Guardiola va tornar a arriscar i va tornar-li a sortir bé. Touré Yaya s’havia adaptat perfectament a la posició de mig centre destructor del esquema Barça però en el partits més decisius de la temporada a Stamford i Mestalla, Guardiola va situar al de Costa d’Ivori fent parella amb Gerard Piqué.
Els motius que porten al Pep a escollir aquesta opció són tan de fase defensiva com ofensiva. El primer és que tant el Chelsea com el Athletic juguen amb un punta corpulent i amb presencia física, a més, tant Drogba com Llorente creen la segona jugada a partir del joc directe de l’equip. Davant d’aquest tipus de davanter és interessant situar un central amb capacitat d’anticipació i centímetres que pugi disputar el aeri. Amb la baixa de Márquez i amb Cáceres com a segona opció, Guardiola només podia optar per Touré. El motiu de fase ofensiva és que Guardiola sabia que l’Athletic pressionaria la sortida de pilota blaugrana i per això va situar dos centrals amb capacitat per iniciar la fase ofensiva. De fet, durant tot el partit vam poder veure que Pinto no iniciava mai el joc del Barça amb un puntada llarga, sinó que jugava amb curt perquè tant Piqué com Touré creessin superioritats i eliminessin línies de pressió.
La incapacitat del Athletic per frenar les fonts de joc blaugrana i un Messi estel·lar, van condemnar al equip basc a perseguir la pilota tot el partit, tot i posar-se per davant al marcador. El detall de Tokero intentant aguantar la pilota al córner quan encara no era el minut 20 de la primera part va demostrar que l’Athletic tenia poca fe en la seva qualitat i el partit se’ls hi va fer excessivament llarg pel gran desplegament físic de la primera part.
Al final tot es pot resumir en que el Barça és, actualment, el millor equip del món i l’Athletic és un equip de mitja taula en una lliga mediocre. Simplement va guanyar el millor.
Entradas
