilles com les pintava Joan Laporta.

La provisió de fons que la directiva del Barça va incloure en els pressupost d’aquesta temporada (que arriba fins els 380 milions d’euros) és només de 9,5 milions d’euros, precisament a l’espera de que paguin Telefònica i TV3. No només sembla que hi pot haver problemes per obtenir els 25 milions d’euros de superàvit que es van anunciar a l’assemblea de l’agost, sinó que es podria generar dèficit.

El que no entenem és aquesta lluita fratricida. El Barça necessita TV3 com TV3 necessita el Barça. El divorci actual no té cap mena de sentit. Tan de bo s’arribi a una solució, a un acord, i que res d’això arribi a afectar l’àmbit esportiu. Al final, el perjudicat és el pobre espectador, que ja no pot gaudir tranquil del futbol sense veure’s bombardejat per problemes entre empreses com els que entre ahir i avui hem explicat en aquest blog, i que al final, no interessen a ningú.

Demanem disculpes i prometem que seguirem parlant de futbol...

L'embolic de les televisions (primera part)

2009-02-05T18:23:00.006+01:00

El F.C. Barcelona deixa avui TV3 sense poder emetre el partit de Copa entre el Barça i el Mallorca. Per entendre aquesta història ens hem de remuntar als contractes de 12 de juny de 1999 i 15 d’octubre de 2003, segons els quals el F.C. Barcelona concedia primer a Telefónica i després a Sogecable tots els ingressos derivats de la participació de totes les seccions esportives del Barcelona en les competicions internacionals, a canvi d’una retribució fixa, més una part variable en funció dels resultats esportius, des de la temporada 2003/2004 a la 2007/2008, ambdues incloses.

El 12 de juliol de 1999, el F.C. Barcelona, presidit aleshores per Josep Lluís Núñez, subscrivia un contracte amb Telefónica, pel qual el Barça li cedia en exclusiva els drets per a l’explotació de la imatge televisiva i audiovisual. En el cas que els drets audiovisuals s’haguessin de cedir a les entitats organitzadores de les competicions, com és el cas de la UEFA amb la Champions League, el club es comprometia per aquest contracte a pagar la totalitat de les retribucions que percebés de la UEFA per qualsevol concepte, a Telefónica.

El contracte de 15 d’octubre de 2003 no és més que la continuació del primer, ara a mans, no de Telefónica, sinó de Sogecable, que “hereta” parcialment aquests drets, és a dir, inicialment els comparteix amb Telefónica; més endavant Vía Digital (l’accionista majoritària de la qual era Telefónica) s’integraria dins l’aparell de Sogecable, passant aquesta a obtenir tots els drets (desembre de 2004). Telefónica mantenia un 16,38% de la nova Sogecable, mateix percentatge que tenien els altres dos socis de referència de la companyia: Prisa i Canal Plus.

Qüestions societàries a part, resulta que arribats a un determinat punt, el F.C. Barcelona va al·legar que només li corresponia pagar una part i no la totalitat dels ingressos rebuts de la UEFA a Sogecable, com sembla que s’havia compromès en aquests contractes.

Per aquest motiu, i després de les reiterades negatives del F.C. Barcelona a reconsiderar la seva postura, Sogecable va presentar una demanda davant dels Jutjats de Primera Instància de Barcelona en data 4 de maig de 2007. L’assumpte va recaure sobre el Jutjat de Primera Instància número 47, que ha condemnat al F.C. Barcelona a pagar 49.353.062 euros més el 16% d’IVA, és a dir, 57.249.552 euros, més els seus corresponents interessos, a Sogecable. A aquesta quantitat se li haurà de sumar l’import total rebut de la UEFA per la participació del Barça a la Champions la temporada 2007/2008, més els seus corresponents interessos legals, quantitat que no ha estat determinada en aquest procés per ser posterior a la demanda presentada per Sogecable, encara que la UEFA calcula que són uns 27,5 milions d’euros, segons va publicar en la seva revista oficial Session Review. La sentència també condemna el Barça a pagar les costes del procés.

Davant d’aquesta sentència cap recurs d’apel·lació davant de l’Audiència Provincial de Barcelona, no obstant, el nostre Dret Processal permet l’execució provisional d’una sentència. Pel que llegim als diaris s’ha sol·licitat aquesta execució provisional. El Barça ho ha de pagar sí o sí en menys de tres mesos, independentment de la marxa del seu recurs d’apel·lació. Es tracta d’una mena de “fiança” i en cas de guanyar l’apel·lació, el Barça recuperaria els diners.

El F.C. Barcelona confia que la seva interpretació del contracte sigui la correcta, per això ha recorregut la sentència (llegireu als diaris que l’assumpte està “sub iudice”, perquè la sentència no és ferma, malgrat s’hagi executat provisionalment). Tanmateix, sembla que el Barça té previst pagar aquests diners a través de Telefónica, i la resta espera obtenir-ho de TV3.

En definitiva, la qüestió és que el Barça ha incomplert contractes amb Sogecable, i pretén que entre Telefònica i TV3 li paguin la quantitat a la que ha estat condemnada provisionalment. A TV3 la trobem enmig del sarau perquè figura com a garant solidari en un altre judici, que ni tan sols està resolt, del Barça contra Audiovisual Sport (empresa participada per Sogecable en un 80% i per la CCMA, la Coorporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, vaja, bàsicament, TV3, en un 20%). En aquest segon judici (diferent del primer), el Barça reclama que Audiovisual Sports és qui deu diners al Barça, pels drets de la temporada passada.

TV3 respon justament això, que és garant en una altra cosa, que és un altre plet i que no està resolt. De manera que difícilment el Barça tindrà el suport de TV3 per fer front a aquest pagament. Per això la CCMA ha negat que Televisió de Catalunya (TV3) es faci càrrec dels 30 milions d’euros que li reclama el Barça, acord que pel que sembla és verbal i del qual no existeix cap document firmat.

El Barça no vol deixar que TV3 emeti cap partit més aquesta temporada mentre el canal català no es comprometi per escrit a pagar: el club està decidit a mantenir el veto a TV3 mentre la CCMA no garanteixi el pagament dels 30 milions d’euros. Demà, el final de la historieta...

Reflexió “Red”

2009-02-04T17:47:00.004+01:00

Quan ets barcelonista vols que el Madrid perdi sempre, per això ens preocupa especialment el tema Liverpool de cara a l’eliminatòria de Champions. El Liverpool en aquest mercat d’hivern ha dur a terme una operació estranyíssima, ha venut Robbie Keane al Tottenham per la meitat de preu que va pagar aquest mateix estiu.

Aquesta operació pot resultar decisiva de cara a l’eliminatòria davant el Madrid. Benitez es queda amb un únic davanter pur, Torres. La parella de davanters ha desaparegut d’Anfield. Sembla que el tècnic madrileny ha decidit a adoptar el sistema 1-4-5-1 com a base. L’alineació bàsica és: Reina - Dossena, Skrtel, Carragher, Arbeloa – Mascherano, Xabi Alonso, Riera, Gerrard, Kuyt – Torres. Com veiem, hi ha dos mig centres defensius però amb capacitat de creació (Mascherano, Xabi Alonso). Un interior amb capacitat 1x1, un altre interior amb molta capacitat de treball i gol, i un mitja punta (Gerrard) per darrera de Torres, aprofitant les arribades des de segona línia.

Ens agrada aquest sistema per la gran adaptabilitat del mateix, defensivament pots acumular fins a 10 persones darrera la pilota (1-4-5-1) i ofensivament es pot convertir en un 1-4-3-3 que permet crear superioritats. Tot i això, hem de considerar de cara a la Champions League, que la plantilla només disposa d’un davanter pur, ja que Kuyt s’ha adaptat definitivament a la posició d’interior dret. Una inoportuna lesió de Torres en aquest tram de temporada, pot provocar que els “Reds” es presentin al Bernabeu sense davanter centre i com ja sabem, el futbol és qüestió de detalls.

- A partir d’ara, podreu veure alguns dels nostres articles traduïts al castellà a la següent web: http://deporterase.blogspot.com/ (només es veu una entrada al dia, clickeu a "entradas antiguas").

- Aviat un article sobre l'embolic de les teles i el Barça, especialment pel problema entre TV3 i el F.C. Barcelona, després d'una feixuga recopilació d'articles periodístics per intentar entendre què està passant...

Messies

2009-02-01T21:58:00.003+01:00

Es presentava un partit complicat pel Barça, el Madrid ja havia jugat i guanyat, el Racing és un equip difícil de batre defensivament, Zigic és un perill constant per qualsevol parella de centrals, el Barça venia d’un desgast físic important amb l’Espanyol, etc.

Guardiola ha modificat el plantejament tàctic en fase ofensiva per aquest partit, en comptes del 1-4-3-3 habitual, es passa a un 1-4-4-2 amb rombe al mig camp, Iniesta actua de mitja punta per darrera dels davanters, Henry enganxat a l’esquerra, Eto’o al mig i tota la banda dreta per Alves. Defensivament, el sistema es reconverteix, es passa a un 1-4-5-1 amb Iniesta a la dreta cobrint les incursions ofensives del lateral esquerra.

El Racing per la seva banda ha plantejat un 1-4-4-2 amb Zigic i Jonathan Pereira com puntes. En fase ofensiva el Racing té dos arguments: passades interiors buscant el davanter ràpid o joc directe perquè Zigic la descarregui o la pentini buscant la segona jugada. Defensivament, intentava pressionar en la zona de construcció del Barça, sempre amb 9 jugadors per darrera la pilota. Cal comentar que Zigic no pressiona mai la sortida de la pilota ja que quan el Racing recupera la pilota, no disposaria de cap referència a dalt i la transició defensa-atac s’alentiria molt.

Aquest plantejament ha funcionat al equip cantàbric fins a l'entrada de Messi, fins aquell moment el Barça era un equip pla i previsible. Desprès, i gràcies al cansament dels jugadors del Racing, el Barça ha començat a trobar espais, la pressió no era tant asfixiant i les ocasions s’han començat a produir. Amb dos aparicions decisives, Messi ha decidit el partit, ha marcat el gol 5.000 i manté al Madrid allunyat a 12 punts.

Miami Barça

2009-01-31T17:59:00.004+01:00

El Barça farà públic en aproximadament una setmana, la concessió de la llicència per obrir una franquícia de la MLS a Miami. Les qüestions que ens assalten amb aquest tema són nombroses: és positiva aquesta iniciativa per a la projecció del club a nivell internacional?, quins fluxos (econòmics) rebrà el Barça per aquesta operació?, i finalment, la més important, això es fa buscant el benefici del club o l’individual?

1. Des del punt de vista empresarial, la idea de crear succedanis de la pròpia marca no és aconsellable. Es pot crear, a nivell internacional, un desprestigi de la imatge de marca que pot afectar molt negativament al Barça “original”. Imaginem que el Miami Barça no aconsegueix bons resultats a la seva lliga (que d'altra banda, poca sortida mediàtica pot tenir un equip de soccer a USA competint amb el futbol americà i amb el bàsquet), quin sentit tindria la McDonaldització del Barça si les franquícies no mantenen el nivell de l'original? Algú podrà rebatre aquesta opinió dient que si les coses surten bé, serà una forma d'exportar el futbol de qualitat i de fer més popular un esport que no és l'esport rei dels Estats Units. Grans ambicions que poden esclatar als dits dels qui ho gestionin.

2. L’aspecte econòmic s’ha de tenir en compte, també. Les previsions pel primer any de funcionament de la franquícia fetes pel club, assenyalen que s’obtindran uns resultats propers als 1,5 milions d’€ de superàvit. Així doncs, cal que el Barça es jugui el seu prestigi internacional per obtenir uns beneficis extraordinaris que representen, únicament, el 0,37% del pressupost del club?

3. Per tot això, cal preguntar-se si la directiva s’està guiant pels interessos de la institució o si, per altra banda, tot això s’està fent per l’expansió, a nivell mundial, de la figura de Joan Laporta. Per a nosaltres un equip, un club, i en aquest cas, més que un club, no ha d'obtenir la fama a nivell internacional a través de franquícies. Per què hi ha d'haver més d'un Barça?

Potser les intencions són bones, la idea d'exportar la marca a un mercat monstruosament ampli com és el dels Estats Units pot tenir efectes beneficiosos... però és que tot ha de ser màrqueting pur i dur en el món del fútbol? Un club s'ha de construir a partir dels seus èxits, construir una història que arribi a ser mítica, de tal forma que la gent desitgi conèixer el club allà on es troba, en el seu punt únic i original. Que el Barça es faci gran i conegut a nivell mundial depèn dels èxits a nivell mundial (Champions League, Mundial de Clubs, jugadors internacionals guanyant Mundials, Eurocopes...), que creixi la llegenda perquè la gent vulgui visitar el Camp Nou, venir a Barcelona a veure el Barça de debò.

Amb el vent a favor

2009-01-25T12:44:00.007+01:00

Un Barça que destrossa el rival, que desmunta qualsevol plantejament tàctic. El Numància es va presentar al Camp Nou com un equip perfectament treballat i va oferir 35 minuts d’ordre i disciplina que van aturar el Barça ja fins al final del primer temps. La línia 1-4-1-4-1 de l’equip visitant era un goig de perfecta preparació. El seu rigor, els moviments de cada jugador, semblaven fins i tot més ben apresos i més ben executats que els del Reial Madrid el dia que va venir al Camp Nou per perdre la lliga.

Sempre tres cobertures a l’home que conduïa la pilota. Si la rebia Messi, ja tenia a sobre el lateral + interior + mitja punta esquerre. El mig centre defensiu ordenava i corregia errors, el seu joc era bàsicament posicional, i feia a la vegada de tercer central, si això era necessari. Eto’o es veia engolit per la defensa numantina. Si la rebia Henry a l’altra banda, ja tenia a sobre el lateral + interior + mitja punta dret. Xavi i Iniesta no trobaven línies de passada clares entre línies i el joc era massa posicional tret d’alguna desmarcada.

La defensa numantina es situava a la frontal de l’àrea, marcant una arriscada línia de fora de joc. Per allà hi havia possibilitats, una desmarcada, una passada alta. Sembla fàcil dir-ho a posteriori però ahir això era bastant clar. Un Messi que hagués vingut al centre a ajudar a Xavi o Iniesta per fer alguna paret ràpida hagués estat un argument més a combinar amb l’habitual bestialitat d’Alves – Xavi – Messi en banda dreta. La defensa rival, situada a la frontal, deixava el porter en risc evident. Si algú trencava el fora de joc, o bé el porter sortia de sota pals i actuava com a lliure o es quedava sota pals i rebia un 1 vs. 1 clar com el que va fallar Eto’o enviant l’esfèrica als núvols.

El Numància buscava la jugada ràpida per les bandes. Si en una no es podia seguir avançant, no hi havia cap problema, es buscava l’altra banda. Sempre finalitzant amb centrada al segon pal. Joc aeri i joc d’estratègia per fer mal al Barça. Cap al minut 35 els mitja puntes dret i esquerre del Numància, no acostumats a la tasca defensiva, van començar a mostrar el desgast físic al qual s’havien sotmès corrent darrera la pilota. El Barça va saber tocar amb paciència però el millor de tot és que aquest equip ja no toca per “veure-les venir” o pensant “que ja caurà el gol”, com fa un i dos anys. Aquest any el Barça és una màquina de matar, com aquell Chelsea de Mourinho que tots recordem per la seva gèlida ànsia assassina. Toca i toca fins que el rival no pot seguir fent les perfectes cobertures amb tres homes, perquè un dels tres deixa d’apretar amb la mateixa intensitat, es crea per un moment la superioritat i la defensa rival es comença a descomposar. El Barça segueix amb la mateixa intensitat i fins i tot en un moment com aquest l’accelera. L’equip rival és ja una joguina trencada, un ninot rebregat per un equip letal.

La tàctica va aguantar el Barça una part. Al 35, de fet, ja es gestava el gol. Només era qüestió de temps i d’encert. Van començar a caure les ocasions, després de l’error d’Eto’o, el gol arriba a l’inici del segon temps amb passada d’Iniesta per Alves, peça clau d’aquest equip, que afortunadament troba Messi perquè obri la llauna. Eto’o, no gaire fi en la nit d’ahir, va poder fer el segon. El gol de falta del Numància només va ser un punt negre i un petit premi a l’esforç del Numància. Messi va despertar, perquè ara ja sap quan ha d’aparèixer, quan el partit està trencat, quan els defenses estan cansats, ell està fresc per les seves diagonals i jugades a màxima velocitat. Es genial veure com sap esperar el moment idoni per atestar la punyalada final a l’equip contrari. Es genial comprovar com Pep Guardiola ha convertit Messi en un grandiós futbolista. Henry feia el tercer després d’una jugada genial de Leo, i l’argentí firmava el quart, en una segona part marcada per les ràpides transicions defensa – atac del Barça.

És moment de fer rotacions, de combinar titulars amb suplents i començar a planificar les competicions del K.O, la Copa del Rei, i d’aquí unes setmanes, la Champions, de manera que els titulars comencin a jugar els partits importants. Al Barça se'l pot guanyar, el camí és l'ordre tàctic i un físic superior a l'habitual, el joc aèri i el joc d'estatègia, o bé treure-li la pilota. Però no és fàcil, la intensitat del Barça és tan envejable com terrorífica.

Derby descafeïnat

2009-01-22T20:56:00.003+01:00

El Derby s’acostava amb la sensació de golejada per part dels blaugranes, però com bé diu “l’enviat diví” (Guardiola), s’ha d’anar pas a pas i cada partit és més complicat que l’anterior.

Sens dubte Pochettino va deixar bones sensacions en el seu debut, creiem que va saber llegir amb habilitat les carències del seu equip i les virtuts del Barça. Amb la intenció de minimitzar les possibilitats de derrota, el “mister” blanc-i-blau va plantejar un 1-4-5-1 en fase defensiva que es convertia en 1-4-1-4-1 en atac. Tot això combinat amb una defensa bastant adelantada per intentar tenir l’equip molt agrupat i que la transició defensa-atac és produís de la manera més ràpida possible.

La lesió de Márquez va perjudicar molt el plantejament tàctic de Guardiola ja que es va veure obligat a jugar amb dos centrals que no podien ajudar en la fase de creació degut a la gran acumulació de jugadors en una petita àrea del terreny de joc. El mig camp barcelonista també es va veure perjudicat per aquest fet. Gudjohnsen, Keita i Busquets no tenen la suficient capacitat associativa per poder superar la pressió que exercien els espanyolistes.
Per intentar solucionar aquesta situació els davanters baixaven a rebre per ajudar en la construcció, però aleshores, la punta d’atac es quedava sense els efectius per crear superioritats.

L’entrada de Xavi al minut 67 de la segona part va donar un nou aire al partit i el Barça va començar a desenvolupar el seu joc característic, però desafortunadament era massa tard i ni l’entrada de Messi van poder doblegar un Espanyol que aconsegueix deixar oberta l’eliminatòria fins la tornada al Camp Nou.

50 punts

2009-01-18T15:18:00.003+01:00

Final de la primera volta. Fulminant 5-0 del Barça al Deportivo, amb un gol de Messi, dos d’Henry i dos més d’Eto’o, que situen el Barça amb 50 punts al capdavant de la classificació, un rècord en la història de la lliga a aquestes altures.

Aquest és el Barça de Guardiola. És un Barça made in Pep: la mà de l’entrenador es nota en gairebé tots els aspectes del joc. Un entrenador que busca l’eficàcia, el gol, la finalització per damunt de tot. El procés per obtenir el gol es fa, això sí, a través de la pilota, de la seva possessió, però aquesta s’enfoca sempre cap a la verticalitat i l’obtenció del gol. Es juga senzill, simple, però ràpid i efectiu, amb canvis d’orientacions i moviments constants dels jugadors. Després del Barça màgic de Ronaldinho i Deco, ara triomfa el futbol del gol d’Eto’o, Messi i Henry, amb la senzillesa i qualitat immensa d’Iniesta i Xavi i una actitud magnífica exemplificada a través d’un jugador total: Alves.

S’assembla a l’estil de Mourinho. El seu Chelsea també destrossava el rival però ho feia des de la defensa sense possessió i els contraatacs vertiginosos. Però aquest Barça i aquell Chelsea tenen en comú un entrenador genial i una eficàcia letal. Juga amb tu fins que et mata sense pietat. Quin serà el sostre d’aquest equip?

El partit va començar amb un duel interessant en banda dreta: Messi i Alves contra Filipe i Guardado. Els tres puntes (Henry, Eto’o i Messi) intercanviant constantment la posició. Tenen llibertat per fer-ho, ho va dir Pep en roda de premsa, però això sí, allà on juguin han de complir amb les obligacions pròpies de la demarcació que ocupin, i fer els moviments que tenen establerts. Un exemple el trobem amb Messi que ja busca desmarcades a l’espai en més d’una ocasió. Henry es va mostrar molt actiu al principi, amb dues bones ocasions i molta mobilitat.

El Depor buscava a Verdú, situat com a home d’enllaç buscant el joc directe a Bodipo. Els primers minuts es van basar en el joc directe del Deportivo buscant la segona jugada (minut 10), amb pressió forta sobre Piqué perquè hagués de construir Puyol. Passats aquests primers minuts, el Depor va intentar construir més el joc, però sense intensitat. Això va provocar contres molt ràpides del Barça.

El primer gol va arribar al minut 22, de jugada individual de Messi, malgrat que tenia passada clara per Eto’o, però va preferir finalitzar ell mateix. El segon gol va ser ràpid, minut 26, centrada d’Alves amb l’exterior del peu dret, amb gol d’Henry de cap. El Barça carregava el joc únicament per la dreta, on el trio Alves-Xavi-Messi domina amb claredat.

El tercer gol és magistral: fora de banda que treu Alves, per Messi que li torna de cap fent la paret. Alves centra, remata Keita però rebutja Aranzubia, que deixa la pilota morta perquè Eto’o caci el remat i marqui a plaer.

Durant la segona part el Depor va intentar “dominar” però el Barça senzillament administrava el resultat. El quart gol arriba al minut 37 de la segona part, després d’un error en el fora de joc del Depor, gran passada d’Iniesta per Xavi que assisteix a Henry, molt millorat aquesta temporada.

En el minut 42 de la segona, Eto’o transforma un penal provocat sobre Puyol, que va suposar l’expulsió d’Aranzubia. El partit va finalitzar sense més complicacions. El Barça havia trepitjat el Deportivo i aquest encara no sabia ben bé què li havia succeït en els noranta minuts anteriors.

La dimissió de Calderón

2009-01-17T12:11:00.003+01:00

Espectacle esperpèntic el que s’ha produït a Madrid aquests dies... La primícia llançada pel diari Marca ha acabat d’enfonsar un president ja ferit de mort des del primer dia i que, davant les múltiples pressions a les que estava sotmès, actuava amb un populisme i una falta de previsió impròpia d’un club com el Reial Madrid.

Per contextualitzar aquesta dimissió, ens hem de remuntar fins el dia següent del nomenament de Calderón com a president de l’entitat blanca. Després d’unes eleccions extremadament fosques i on la idea de democràcia s’allunyava a mesura que el vots per correu arribaven al Santiago Bernabeu, va sorgir com a guanyador un personatge amb uns conceptes futbolístics més aviat escassos, però que en canvi sabia tractar amb els penyistes i dominava les arts escèniques com cap altre dels candidats.

Posteriorment, es van concatenar els fracassos a l’hora de fitxar les promeses electorals (Cesc, Robben i Kaká) que van començar a generar desconfiança entre els seus votant, mentre que l’oposició començava a esmolar les eines. El problema que tenien els contraris era que no disposaven d’una plataforma potent per fer l’oposició a Calderón, fins que ell va cometre el seu error fatal: es va posicionar a favor del grup Prisa (SER, AS, Sogecable, Audiovisual Sport) en l’anomenada guerra del futbol. Alhora, el grup “Unidad Editorial” (Marca i El Mundo) veien caure de manera espectacular els seus resultats i per tant, necessitaven fer portades potents, amb “ganxo” per augmentar les vendes. La manera en que ho podien aconseguir era a través de Ramón Calderón i més concretament, a través del seu “infiltrat” dins la Junta, Melchor Miralles.

Per altra banda, la Sexta i Marca van utilitzar la famosa frase feta que diu: “els enemics del meu enemic son els meus aliats”. Van començar a autopromocionar-se mitjançant la bandera del futbol gratis intentant desestabilitzar el grup Prisa. De manera que a Calderón el perseguien: el primer diari esportiu d’Espanya (Marca); el segon diari no gratuït de difusió espanyola (El Mundo); la tercera radio més escoltada d’Espanya (COPE); el grup televisiu amb més capacitat econòmica (MediaPro), i la tele que controlen (la Sexta). Aquí es on entra l’últim personatge necessari per explicar la caiguda de Ramón Calderón, Antonio García Ferreras, ex-directiu de l’etapa de Florentino i ara director general de la Sexta. Persona que velava pels interessos del expresident i que llançava a l’antena les notícies que convenien al “ser superior”, com per exemple que ja tenia lligat a CR7, el possible fitxatge també de Kaká, Benitez...

En definitiva, Calderón es va trobar amb molts enemics que disposaven de plataformes en mitjans de comunicació per fer sentir la seva veu, i que al final, van ser massa per un president incompetent que es va buscar més enemics on no li convenien.

Cristiano Ronaldo vs. Leo Messi

2009-01-13T21:59:00.002+01:00

Aprofitant l’entrega del FIFA World Player, s’ha instal·lat a la premsa esportiva catalana la idea de que Leo Messi hauria d’haver guanyat aquest premi. Des d’aquí volem deixar clar que ens sembla de poca lògica entregar un premi individual en un esport d’equip, però com bé sabeu, a l’ésser humà li encanten les llistes i tot s’ha d’organitzar i comparar. D’aquesta manera, trobem que es comparen jugadors que fan un tasca molt diferent dins el terreny de joc (Casillas, Xavi, Cristiano, per posar un exemple).

Primer de tot cal recordar que aquest premi s’atorga al millor futbolista del món l’any passat, no a qui ha fet el millor últim terç. Sabent que els títols tenen una importància supina en aquests trofeus, trobem que l’equip de Leo Messi va acabar la Lliga segon a 18 punts del primer (si no recordo malament) i que el Manchester va guanyar la Lliga i la Champions, superant precisament a Leo Messi en l’enfrontament directe. Potser no en actuació individual però sí amb el conjunt de l’equip. Per tant, en aquest aspecte, CR7 és just vencedor del FIFA World Player.

Per desmuntar aquesta primera tesi, se’ns dirà que les actuacions individuals dins el terreny de joc han estat molt més decisives les de Leo Messi. No hi estem d’acord. Analitzem les facetes de joc de l’any passat d’ambdós jugadors. Primer de tot, Messi va patir una sèrie de lesions que van frenar la seva progressió. Segon, CR7 va acabar la temporada com a màxim golejador de la Premier i la Champions. Messi no xutava faltes i era intranscendent en el joc aeri, en canvi Cristiano va marcar el primer gol del seu equip a la final amb el cap, a més de que el portuguès posseïa una polivalència per jugar en totes les posicions d’atac que fins fa poc no tenia el del Barça.

Per tot això, creiem que Cristiano Ronaldo ha estat just guanyador del premi i tranquils, que Messi el guanyarà l’any vinent.

Messi 3.0

2009-01-10T14:56:00.004+01:00

Quan vam iniciar aquest blog d’anàlisi futbolística vam dir que un dia parlaríem de Leo Messi. Ens ha semblat un bon moment per fer-ho. Nosaltres creiem que hi ha hagut tres Leo Messi diferents des que va començar a jugar amb el primer equip del Barça, i que en les tres versions ha anat millorant. És evident que només necessita títols per ser una autèntica llegenda. Ho aconseguirà?

MESSI 1.0.

Per nosaltres el Messi versió 1.0 va aparèixer una càlida nit d’estiu, en un Gamper de finals d’agost contra la Juventus, en aquell moment dirigida per Capello. Va ser un inici espectacular. Regat, rapidesa, tècnica... vam quedar meravellats. Tot i que ja havia debutat abans amb el primer equip del Barça, aquell va ser el primer partit en què vam veure alguna cosa especial. Des d’aleshores, va començar a jugar de forma més regular, gràcies a Frank Rijkaard. Compartia vestuari amb el millor del món, Ronaldinho, i s’aliava amb ell i amb Deco per fer de les seves.

El primer Messi era bàsicament individualista. Cada jugada que feia era la més important. A cada jugada agafava la pilota i encarava amb l’objectiu de driblar. Sortia al camp de forma tan intensa que no es dosificava. La seva explosivitat li van provocar lesions que tots recordem. Defensar no era cap prioritat per ell. Buscar aliats i combinar de forma intel·ligent, tampoc. El seu joc era de carrer, elèctric, vertical, espectacular, però absolutament contrari a la idea del futbol com un joc d’equip. Funcionava perquè el Barça ja tenia a Ronhie com a 10 per decidir partits i liderar l’equip. Messi era la joia de la corona, sortia i rebentava el partit, però no deixava de ser un extrem perillosíssim amb mancances a l’hora d’aixecar el cap. Si li preguntaves a Messi per què jugava d’aquella manera, segur que no ho sabria explicar. Era pur instint, a diferència de, per exemple, Deco, un jugador que era l’extensió de l’entrenador dins del camp i sabia en tot moment què calia fer en un partit des del punt de vista col·lectiu.

MESSI 2.0.

En la decadència de Ronaldinho vam veure que Messi l’idealitzava massa. S’aliava amb ell fins al punt del ridícul més absolut. Hi havia moments absurds que tots recordem on Messi i Ronaldinho se la passaven mútuament per aguantar la pilota en els últims minuts d’un partit. O es buscaven tant que la resta de jugadors s’ho quedaven mirant, perdent així mobilitat en totes les línies i perjudicant clarament l’equip. Vam témer per Messi però afortunadament per ell el gran Ronaldinho, a qui sempre estarem agraïts pel que ens va donar (és el jugador més espectacular que jo hagi vist mai), va abandonar el Barça quan el seu joc va arribar a un punt de no retorn.

De fet va ser durant l’última temporada de Ronhie que Messi va evolucionar. Quan el Gaúcho es perdia partit rere partit per lesions i Messi havia de jugar. Començava, de fet, a combinar més, i sobretot, començava a fer gols, alguns realment impressionants, que feien que tothom el comparés amb Maradona, com el del Getafe. Però la seva posició seguia sent la d’un extrem que parteix des de la dreta, que rep al peu i busca el dribling. Poques vegades sortia de la seva zona, i sempre feia el mateix: anar cap al centre buscant angle per xutar. Li feien el dos o el tres contra un i s’acabava la història. Ell atreia tres jugadors cap a la seva zona però era incapaç de moure la pilota cap a un company que estigués més sol.

MESSI 3.0.

Aquest any trobem el Messi versió 3.0. Un Messi que porta el 10 a l’esquena i que s’ha alliberat de la possible mala influència de Ronaldinho. Ha sortit de la banda dreta per moure’s amb més llibertat, malgrat que segueix sent el seu punt de partida. Deixa de ser un extrem per convertir-se en un mitja punta, teòricament creador de joc. Ha millorat en el joc col·lectiu, es dosifica molt més, apareix quan ha d’aparèixer, i té molta més força mental que abans. Els partits del Tourmalet ho confirmen: marcat durant tot el partit i patint fortes entrades i faltes constants, ha aparegut sempre al final fent els gols de la tranquil·litat, demostrant que seguia endollat en el partit.

Un Messi que pressiona com tots i ajuda més en defensa, bàsic perquè un 4-3-3 funcioni correctament. Ara, sense necessitat de fer la jugada de la seva vida cada vegada que rep la pilota, sap millor quan ha de driblar, o quan l’ha de passar. Fins i tot ens ha demostrat que la sap rebre a l’espai, i no només al peu com abans. I per suposat, el Messi 3.0 és el Messi més golejador que hem conegut. Porta 19 gols. En lliga ha fet 10 gols i porta 6 assistències. Ha evolucionat en totes les facetes que afecten a un esportista d’elit. Cuida més la seva preparació, ha assumit més responsabilitats sobre el camp, acoblant millor el seu joc dins l’engranatge de l’equip, i està aprofitant el bon moment col·lectiu que viu el Barça per explotar la seva capacitat de desequil·libri. Els resultats no han trigat a aparèixer.

Esperem que les lesions hagin quedat enrere, però no oblidem el tractament hormonal que se li va administrar de petit per forçar-lo a créixer. Aquest noi ha estat sobre explotat, sobre forçat físicament i encara és molt jove. El seu futur, sincerament, ens sembla una incògnita.

Lassana Diarra

2008-12-27T17:44:00.004+01:00

Lassana Diarra ja és oficialment jugador del Madrid. Al final ha costat 20 milions + 2 de variables que sumats als 27 que s’han pagat per Huntelaar, més la necessitat de reforçar encara la posició d’interior dret, fan que segurament el Madrid s’acabi deixant en aquest mercat d’hivern una xifra propera als 60 milions d’euros.

Mala planificació sens dubte la d’aquest any al club blanc. Tot i que això ho portem dient aquí des del primer dia, la incompetència dels directius, bàsicament Calderon i Mijatovic, fan que el Madrid es trobi en una situació molt complicada. Ara, per acabar-ho d’adobar resulta que només poden inscriure a Champions un dels dos nous jugadors. Es a dir, els jugadors que han comprat no els podran utilitzar per la única competició on encara tenen possibilitats (ínfimes) d’aconseguir un títol aquest any.

A la seva arribada deien que Lassana es el nou Makelele. Ho dubtem molt. Físicament sí que s’assemblen, però la capacitat d’omplir els espais i de domini tàctic del segon és molt superior al primer. Lassana és un jugador que va fitxar pel Chelsea amb la intenció de que jugués d’interior dret. La competència i la manca de qualitat tècnica per desbordar van fer que Mou el vengués a l’Arsenal, on principalment va jugar de lateral dret. Finalment, com que no aportava qualitat diferencial, Wenger es va despendre d’ell i el va cedir al Portsmouth, on ha aconseguit rendir al seu màxim nivell com a mig centre defensiu. Té molta capacitat física i en la transició defensa-atac, no es complica la vida (característica positiva en un mig centre), passada senzilla al constructor del joc i que ell iniciï la jugada. Serà un jugador que aportarà múscul però és intranscendent en jugades d’estratègia, és a dir, per la seva manca d’altura no es pot dedicar ni a defensar en les pilotes aturades ni tampoc atacar-les.

En definitiva, haurem de veure quina progressió té al Madrid, però les llacunes tàctiques i en el joc aeri creiem que el poden condemnar a un segon pla quan es recuperi el Diarra I.

Bon Any Nou A Tots!

Números de campió

2008-12-22T22:05:00.006+01:00

Vila-real 1 - Barça 2

Intens partit el que vam veure ahir al Madrigal. El Barça va acabar superant el Vila-real, l’equip que millor li ha jugat en la present temporada, remuntant un 1-0 en contra (Cani). Al final, 1-2 amb gols de Keita i Henry i els últims quinze minuts jugant amb un home menys per l’expulsió de Piqué per doble targeta groga.

Aquests eren els partits que abans el Barça perdia. Ahir també hi va haver una bona dosi de sort, però la sort la busquen els que, com va dir Pep Guardiola a l’inici de la temporada, “persisteixen”. Aquest Barça lluita fins a l’últim dels cinc minuts d’afegit d’un partit extenuant com el d’ahir, amb una intensitat Premier brutal i un estat de forma que la resta d’equips no tenen i envegen. Com ja hem dit en aquest blog en més d’una ocasió, no esperem ja veure un futbol de luxe com el del Barça de Rijkaard i Ronaldinho (aquell Barça era més preciosista i s’agradava més), però sí més intens i més lluitador.

El partit va començar com tots els del Barça d’aquesta temporada. Pressió a dalt i línia defensiva gairebé a mig camp. Sempre aplaudirem aquesta idea, malgrat els riscos inherents que comporta. El problema és que el Vila-real compta amb jugadors sobrats tècnicament com per sortir de la pressió i llançar contraatacs amb molt perill.

Per treure la pilota jugada des del darrera Xavi baixava per no deixar Puyol o Piqué sols en aquesta difícil tasca. El Vila-real va encertar-la posant un home (Eguren) seguint Xavi en un marcatge gairebé individual, a més de pressionar a dalt, fent provar al Barça la seva pròpia medicina. De tota la vida se sap que tapant Xavi desconnectes el Barça, per molt Sergio Busquets que la toqui de primeres i faci circular la pilota amb velocitat, que per cert, això ho fa, i molt bé.

D’altra banda, comencem a entendre que Keita no destaca però tampoc comet errades, i que té arribada i gol. Alves tenia tot el carril dret per ell, i Messi es situava al principi com a davanter centre. La idea era que Xavi fes sortir de la seva posició Eguren i busqués passada llarga a Eto’o, situat en banda esquerra, suposem que per motius més defensius que ofensius, o bé buscant un Messi que, al seu torn, havia d’arrossegar centrals cap endins per possibles desmarcades d’Henry o d'Eto'o.

Aquesta tàctica no acabava de sortir com Pep havia imaginat a la pissarra, en part perquè ni Messi ni Eto’o van estar encertats, i en part perquè Xavi potser arrossegava Eguren, però aquest el tapava massa. A més, el Vila-real, quan tenia possessió, l’utilitzava amb criteri, fins al punt que en alguna ocasió van saber superar la pressió asfixiant del Barça i superar la línia defensiva amb passada en profunditat a l’esquena dels defenses. En aquest sentit, Pep destacava en roda de premsa de forma molt encertada els desajustos que es van produir durant el partit. Com a mínim sabem que l’entrenador és conscient d’aquest petit problema. Gran risc que pren el Barça, que va patir d’allò més: fins a quatre o cinc vegades al llarg de tot el partit. Això només es pot corregir d’una manera, si veus que pressionant no recuperes pilotes i et llancen contraatacs, has de deixar de pressionar i deixar jugar una mica al rival.

El Barça ho va fer a la segona part, i en realitat li va sortir bé, però sobretot perquè Eguren ja no aguantava físicament i no estava tan a sobre de Xavi, que es va alliberar i va arribar a posicions més atacants. Així va arribar un joc més fluid del Barça i el primer gol, connexió ex-sevillista Alves-Keita, i a continuació, el segon gol, gran jugada de Xavi que centra perquè Henry remati amb elegància. La clau del partit va ser l’alliberament de Xavi, sumat a la ja coneguda eficàcia que està acompanyant l’equip en els últims partits. Al final expulsió rigorosa de Piqué, penal no xiulat sobre Eto’o, patiment pels cinc minuts d’afegit absolutament inexplicables, però victòria pel Barça, 12 de 12 en el Tourmalet i campions d’hivern, amb uns números de rècord.

Adéu, Madrid!

2008-12-14T12:47:00.006+01:00

Barça 2, Madrid 0.

Glòria pel Barça i un Madrid que s’enfonsa. A la premsa llegireu que el Madrid va sortir amb el cap ben alt del Camp Nou, que va plantar cara, que ens va fer patir. Tot això és cert, però no és menys cert que el Madrid va venir de víctima al Camp Nou, que va jugar com un equip petit, replegat, buscant el contraatac, i que en línies generals va oferir una imatge pobra, fins i tot diria que vergonyosa per un equip que se suposa que és el millor del segle XX i que se suposa que és tan gran i tan superior.

No van tenir escrúpols a l’hora de renunciar a la pilota, sabent que eren clarament inferiors en joc als blaugranes. Defensivament es van saber situar sobre el terreny de joc. Pressió a Márquez i passadís perquè Puyol pugés la pilota. Puntades de peu mortals a Messi des del minut 1 que van desquiciar Leo. 11 faltes va fer el Madrid a la primera part, per 3 del Barça. Quan recuperaven, buscaven el joc més directe possible a Higuaín o Raúl, també a Drenthe, jugador sense nivell Madrid. Estúpid en cada elecció que prenia. El seu 1 contra 1 davant Valdés ho demostra, i cada intervenció seva era pilota perduda o regalada. El jove Palanca va oferir més que tots els seus companys junts, i va gaudir d’una gran oportunitat abans dels gols del Barça, que Valdés, una vegada més, va salvar, mantenint la seva porteria a zero.

L’error del Barça va ser l’ansietat. Se sabien superiors però no van controlar els nervis. Això ho sap fer molt bé el Madrid. La sang freda és important però els jugadors del Barça volien fer el segon gol abans de fer el primer. Això es va notar, sobretot a la primera part. Els jugadors es movien poc, el Madrid estava tancat a darrera, la primera mitja hora va ser un bany al Madrid en joc, toc, possessió, però era horitzontal, sense profunditat, sense la finalització que pensàvem que Pep havia transmès als seus jugadors. Així doncs, passaven els minuts i el domini blaugrana esdevenia estèril. La menor mobilitat provocava que els jugadors corressin més que la pilota, amb conduccions inútils. No s’estava marejant el rival amb canvis d’orientacions, toc ràpid i precís... El Madrid s’escapava viu del clàssic i el partit es convertia en una lluita contrarellotge pel Barça, que veia com se li podien escapar almenys dos punts d’una manera injusta i injustificada pel nivell de joc d’ambdós equips. Messi s’allunyava de l’àrea i així és molt difícil que desplegui el seu millor joc.

El Madrid va aguantar i va amenaçar. Va mostrar honor, orgull, dignitat, però d’aquí a dir que l’empat a zero hagués estat just ens sembla exagerat. Amb el canvi de Busquets, que va entrar per un espès Gudjohnsen, el Barça va canviar. La pilota corria més que els jugadors, punt fonamental de l’estil Barça. Xavi tenia un aliat, un soci amb qui tirar endavant el matx. Busquets va provocar el penal i Eto’o el va fallar. Diran que el Barça només va guanyar per una jugada a pilota parada, Puyol guanyant el salt a tothom a la sortida d'un córner i Eto’o empenyent la pilota. Però era el premi al domini blaugrana, que va tenir el toc de màgia final en un contraatac meravellós iniciat pel Hleb, continuat per Henry i finalitzat per Messi, amb una suau i simbòlica vaselina que va passar per damunt de Casillas, que va fer un partidàs però va ser incapaç de tapar les vergonyes del seu equip. Schuster tenia raó: era impossible guanyar al Camp Nou.

El Tourmalet de moment es resumeix en 9 punts de 9 possibles. 9 gols a favor i 0 en contra, a l’espera de jugar contra el Villarreal, i malgrat l’ansietat mostrada ahir pel Barça, que no va desplegar el seu millor futbol, l’equip va fer un pas enorme perquè la lliga viatgi cap a Barcelona i el Madrid s’acomiadi de títols aquesta temporada. L'estil Barça pot tornar a ser guanyador i això és una bona notícia pel futbol.

Prèvia Barça Madrid

2008-12-13T12:53:00.005+01:00

Prèvia Barça Madrid

Lluita d’estils. Guardiola contra Juande. El primer es basa en la possessió i el segon en les ràpides transicions defensa-atac. La manera de fer de Guardiola és per tots coneguda. Conservar la pilota, oferiments constants per crear superioritat, rapidesa en la passada i una pressió asfixiant en la zona de creació del rival.

Juande es basa en el dibuix 1-4-4-2 que normalment intenta aplicar sempre. El puntal del seu joc és la velocitat, és a dir, recuperació de la pilota en ¾ de camp propi i una transició de la defensa cap a l’atac el més ràpid possible. Per fer-ho es necessita tenir molt juntes les línies en defensa i quan es robi la pilota fer-la arribar en pocs tocs, als jugadors més en punta. La baixa de Robben és molt perjudicial pel Madrid, amb ell perden moltíssim capacitat en l’1x1. En conseqüència, creiem que la figura d’Higuaín esdevé decisiva. El jugador amb més velocitat punta dels blancs, aquesta nit és qui tindrà més opcions d’aprofitar els espais generats per la defensa avançada del Barça.

Serà interessant també, veure la capacitat de compromís de la plantilla madridista. Per poder suportar 90 minuts al Camp Nou serà necessari un desgast brutal en defensa, fent ajudes constants, de jugadors com: Van der Vaart, Guti i Sneijder (o Drenthe). Entre tots ells i l’ajuda de Gago han d’intentar eliminar tots els carrils interiors que buscarà constantment el Barça.

Finalment, creiem que Juande l’encerta col·locant a Ramos de lateral esquerre. Posar un noi de la cantera avui és enviar-lo directament a l’escorxador i ficar a Salgado és directament un suïcidi tàctic. En conclusió, l’aportació de jugadors com Henry i Alves per obrir el camp serà vital.

Thierry Henry afusella el València

2008-12-07T20:18:00.008+01:00

“Y Henry sacó su fusil”, titula el diari AS.

El Barça es troba a la meitat del que s’ha volgut anomenar com el Tourmalet, aquest difícil desembre que havia de ser la prova de foc per veure el nivell real d’aquest equip. De moment, 0-3 al Sevilla i 4-0 al València, que ahir va semblar un ninot rebregat per un Barça espectacular, eficaç i que ens està fent gaudir com feia temps que no gaudíem. Dos ports superats amb èxit.

Thierry Henry va sortir més motivat que mai, amb una primera cavalcada per la banda esquerra fora del normal, i amb unes desmarcades en diagonal cap al centre que per fi van trobar el premi del gol. Henry va firmar un hat trick, i esperem que el joc que va desplegar ahir (curiosament, partint de la banda) el repeteixi en els partits que venen. Si Guardiola ha aconseguit recuperar a Tití poc més li queda per fer. Podem estar segurs que aquesta lliga, de moment, només té un amo i senyor, el Barça, i que tots els rivals es troben en un nivell de joc inferior. El Barça juga una altra lliga, ell sol. Els altres, s’ho miren.

L’equip mou la pilota a una velocitat endimoniada. Potser el joc no arriba a ser tan preciosista com en l’època de Ronaldinho i Deco. Potser perquè no s’estan per barrets, cops de taló ni gestos tècnics que fan posar dempeus un estadi, però la intensitat de tots els jugadors, la pressió a dalt, el nervi i electricitat de Messi (ahir més discret), la força física descomunal d’Alves (ahir, juntament amb Henry, el millor del partit), l’imprescindible Xavi i la bona feina de jugadors com Touré, Guddy, Hleb o Keita asseguren efectivitat, contundència i resultats que també fan posar dempeus als culés. Almenys fins ara.

No hem d'oblidar que ahir faltaven Eto’o i Iniesta... dos jugadors essencials. El resultat i el joc d’ahir són la millor mostra de que el Barça juga com un equip, ja que sense ells, qualsevol que entra compleix a la perfecció, està compromès i lluita el partit fins al màxim de les seves possibilitats. No es pot demanar més. Ahir, Bojan va sortir per fer una gran jugada i servir el quart gol de la nit a Tití, i Pedro també va desbordar per la banda dreta en una gran jugada que no va trobar rematadors.

En definitiva, un gran partit del Barça que ja espera rebre el Madrid la setmana que ve.

Klaas Jan Huntelaar

2008-12-05T12:55:00.003+01:00

En un blog d’anàlisi futbolístic estàvem obligats a mullar-nos amb aquest jugador. El Madrid ha pagat 27 milions d’euros a l’Ajax per fer-se amb el serveis d’aquest “killer”, un dels davanters “rara avis” que encara pul·lulen per Europa, es mou com peix en l’aigua dins l’àrea i fora demostra unes carències tècniques, tàctiques i psicològiques importants. Es tracta d’un jugador corpulent, intimidador, no massa tècnic però amb una precisió de xut magnífica, sempre i quan rebi la pilota dins el seu hàbitat natural. Fora es desorienta, no sap on mirar ni on posar-se, desapareix del partit i la seva poca implicació desespera als qui disfruten amb els jugadors de “casta” (l’afició del Madrid, potser?).

Què volem dir amb tot això, us preguntareu, no us enrotlleu tant, pensareu, el que volem saber és si creieu que serà decisiu pel Madrid, cridareu... doncs la resposta és: NO. Actualment un equip de primer nivell no es pot permetre el luxe de tenir un davanter centre que només carburi si es troba a menys d’11 metres de la porteria. Un davanter que no pressiona, que no baixa a rebre pilotes, que no ajuda en la construcció del joc, no serveix per “uno de los grandes”. Tot i això marcarà gols.

Ens fa “gràcia” la comparació de Van Nistelrooy, no es un jugador semblant. VN és un Huntelaar millorat. Domina molt millor conceptes tàctics, per exemple la impotència de descarregar pilotes rebutjades pels centrals, la caiguda a bandes per obrir els carrils interiors pels companys i un llarg etcètera. En canvi en l’aspecte de definició si que s’aproximen més, els dos tenen un punt de mira a la bota que els hi permet aconseguir registres golejadors espectaculars.

En definitiva, Huntelaar serà el titular del Madrid els pròxims mesos per la necessitat, però per qualitat es un jugador destinat a la suplència (¿Saviola?).

I mentrestant, el Barça s'enfornta al València després de la contundent victòria per 0-3 contra el Sevilla la setmana passada. Un altre partit clau; si segueix així el Barça pot deixar bastant sentenciada la lliga ja en aquesta primera volta. Una conclusió clara: el Barça amb Messi és un altre Barça, com ho era amb Ronaldinho en la bona època. Excel·lent la idea de Pep de fer-lo jugar ara per la dreta, ara pel centre... sens dubte desorienta a la defensa, i si a més, és capaç d'utilitzar la seva velocitat per fer gols com els de l'altre dia, basats en la desmarcada i la passada en profunditat, encara es converteix en un jugador més letal, molt més que si rep en banda al peu i ha de començar a driblar. Messi no només és el millor del món sinó que segueix en progressió i millorant aspectes del seu joc, mentre que Eto'o està a un nivell estratosfèric. El seu gol de l'altre dia demostra que segueix sent l'obre llaunes oficial d'aquest equip, i aquella execució, físicament impossible, ens deixa bocabadats.

Desembre decisiu

2008-11-24T20:03:00.002+01:00

Tradicionalment a can Barça el novembre era un mes complicat. Aquest any, però, la cosa ha anat prou bé, s’ha guanyat tot excepte l’empat d’ahir contra el Getafe. Lluny de parlar dels problemes que el Barça va mostrar en aquest partit, hem pensat que començar donant una visió positiva era el que calia per no perdre de vista d’on venim.

És cert que el Barça ahir no va jugar bé, sobretot en el primer temps, en part per demèrit del propi Barça i en part per mèrit del rival; sobretot per motiu de les maleïdes rotacions, que algun dia havien de passar factura. Quan no tens Iniesta, ni Messi, ni Márquez, ni Henry, ni Busquets... i jugues amb Hleb, Keita, Bojan, Piqué, Sylvinho... l’equip és un altre i els automatismes fallen. Si a tot això afegim que el Getafe va plantejar molt bé el partit, sobretot en l’aspecte defensiu, amb cinc homes al mig del camp i una pressió asfixiant, ens trobem que Xavi havia de baixar molt a rebre per iniciar la jugada, i a més amb excessiva conducció, perquè Márquez no hi era i Piqué semblava descentrat (seu va ser l’error que va precedir el gol del Getafe). Si Xavi jugava molt lluny de l’àrea Eto’o no rebia pilotes en condicions i també baixava a rebre. Hleb i Bojan ocupaven les bandes, però només es tractava de joc posicional sense desequilibri. A les bandes no s’hi ha d’estar, perquè les bloqueges, sinó que o bé les utilitzes després de generar un espai, o bé desequilibres en l’1 contra 1. Continuem sense saber molt bé què ens aporta Keita, llevat del gol i de bones centrades quan Pep va decidir reconvertir-lo momentàniament en un lateral esquerre, o això ens va semblar.

No obstant, bona actitud a la segona part, bons recanvis i una millora substancial del joc. Un Henry força millorat que com a mínim va sortir motivat i va donar profunditat al joc blaugrana, juntament amb Pedro. Ara arriba desembre, el mes decisiu de la primera volta, i segurament de la lliga segons com vagin els resultats. El Barça l’inicia líder, un fet que tots haguéssim firmat a l’inici de la temporada, quan l’arribada de Pep i el nou projecte eren una incògnita. Un mes que determinarà el nivell real d’aquest equip i les seves possibilitats d’aconseguir el títol, i que per comparació, ens mostrarà el nivell real del Madrid, del València, del Sevilla i del Villarreal.

Per cert, el Marc em comentava que ningú havia analitzat la prima que Ramon Calderón ofereix als jugadors del Reial Madrid si guanyen una sèrie de partits seguits. Simplement apuntar que ens sembla que ningú s’adona del que Calderón està fent. Després de tenir cremat a Shuster, passa la responsabilitat als jugadors i ell es treu els problemes de sobre. Si els jugadors guanyen els partits, la gent pensarà que s’hi han posat per la prima, pels diners, per mercenaris. Si perden, la gent pensarà que ni pagant-los una milionada extraordinària són capaços de motivar-se i guanyar. Realment molt hàbil el senyor Calderón. Sempre tirant pilotes fora perquè ningú parli dels seus errors.

El “nou” Ibrahimovic

2008-11-22T15:47:00.002+01:00

Després d’uns dies sense actualitzar i aprofitant el gran moment de forma del Zlatan Ibrahimovic, ens aventurem a llançar el nom del jugador que pot ser el seu substitut a mig termini. Es tracta d’Albin EKDAL (19 anys).

Va començar a destacar al Brommapojkarna suec amb només 17 anys i ja va començar a ser seguit pels grans d’Europa, fins i tot equips com Chelsea, Inter i Ajax van presentar ofertes per ell. El gat a l’aigua però, se’l va endur la Juventus; això sí, pagant la relativament important xifra d’un milió d’euros.

La Lliga italiana s’adapta bé a les seves característiques: alt, potent i amb tècnica. Es tracta d’un futbolista pràctic. És mitja punta (el típic 10), però també pot jugar caient a la banda dreta. Disposa d’un gran xut des de mitja distància, increïble visió de joc, passada en curt molt precisa i està dotat amb una tècnica fantàstica. Es veu que últimament Ranieri està intentant que s’adapti a jugar en la posició de segon davanter per tal de suplir a Del Piero de forma progressiva.

EKDAL ha passat per totes les categories inferiors de Suècia i ara es titular indiscutible amb la Sub-19 i va debutar amb la Juventus al torneig Silvio Berlusconi organitzat pel Milan. Durant aquest any, ha jugat ja 5 partits amb la “Vecchia Signora” fent-ho prou bé i poc a poc va complint les expectatives dipositades en ell.

Esperem encertar-la amb aquest jugador i que gaudim i gaudiu del seu futbol aquests pròxims anys.

Lliga adulterada

2008-11-10T18:03:00.004+01:00

Com ja vam avançar fa dos posts, avui parlarem de com els organitzadors de la Lliga BBVA han adulterat la competició domèstica.

Com tots haureu pensat es tracta efectivament del mes negre que es troben tots els equips quan s’han d’enfrontar, de manera consecutiva, a Sevilla, Barça, Madrid i Villarreal, els 4 equips que van liderar la classificació la temporada passada. És a dir, els quatre equips més forts del campionat i ferms candidats al títol. Però la pregunta és: com afecta això als equips petits si igualment s’haurien d’enfrontar a tots ells? Doncs afecta perquè la classificació durant tota la primera volta no serveix per a res.

Per exemple, ara mateix trobem al Getafe amb 13 punts a la posició 8. Classificació magnífica per un equip de les seves característiques, però encara no ha passat el mes negre. En canvi, l’Espanyol és dotzè amb un punt menys, però en canvi ja ha passat l’escalada... Per tant, quan el Getafe s’enfronti a tots els equips poderosos de la Lliga segurament quedarà per darrera de l’Espanyol.

Amb tot això, valorar l’esdevenir de la Lliga es molt difícil. Les tendències que porten els equips poden canviar cap a millor o cap a pitjor d’una manera molt radical. I això també val pels quatre poderosos, quan s'enfrontin entre ells. Un mes intens on tota la classificació pot canviar de forma sorprenent i canviar la tendència de Barça, Madrid, Sevilla, Villarreal... Més emoció? Potser, però també "menys regularitat", que és l'objectiu de la lliga. No obstant, ja comencen a quedar clars els candidats a baixar a segona a final de temporada. El cas de l’Osasuna és el més clar, encara no ha passat el tram difícil de temporada i només ha aconseguit sumar 5 punts marcant 3 gols. Estadístiques nefastes per un equip que es vulgui mantenir a Primera.

Esperem que encara estiguin a temps de rectificar perquè l’Osasuna és un dels equips mítics de primera i encara recordem amb cert “carinyo” quan estava en condicions de disputar competicions europees.

El Barça es troba la primera complicació...

2008-11-05T18:28:00.009+01:00

El Barça ha perdut Iniesta per lesió i estarà 6 setmanes K.O. Es tracta d’una mala notícia tenint en compte que es perdrà els partits importants del desembre (Sevilla, València i Madrid, en principi). La notícia ve acompanyada de l’empat a un gol davant del Basilea. Malgrat estar classificats per vuitens de final de la Champions, el Barça encara s’ha d’assegurar la primera plaça del grup C.

Tot això ens ha de fer reflexionar sobre com de difícil és encadenar victòries consecutives en el futbol actual. Fins i tot l’equip més dèbil s’ha de tenir en compte perquè si no jugues amb la intensitat necessària les coses es poden complicar. Un toc d’atenció tot i que també s’ha d’entendre l’empat com una conseqüència lògica derivada de les constants rotacions de Guardiola.

Iniesta és el primer lesionat important de la temporada, just quan estava en un dels seus millors moments, i juntament amb Xavi, lideraven l’equip, ara que els dos juguen més endavant i els hi cobreixen les esquenes homes com Busquets o Touré. Pot ser un bon moment per veure Hleb jugant per l’esquerra, tot i que és possible tornar a veure un sacrificat Henry a la banda, com l’any passat... nosaltres apostem per veure el bielorrús. Que agafi minuts al novembre per veure si és capaç d’estar en forma pels partits importants del desembre. Henry i Eto’o és preferible que es vagin intercanviant el lloc de davanter centre, sense oblidar a Bojan. Pel que fa a Messi, ara mateix és un jugador vital i intocable, el seu joc ha millorat moltíssim... més implicat en defensa, més murri, més capaç d’adaptar-se als canvis (en el partit contra el Màlaga va interpretar perfectament el joc, va buscar combinar abans que regatejar), cada vegada juga millor per l’equip.

Com vam dir en aquest blog fa temps, el Barça pot semblar que es passeja per la Champions durant la primera fase de grups (de fet, tampoc és així), però no creiem que la pugui guanyar, no té tan bona plantilla com en anys anteriors. Fixeu-vos que si comencen a haver-hi lesionats al mig camp, els recanvis són limitats. Si ara fallés Xavi no volem ni imaginar el desastre que es podria produir... De moment sembla un miracle que Guardiola exprimeixi tan bé la plantilla que té, amb tantes golejades com hem vist. L’actitud és immillorable en línies generals i això pot donar-li la lliga al final de temporada. Però compte, a Europa les coses seran diferents perquè Inter, Chelsea i Liverpool són equips amb millor plantilla i ferms candidats a obtenir la Champions League.

La Lliga fins ara...

2008-10-30T22:43:00.003+01:00

La Lliga d’aquest any està sent interessantíssima des del punt de vista futbolístic. Veiem que cada cop més es produeixen resultats escandalosos en partits d’anada i tornada molt espectaculars. No es un tendència únicament de la Lliga Espanyola. Si analitzem els resultats de les últimes jornades de Champions i la classificació de per exemple, el Nàpols i Udinese a Italia, Hoffenheim a Alemanya o Hull a Anglaterra. Veiem que cada cop els partits son més imprevisibles i per tant, per nosaltres, més divertits.

Per centrar-nos concretament en la nostra Lliga, val a dir que hi ha una diferència bastant important entre els equips punters i la resta. Això provoca grans golejades quan la diferència entre les dues “scuadres” és tan gran, ajudant així a l’increment de la mitjana de gols per partit d’aquesta Lliga. En equips d’un nivell similar, el que creiem que passa és que les defenses no estan al nivell dels davanters rivals.

El Sevilla. Té molta pólvora amb els golejadors (Luis Fabiano, Kanouté, Chevanton,...) però la defensa és molt més dèbil, Squillaci i Dragutinovic no son centrals de garanties. Bastant lents tots dos, però a més prenen riscos innecessaris quan inicien la fase ofensiva.

L'At. Madrid. Forlán i Agüero formen una de les millors parelles golejadores del campionat i en canvi la defensa son (com bé diu Manolo Lama) La Mujer Barbuda, és a dir, de circ. Sobretot en el cas dels laterals, Perea i Antonio López no ataquen ni defensen bé, provocant que uns bons centrals (i que es complementen) com Heitinga i Ujfalusi semblin ninots.

El Barça. Últimament no encaixa gols perquè el seu domini en el joc és tan aclaparador que els rivals ni trepitgen l’àrea contraria. No es que la defensa estigui molt més ajustada que al principi, sinó que comença a defensar des de tant a dalt que els equips més limitats no saben com superar aquesta pressió.

Finalment, el Madrid. Com sempre en els últims temps, vivint de la inspiració de Van Nistelrooy e Higuaín, però concedint moltes oportunitats que un equip més o menys treballat aprofita.

A més de tot això també hi ha un factor que pot explicar aquesta estranya situació, la competició ha estat adulterada. Deixarem la intriga de saber per què ho diem, serà un aspecte que comentarem en futurs articles.

Un espectacle diferent

2008-10-27T17:40:00.005+01:00

Barça 5, Almeria 0

Una nova golejada del Barça, després de la de Basilea. Estem davant d’un Barça diferent, que mata el rival, que per fi aprofita les ocasions. No és el Barça de Rijkaard (i Ronaldinho, i Deco...) en un sentit: aquell equip com a molt establia resultats de tres a zero, però ho deixava tot al talent i aquest apareixia en forma de jugades col·lectives espectaculars al primer toc, detalls individuals de gran categoria, fets que convertien els partits en autèntics espectacles visuals que trigarem anys a tornar-los a veure.

El Barça de Pep no es complica la vida, pressiona, mata per asfixia, i marca cada ocasió clara que té. El joc és pràctic, efectiu, intens. No vol dir que necessàriament això sigui millor que l’anterior, ni pitjor. A vegades una elàstica i un barret de Ronhie eren més bonics que el 4-0 o el 5-0 d’una gran golejada. Però d’altra banda, l’efectivitat és una qualitat que el Barça farà bé de tenir ben apresa. No es tracta ara de destacar les virtuts d’aquest equip menystenint les d’equips passats, ni al revés. Simplement es tracta de descriure el que tothom pot veure. I el que tothom pot veure és que aquest equip està “endollat”, que col·lectivament es juga molt bé, i que els grans cracks com Xavi, Iniesta, Eto’o, i fins i tot Messi, juguen pel bé de l’equip. No hi ha complicacions, només velocitat, pressió, físic. Potser no hi ha tan de “talent” però hi ha molt d’esforç i dedicació en donar ritme al joc, canvis d’orientació, desmarcades, moviment, pressió...

És en primer lloc, una qüestió de mentalitat. Potser no veiem tanta espectacularitat de joc a nivell visual, però el que succeeix al camp, de moment, sí que és espectacular. Pep treballa l’estratègia, un segon aspecte a tenir en compte. En tercer lloc, alguns jugadors estan a un nivell superior respecte als dos anys anteriors: Iniesta ha progressat encara més, potser ha de pol·lir la rematada i altres detalls, però els canvis de joc, les desmarcades, la precisió en les passades i en tots els seus moviments... tot el que fa és útil, té un sentit i sembla fàcil i senzill quan no ho és gens. Aquesta és l’espectacularitat (diferent) del Barça de Pep. Aquest és el talent que avui dia veiem.

Xavi, a nivell de MVP de l’Eurocopa. Bestial com sempre. Samuel Eto’o, golejador com en els bons temps. Espectacular la seva fam de gols. Messi, cada dia jugant més intel·ligentment per l’equip. Alves, de menys a més en aquest inici de temporada. Contra el Basilea va deixar una assistència de jugador 10, i contra l’Almeria un golàs de falta. Entremig, un desgast físic impressionant i un joc cada vegada més precís, tan en atac com en defensa.

Molts jugadors que ja hi eren han augmentat el rendiment. Guardiola, de moment, ha sabut reactivar un vestidor, motivar-los i fer-los treballar. Així, els jugadors que fa quatre anys ja hi eren tornen a gaudir del joc, saben el que han de fer per aconseguir els resultats, no s’adormen ni surten a “veure-les venir”. Tot això s’ha aconseguit en molt poc temps, i aquest equip, sense la “màgia” d’anys anteriors camina amb solidesa per la lliga. El mes de desembre serà el termòmetre definitiu. Els quatre grans rivals directes en la lluita pel títol. Es tracta d’arribar-hi amb el joc ben assentat, els jugadors frescos i sense lesions, i tirar endavant quatre partits decisius de la primera volta que ens indicaran realment les possibilitats de l’equip.

Athletic 0 - Barça 1

2008-10-20T18:22:00.005+02:00

El Barça va aconseguir ahir la seva cinquena victòria consecutiva en lliga (setena si sumem els dos partits de Champions jugats fins al moment). Es confirma, després de set jornades de lliga, la bona marxa de l’equip de Pep Guardiola a nivell de resultats, que es troba en quarta posició però a només tres punts del líder (València). La lliga està disputada en aquest inici de competició, el Barça ha fet molt però encara ha de fer més si la vol guanyar. Queda un llarg camí i els altres equips no ho posaran gens fàcil. De moment, però, guanyar fora de casa com ahir és vital, importantíssim, és anar pel bon camí. En els enfrontaments amb rivals més directes com València, Villarreal, Madrid o Sevilla s’acabarà decidint tot però sempre que es segueixi sent fort a casa i també a fora amb els altres equips. Partits com els d’ahir et poden donar lligues. De moment el Barça sembla tenir-ho clar.

No ens cansarem parlant d’un partit que va ser avorrit. Avorridíssim. Una falta de respecte a l’espectador. Dues hores insuportables però necessàries per tirar endavant. Com ja apuntàvem fa setmanes, el Barça sembla que ha après a lluitar els partits una altra vegada, a guanyar jugant bé i jugant malament (o de forma menys vistosa). Això també és important. Això també és futbol i ens hem d’alegrar que el Barça ho sàpiga fer. La parada pels partits de seleccions ha fet mal: cansament, lesions, i això es va traduir en una alineació de circumstàncies, amb Valdés, Alves, Márquez, Piqué, Abidal, Touré Yayá, Víctor Sánchez, Keita, Iniesta, Eto´o i Henry. Però per sort el resultat va ser bo i el virus FIFA sembla que no va afectar tant com ens temíem.

No obstant, Márquez es va lesionar i va haver d’entrar Puyol, que havia de ser reservat. Keita també es va lesionar i va haver de sortir Sergio Busquets en el seu lloc. L’absència de Xavi es va notar molt, sobretot a la primera part, però Iniesta a la segona va agafar més protagonisme i va deixar detalls de crack, a més de conduir millor el joc de tot l’equip. Henry va treballar molt en defensa (cometent moltes faltes) i va donar el gol a Eto’o en una gran jugada dels dos davanters blaugranes, que es va iniciar amb una acció individual d’Henry pel centre del camp, una passada vertical per Eto’o i un remat del camerunès amb l’esquerra amb potència i ràbia. Es posava fi a un partit amb poca possessió productiva del Barça, que tocava massa en defensa, no treia bé la pilota i aquesta li durava poc per la imprecisió en les passades. Víctor Sánchez (interior dret) va anar de menys a més però no és la revelació que hem vist en Busquets (ahir més fluix). Està bé que vagi entrant gent del planter però compte, les qualitats no són les mateixes en tots els jugadors.

Punts positius:

- La tornada de Hleb és una bona notícia, més variants en el joc d’atac del Barça.
- El Barça és capaç de guanyar fora de casa en camps complicats sense les estrelles: Xavi, Messi, Puyol...
- Iniesta és espectacular.
- Eto’o: obre llaunes. Henry: complidor, treballador, implicat.
- Les rotacions, de moment, funcionen. L’actitud de l’equip sempre és bona.
- Valdés no va encaixar cap gol i va fer dues aturades de mèrit. Ho necessitava.

Punts negatius:

- Sense Xavi no hi ha control del partit, ni precisió en la passada final.
- Iniesta no es troba ni entre els 30 aspirants a la pilota d’or.
- Però un moment... què passa, que Iniesta només sap marcar golassos amb Espanya o què?!
- Per què a Busquets sempre el maten a cops?
- La lesió de Keita, malgrat que fins ara no sabem exactament què ens aportava de positiu aquest curiós jugador amb cara d’acudit de l’Sport.
- La lesió de Márquez.
- Els rivals directes a la lliga estan forts, el Barça no ho tindrà fàcil.

Futbol Francès: El Toulouse

2008-10-15T16:59:00.004+02:00

En homenatge a un amic que tenim lluny de casa i al gran moment de forma que viu l’equip, avui analitzarem el Toulouse.

El futbol francès sempre s’ha destacat per ser una gran font de joves talents tot i que la Lliga no era gaire competitiva. Últimament això està canviant. La irrupció del Lió al panorama europeu ha sigut una revifalla per una competició que només miraven els secretaris tècnics. Ara, cada cop més trobem equips interessants i que despleguen un futbol més o menys vistós. La millora del futbol francès en general s’ha produït en part gràcies a que ara els clubs locals tenen capacitat econòmica per mantenir les seves estrelles durant més temps, casos de Benzema, Niang, Ben Arfa... i la incorporació de jugador estrelles com el jove Gourcuff, Cavenaghi (un davanter que no sé com no està en algun dels grans), en el cas del Girondins i Klasnic al Nantes, i un llarg etcètera.

Després d’aquesta llarga introducció ens posem de ple en l’anàlisi del Toulouse pròpiament dit amb atenció especial als jugadors que nosaltres considerem més importants dins l’equip. Actualment són els segons de la Lliga tot i tenir un dels pitjors balanços pel que fa a la diferència de gols, ara veureu per què. No és un equip que desplegui un gran joc d’atac, el seu punt fort és la defensa i es basen en això per tirar endavant els partits. La parella de centrals que formen Cetto i Fofana és bastant sòlida, ja que es complementen prou bé. El primer és el típic central argentí amb determinació, fort al tall i amb capacitat d’anticipació i intimidació. Fofana és un central francès bastant jove (23) amb una resistència increïble i una forma física envejable, normalment és ell el qui s’encarrega de fer les cobertures a Cetto. La formació que més utilitzen és un 1-4-4-2 amb la variant 1-4-5-1 si ja es troben amb superioritat al marcador o si consideren que pel joc entre línies del rival seria necessari tenir dos mig centres de tall més defensiu.

Jugadors més destacats:

Cédric Carrasso: És un dels porters més clàssics d’Europa, és a dir, no té gaire reflexos però aporta molta confiança a la seva defensa gràcies a unes sortides molt encertades i molt fiable en els xuts des de llarga distància. Molt semblant a Diego López del Villareal. És un dels jugadors més típics de la Lliga francesa.

Jérémy Mathieu: Un lateral (tot i que a vegades juga de central) esquerre bastant curiós. És molt alt (1,90) però és fa un fart de córrer la banda amunt i avall; a més, disposa d’un bon xut des de mitja distància i una magnífica centrada des de la línia central. Els dos últims anys s’ha estancat una mica, tot i això és un dels millors laterals de la Ligue 1.

Bryan Bergougnoux: Debilitat personal. Encara que Alain Casanova no el fa jugar massa últimament, és un jugador que sempre m’ha agradat. Mitja punta amb arribada, és el clàssic 10, tècnica per distribuir el joc i amb un bon olfacte golejador. Que l’esquema del equip sigui el 1-4-4-2 no l’afavoreix perquè no té velocitat per jugar a la banda com interior. Normalment juga quan l’equip s’adapta al 1-4-5-1 en la posició de 10.

Andre Pierre Gignac: L’estrella del equip amb només 23 anys. Davanter potent, no molt ràpid però que té la capacitat d’estar al lloc adequat en el moment adequat. Aquest any porta un magnífic promig golejador amb 5 gols en 8 partits. Si segueix la progressió que manté des de que va debutar amb el Lorient pot arribar a ser un dels davanter més destacats de la Ligue 1.
Salutacions Ferran! Aprofita per anar a veure algun partit de l’equip!

Barça 6, Atlètic de Madrid 1

2008-10-05T16:13:00.005+02:00

Comentàvem en l’anterior article la importància dels córners i les jugades a pilota parada. Si al talent hi sumem treball l’equip es torna més poderós per força. I en l’anterior, ens preguntàvem quina cara ens oferiria el Barça davant l’Atlètic de Madrid. Doncs bé, les respostes a les dues preguntes són esperançadores. El Barça va matar el partit en vuit minuts, amb tres gols a pilota parada. Un a la sortida d’un córner tirat al primer pal perquè Márquez rematés amb gran qualitat. El segon de penal comès sobre Messi i transformat per Eto’o, i el tercer de picardia, en una falta botada per Messi mentre l’Atlètic de Madrid col·locava una barrera que la pulga no havia demanat. Tres gols a pilota parada sense que el Barça posés gaire “futbol”. Lògicament, després d’aquest vendaval tot va anar rodat pels locals.

Va sortir el Barça endollat i l’Atlètic derrotat des de bon començament. No hi va haver duel Messi – Kun, no hi va haver partit. En tot cas, després del 3-0 l’Atlètic podia haver reaccionat, encara quedaven molts minuts. Maxi va fer el 3-1 en l’única errada blaugrana, concretament de Sergio Busquets, que només va perdre dues pilotes, però una li va costar força cara. Ja és tradició d’aquest Barça de Pep Guardiola. Arriben una o dues vegades i marquen. Però no hi va haver més esperança per l’Atlètic, que va rebre el 4-1 i el 5-1 abans del descans, amb gols de d'Eto'o i Gudjohnsen. El d'Eto'o, una gran passada de Xavi aprofitant un greu error de la defensa de l'Atlètic, Eto'o controla amb el pit i resol perfectament. El de Guddy, que va jugar bé, gairebé sempre al primer toc, va ser un premi a la seva constància. Va aprofitar un xut d'Iniesta que va anar al pal, caçant molt bé el rebot. El Barça no es va relaxar i va seguir apretant, pressionant, buscant la porteria rival. Mentrestant, encara hi va haver temps per una altra pilota al pal d’Iniesta i una carrera de Messi pel centre sortejant un parell de defenses i rematant fora per ben poc (hagués estat el golàs de la jornada i potser del que portem de lliga). Antonio López va merèixer l’expulsió per una entrada duríssima a Leo, que va quedar amb la cuixa marcada pels tacs del seu rival.

La segona part, com diu avui un article del diari AS, va ser “gairebé gore, una mort en directe”. Van entrar Henry i Bojan per fabricar, juntament amb Xavi (sublim), el sisè gol de la nit (6-1), amb una gran rematada del francès, “amb el seu aire habitual de geni displicent”. El Barça va trobar per fi l’eficàcia, perquè el futbol ja l’havia mostrat en partits anteriors. L’Atlètic de Madrid va descobrir que la lliga se li farà llarga, i que després del Barça arriba el Reial Madrid, el derbi madrileny després de l’aturada de la lliga pels partits de seleccions. El Barça va seguir tocant amb criteri sense voler fer més mal, si queia alguna ocasió més que fos per inèrcia, però això sí, la pilota sempre controlada. Un rondo inacabable per acabar la festa de gols d’ahir.

Alineació titular: Valdés; Puyol, Márquez, Piqué, Abidal; Sergio, Xavi, Gudjhonsen; Iniesta, Eto’o, Messi.

El detall (1): En el minut 59, Guardiola dóna entrada a Henry per Eto'o, que portava dos gols i buscava el hat-trick per empatar amb Villa com a pichichi amb 6. El camerunès va mostrar un cop més el seu egoisme i va marxar amb mala cara.

El detall (2): Què s'ha fet al cap Andrés Iniesta? Potser el seu pentinat va ser el pitjor del Barça ahir a la nit. Molt pitjor que el gol de Maxi.

Els córners

2008-10-03T14:13:00.003+02:00

Últimament al Barça s'estan posant de moda les jugades d’estratègia a pilota parada (recordem els gols contra els Sportings), per això el Joan i jo ens vam decidir a escriure un article que fes referència als moviments que es produeixen en un córner. Hem intentat agafar córners més o menys curiosos per analitzar possibles estratègies que podria utilitzar també el Barça. Aquí els teniu:

1. Aquest és un córner molt curiós que es va produir en un partit que enfrontava al Milan i la Roma. Podem veure que la jugada s’inicia normalment, el Milan opta per una defensa individual que defensen fora de l’àrea petita, sobre el punt de penal. Per contrarestar l’espai que queda des d’on estan la majoria dels atacants fins la porteria que no pot ser coberta per la sortida del porter Ancelotti decideix posar dos homes més (primer i segon pal) en defensa zonal. Després de que es produeixi la confusió per l’engany veiem que el defensa que segueix a Pizarro (en teoria que havia de llançar el córner), no el continua cobrint sinó que intenta anar a tapar la internada. Això provoca que Pizarro pugui rebre sol a dintre de l’àrea.

Només comentar que lògicament, està mal invalidada la jugada per part de l’àrbitre.

2. La primera jugada que veiem en aquest vídeo és un dels córners que el Barça va treure contra l’Sporting de Gijón. És un dels córners més clàssics. L’Sporting opta per una defensa individual i un home en zona al primer pal per si el córner es llancés cap allà. Veiem que Xavi serveix en curt per Messi i aquest li torna de primeres perquè Xavi pugui centrar amb més angle i aprofitar la sortida dels defenses (per provocar el fora de joc) amb la intenció de penjar-la al segon pal on puguin rematar els jugadors amb més força de l’equip (Eto’o i Puyol). Llàstima que la devolució de Messi sigui massa paral·lela a la línia de fora de banda i això no permet a Xavi poder arribar bé a la pilota.

3. Aquí veiem un córner molt semblant a la intenció que tenia el del Barça, la Roma amb una defensa totalment individual i amb un home sota pals. Quan l’Inter serveix el córner en curt, tots els jugadors de la Roma se’n van cap endavant per rebutjar una possible passada en curt a dins de l’àrea, però no succeeix així i Figo la posa gairebé al segon pal, on no hi ha cap defensa i tant Materazzi com Martins estan en posició per rematar sols. Cal comentar també que si el jugador que està sota pals hagués sortit a cobrir la zona de davant del porter potser el gol s’hauria pogut evitar. Aquest gol es deu a un greu error defensiu de la Roma.

Shakhtar 1, Barça 2

2008-10-01T23:49:00.001+02:00

La doble cara del Barça

A Montjuïc, un Barça intens de Premier va oferir una arrancada espectacular a la primera part. L’únic però va ser la debilitat defensiva que contra el Shakhtar es torna a repetir amb una nova errada clamorosa. Però contra l’Espanyol, semblava bufar i fer ampolles. Kameni rebent les envestides del F.C. Barcelona, Messi elèctric movent-se amb llibertat per tot el camp. Una ocasió darrera l’altre i totes les jugades acabades. Fins i tot Henry millorat. En definitiva, un Barça diferent que xuta 25 vegades a porta de mitjana, que penja 70 pilotes a l’àrea; el Barça de Rijkaard hagués necessitat cinc jornades per arribar a aquests números en total. Aquesta és una virtut majúscula.

Contra el Shakhtar, un partit desastrós, lamentable. Henry no pot jugar dos partits la mateixa setmana. Pep renuncia a l’estil, juga sense banda dreta amb un Eto’o sacrificat a aquell cantó i Messi a la banqueta. El Shakhtar li juga de tu a tu, avançant línies i pressionant fort al mig camp. Keita i Touré deixen sol a Xavi, un mig camp que no combina. El joc es torna directe, de Premier però sense intensitat. Pilotes llargues de Piqué buscant directament els davanters. Sense domini del partit, el Shakhtar treu petroli d’una pilotada i un error de Puyol. Gol en la segona ocasió clara, com ja va sent habitual.

La flor de Guardiola es diu Messi

Un partit que el Barça mereixia perdre, o si més no, que no mereixia guanyar, en tot cas i com a molt, empatar. Keita al mig camp no funcionava, es veia des del minut 1 però Guardiola no el canvia fins el 80. La precipitació dels canvis a Montjuïc es torna calma desesperant contra el Shakhtar. Entra Messi per Henry per buscar algun revulsiu. Eto’o falla un 1 contra 1 que era gol cantat, en una errada bestial fruit de la seva desconnexió durant tots els minuts anteriors. Un “killer” en forma mai ho hagués fallat. Entra Bojan per Eto’o i arriba la sort, la flor de Guardiola. Centrada del noiet des de la banda dreta, error del porter i gol de Messi. Faltaven cinc minuts perquè s’acabés el matx. Poc després, assistència genial d’un Xavi apagat i pressionat durant tot el partit que troba un Messi fresc entrant per l’esquerra i rematant a gol com un crack. 1-2, resultat injust d’un Barça que ja porta dos partits remuntant en els últims sospirs; contra l’Espanyol, merescut; contra el Shakhtar, massa premi pel poc futbol exhibit.

El Barça guanya jugant bé i guanya jugant malament. El típic partit que el Madrid guanyaria i el Barça sempre perdria (sense anar més lluny, com el d’ahir contra el Zenit, tot i que va ser millor el Madrid a la primera part). Que no s’hi acostumin. Presenta una doble cara preocupant i l’aficionat no sap a què atenir-se. Contra l’Atlètic de Madrid dissabte que ve es presenta un repte molt important per assaltar el liderat de la lliga. Quina cara ens oferirà el Barça?

Informe Henry

2008-09-30T20:56:00.003+02:00

Thierry Henry no és feliç. Malgrat que ell evita polemitzar sobre la seva situació en el club blaugrana, la setmana passada va enviar missatges de cara a un futur a mig termini que són subtils però alhora molt clars. Dijous el vam poder escoltar al programa de Catalunya Ràdio “Els Millors Anys de La Nostra Vida” presentat per Bernat Soler, i ahir va fer unes declaracions al diari francès “L’Equipe”. La pregunta que li van fer era si deixaria el Barça per anar-se’n a un altre club en el mercat d’hivern, en cas de no encaixar en l’equip titular i no jugar suficients minuts. En ambdós casos, respostes preocupants pels seguidors d’aquest gran jugador (com som els autors d’aquest blog), o esperançadores pels seus detractors. “Mai vaig pensar que sortiria de l’Arsenal...”, o... “Per ara, això no està d’actualitat, però si això continua, per suposat que s’haurà de discutir”, han estat les seves paraules.

Henry va rebre ofertes durant la pretemporada, entre elles una del Manchester United. Es va plantejar marxar, però el fet que li resultaria difícil tornar a Anglaterra en un equip que no fos l’Arsenal, i sobretot, la conversa amb Pep Guardiola van ser motius més que suficients per decidir quedar-se al Barça una temporada més. Guardiola no comptava ni amb Ronaldinho, ni amb Deco ni amb Eto’o i li va prometre a Thierry Henry que jugaria de davanter centre titular. Eto’o s’ha quedat i Henry ha jugat pocs minuts, la majoria en banda esquerra. Ell sap que s’ha d’adaptar, que ha de rendir en banda si es vol quedar. Tampoc Rivaldo volia jugar en banda i allà va triomfar. Tampoc Ronaldinho s’esperava jugar en aquell extrem i allà va triomfar. És la posició maleïda, com diu Ramon Besa “si triomfes allà ja ho has fet tot”. El problema és que li molesta el canvi de plans de l’entrenador, li molesta que la premsa sempre li pregunti el mateix (per què jugues en banda esquerra? T’agrada més jugar de davanter centre?) i li molesta que li preguntin sobre la seva filla, a qui no veu perquè viu a Londres. Henry no és feliç i no sembla que vulgui donar un cop de puny sobre la taula per demostrar que encara pot rendir. Té 31 anys i podria ser com Van Nistelrooy, veterà i golejador, decisiu i letal, i a més, amb molta més aureola de crack mediàtic. Però la pregunta no és què espera el Barça d’Henry, que és tot això, sinó que esperava Henry del Barça i que no li estan donant. No li han donat lideratge, no li han adaptat el sistema per a ell, sinó que ell s’ha d’adaptar al sistema, i no se li ha mostrat cap respecte. Henry se sent enganyat, estafat.

Quan va arribar va veure que no seria el líder que era a l’Arsenal. Parla del seu ex-equip referint-se als seus ex-companys gunners com “els nens” a qui no podia deixar plantats després de la derrota de París. Quan va arribar al Barça només va saber aproximar-se a Bojan, així era ell a l’Arsenal amb tots els jugadors, un padrí, un pare, un professor. Eto’o es va lesionar i Titi va voler jugar lesionat, un error que ara ha reconegut. Al Barça no se l’ha tingut com una figura, li ha passat el mateix que amb França. Deien que no es portava bé amb Zidane, i en l’última Eurocopa, sense el líder Zizou es parlava més de Benzemà que d’Henry. Aquí es parla més de Messi que d’Henry. Amb tot, el fan de Van Basten va acabar l’any passat sent el màxim golejador de l’equip blaugrana i havent donat onze assistències. Ell s’escuda en les estadístiques, per un davanter centre jugant en banda esquerra no estan malament, però l’estadística no és el joc que es veu al camp i l’afició no entén perquè Henry ja no és el millor davanter centre del món, aquell a qui tothom temia.

Quan es va quedar un any més a l’Arsenal, Wenger li va prometre construir un nou equip al seu voltant, bons fitxatges i una nova etapa a l’estrenat Emirates Stadium. No va ser així, Fàbregas era el nou líder al camp i Adebayor apretava fort davant les lesions de Thierry, de manera que l’any següent va decidir que ja era hora d’abandonar el club dels seus amors i provar sort al Barça. Aquest any li ha passat una cosa semblant. Ha mostrat lleialtat al club blaugrana perquè li van prometre que, ara sí, seria el “9” d’aquest equip. Eto’o no és el problema. Ells dos es porten bé. El problema és el club, és Guardiola, és l’estafa que li han fet a Henry. Ja no es veu Titi al costat de Bojan, fent bromes, cuidant-lo. Ara són competidors directes pel lloc d’Eto’o. Potser aquí també s’equivoca Henry; ell hauria d’intentar rendir en qualsevol posició perquè la mobilitat dels davanters del Barça de Pep fa que mai juguin els 90 minuts a la mateixa posició. Però sembla que Titi ja no tingui ganes de reivindicar-se.

Penal contra l’Sporting de Portugal. Henry es dirigeix cap a la pilota per llançar-lo. Messi, que volia fer-ho ell, veu a tot un Thierry Henry que es dirigeix per xutar el penal i no s’atreveix a dir-li res. En canvi Eto’o, que és un murri, s’acosta a ell i li diu que aquest any això dels penals va per torns, i que es el torn del germà Eto’o. Henry no ho discuteix. Més endavant diu “no sabia que ara anàvem per torns”. Qui realment es mosqueja és Messi. Henry no reclama la seva quota de protagonisme ni de lideratge i això sí que és un error imputable al francès.

Malgrat l’estafa, malgrat la infelicitat, malgrat la posició al camp i la suplència, Henry també ha de posar de la seva part. Larsson va arribar al Barça i es va lesionar per una llarga temporada. El club li va renovar el contracte un any més i ell es va dedicar a veure tots els partits per televisió i estudiar com jugava l’equip. Henrik també venia d’una lliga diferent, amb un estil diferent. Quan es va recuperar, també li va tocar jugar en banda dreta moltes vegades, pel mig, per l’esquerra, amb Eto’o, amb Giuly. Va saber comprendre el seu rol i va acabar sent un crack a l’ombra molt decisiu. Henry, l’any passat, fent el que va fer, també hagués estat un “crack silenciós” si el Barça hagués guanyat algun títol. Però no es va guanyar res, i el hàndicap d’Henry és que no va venir per ser un crack a l’ombra. Va venir per ser un crack més dins la plantilla, dins i fora del camp. Ni ell ho està aconseguint per motius propis ni el club li ha posat les coses fàcils.

Esperem que la temporada, llarga i feixuga, doni oportunitats a Henry per ser decisiu. La primera, ja la va tenir en el derbi contra l’Espanyol. Millorat com a davanter centre i amb una actuació notable, aquesta és la línia a seguir tan per ell com per l’entrenador, qui sembla haver adoptat una correcta política de rotacions.

Goran Pandev

2008-09-29T15:12:00.004+02:00

Els països balcànics són una gran font de talents futbolístics. Avui parlarem d’un d’ells, el gran Goran Pandev.

Pandev va néixer a Macedònia el 27 de juliol del 1983 a la petita ciutat de Strumica. Fill d’una família humil es va començar a llaurar un futur en això del futbol al FK Belasika on va destacar molt per sobre de la resta dels seus companys. Tant va destacar que l’Inter de Milà es va fixar en ell i l’any 2001 es va fer amb els seus serveis. Tot i així no va arribar a debutar amb l’equip “nerazzurri” que el va cedir primer a l’Spezia i a l’any següent a l’Ancona. En tots dos equips va rendir a un bon nivell però no suficient perquè l’Inter es decidís a apostar per ell, així que el va vendre (en una operació típica del Calcio) a la Lazio a canvi de Dejan Stankovic. A partir d’aquí la vida del jove davanter va canviar i per fi es va poder assentar en un equip on ha estat demostrant el seu talent des del 2004.

Pandev és un davanter molt semblant a Stoichkov, amb un magnífica cama esquerra i un caràcter molt guerrer. Pot jugar en totes les posicions d’atac i fins i tot de mitja punta, però on millor rendeix és jugant pel mig o a la banda esquerra (on millora el seu aspecte d’assistent). Disposa d’un potent xut i una gran capacitat d’interpretar el joc. Sap utilitzar els carrils de desmarcada i a més, és un bon rematador de cap.

En definitiva, Goran Pandev és un dels jugadors amb més potencial del moment i els grans equips han d’estar atents als seus moviments, sobretot Txiqui per reforçar la banda esquerra. El podeu veure en moviment en aquest vídeo:

Derbi histèric

2008-09-28T15:45:00.007+02:00

Espanyol 1, Barça 2

Derbi lamentable pels aldarulls a les grades, les bengales dels energúmens dels boixos nois i la violència, que són elements que perjudiquen la bellesa del futbol com esport. L’àrbitre pot haver condicionat molt el derbi, els aficionats de l’Espanyol així ho pensen. “La lliga està prostituïda”, diu Sánchez Llibre. “És un robatori” deien els jugadors de l’Espanyol. Paraules exagerades si tenim en compte les estadístiques dels derbis (26 victòries del Barça amb la d’ahir, 25 de l’Espanyol i 24 empats). L’àrbitre, però, ha acabat sent massa protagonista, xiulant un penal a favor del Barça en el minut 93, expulsant un home de l’Espanyol, no xiulant falta a Valdés en el gol de l’Espanyol... El derbi ha estat molt estrany i una anàlisi futbolística no resulta gens fàcil en situacions com aquesta, però és la nostra tasca i ho intentarem.

Domini blaugrana a la primera part. L’Espanyol no va a pel partit i el Barça toca i toca però no té gol. Una pilota al pal de Xavi, ocasions clares, Henry en punta molt treballador tot el partit, potser li faltava una punta de velocitat, una mica d’instint assassí (de totes maneres, de menys a més). Però el partit era del Barça. L’Espanyol estava ben situat en defensa i el seu gol arriba en una única ocasió, com sol ser habitual en aquest inici de temporada. Al Barça li arriben poc però li fan molt mal. Aquell gol, independentment de la falta prèvia a Valdés no xiulada per l’àrbitre, és fruit d’una cadena d’errors que el Barça ha de saber evitar. En primer lloc, Abidal no fa bé el fora de joc i després arriba tard a la centrada de Tamudo. Piqué rebutja malament la pilota centrada, que fa una perillosa paràbola cap a la porteria de Valdés, que sense autoritat ni jerarquia, refusa la pilota sense força cap endavant, quedant absolutament venut perquè Coro marqui a plaer.

A la segona part el Barça perdia per 1-0 i l’Espanyol tenia un home menys. Guardiola fa canvis, que un cop més, semblen temeraris a primer cop d’ull. Treu Abidal i entra Eto’o, i juguen Puyol i Piqué sols en defensa, amb Alves gairebé d’extrem tot el partit. Gudjohnsen és substituït per Keita. Busquets és substituït per Bojan. Acumulació de davanters a dalt, Messi de mitja punta i Bojan, Eto’o i Henry a dalt, a més d’Alves per la dreta i Keita rondant la frontal. El Barça ataca posicionant homes a l’àrea, però així no arriba el gol. L’empat es produeix en l’única jugada d’un davanter que arriba i no que està. Passada llarga de Xavi per la desmarcada d’Henry, controla llarg però un rebot l’afavoreix i marca a porteria buida (1-1). Més endavant Henry envia una pilota al pal, i després d’algun intent de contraatac de l’Espanyol el Barça guanya el partit en el minut 93 amb un penal polèmic sobre Eto’o transformat per Messi (1-2).

Cal destacar l’esforç defensiu de l’Espanyol amb un home menys tota la segona part, però el resultat és just més enllà de les polèmiques perquè els tres punts se’ls acaba emportant l’equip que des d’un bon començament vol guanyar el partit i genera nombroses ocasions. No obstant, el Barça segueix sense pla B, l’acumulació d’homes d’atac a l’àrea rival no genera ocasions, els gols venen en un contraatac (l’únic del Barça) i en un penal (sembla que inexistent), però el Barça ha aportat més bon joc ofensiu durant els 90 minuts i no ha tirat la tovallola en cap moment. Molt bona actitud.

Valdés: Escaldat, tot li va en contra, desgastat mentalment, desbordat, sempre que li arriben li fan gol. Sense autoritat ni jerarquia en el gol.
Alves: Encarrilat, sempre per fora, no ha trobat finalitzador a les seves centrades.
Piqué: Aplicat, intens, sempre fent un pas endavant per treure bé la pilota, passades llargues en diagonal. Incorporació en el joc aeri, però sense èxit. A la segona part bé en defensa estan sol amb Puyol.
Puyol: Incòmode a la dreta, mala sortida de pilota. Vigor defensiu, intensitat com sempre, bona compenetració amb Piqué.
Abidal: Endollat, anticipant-se, ràpid i precís en la passada. Tallant pilotes dividides. En alguna ocasió li guanyen l’esquena i no fa bé el fora de joc en la jugada del gol de l’Espanyol. Guardant la zona. Nul·la participació en atac (només una centrada).
Xavi: Brúixola. Bon joc, ha suspès en el gol.
Busquets: Dominador. Saviesa, toc precís, velocitat mental. Descarat i madur amb pilota però immadur en les protestes a l’àrbitre, que li han costat una targeta groga.
Guddy: Lubricant. S’associa bé en curt. S’incorpora des de segona línia amb més intenció que encert. Pesa poc en el partit, no conclou les accions.
Messi: Incontrolable, constant, vertical, amb mobilitat i llibertat total. Li falta més rematada i buscar assistències clares, però ell, individualment, és letal.
Henry: Millorat, molt participatiu. Té més camp d’acció jugant de davanter centre, jugant d’esquena amb sentit comú. Millor en la desmarcada que en el joc estàtic. Un gol i una pilota al pal, entre vàries ocasions molt bones (intent de xilena inclòs). Partit complet. És en la posició que ha de jugar per rendir.
Iniesta: Savi, sempre tria l’acció correcta. Desborda per dins i per fora. Cada vegada juga amb més autoritat.

Veure els HIGHLIGHTS (enllaç de YouTube).

Barça - Betis (3-2)

2008-09-25T22:25:00.006+02:00

La importància de la porteria a zero

Ahir, el Barça gairebé empata o perd un partit que tenia guanyat, i això recorda vells fantasmes de l’era Rijkaard, segones parts que es feien massa llargues, relaxament inadmissible que és el que pot acabar matant aquest equip una temporada més. El Barça és l’enemic del Barça.

Essent l’equip titular el mateix que va jugar contra l’Sporting golejant-lo per 6-1, Guardiola només va introduir dues rotacions en la visita del Betis a l’estadi: Càceres per Puyol i Touré Yaya per Busquets. Durant la primera part, el Barça va fer exactament el que havia de fer. Precís, ràpid i amb eficàcia. Possessió, pressió i 2-0 amb un Eto’o obrint la llauna com en èpoques d’èxits. Iniesta ajudant en defensa, Messi amb llibertat i Samu entrant i sortint de l’àrea, ara pel mig, ara en banda dreta. Jugaven amb toc de futbol sala dins l’àrea gran i el Betis mostrava una flexibilitat defensiva brutal: realment no es “tancaven”, ni defensaven amb agressivitat, ni tan sols amb intensitat. S’estaven suïcidant i el Barça cometia auxili al suïcidi. Tot semblava tan fàcil que els jugadors es van prendre un descans trenta minuts més llarg del normal. Totes les carències es van veure de sobte. Touré Yaya va començar bé el partit, intentant agradar i reivindicar-se, però es va anar desinflant a poc a poc. Càceres va demostrar la seva imprudència en diverses jugades, i va cometre un penal que l’àrbitre no va xiular. Abidal va estar més correcte que en altres ocasions, però ni ell ni Márquez poden evitar que almenys una o dues vegades els hi guanyin l’esquena, que els trenquin la cintura. Així, sense Puyol per corregir els errors dels altres, aquests es magnifiquen.

El Betis va empatar el partit (2-2) i Guardiola va fer canvis temeraris: Busquets per Touré Yaya, un home que jugava a tercera l’any passat per la suposada gran roca del mig centre. Guddy per Keita, i Bojan per Eto’o. Però li va sortir bé, Alves va centrar i Gudjohnsen va rematar com va poder per fer el definitiu 3-2. Un últim quart d’hora en què el Barça va semblar despertar-se després d’un parell de bufetades, i fins i tot va poder fer el quart si Bojan hagués tingut la fredor i elegància del seu admirat Henry (que s’ho va mirar tot des de la banqueta).

El Barça ha de tancar els partits, i la millor manera és mantenint la porteria a zero. Més concentració, més constància i menys pors o inseguretats.

L’elecció del trident defensiu més adequat

Ahir va jugar Touré Yaya de mig centre i en el primer temps va jugar bé. És fàcil destacar en un 2-0. Però aquests no són els moments Touré Yaya. Guardiola ha donat un pas més en la recerca del mig centre ideal. Amb Cruyff, el mig centre era la punta inferior d’un rombe que iniciava les jugades (el mateix Pep Guardiola). Amb Rijkaard, el mig centre va adoptar la forma d’un jugador rocós, que mantenia la posició i robava pilotes aportant equilibri al mig camp, fent les cobertures per les pujades dels laterals. Edmilson, Motta, Márquez... Pep té ara dos perfils: Busquets i Touré Yaya. Amb el primer, barreja les dues escoles, toc, creació i al mateix temps defensa i posicionament tàctic. Amb el segon, l’elaboració del joc, la connexió defensa-atac és més lenta però la seguretat defensiva probablement augmenta. Ahir era un dia per Busquets, per això la seva entrada a la segona part va reactivar el mig camp. El moment Touré Yayá segurament serà en Champions, quan tingui davant un mitja punta de qualitat o quan el domini tàctic de la seva posició guanyi partits que donin títols passant desapercebut, com va passar amb Edmilson la temporada 05/06.

El Barça tornarà a estar per damunt de “la sort” quan el mig centre torni a ser decisiu, quan el Kaiser de la defensa (Márquez), a més de donar bona sortida de pilota amb les seves excel·lents passades llargues sigui capaç d’evitar que li guanyin l’esquena i no s’adormi, i quan el central marcador (Puyol) sigui una garantia i no un temerari (Càceres). El trident defensiu ha d’estar al màxim nivell tenint en compte que un lateral (Abidal) gairebé no aporta res i l’altre (Alves) només dóna en atac. Les rotacions complicaran l'elecció del trident perfecte.

Perquè de talent el Barça ja en té: Iniesta, Eto’o, Messi, Xavi, Henry, Bojan... si aquests no s’adormen el gol està assegurat. Però la importància de mantenir la porteria a zero és el que toca treballar de cara als propers partits, és on Guardiola té feina si vol que l’equip sigui competitiu en lliga i sobretot en Champions. L’elecció del trident defensiu és essencial per aconseguir l’èxit i marcarà la temporada.

Golejada per calmar l'entorn

2008-09-22T15:40:00.002+02:00

El Barça es va presentar a Gijón amb un objectiu molt clar, endur-se els tres punts del Molinon. Per fer-ho Guardiola va optar per una de les tàctiques més conservadores que li hem vist fins ara: el 4-3-3 clàssic, la formació més utilitzada per Rijkaard va ser l’escollida pel míster en aquesta ocasió.

Guardiola es va deixar d’experiments i va plantejar una alineació molt competitiva, amb la defensa (i porteria) titular: Valdès, Alves, Marquez, Puyol i Abidal, va plantejar un mig camp ferragós però amb qualitat, un Sergi Busquets en estat de gràcia (titular en detriment de Touré Yaya), un Xavi màgic i un Keita tot terreny. La davantera, l’esperada, sense Bojan ni Pedrito per decisió tècnica i Henry per lesió, va optar pels millors: Iniesta, Eto’o i Messi.

El plantejament tàctic de cada jugador era senzill: Alves continuaria perforant la banda dreta com fa habitualment; Sergi Busquets era l’encarregat de treure les pilotes des de el darrera (guardant la posició) sempre i quan Márquez no optés per la passada llarga; Xavi i Keita tenien la possibilitat de despenjar-se en atac les vegades que ho consideressin oportú i finalment Iniesta tenia la missió d’iniciar les seves internades enganxat a la cal (amb l’objectiu d’obrir el camp per aquella banda) i fer la diagonal cap endins, mentre que Messi i Eto’o es podien intercanviar les posicions. De fet Eto’o va jugar més estona en banda dreta que al mig (la seva posició natural).

Des de el principi les ocasions a favor del Barça s’anaven succeint, unes vegades el poc encert dels davanters i altres el coratge de la defensa desbarataven totes les ocasions. Fins el moment en que Iniesta va agafar una pilota a la banda i va iniciar una internada cap a l’àrea tornant boig al defensa que va culminar en una assistència magnifica cap a Xavi, qui de cap, va enviar la pilota fins al fons de la xarxa. La jugada va ser molt semblant a la que van protagonitzar els dos mateixos jugadors feia justament 4 dies. A partir d’aquí el Barça va començar a desplegar un molt bon joc que va obtenir els seus fruits, quan en una jugada d’estratègia, Xavi va servir un corner que Puyol va enviar cap al segon pal on Eto’o va fer el 2 a 0. Amb aquest resultat es va arribar al descans. A la segona part, el Barça va continuar atacant utilitzant els espais que l’Sporting deixava a la defensa, tant la banda dreta com l’esquerra es van convertir en un autèntic passadís pels jugadors blaugranes, sobretot per Messi i Iniesta. El tercer gol va ser un gol en pròpia porta gràcies a un magnífic llançament de corner servit també per Xavi. Aleshores va ser quan l’Sporting es va decidir a anar pel partit i quan van començar a crear més perill. Una passada des del mig camp amb un error en la marca de Márquez va donar als locals el gol de l’honor. Tot i així, els asturians no es va donar per vençuts fins que al minut 56 l’àrbitre va expulsar (de manera justa) a Gerard desprès d’una entrada a Messi quan aquest ja encarava sol la porteria. A partir d’aquí el partit no va tenir més història i els gols es van anar succeint gairebé de manera involuntària. Així el partit va acabar 6-1 amb dos gols de Messi i un d’Iniesta a part dels ja comentats.

Valdés: El 50% dels xuts que li van a porta són gols, la defensa li ha d’aportar més seguretat.

Puyol: Va estar contundent en defensa i va treure en algunes ocasions la pilota des de el darrera, partit complert.

Márquez: No va tenir problemes excepte en una ocasió i això li va costar el gol al Barça.

Alves: Va intentar associar-se molt amb Messi, cada cop funciona millor aquesta dupla. Ha de millorar en els llançaments a pilota parada.

Abidal: No puja mai però almenys ahir tampoc ens van poder atacar per la seva banda.

Sergi Busquets: Molt bon partit, va rebre molts cops però fins i tot així es va mantenir serè i va saber dominar els “tempos” del partit.

Xavi: En estat de gràcia, simplement el millor migcampista del món.

Keita: Va treballar molt, no es va complicar quan tenia la pilota i la va distribuir amb criteri, a més es despenja sovint a l’àrea. Li falta punteria.

Iniesta: Va interpretar perfectament la seva funció d’obrir el camp, a més està en molt bona forma i això li proporciona una velocitat increïble. Per fi va marcar.

Eto’o: Partit bastant gris, va treballar com sempre però jugar a la banda o entre els dos centrals el perjudica molt.

Messi: Va aparèixer més quan el partit ja estava decidit, tot i això sempre és un gust veure’l jugar.

Barça - Sporting (3-1)

2008-09-17T15:30:00.005+02:00

Que Pep Guardiola és més intervencionista que Frank Rijkaard, és un fet que ha quedat demostrat. Cinc alineacions diferents en cinc partits oficials. Rijkaard també feia rotacions, però totes eren previsibles. Feia anys que el barcelonisme no veia tanta innovació des de la banqueta. El dubte que se’ns planteja és si aquest Barça té marge de millora, o això és tot el que anirem veient aquest any. Canvis tàctics, invents, i més partits empatats i perduts dels que pensàvem a priori, o bé si veurem canvis tàctics, invents, i més partits guanyats dels que pensàvem a priori. Això, a dia d’avui, encara és una incògnita. El grup encara està verd, amb escassos automatismes, de manera que ja es veurà.

Pep inventa però sembla tenir clar el que vol. Una altra cosa és que ho aconsegueixi. Guardiola com entrenador vol ser un jugador més; vol jugar tots els partits sobre el camp, però com que no pot fer-ho en persona, la seva manera d’estar present és per mitjà de les decisions que pren, ja siguin d’alineació, de tàctica..., controvertides en alguns casos, però totes elles cridaneres. Un punt d’egoisme que pot portar l’equip a l’èxit o al fracàs en qualsevol decisió arriscada. Respecte al que es va veure al camp:

Amb l’alineació de tres centrals (veure imatge) Pep buscava donar més sortida a la pilota amb un Alves més avançat, gairebé quart mig campista. Puyol a l’esquerra, sense un Quaresma o Cristiano Ronaldo no va tenir problemes i segurament va complir millor que Abidal. Amb tres centrals Piqué va brillar més, amb bona sortida de la pilota, bona anticipació i presència. Posats a defensar amb 4-3-3 i atacar amb 3-4-3, Pep devia pensar que els tres de darrera havien de ser tots centrals purs, malgrat que Puyol a l’esquerra és un invent agosarat a l’edat del capità, jugant a cama canviada, sense sortida de pilota i nul·la participació en atac.

L’equip va sortir a dominar i no a veure-les venir, com en anys anteriors. Punt a favor, sens dubte. Fins el primer gol de Márquez a la sortida d’un córner, el joc de l’equip va ser bo, a un o dos tocs, en camp contrari, tot el que com a mínim se li ha de demanar al Barça. Però aquest és el problema, només és un com a mínim. El control del timming del partit, els canvis a la segona part, l’eficàcia, la seguretat defensiva, tot això encara s’ha de millorar i no dóna la sensació de solidesa que esperem veure.

Valdés: Dóna la sensació d’haver-se estancat, potser degut a la falta de competència. Posició que pot entrar en debat a curt/mig termini.

Piqué: Les seves virtuts van brillar més ja que estava rodejat de dos centrals més. El seu físic i la seva intensitat adquirits a la Premier són una bona arma que el jove de 21 anys no ha de perdre. Pot convertir-se en un magnífic jugador.

Márquez: Centrat i en la línia de les seves millors temporades, tot i que ahir l’Sporting no va ser un rival fort. Ha d’estar present en els partits importants.

Puyol: Es noten els anys i com a central és intens, competitiu, però en banda ja no és un mur com en els seus inicis. Quan es recuperi Milito hi haurà debat sobre qui ha de ser titular?

Keita: Aporta presència, desplegament, ocupació de l’espai, per físic està a tot arreu però encara s’ha d’adaptar a la posició, i sobretot, als canvis constants de posició que vol Pep.

Touré Yayá: Guardiola encara no l’ha fet jugar molts minuts, és possible que no confiï gaire en ell. Ahir se’l va notar pesat, lent, descol·locat, rígid.

Xavi: Ha millorat, no en defensa, però no és la seva funció. Ara intenta jugar més endavant, ser més decisiu, té arribada i gol.

Iniesta: Cridat a ser el Deco d’aquest equip. Té bona transició defensa-atac, 1 contra 1, velocitat en la conducció, toc, fluïdesa, malgrat el seu físic és intens en la lluita. Però no té gol i Pep busca que sigui un interior que parteixi més endarrerit i Xavi més endavant, combinant els perfils d’ambdós jugadors. Iniesta en la transició, Xavi en l’arribada. Quan Iniesta va a la banda esquerra aporta desequilibri prop de l’àrea. Segurament és on destaca més a la vista de l’espectador però no s’ha de menystenir el seu treball al mig camp. Que l’equip no hagi fitxat a un extrem esquerre pur o que Hleb s’hagi lesionat no és culpa seva.

Henry: No és extrem esquerre. Contra equips que deixin espais farà bons partits i contra defenses tancades serà l’Henry gris de sempre. Molt participatiu ahir, de davanter centre va rendir més. Té qualitat i tindrà mesos bons en la temporada, que han de coincidir amb la fase decisiva de la competició.

Eto’o: No ha connectat encara ni amb el sistema ni amb la pilota. Després de dos anys de lesions encara intenta corregir els desequilibris en el seu cos i en la seva cama. Juga partits per agafar el to, en el fons encara està fent la pretemporada.

Messi: El crack perquè no n’hi ha cap altre. El crack per necessitat. No controla encara els temps del partit... quan ha de caure a banda, quan ha d’anar al mig, quan ha de donar-la de primeres, quan ha de fer jugada individual... Acabarà traient el seu millor joc, però de moment Messi està dubitatiu en la presa de decisions.

El "revolucionari" Pep

2008-09-14T20:37:00.004+02:00

El Barça va començar el partit contra el Ràcing amb una alineació diferent a la de la setmana passada. En el segon partit de l’avorrida lliga espanyola, els nous fitxatges eren al camp: Alves, Keita, Hleb, Piqué i també joves canterans com Busquets i Pedro. Durant la primera part, el joc del Barça va ser correcte des del punt de vista posicional. Tot l’equip es va saber situar en camp contrari, el 4-3-3 d’origen es convertia en un 3-4-3 a l’hora d’atacar, gràcies a les incorporacions d’Alves. L’ordre tàctic i el bon joc posicional té l’avantatge que et dóna la possessió de la pilota, però a vegades té l’inconvenient en la manca de sorpresa. Piqué treia la pilota de la cova, Hleb i Pedro obrien bé el camp, enganxats a les bandes, amb intercanvi de posicions, i era Hleb qui començava a mostrar coses interessants fins que es va lesionar. Pinillos li va provocar un esquinç de grau 2-3 al lligament lateral extern del turmell esquerre i del terç mitjà del mateix peu (es preveuen de 3 a 4 setmanes de baixa). Iniesta va entrar per cobrir la seva posició. Un altre cop, el noi per a tot. Li va faltar precisió en l’últim metre.

Però mentre el Barça estava ordenat i arribava al 80% de possessió contra un altre d’aquests equips tediosos que arriben al Camp Nou amb el propòsit de no perdre, la sorpresa, el punch, el gol, no arribaven. Es va moure bé la pilota, es va centrar per dalt en excés i es va xutar més aviat poc. Eto’o es va amagar entre els centrals i creiem que es va perdre en una quarta o cinquena dimensió... (dos partits, tres remats i zero gols).

S. Busquets va fer un molt bon partit, Pedro va jugar amb intel·ligència, als joves canterans no se’ls pot retreure res, van donar la cara; el partit semblava controlat però era el Ràcing qui realment tenia el 0-0 sota control. Aleshores, quan tocava posar la cinquena marxa, fer un parell de gols, Guardiola va pensar que com que el Ràcing havia decidit no atacar mai de la vida, per a què necessitava un mig centre defensiu? Keita per Messi. Pedro a l’esquerra. Iniesta, el noi per a tot, s’havia d’adaptar a la nova posició més endarrerida en pocs segons. Xavi, Busquets, Iniesta. Una espècie de tres petits que ja havíem vist i que no havia acabat de funcionar. Messi va desequilibrar (òbviament) i el caos va aparèixer en atac. En aquestes situacions es solen crear ocasions perquè es sorprèn al rival. L’àrbitre va xiular un penal de redempció per totes les ocasions fallades anteriorment (va faltar molta punteria, també la sort va influir en tot plegat), que Messi va transformar amb sang freda.

1 - 0. El Guardiola “revolucionari” segons la premsa del diumenge (El Periódico), tenia la paella pel mànec. Només havia de canviar Busquets/Pedro per Touré per tornar a tenir ordre al mig camp i no permetre ni un sol atac d’un equip que no havia xutat cap vegada a porteria. Però com el Numància la setmana passada, el Ràcing va xutar un cop, gràcies a una falta comesa per Puyol a la frontal de l’àrea, i va ser gol. Dos xuts en dos partits, dos gols que li han pres al Barça 5 punts, ja que només n’ha guanyat 1 de 6 possibles. El del Numància va ser el gol que el Barça porta rebent durant anys, el mateix forat de sempre, el fantasma que porta castigant el romanticisme del Barça. El gol del Ràcing, a pilota parada, una altra manera de marcar-li al Barça, un gol que hem vist massa vegades. La història de sempre: plantilles plenes de cracks perquè els títols se’ls emportin altres. Els dos gols amb Keita/Touré al camp no s’haguessin produït. Era el jugador ideal per tapar les esquenes d’Alves o d’un Abidal absolutament nefast.

A partir d’aquí, els canvis van deixar un Barça trencat, amb vuit jugadors del planter però sense ordre. Puyol va ser substituït per acabar el partit amb tres defenses, un altre tret cruyffista (vegeu el nostre article “Un mal endèmic” per a més informació). Tan vinculat està Pep amb Johan que l’equip ha completat l’inici de la Lliga com aquell Barça de Cruyff jugador. A la temporada 1973-74, el Barça també va començar amb una derrota i un empat. Encara sort que es va mantenir l’empat a un gol, perquè Piqué deixat com a únic central va començar a flaquejar. Xavi va anar desapareixent amb el pas dels minuts. L’acumulació d’homes a dalt no et dóna necessàriament el gol.

El 4-3-3 amb extrems va obrir el camp, però va generar pocs xuts i poques ocasions. Es va jugar bé però faltava remat. En realitat, aquesta alineació et deixa amb un sol davanter centre, un sol “killer” engolit pels centrals sense possibilitat de desmarcades. És difícil proposar una alternativa perquè jugar contra equips que posen 8, 9, o 10 homes darrera la pilota és sempre complicat. El Barça ha de cuidar les jugades a pilota parada, ha de ser també competitiu en aquest aspecte del joc, sobretot en defensa, ja que la majoria de gols es transformen per aquesta via. Pel que fa al joc de l’equip, és correcte però falta sorpresa a dalt. El gol arribarà. Potser només és qüestió de temps. Donem-li temps al “revolucionari” Pep Guardiola i al seu cruyffisme, malgrat no ser exactament el que voldríem veure. Tot s’assembla massa als dos anys anteriors però ara toca callar i esperar.

El campió imperfecte

2008-09-12T11:31:00.006+02:00

Una vegada acabat el termini de fitxatges, el Reial Madrid es troba en una situació semblant a la de la temporada passada, però avui és un any més vell i segueix tenint alguns problemes sense solucionar. Cristiano Ronaldo no ha reforçat un equip necessitat d’una estrella mediàtica, tal com li havia passat abans a Ramón Calderón amb els casos Kaká o Cesc... A última hora es va intentar fitxar a Santi Cazorla i a David Villa, però ambdós jugadors han seguit en els seus respectius clubs amb millores dels seus contractes.

Van Der Vaart és un bon fitxatge, en la línia Sneijder però esquerrà, també semblant a Guti, amb la diferència que l’holandès desconnectarà menys dels partits, però difícilment aportarà el plus de qualitat que necessita el Reial Madrid per fer-se un lloc a Europa. Desequilibrarà, jugarà bé entre línies, s’implicarà, però marcarà diferències? Tampoc De la Red serà un jugador decisiu. Pel que fa a Robinho, ja ha marxat, i mai va ser un crack. Casillas, Cannavaro, Guti, Raúl i Van Nistelrooy es fan grans, i se’ns acut que precisament la mala planificació en els fitxatges només aportarà que aquest equip es cremi, molt probablement aquest mateix any, amb una lligueta de Champions complicada i una lliga disputada. A menys que el Barça segueixi regalant lligues a l’etern rival...

El gran afavorit dels no-fitxatges del Reial Madrid aquest any és un Raúl González absolutament enfonsat en veure que la Selecció Espanyola guanyava una Eurocopa sense la seva participació. Seguirà sent titular en tots els partits, seguirà sent el gran protegit de la premsa (la que crea opinió, aquella que la majoria de gent es creu) i seguirà sent l’home polivalent que canvia de posició en sacrifici de l’equip i per a major estimació de l’afició. Veure’l jugar a la banda, on no té desequilibri, ni gol, ni visió de joc, pot semblar molt èpic, però és completament desencertat. Potser aquest any davant la falta de davanters Raúl jugarà allà on pot fer més mal, de segona punta acompanyant Van Nistelrooy.

El perill més gran que té el Madrid (des del punt de vista dels seus adversaris) és Robben, un jugador excepcional però de vidre; en qualsevol moment es trencarà, i si ho fa juntament amb Van Nistelrooy, l’únic golejador de l’equip, el Madrid es desinflarà irremediablement. Aquest és el gran risc d’un equip mal construït però que guanyava per intercanvi de cops i domini de les dues àrees.

Perquè el Madrid ha estat, i segueix sent, un campió imperfecte. Té alguns forats negres i diverses posicions per polir. Per planificar s’haurien d’haver fixat en aquelles tardes (no tan llunyanes, de la temporada passada mateix, però també de l’anterior), en les quals l’equip rebia moltes ocasions, generava poc futbol, i els dubtes assaltaven la direcció esportiva. Les posicions a millorar segueixen sent les mateixes: un lateral esquerre, un extrem dret, un mitja punta – mig centre de qualitat (potser Van Der Vaart és el que ells han cregut convenient) i un “killer” per evitar la dependència Van “the man”. Quan parlem del mitja punta – mig centre ens referim a un jugador en qui els dirigents del club blanc pensaven, una operació impossible però que hagués fet témer el Madrid arreu: Steven Gerrard. El capità del Liverpool, tanmateix, no deixarà la seva ciutat, més quan juga finals de la Champions cada dos anys. L’afició del Liverpool, d’altra banda, no permetria mai la seva sortida. A més, la Premier està més que mai a un nivell espectacular de joc i de “show business” que fa trontollar a la reina de les competicions, la Champions League. Després d’intents fallits com Ballack, el Madrid segueix buscant un jugador d’aquest perfil sense èxit. També havia sonat Essien (mig camp) i Clichy (lateral) juntament amb Huntelaar (killer). Res d’això s’ha produït.

L’actual campió de lliga no ho tindrà gens fàcil aquest any.

Rússia

2008-09-09T20:59:00.004+02:00

Rússia és el país de moda en el futbol europeu, des de l’aparició de la seva selecció a l’Eurocopa, l’expectació que ha aixecat tant la seva lliga com els seus jugadors han anat “in crescendo”.

Per analitzar el ressorgiment del futbol rus cal tenir en compte principalment l’enorme inversió de les grans fortunes del país. Gent com Abramovich (CSKA), Andrei Chervichenko (Spartak) i Alexei Fedorychev (Dynamo de Moscou), juntament amb grans empreses com per exemple Gazprom (Zenit), Ferrocarrils de Rússia (Lokomotiv). Han dut a terme grans inversions per tal de revitalitzar els seus respectius equips, augmentant exponencialment el nivell de la Lliga russa. El nivell de la selecció també pujava gràcies a l’aportació de jugadors de principis dels 80 que ja no son joves promeses, però que estan en el punt àlgid de la seva carrera. Exemples d’aquests casos poden ser: Andrei Arshavin (1981) el millor jugador de la lliga, Zhirkov (1983) un interior reconvertit en lateral de la mà del genial Guus Hiddink, Kolodin (1982) un dels centrals amb millor desplaçament llarg d’europa i Akinfeev (1986) un dels porters de més projecció internacional.

Tot i això el gran salt de qualitat de la lliga russa es va produir gràcies a la importació de jugadors estrangers de gran talent, que van acabar de completar unes plantilles amb una base ja de per si competitiva. Els jugadors més destacats en aquest aspecte són Wagner Love, Jo (que ha marxat aquest estiu al Manchester City) i sobretot el cas de Danny, un portuguès (ja ha debutat amb l'absoluta) que s’ha convertit en el fitxatge més car de la història de Rússia quan el Zenit ha pagat 30 milions d’euros per tal de fer-se amb el seus serveis.

El futbol rus és basa en el joc directe i l’execució de ràpids contraatacs (estil Chelsea de Mourinho), tal i com vam veure a l’Eurocopa de la mà de la selecció nacional i en la Supercopa d’Europa on van jugar ManU contra Zenit. Normalment utilitzen un 4-5-1 en defensa combinat amb 4-3-3 quan ataquen, amb dos mig centres de tall bastant creatiu, un mitja punta de qualitat i dos interiors o extrems (depèn de la situació) de treball i molt ràpids. Els davanters solen ser bastant potents, amb bon joc aeri i no escassos de tècnica.

En definitiva, la lliga russa s’ha convertit en un bon espectacle futbolístic i mereix la pena seguir-la amb atenció. Disfruteu!

Un mal endèmic...

2008-09-07T16:46:00.003+02:00

El futbol d’atac atractiu ha de ser obligatori però sempre a partir d’un equilibri. El Barça sempre té molt però poques vegades és competitiu. Altres equips amb gairebé res a vegades aconsegueixen més. Es creia que el F.C. Barcelona de l’era Laporta – Rijkaard era un projecte sòlid, amb reminiscències de l’AC Milan de Silvio Berlusconi, on guanyar es va convertir en un fet habitual durant gairebé una dècada.

Semblava que estàvem davant de grans professionals, amb una coherència i una capacitat de visió per fer història al Barça. Després de dues lligues i una Champions, tot semblava indicar que aquell equip seria temut per un lustre o més de temps, que el Barça començaria a manar i a guanyar Copes d’Europa, perquè donava la sensació que era un equip que estava per sobre del bé i del mal. Un equip tocat per la mà de Cruyff, entre altres suposades grans virtuts.

Crèiem, producte de la nostra joventut i ingenuïtat, que el Barça havia trobat un futbol sòlid, on el més important era l’equilibri, i que ara ja sí, podia llicenciar-se en el futbol europeu com un dels més grans. Gaudíem amb un equip ordenat a darrera i creatiu a davant, una fusió perfecta del futbol holandès i italià. Rijkaard va demostrar, almenys durant dos anys, que era possible ser ofensiu des de la serietat, la disciplina tàctica i les obligacions defensives de tots i cadascun dels jugadors.

En els últims dos anys però, hem assistit a un canvi que ha portat al declivi i a la frustració de tots aquells somnis que teníem, en un excés d’eufòria i, per què no dir-ho, d’egocentrisme per pensar que érem l’únic equip capacitat per guanyar. Ens hem mirat massa el melic. El futbol del Barça ha canviat, s’ha convertit en aquell futbol ofensiu però no competitiu. Des de Van Gaal amb el trist 2-3-2-3 passant per Serra Ferrer que va jugar a innovar amb el 3-2-3-2 i acabant amb el Rijkaard mentalment esgotat dels últims dos anys.

Mai els aficionats del Barça seran feliços de manera plena fins que l’ombra de Cruyff mori per sempre. Dues copes d’Europa, una d’elles guanyada a l’estil Milan de Sacchi, però massa poc pels equipassos que ha tingut el Barça des de Robson. Quan un s’adona que una davantera amb Rivaldo – Kluivert – Figo no es va jugar cap final i fins i tot costava passar de primera fase... Quan un veu que amb Ronaldinho – Eto’o – Deco són diverses participacions a la Champions amb un sol títol guanyat a la italiana i dos vuitens regalats amb laterals al mig camp... I descobreixes que han guanyat títols equips com l’Oporto amb un Baía acabat, amb MacCarthy en punta quan no valia ni pel Celta...

Les idees de Cruyff són nefastes pel futbol tàctic d’avui en dia. Només s’ha de pensar que ell mateix amb el millor equip del món només va guanyar una final de la Copa d’Europa. El futbol del geni Cruyff va morir sense discussió a Atenes, però durant anys després d’aquella derrota seguim veient un Barça que regala partit rere partit per falta de rigor professional. El Barça de principis de Cruyff cada vegada que jugava un partit de tu a tu li costava molt aconseguir un resultat positiu per les llacunes que deixava en defensa; per això s’acollonia Johan quan anava al Bernabéu o va sortir tan endarrere el dia de Wembley. Contra equips petits aquella forma de jugar unida a la gran qualitat de la plantilla arrasava, però en partits de Champions o finals, la història canvia. No és un futbol competitiu.

Cruyff, però, va ser un geni en el seu temps perquè era diferent, únic... amb Franz Beckenbauer, els autèntics genis del futbol. Ells es van adelantar al seu temps, van ser visionaris; un jugava per lliure i l’altre de lliure. Cruyff inventava després, com entrenador. Era pura intuïció futbolística, les seves alineacions eren un autèntic joc. La manera de fer l’alineació de Johan i Charly era tan simple com en el futbol de carrer, on els dos capitans escullen els equips; doncs al Barça cada un feia el seu equip, el posaven en comú i llegien la premsa. Si coincidien els noms i el dibuix amb el que donaven els diaris... el canviaven. Si situaven una davantera amb Stoichkov per la dreta, era segur que jugaria per l’esquerra. Si situaven a Txiki posarien a Goiko...

Transmetien tot això als jugadors, els feien sentir passió per la pilota, passió pel futbol com a joc. Era un principi de treball psicològic excepcional que va servir per guanyar una Copa d’Europa en un club on la pressió limitava el rendiment de tot aquell que hi arribava. La pressió no existia, com en el futbol del carrer. L’equip al servei de la pilota, invencions intuïtives de Johan, decisions explicades amb senzillesa però que amagaven tota una filosofia. Tots els entrenaments es basaven en millorar la velocitat de la pilota, s’obligava als cracks a fer la passada més simple al company menys hàbil per tal que aquest no tingués dificultat en moure ràpid, amb precisió i sense errors. S’obligava a jugar amb intel·ligència, no es permetia donar una passada a la cama dolenta del company, la culpa no era del que rebia, era sempre de qui la passava. Tots els entrenaments es basaven en els petits detalls que més endavant donarien pas al grandiós Dream Team. Cruyff va arribar al Barça per canviar la seva història. Es va marcar un objectiu des del primer dia: guanyar la Copa d’Europa per fer honor a la història del club. El seu segon objectiu era guanyar la Copa d’Europa amb els de casa, fer un equip de canterans i ser el millor.

Avui en dia tot això és inviable. El futbol tàctic actual està tan professionalitzat que la intuïció i la inventiva genial de Johan quedarien en evidència. Cruyff no ha tornat a entrenar perquè sap que va ser un adelantat del seu temps, però que la seva filosofia de canviar el futbol no es va completar mai i ara les seves decisions serien un suïcidi. Cruyff és irrepetible, mai podrà tornar a triomfar sent fidel a si mateix i a les seves idees. Per això els aficionats del Barça, i la pròpia institució no estarà tranquil·la fins que la seva genial ombra desapareixi per sempre. Avui tot el llegat de Johan es confon: joc ofensiu però es descuida la defensa... entrenaments amb pilota que acaben generant una deficient preparació física dels jugadors... s’intenten seguir els passos de Cruyff i aquests passos només els podia seguir Cruyff en persona.

Alguna cosa més profunda i més important hauria de canviar per superar, d’una vegada per totes, aquest mal endèmic.

La Millor de les Competicions

2008-09-05T00:17:00.009+02:00

Aquesta temporada futbolística es presenta molt emocionant. Desprès de seguir els partits de pre-temporada i el primers oficials dels equips més destacats d’Europa ens quedem amb la sensació de que la cosa estarà més disputada que mai. A la Champions (la nostra competició preferida, com ja veureu) no hi ha un favorit clar. Analitzem somerament un per un els equips amb més possibilitats, començat pel campió actual.

Manchester. La incorporació del búlgar Berbatov els hi dóna un plus de qualitat i de solucions tàctiques, per exemple es podrien establir rotacions en el 4-4-2 que utilitza normalment Ferguson i passar a utilitzar un 4-3-3 amb Berbatov a dalt i Rooney i Tevez com segons punta per darrera del davanter, o fins i tot utilitzar un 4-5-1 amb extrems més purs a les bandes (C.Ronaldo, Nani) i Berbatov com a davanter centre únic (paper que ha fet amb molta freqüència al Tottenham) i Rooney com mitja punta. Tot i així pensem que el relaxament que poden patir les estrelles de l’equip, sobretot Cristiano Ronaldo i Rooney, pot ser molt perjudicial a l’hora d’encarar la Champions. Finalment la marxa de Silvestre (un bon defensa suplent) i la manca d’un lateral dret de garanties poden passar factura a l’equip. Així, si el Manchester no és el campió a Roma, quin equip ho pot ser?

Barça. Serem breus per no redundar en l’article passat. No hi ha qualitat per passar de semifinals. És possible que a la lligueta el Barça arrasi i sembli que va encaminat a pel títol però la falta d’un parell d’estrelles que determinin els partits farà que davant d’un rival de primer nivell, el Barça no tingui prou desequilibri com per poder passar l’eliminatòria.

Madrid. En el text original havíem escrit que no passaran de quarts però després de veure la lligueta que els hi ha tocat és molt possible que no la puguin superar i si ho fan segurament s’hauran d’enfrontar amb un cap de grup que no podran eliminar. Els fitxatges son escassos i insuficients, Van der Vaart i De la Red no aporten el nivell extra suficient com per arribar a semifinals, a més els puntals de referència d’aquest Madrid ja estan en la costa avall i per tant cada any els hi serà més difícil rendir al mateix nivell que l’anterior, parlem dels Casillas, Cannavaro, Guti, Raúl i Van Nistelrooy.

Chelsea. El favorit per guanyar la Champions. Amb els reforços de Deco, Bosingwa, l’equip aconsegueix reforçar les posicions on tenien més carències, aquelles que els ocasionaven més problemes. Primer la del lateral dret, ja que ni Paulo Ferreira ni Bolarouz funcionen precisament bé en aquesta posició. Bosingwa és un bon lateral, molt ràpid i amb recorregut, a més centra prou bé habilitat que pot ser explotada fins la sacietat per Drogba. Deco aportarà al mig camp tant la capacitat de construir com la destruir, una feina per la que Scolari només disposava d’Essien. La sinergia que poden formar aquests dos futbolistes pot ser espectacular. Potser el punt dèbil d’aquest equip és la falta d’un jugador desequilibrant. Robinho podria haver estat el punt de qualitat que necessitava l’equip per evitar el que els hi va faltar a la final de Moscow, un jugador capaç d’inventar. Tot i això, el Chelsea té molt bon equip i gairebé segur que arribaran a la final. Per nosaltres, ja ho hem dit, és el favorit.

Liverpool. Bons reforços. però cap extraordinari com per permetre a l’equip fer un salt de qualitat important. Tot i així gràcies a l’esperit de equip que inculca Benítez a tots els jugadors creiem que poden arribar fins a semifinals i a partir d’aquí, qui sap... Riera i Robbie Keane, principalment, són molt bons complements per l’equip titular i li permetrà fer més rotacions durant la lliga per tal de que tots els jugadors estiguin “a tope”. Candidat a semifinalista.

Inter. Un dels equips que més ha canviat d’un any a un altre, no per noms per sí tàcticament. Mourinho trencarà el 4-4-2 de Mancini i apostarà per un 4-3-3. Aquest sistema i les incorporacions de Quaresma, Mancini i Muntari (possiblement el nou Essien) donarà més vistositat al joc de l’Inter respecte a l’any passat. De moment la premsa està sent bastant crítica amb el joc de l’equip de Mourinho però se li ha de donar més temps per tal de que els jugadors assimilin aquest canvi de sistema. També és destacable l’aportació que poden fer els joves talents de l’equip (Bolzoni i Balotelli) i veure si Adriano s’ha recuperat correctament de la seva addicció a l’alcohol i torna a ser el grandiós jugador que era. El punt dèbil que ja sembla endèmic en aquest equip és la seva defensa, imponent per noms però poc contundent en els moment importants. Tot i així creiem que aquest pot ser el seu any i que poden arribar a la final.

Arsenal. És un equip en procés de creixement, encara no és candidat al títol però si aconsegueix mantenir els mateixos jugadors que té ara al llarg d’unes quantes temporades serà un equip molt competitiu. Jugadors com Cesc, Bendtner, Ramsey, Carlos Vela, Walcott, Nasri, poden donar un rendiment excel·lent dintre de dos/tres anys. Com sempre, el joc del equip de Wenger es basarà en la possessió i en l’acumulació de centre campistes de qualitat. En definitiva, futbol molt vistos però és, encara, un equip sense “punch”.

Juventus. Finalment, la “vecchia signora”. Ara mateix és un equip amb la columna vertebral bastant envellida (Buffon, Nedved, Camoranesi, Del Piero i Trezeguet) però amb uns suplents bastant competitius que atorguen a l’equip un nivell de mig bastant alt, poden encarar amb garanties els vuitens de final de manera competitiva. La llàstima es que tenen un grup molt difícil que pot fer que quedin (sorprenentment) fora de la Champions a les primeres de canvi. Atents als seus joves talents: Marchisio, Giovinco i Ekdal.

El Barça de Pep

2008-09-03T21:55:00.001+02:00

En el primer dia d’aquest blog analitzarem les claus de la primera derrota del Barça, en la primera jornada de lliga (partit contra el Numància). Ja sabem que només són tres punts, però hi ha alguns elements preocupants que mereixen la nostra atenció. Descobrim que en l’onze inicial l’única novetat era Alves, que el gol és un contraatac per la seva banda (vaja, ens ho temíem), unit a un error d’Abidal (com sempre) i que Henry segueix a la banda, en un 4-3-3 inoperant. El Numància no va fer res especial, només esperar amb la idea de contraatacar dues o tres vegades. L’eficàcia va ser la seva aliada, però l’eficàcia, com la bona o la mala sort, es busca estudiant el rival i sabent per on se li ha de fer mal.

El que preocupa ara és que el Barça no va perdre perquè el nou entrenador hagi imposat un sistema de joc nou i els jugadors es trobin descol·locats, tampoc va perdre perquè els nous fitxatges no s’hagin adaptat, derrotes que podrien ser comprensibles. No es tracta d’un nou Barça que encara s’ha de rodar... es tracta del mateix equip de l’any passat. Nou entrenador, nous fitxatges (90M€) i el que es va veure va ser el mateix partit que ens vam cansar de veure la temporada passada una vegada i una altra.

Aleshores, què pensa Guardiola sobre el fracàs de les dues últimes campanyes? Que es perdia simplement perquè no hi havia esperit d’equip? Falta d’ambició? Falta de sacrifici? Poca punteria? Mala sort? Suposem que el Pep no haurà estat tan ingenu, o millor dit, tan superb i prepotent de pensar que fent jugar el seu equip exactament igual que ho feia Rijkaard, amb ell l’equip sí que guanyaria. Suposem que té detectat el problema, però per si de cas apuntarem alguns aspectes que caldria millorar.

Observem detingudament, després d’una pretemporada més il·lusionant pels joves canterans que per altres motius, el que ha passat aquest estiu, sobretot, la “neteja” de vestidor: Ezquerro, Oleguer, Deco i Dinho. Quants partits van jugar aquests jugadors la temporada passada? Però els mateixos jugadors que sí que jugaven on són? SEGUEIXEN JUGANT, SEGUEIXENT SENT TITULARS, i sabeu què? EN EL MATEIX LLOC I FENT EXACTAMENT EL MATEIX. Una neteja de cara a la galeria, canviar quatre coses per continuar igual!

El Barça no pot continuar utilitzant un sistema que no s’addiu amb els jugadors que té. El 4-3-3 funciona amb els jugadors adequats, i amb intensitat de joc, pressió i velocitat de circulació de la pilota. Si alguna cosa va fer bé Luís Aragonés amb la Selecció Espanyola va ser adaptar el sistema als jugadors, i no fer que els jugadors s’adaptin a un model o esquema que queda bonic a la pissarra. Espanya tenia molts migcampistes de qualitat, doncs Aragonés va poblar el mig camp amb un 4-4-2 o 4-5-1 segons les circumstàncies. D’això es tracta! El Barça no té extrems, Messi va cap al centre i Henry... No és un jugador de banda, no és un extrem. A Henry li agrada jugar amb espais, rebre-la en carrera, trencar el fora de joc... davanter centre que cau bé a bandes per permetre l’arribada dels migcampistes, sortir al contraatac a rebre una passada llarga. Cal alliberar-lo, treure’l de la banda, deslliurar-lo de tasques defensives... Si el poses a la banda perquè et faci de Ronaldinho, faci un parell de dribblings i faci una centrada DIRECTAMENT L’ESTÀS MATANT, NEUTRALITZANT. No serveix per res allà perquè no és la seva virtut i ell ho ha deixat ben clar. Un 4-3-3 sense extrems amb habilitat no serveix per res perquè sempre rebran al peu, ocuparan els espais posicionalment però no els aprofitaran.

El joc del Barça ha esdevingut previsible. Ja no es juga ofensivament, o a atacar... sembla que l’equip juga a no ser atacat. Infinites passades horitzontals, cap risc en zona ofensiva (justament on s’haurien de prendre riscos), conservació malaltissa de la pilota... ni centrades, ni xuts, ni parets, ni circulació ràpida de pilota, ni pressió asfixiant, ni bandes... desesperant. Un dia parlarem de Messi... és un crack, però ha de millorar. No pot ser que sempre faci el mateix... la diagonal cap a dins, entrar com un salvatge, ell contra el món... quantes assistències de gol dóna Messi? Quanta varietat té el seu joc? Quantes vegades xuta? Quantes pilotes centra? Sempre la mateixa jugada... que quan li surt és espectacular, però no farà cada dia el gol de Maradona. Ja ni el marquen individualment, l’esperen de manera escalonada i l’anul·len.

Solucions. El Barça necessita canviar, almenys s’ha d’intentar alguna cosa diferent (sobretot per jugar fora de casa). Des de Futbol Anàlisi proposem el que ja comença a demanar la gent a crits: poblar el mig camp, un 4-4-2, probablement hauria de ser en rombe, amb Valdés (tot i no estar bé), Alves, Puyol, Piqué (més poder ofensiu i defensiu en el joc aeri, a més de que es complementa bé amb Puyol), i Abidal; Touré, Keita, Xavi, Hleb; Eto’o i Messi en punta. Henry, de moment, haurà de ser suplent, anar entrant, hi ha tres competicions, no hi ha pressa i és un error seguir cremant-lo a la banda esquerra. En cas que falti Messi tenir dos puntes com Eto’o i Henry també és una solució, sense oblidar el jove Bojan. Xavi també pot jugar ben a prop de l’àrea, ha demostrat arribada i gol, i com elaborador del joc encara li passa la mà per la cara a Iniesta, que podria ocupar l’interior esquerre, ja que és millor en habilitat, intercanviable amb Hleb/Keita. No obstant, Iniesta està oferint un baix rendiment, per això no l’hem posat com a titular indiscutible. A més, la solució passa per obrir el camp, sobretot amb un jugador del nivell d’Alves. La seva funció hauria de quedar clara: ha de jugar el màxim d’enganxat a la banda dreta, mai tendir cap al centre. Les seves cobertures són més fàcils amb el 4-4-2. Recordem el gol del Numància... El Barça perd la pilota, el Numància inicia el joc per la banda d’un Alves que s’ha quedat a dalt, a l’atac. Márquez intenta cobrir la posició del lateral dret, Puyol passa al central dret i Abidal al central esquerre. Iniesta no arriba a la posició d’Abidal. Centrada i gol fàcil, l’equip estava descol·locat.

Seguirem observant l’evolució del Barça a la lliga i a la resta de competicions. També analitzarem la Champions League, així com la resta d’equips que ens resulten interessants, també d’aquells que se’n parla menys.

Benvinguts a Futbol Anàlisi!