It's a long way to the top...

Després de l’eliminació del Barça de la Champions, a les semifinals, contra l’Inter de Mourinho, el Barça s’ha hagut de concentrar més que mai en guanyar una de les lligues més igualades amb el Reial Madrid dels últims anys. La contundent victòria per 1-4 contra el Villa-real a tres jornades de la conclusió del campionat fa pensar en un gran final de temporada.

Fa alguns articles, just quan començava aquesta campanya, apuntàvem alguns problemes que, no obstant l’excel•lent temporada que ha fet el Barça fins a dia d’avui, han dificultat el camí d’un Barça que l’any del triplet golejava i aquest any ha seguit guanyant per solidesa i qualitat, però amb força menys frescor que la temporada passada i que, finalment, han provocat una eliminació de Copa, de Champions i un final de lliga més que apretat (tot i que això últim també és mèrit d’un Madrid que ha fet números de rècord).

Els problemes que senyalàvem continuen:

a) Ibrahimovic no s’ha adaptat encara al joc del Barça. Ha fet bons números, tant en gols com en assistències, però l’excés d’expectatives han provocat la decepció de l’afició amb un jugador que realment és un crack però que necessita un altre any a can Barça per afirmar-se o negar-se definitivament com a titular indiscutible. Contra el Villa-real juga els 5 minuts d’escombraries finals, i Pep confia en Bojan, com en els últims 20 minuts contra l’Inter, fet molt significatiu.

b) Altres jugadors que no s’han presentat: Iniesta lesionat, ha obligat a fer jugar Messi al centre, per ajudar a Xavi en la creació. Posició de mitja punta en la que ha fet molt de mal en determinats partits, però pèrdua de variants i de possibilitats per bandes, l’equip ha patit massa l’absència de Don Andrés. Márquez absent, malgrat que s’ha recuperat un Milito en un gran nivell de forma. Abidal lesionat, Henry absolutament prescindible per Guardiola, Touré Yayá poc utilitzat, Alves que s’ha trobat sol en banda, sense trobar l’associació letal amb Messi, i lluny del seu nivell més alt. Keita, perfecte tàcticament, però sense qualitat diferencial en l'última passada, i amb poca arribada de segona línia.

c) Moments de falta de concentració, com per exemple en l’anada contra l’Inter. Dos gols venen de dues pèrdues de pilota.

D’altra banda, a aquestes altures el Barça porta més partits que la temporada passada, el millor rendiment es va poder veure a finals de març – principis d’abril. Potser és un error de planificació en la preparació física, però sembla que l’equip va arribar massa d’hora al punt òptim de forma.

Ara, a falta de tres partits, sembla que falti benzina, i això s’ha vist personalitzat en la figura de Messi, a qui se l’ha vist jugar-ho tot en dos mesos i que en determinats moments se l’ha notat cansat, malgrat que sempre ha contribuït en la circulació de pilota, creació i tres o quatre jugades per partit que poden resultar decisives.

L'exemple del que diem: brutal eliminació contra l'Arsenal a quarts de final de la Champions, brutal póker de gols de Messi al propi Arsenal venint d'un hat-trick, feia poc, al Saragossa...


Hem apreciat que durant la temporada, Guardiola ha intentat trobar solucions a tots aquests problemes. Ha fet bé de buscar-les, de no resignar-se mai, potser per això el Barça guanyarà la lliga, però aquesta recerca intensa de possibles solucions no ha fet altra cosa que mostrar-nos totes aquestes carències. Excessius canvis de sistema, i com s’ha demostrat, el 4-4-2 d’inici no ha funcionat excepte en el Madrid-Barça. Una excepció més provocada per l’angoixa del Madrid a l’hora de jugar aquell partit que pel mèrit del Barça. Creiem que no es tracta tant de sorprendre d’inici, sinó que partint sempre del 4-3-3 de base, es poden introduir variants durant el partit per canviar-li el guió i intentar sorprendre el rival.

Per no allargar-nos més, deixarem les conclusions sobre jugadors concrets, plantilla i planificació de cara a l’any que ve per quan s’acabi la lliga, que està més apassionant que mai.

La grandesa de Pep

Avui només traslladaré detalls de converses mantingudes fa poc, i alguns exemples concrets. Entre amics comentàvem l’altre dia que Messi és actualment el millor jugador del món, probablement pels títols aconseguits amb el Barça i per la seva gran actitud, que demostra partit rere partit, a més, és clar, del seu immens talent i la seva decisiva participació en el joc.

Ho dèiem establint la comparació amb CR9, un jugador que té totes les qualitats per ser el millor del món, com de fet va ser, però amb una manca absoluta de mentalitat. És alt, fort, corpulent, ràpid, té regat, canvi de ritme, tècnica, gol, xut de lluny, domina el joc aeri... És el jugador més complet del planeta, sobre el paper. És lamentable que ahir mateix, en el partit que el Madrid remunta gràcies a un penal més que dubtós, davant de l’Almeria, es demostrés la falta de mentalitat d’un jugador que en els moments més decisius, falla. Xuta el penal i el porter rebutja la pilota, que Benzemá acaba enviant al fons de la porteria. El Madrid es posa 3-2 i CR9 no celebra el gol amb els seus companys. Quan després marca l’intranscendent 4-2, es treu la samarreta, demostra una ràbia pròpia d’un nen malcriat, i li mostren targeta groga. Més endavant, puntada per darrera a un contrari: segona groga i expulsió. Per no parlar del recent Barça – Madrid, o el Barça – Manchester Utd. de l’any passat. L’ocasió que té CR9 davant Valdés tenia dos destints: acabar en gol i complicar la vida al Barça; o bé fallar i que tothom recordi que Drenthe en va tenir una igual l’any anterior, i que les coses, al Madrid, segueixen igual malgrat l'espectacular canvi de cromos.

La grandesa de Messi va lligada a la de Pep Guardiola. Ahir mateix, contra el Deportivo, va estar participatiu i decisiu, amb dos gols i una gran motivació. Comentàvem també que un dels fets que demostren que un entrenador és bo és la seva capacitat per canviar un partit a la mitja part. Perquè al principi no saps exactament com et jugarà el rival, però si un cop ho has vist, i en els quinze minuts del descans no fas res per adaptar-te, estàs mort. Guardiola sempre té la capacitat de modificar el partit des de la banqueta, ja sigui al descans o entrada la segona part. Amb un canvi, amb una indicació, amb una xerrada o amb una esbroncada.

Ahir contra el Deportivo, 1-1 al descans. A la segona part, no modifica res, deixa passar uns minuts. Cap al 70, canvia a Henry per Pedro, i fa una petita modificació del sistema: Ibrahimovic en punta, i una línia de tres per darrera, formada per Pedro (a la dreta), Messi per darrera del suec, i Iniesta per l’esquerra, en una espècie de 4-2-3-1. Nou minuts després el partit es gira de cara pel Barça i acaba 1-3. El Barça surt més que reforçat després de les victòries davant l'Inter, el Madrid, el Xérez i el Deportivo. Guardiola no descansa mai.

El dilema matalasser

Tot i que el cor ens demana parlar del Madrid i la destrucció d’un projecte que encara no havia ni començat, avui parlarem del altre equip de Madrid, l’Atlético.

Abel ha estat despatxat per la incapacitat de trobar un sistema de joc que s’adapti a la presencia dels dos cracks: Forlan i Agüero. El dilema l’ha de solucionar Quique. Apostar perquè tots dos juguin alhora en punta, desplaçar algun dels dos a la banda o fins i tot, deixar algun d’ells a la banqueta. Aquesta és la qüestió.

Per la manca de sacrifici dels interiors de banda, la solució del 1-4-4-2 amb el Kun i Forlan en punta està, per nosaltres, descartada. El sacrifici defensiu que poden oferir jugadors com: Simao, Reyes, Maxi Rodriguez tendeix a cero. Evidentment, això parteix l’equip i defensivament es troba amb una situació semblant a la que pateix el Reial Madrid. Inferioritat dels laterals en el 2x1, poques ajudes defensives i poca contundència del quadrat que formen els dos mig centres i els centrals.

En el cas d’apostar per escorar el Kun o Forlan a la banda. La formació seria un 1-4-2-3-1, però apareixen dos problemes. El primer, inferioritat defensiva de la banda on estigui el crack, normalment la esquerra. Segon, la descompensació de l’equip, la disposició sobre el camp provocaria un equip asimètric. Si bé hi ha equips que s’ho poden permetre (Barça), no és el cas del Atlético. La solidesa defensiva ha de ser la premissa per sumar de tres en tres.

Un dels dos ha de ser descartat per poder adoptar el sistema 1-4-2-3-1, l’equip seria simètric i guanyaria solidesa defensiva. L’alternança entre tots dos comporta la possibilitat d’un revulsiu des de la banqueta i que l’equip recuperi la confiança en si mateixos. Evidentment, el problema de deixar un dels dos a la banqueta és bàsicament mediàtic, ja que l’Atlético està sotmès a una pressió mediàtica semblant a la dels grans però sense la capacitat econòmica de Barça o Madrid. El risc de que els cracks escalfin seient és altíssim, si els resultats no acompanyen des del principi, l’entrenador està condemnat.

No vendre a Agüero o Forlan aquest estiu pot tenir un cost d’oportunitat molt alt, per un Atlético que va ser molt gran però que ha d’assumir la seva condició de gregari dins una lliga de dos.

Primeres reflexions

No hi ha mai dues temporades iguals. Repetir el triplet seria propi d’un equip tan grandiós que el fet s’hauria d’incloure a tots els llibres d’història pels adolescents en formació. El Barça ha començat bé la temporada, malgrat l’empat amb l’Inter i la derrota contra el Rubin Kazan. En lliga, empatar contra el València a Mestalla és comprensible a aquestes altures, per la motivació extra dels valencianistes i la lenta posta a punt del tricampió.

De totes maneres, els “entrebancs” del Barça, fins ara, ens diuen el següent:

a) Que el Barça encara no juga com la temporada passada, perquè falta ritme, rodatge, rotacions, i sembla que en Pep només confiï amb els de sempre, la qual cosa desgasta a qualsevol.

b) Que el Barça ha d’acoblar al seu estil de joc el crack Ibrahimovic, un jugador amb tantes qualitats i tants recursos que seria un fracàs no explotar-lo al màxim. També ell ha d’entendre el seu rol i saber què ha de fer en cada situació, necessita llegir millor el que el partit demana d’ell (ara fer d’home referència, ara desmarcar-se a l’espai, i sobretot, que els seus companys ho interpretin correctament).

c) En alguns partits hem vist errors de concentració, errors en la presa de decisions, i molta més dificultat per treure els partits endavant. Si abans el Barça feia fàcil el que és molt difícil, golejant partit rere partit com si fos el més normal del món, ara se’ns mostra molt més humà i vulnerable.

d) Sense notícies d’Henry, Márquez desentonat, Iniesta sortint de la lesió, Messi injustament criticat per l’actuació d’Argentina en fase classificatòria pel Mundial, ara cau Alves, sembla que no tot està tan de cara com l’any passat.

S’ha de tenir paciència, l’objectiu d’aquest dificilíssim any post-triplet ha de ser mantenir l’hegemonia, començant per la teva pròpia lliga. Guanyar-la és l’objectiu principal. El Mundialet de Clubs és l’altre gran fita d’aquesta campanya. La resta és secundari.

Recordem, però, que el Mundialet de Clubs sol passar factura als equips que el juguen. Així doncs, amb una plantilla curta, lesions que han començat massa aviat, excessius partits per jugar, el Madrid més reforçat, etc., el Barça haurà de fer un sobre esforç molt gran si vol continuar després de gener amb certes garanties d’aconseguir algun títol. És després de l’època nadalenca que es posarà a prova la capacitat d’aquest equip.

Per la seva banda, el Madrid en formació presenta dificultats a l’hora de decidir a què vol jugar.

Pellegrini és home de toc, de possessió, de control, de joc per dins. En canvi, els jugadors tenen un perfil de contraatac descarat. Florentino s’ha equivocat, un Mourinho hagués estat el perfil idoni per treballar tàcticament i estratègicament un equip preparat com pocs per fer transicions defensa-atac ràpides i precises.

El Madrid té, malgrat tots els problemes, més capacitat que l’any passat per guanyar punts de 3 en 3 i possibilitats clares de guanyar la lliga. Té millors jugadors i millor plantilla que la temporada anterior, però encara no té un rumb ni un estil definits. Tanmateix, el marge de millora és molt gran; el Madrid perdrà pocs partits.

La nova generació del futbol italià

La crisis econòmica ha afectat especialment a la Lliga italiana. Han perdut les grans estrelles i els deutes ofeguen a grans i petits clubs. Com a la majoria d’empreses a nivell mundial, s’ha optat per la reducció de costos progressiva és a dir, anar desvinculant-se dels jugadors amb les fitxes més altes i buscar joves promeses que garanteixin un futur competitiu a l’entitat. En aquest article, volem repassar algunes d’aquestes joves promeses que sustentaran el Calcio a mig termini.

Pato: Conegut per tothom, jugador del Milan que pot jugar tant de davanter centre com de segon punta. Velocitat, precisió de xut i tècnica són els seus punts forts, mentre que la seva irregularitat i el joc d’un Milan apàtic i sense dinamisme, el condemnen a un segon pla dins el catàleg d’estrelles mundials.

Balotelli: L’esperança interista, davanter centre que com Santon (lateral esquerra) es va consolidant a la primera plantilla. El jugador amb més potencial de tota la Serie A té un greu defecte, una manca total de reflexibilitat. És incapaç d’asserenar una situació tensa, entra en batalles estúpides que el perjudiquen el 90% de les vegades. Tot i això, potència física, velocitat i caràcter, el convertiran en un jugador referència els propers anys.

Giovinco: L’hereu de Del Piero. Menut jugador biaconero, amb un talent descomunal. Tècnica exquisida i una precisió en l’última passada espectacular compensen un físic massa tou per la competició d’alt nivell. Esperem que treballi per millorar la seva presencia física i d’aquesta manera, pugui ser un líder pel canvi generacional que afrontarà properament la Juventus.

Jovetic: La màgia viola. Jugador montenegrí d’un talent descomunal, té velocitat, dribbling i gol. El seu perfil és molt semblant al d’Andrés Iniesta, es capaç de generar superioritats des de la posició d’interior o encarar als contraris partint de la banda esquerra. Magnífica presa de decisions i el jugador més madur de tots els que comentarem amb només 19 anys.

Hamsik: El migcampsita total del Nàpols. No és el primer cop que parlem d’ell, però el seu talent i la seva entrega bé ho mereixen. El migcampista més complet i prometedor de tota la Lliga italiana té xut des de mitja i llarga distància, capacitat de recuperació i facilitat per l’associació. El seu punt feble és una mentalitat massa competitiva que el fa arribar als límits del reglament massa habitualment.

Zárate: El talent de la Lazio. Si en algun jugador tenen esperances els feixistes seguidors lazials, aquest és Zárate. Gran velocitat, dribbling i xut a pilota parada són les seves principals credencials. En el seu debe hi trobem que pertany a l’equip més repugnant de tota la Serie A i que li manca sang freda en el moment de la finalització. Pot jugar com a davanter centre, però la seva ubicació ideal és segon punta amb llibertat de moviments.

Comença la temporada post-triplet

Comença la temporada post-triplet, amb un Madrid carregat d’estrelles fitxades a cop de talonari (CR9, Kaká, Benzema, Xabi Alonso), i un Barça que s’ha desfet de Samuel Eto’o a canvi d’Ibrahimovic, i que ha substituït Sylvinho per Maxwell. Falten algunes peces, pel que sembla, però al mateix temps es confia amb els nois del planter que han aprofitat bé els minuts de pre-temporada.

Hem vist bé a Pedro, Jonathan Dos Santos, i els centrals Marc Muniesa i Andreu Fontàs (bon posicionament tàctic, bona sortida de pilota). Jeffren ha fet gols però no li hem vist tot el futbol que segurament porta a les botes. Tenint en compte que Pep Guardiola no és el millor fitxant (Hleb, Cáceres...) sí que ho és gestionant els joves de la casa, i no sabem qui serà el Busquets d’aquesta temporada, si és que n’hi ha d’haver algun.

Ibrahimovic per Eto’o és un tema a part. No creiem que el Barça hi guanyi o hi perdi excessivament, però sí que el crack suec es guanyarà ràpidament l’afecte de l’afició (esperem que als nivells inexplicables de Larsson o més), i ell ho tornarà amb màgia. Comentàvem els dos autors d’aquest blog que si a l’eficàcia del Barça de Pep, una màquina de matar, li afegíssim uns tocs de màgia de la que ens oferia Ronaldinho o Deco, sense que la pressió de l’equip, l’arribada + finalització a la que ens ha acostumat Pep se’n puguin ressentir gaire, podríem veure un Barça encara més espectacular (o almenys, més divertit) que el de l’any passat. Una altra cosa és que golegi menys, o que guanyi menys títols. El triplet va ser històric però aquest any es comença de zero. L’objectiu és assegurar la lliga per donar coherència i regularitat a l’estil Pep. La plantilla és curta, hi ha sis títols en joc, el mundialet de clubs sempre perjudica els equips europeus, el Reial Madrid encara no és un equip però guanyarà molts partits perquè tenen qualitat, malgrat que s’entesten en jugar al toc (barcelonitis) quan haurien de jugar a replegar-se i llançar contraatacs, i quan s’entesten a fer jugar Raúl quan sense ell guanyarien en recursos ofensius...

Ibra serà un 9 diferent. Caurà entre línies, com Messi l’any passat quan jugava de fals 9, s’associarà amb Xavi i Iniesta, tornarà més parets que Eto’o, alliberarà Messi, perquè no només fixarà els centrals, sinó que podrà driblar gairebé com Leo, i Henry potser finalitza més jugades si Ibrahimovic el busca més del que el buscava Eto’o. La pregunta és: farà desmarcades de ruptura? En principi no tantes com Samuel Eto’o (malgrat que al final de la temporada tampoc en feia tantes, sobretot quan es veia sacrificat en banda dreta), però aquest aspecte i la pressió a dalt les haurà d’aplicar Ibra si no volem un embús de jugadors que la demanin sempre al peu. Això sí, el Barça té encara millor equip per conservar la pilota.

El Barça també guanyarà poder ofensiu en les jugades a pilota parada i les rematades de cap. Ibrahimovic és alt i realitza bé aquesta funció. Alves pot trobar un aliat molt bo per animar-se a centrar per dalt i tindrà una referència on abans no la tenia. Ibrahimovic no finalitzarà com Eto’o, però donarà més assistències, s’inventarà gols, dispararà des de lluny. Almenys tot això és el que s’espera d’ell.


Avui comença la temporada amb l’anada de la Supercopa d’Espanya. No hi serà Messi, ni Ibrahimovic, però sí Bojan. És la seva competició. El seu rol com a 9 o com a 11 (com l’hem vist en pre-temporada) serà important. Pep l’ha provat en ambdues posicions per comprovar la seva polivalència. Ha de millorar com a 11 però aquest pot ser el seu destí durant la temporada, el relleu generacional i posicional del seu pare futbolístic, Thierry Henry. Ha de saber aprofitar-ho.

El Dani Alves de la banda esquerra.

Michel Bastos de 25 anys, és el nom del escollit per jugar al lateral esquerra del Barça la propera temporada. El tema Filipe es refreda molt per culpa, bàsicament, de Lendeiro. El president del Depor exigeix més de 10 milions d’euros quan ja havien pactat aquesta quantitat per la seva sortida. Tot això ha obligat al Barça a buscar alternatives en el mercat.

Personalment m’agradava l’opció Filipe sempre i quan no es superessin els 10 milions d’euros. La poca serietat de Lendeiro, augmentant les seves pretensions a mesura que avançava la negociació, han obligat al Barça a buscar altres possibilitats d’un preu similar. Es van sondejar jugadors com Riise, Chissoko, etc... però finalment s’ha optat per aquest lateral/interior/extrem del Lille.



Per ser sincers, he vist poc de Bastos, aproximadament 3 partits sencers i alguns moments esporàdics però pel que sembla, és un portent físic. Pot ocupar qualsevol posició de la banda esquerra, encara que destaca com a lateral pel seu gran desplegament físic. És ràpid, potent, bona tècnica amb la cama esquerra i un xut molt fort. El 1x1 no és una de les seves habilitats ja que sol superar els rivals per velocitat, però pot encaixar perfectament en l’esquema Barça, obrint el camp en fase ofensiva i replegant ràpidament en fase defensiva. Com tots els laterals d’aquestes característiques, no és excessivament bo en tasques defensives i de moment, és una mica immadur tàcticament, tot i això, sota la tutela de Guardiola i amb temps, pot arribar a ser un dels millors laterals esquerra del món. Perquè us feu una idea més acurada, és un jugador molt semblant a l’Evra que va sortir del Mònaco camí del Manchester United. L’operació es tancarà prop dels 12 milions d’euros.

Tot això queda supeditat a que Lendoiro no cedeixi a les pressions que està fent Filipe per venir al Barça, que l’obligarien a vendre’l pel preu pactat inicialment. Filipe veu allunyar-se l’oportunitat de la seva vida, però la cobdícia del president del Depor, pot impedir que el seu somni es faci realitat.

Espanya està perdent l’estil.

Vicente Del Bosque és un entrenador divinitzat pels mitjans de Madrid des de que Florentino el va despatxar després de guanyar “la novena”. Amb aquesta aureola de qui marxa en el moment d’èxit (estil Rosell) Del Bosque es va anar guanyat les simpaties dels periodistes. Comentant els partits del Madrid a la SER i donant les exclusives a Marca. Així va aconseguir una reputació de gran entrenador totalment immerescuda.

Del Bosque té un únic registre, joc amb especialistes de banda i centrades laterals. Desconeix la teoria del futbol que prioritza “arribar abans que ser-hi”. El Barça és el gran exemple d’això, ocupa les bandes sense jugadors que, en el plantejament, estiguin ubicats en aquella posició. El Barça arriba, no hi és.

Això mateix havia aconseguit Luis Aragonés amb la selecció campiona de la Eurocopa. L’important era la capacitat d’associació dels migcampistes. Ara, el més important és aconseguir superioritats a les bandes amb 1x1. De manera que Del Bosque va convocar per la Confederacions a jugadors especialistes en aquestes posicions com Mata, Cazorla, Riera i Pablo Hernandez. Són bons jugadors complements, però mai aconseguirà un equip 100% competitiu amb jugadors perfil UEFA.

Els partits on Espanya ha patit més és quan hi havia dos jugadors de banda enganxats a la cal, en canvi quant més socis li han proporcionat a Xavi, millor a jugat la selecció espanyola. En conseqüència, Espanya hauria de prioritzar les associacions interiors, amb més mig campistes, sobre la capacitat de crear superioritats dels interiors/extrems. Fórmula que ja s’ha demostrat inútil en la selecció espanyola, recordem sinó aquella Espanya de Joaquín i Vicente.

Per tot això, cal que Del Bosque rectifiqui i torni a buscar l’estil que va fer campiona, amb un gran joc, a una selecció fins aquell moment patètica a nivell de títols.

La Final de la Champions (des de dins)

Assistir a la final de la Champions on el Barça es juga guanyar el triplet és un compendi d’emocions difícils d’explicar. Són moltes hores prèvies intentant analitzar totes les variants del partit; l’estat físic i anímic dels jugadors, les seves característiques, els emparellaments defensius, etc. però tot això s’acaba en el moment que l’àrbitre pita el començament del duel. A partir d’aquell moment, tot són emocions i la raó es deixa de banda per poder disfrutar d’un matx, que enfrontava els dos millors equips del món, per aconseguir la Copa de la millor Competició del món.

36 hores de viatge en autocar, parades cada 4 hores i mitja per fer el canvi de conductors, dormir en un seient durant dues nits, no poder gaudir d’una dutxa en tres dies. Totes aquestes molèsties es compensen quan sents a 20.000 barcelonistes cridant, amb totes les seves forces, per ajudar que cada pilota dividida caigui cap als blaugranes. A l’altre banda de l’estadi, veus un afició anglesa, amb fama de cantar constantment, callada, sense moviment, rendits a la superioritat evident del joc del Barça. Tot és màgic.

Fins al gol d’Eto’o vam patir, i molt. Ronaldo era l’objectiu de tots els seus companys i ell, sabent-se important xutava constantment a porteria amb la intenció de posar nerviós a Valdés, esperant que el català cometés una errada, però no va arribar. L’error el va cometre el Manchester en una transició ofensiva del Barça, executada a velocitat vertiginosa pel mag Iniesta. Evra es desconcentra un moment, Eto’o aprofita l’espai deixat a la seva esquena, retall a Vidic, xut de puntera i gol. El gol sud embogeix, el gol ha sigut a la porteria més llunyana, no l’hem vist bé, però és igual, Eto’o ha tornat a marcar en una final de Champions. El Barça comença a acaronar un triplet històric i ho estem vivint en directe.

Aleshores, el Barça destapa el gerro de les essències i Xavi e Iniesta apareixen amb més assiduïtat. Les transicions s’alenteixen, els blaugranes imposen el ritme. A les grades passa tot al contrari, l’eufòria es desferma, no es para de cridar, de cantar, de saltar,... sembla que, si ens esforcéssim, podríem enfonsar l’estadi. El Manchester cada cop fa menys por, encara que, durant les jugades a pilota parada, la tensió al nostre gol es podia tallar amb un ganivet. Mitja part, el Barça es mostra segur, tot i això el marcador es curt, un jugada aïllada pot donar la volta al partit.

Segona part, els seguidors s’obliden de que cridar molt no és bo per les cordes vocals. La intenció és atreure la pilota cap a la porteria més propera, ara, defensada per Van der Sar. El partit segueix sense incidències encara que, cada cop més, la pressió sobre Ronaldo és més forta. Veiem a Messi cansat. En una ocasió pot executar una contra en 1x1 però la pilota se li escapa fora de banda. En aquell moment tots sabem el que necessita i els de sang blaugrana comencem a cridar: “Messi, Messi, Messi”. A l’estadi només es sent un nom. Següent jugada, Xavi avança amb la pilota, posa un centre al cap de Messi i gol, 2-0, partit sentenciat, el Barça ha aconseguit el triplet i tot això a escassos 50 metres. A partir d’aquell moment, l’olímpic de Roma és una festa barcelonista interrompuda, en ocasions, per un portuguès fora de si. Els jugadors no es cobren vendetta, la grada sí. “Hijoputa es, ese portugués” es converteix en la rima més cantada. El final s’aproxima, tothom ja sap que el Barça guanyarà la tercera Champions de la seva història. Final del partit, els seguidors esclatem i ja no pararem de cantar fins que, una hora més tard, ens desallotgen de l’estadi.

La tornada és plàcida, tots estem molt cansats, es fan petites tertúlies on comentem com vam viure el partit, que cal fer de cara l’estiu, etc. però en l’únic que pensem és en arribar a casa, posar-nos sota la dutxa i començar a assimilar el que hem viscut.

“Ole-le, ola-la, ser del Barça és, el millor que hi ha.”

TRIPLET HISTÒRIC

Encara no havíem comentat res de la final de la Champions. El Marc, l’altre autor del blog, la va veure des de Roma. Jo per televisió. No sé si fer una anàlisi futbolística de la final, o simplement emotiva del que ha estat aquesta temporada. Potser les dues coses alhora.



El Barça va topar amb una arrancada bestial del United, Ferguson s’equivoca en l’alineació però no en el plantejament ni en l’actitud. La pressió inicial dóna els seus fruits, el Barça no té la pilota, el Manchester busca el gol i ràpid, Cristiano llegeix bé l’inici del partit, atacar ràpid i finalitzar. Bon començament de l’anterior campió. Així es marca l’inici d’una final de Champions.

El gol d’Eto’o ho canvia tot. El United no s’ho creu, s’enfonsa, no entrava dins del seus plans que el Barça marqués sense tenir la possessió. A partir d’aleshores, Xavi-Iniesta-Messi triangulant al mig camp davant d’un Carrick (el millor del United) que va acabar desesperat per la superioritat blaugrana en el toc. El Manchester s’equivoca després, en intentar jugar amb Tévez i, més tard, amb Berbatov. El United queda dividit, defensa i atac són dos blocs sense connexió, de manera que el mig camp és pel Barça. Un autèntic suïcidi. Cristiano perd els nervis, no era el moment de seguir finalitzant des d’on fos, ni de fer la guerra per la seva banda. Mala elecció de decisions mentre el Barça, sense fer grans ocasions, alenteix el partit i se’l fa seu, a l’espera del segon gol.

El triplet és històric, la manera de guanyar Copa, Lliga i Champions, increïble. Una superioritat insultant. I a més amb una plantilla que, si bé al principi semblava àmplia, al final ha acabat resultant un pèl justa. Guardiola ha anat descartant jugadors en el tram final. Emocionant Henry, s’ha tret l’espina de la final de 2006. Gran Messi, per fi Pilota d’Or. Xavi i Iniesta, un prodigi de la naturalesa. Eto’o, dos gols en dues finals... i ara què? Busquets, de tercera divisió a la final de la Champions. Piqué, dues Champions seguides amb dos equips diferents. Puyol, la màxima entrega en tot moment. Valdés, prou debats... Un any que serà recordat per sempre, no hi ha paraules per descriure el que ha fet aquest equip. És l’any del 2-6, del “chorreo”, de les golejades, dels partits acabats al descans, de l’eficàcia, de la pressió, de la ràbia, dels gols a l’últim minut, de la sort dels campions, de la cantera. És l’any de Pep Guardiola.

Gaudim d’aquest moment i agraïm al Barça la felicitat que ens ha donat. Confiem en Pep perquè l’any vinent no es caigui en l’autocomplaença. L’experiència ha de servir d’alguna cosa. Confiem en un reforç de la plantilla que ens asseguri seguir marcant una època, un estil. Què llarga que es farà l'espera de l’inici de la temporada que ve...!