La dimissió de Calderón

Espectacle esperpèntic el que s’ha produït a Madrid aquests dies... La primícia llançada pel diari Marca ha acabat d’enfonsar un president ja ferit de mort des del primer dia i que, davant les múltiples pressions a les que estava sotmès, actuava amb un populisme i una falta de previsió impròpia d’un club com el Reial Madrid.

Per contextualitzar aquesta dimissió, ens hem de remuntar fins el dia següent del nomenament de Calderón com a president de l’entitat blanca. Després d’unes eleccions extremadament fosques i on la idea de democràcia s’allunyava a mesura que el vots per correu arribaven al Santiago Bernabeu, va sorgir com a guanyador un personatge amb uns conceptes futbolístics més aviat escassos, però que en canvi sabia tractar amb els penyistes i dominava les arts escèniques com cap altre dels candidats.

Posteriorment, es van concatenar els fracassos a l’hora de fitxar les promeses electorals (Cesc, Robben i Kaká) que van començar a generar desconfiança entre els seus votant, mentre que l’oposició començava a esmolar les eines. El problema que tenien els contraris era que no disposaven d’una plataforma potent per fer l’oposició a Calderón, fins que ell va cometre el seu error fatal: es va posicionar a favor del grup Prisa (SER, AS, Sogecable, Audiovisual Sport) en l’anomenada guerra del futbol. Alhora, el grup “Unidad Editorial” (Marca i El Mundo) veien caure de manera espectacular els seus resultats i per tant, necessitaven fer portades potents, amb “ganxo” per augmentar les vendes. La manera en que ho podien aconseguir era a través de Ramón Calderón i més concretament, a través del seu “infiltrat” dins la Junta, Melchor Miralles.

Per altra banda, la Sexta i Marca van utilitzar la famosa frase feta que diu: “els enemics del meu enemic son els meus aliats”. Van començar a autopromocionar-se mitjançant la bandera del futbol gratis intentant desestabilitzar el grup Prisa. De manera que a Calderón el perseguien: el primer diari esportiu d’Espanya (Marca); el segon diari no gratuït de difusió espanyola (El Mundo); la tercera radio més escoltada d’Espanya (COPE); el grup televisiu amb més capacitat econòmica (MediaPro), i la tele que controlen (la Sexta). Aquí es on entra l’últim personatge necessari per explicar la caiguda de Ramón Calderón, Antonio García Ferreras, ex-directiu de l’etapa de Florentino i ara director general de la Sexta. Persona que velava pels interessos del expresident i que llançava a l’antena les notícies que convenien al “ser superior”, com per exemple que ja tenia lligat a CR7, el possible fitxatge també de Kaká, Benitez...

En definitiva, Calderón es va trobar amb molts enemics que disposaven de plataformes en mitjans de comunicació per fer sentir la seva veu, i que al final, van ser massa per un president incompetent que es va buscar més enemics on no li convenien.

Lassana Diarra

Lassana Diarra ja és oficialment jugador del Madrid. Al final ha costat 20 milions + 2 de variables que sumats als 27 que s’han pagat per Huntelaar, més la necessitat de reforçar encara la posició d’interior dret, fan que segurament el Madrid s’acabi deixant en aquest mercat d’hivern una xifra propera als 60 milions d’euros.

Mala planificació sens dubte la d’aquest any al club blanc. Tot i que això ho portem dient aquí des del primer dia, la incompetència dels directius, bàsicament Calderon i Mijatovic, fan que el Madrid es trobi en una situació molt complicada. Ara, per acabar-ho d’adobar resulta que només poden inscriure a Champions un dels dos nous jugadors. Es a dir, els jugadors que han comprat no els podran utilitzar per la única competició on encara tenen possibilitats (ínfimes) d’aconseguir un títol aquest any.



A la seva arribada deien que Lassana es el nou Makelele. Ho dubtem molt. Físicament sí que s’assemblen, però la capacitat d’omplir els espais i de domini tàctic del segon és molt superior al primer. Lassana és un jugador que va fitxar pel Chelsea amb la intenció de que jugués d’interior dret. La competència i la manca de qualitat tècnica per desbordar van fer que Mou el vengués a l’Arsenal, on principalment va jugar de lateral dret. Finalment, com que no aportava qualitat diferencial, Wenger es va despendre d’ell i el va cedir al Portsmouth, on ha aconseguit rendir al seu màxim nivell com a mig centre defensiu. Té molta capacitat física i en la transició defensa-atac, no es complica la vida (característica positiva en un mig centre), passada senzilla al constructor del joc i que ell iniciï la jugada. Serà un jugador que aportarà múscul però és intranscendent en jugades d’estratègia, és a dir, per la seva manca d’altura no es pot dedicar ni a defensar en les pilotes aturades ni tampoc atacar-les.


En definitiva, haurem de veure quina progressió té al Madrid, però les llacunes tàctiques i en el joc aeri creiem que el poden condemnar a un segon pla quan es recuperi el Diarra I.

Bon Any Nou A Tots!

El campió imperfecte

Una vegada acabat el termini de fitxatges, el Reial Madrid es troba en una situació semblant a la de la temporada passada, però avui és un any més vell i segueix tenint alguns problemes sense solucionar. Cristiano Ronaldo no ha reforçat un equip necessitat d’una estrella mediàtica, tal com li havia passat abans a Ramón Calderón amb els casos Kaká o Cesc... A última hora es va intentar fitxar a Santi Cazorla i a David Villa, però ambdós jugadors han seguit en els seus respectius clubs amb millores dels seus contractes.

Van Der Vaart és un bon fitxatge, en la línia Sneijder però esquerrà, també semblant a Guti, amb la diferència que l’holandès desconnectarà menys dels partits, però difícilment aportarà el plus de qualitat que necessita el Reial Madrid per fer-se un lloc a Europa. Desequilibrarà, jugarà bé entre línies, s’implicarà, però marcarà diferències? Tampoc De la Red serà un jugador decisiu. Pel que fa a Robinho, ja ha marxat, i mai va ser un crack. Casillas, Cannavaro, Guti, Raúl i Van Nistelrooy es fan grans, i se’ns acut que precisament la mala planificació en els fitxatges només aportarà que aquest equip es cremi, molt probablement aquest mateix any, amb una lligueta de Champions complicada i una lliga disputada. A menys que el Barça segueixi regalant lligues a l’etern rival...

El gran afavorit dels no-fitxatges del Reial Madrid aquest any és un Raúl González absolutament enfonsat en veure que la Selecció Espanyola guanyava una Eurocopa sense la seva participació. Seguirà sent titular en tots els partits, seguirà sent el gran protegit de la premsa (la que crea opinió, aquella que la majoria de gent es creu) i seguirà sent l’home polivalent que canvia de posició en sacrifici de l’equip i per a major estimació de l’afició. Veure’l jugar a la banda, on no té desequilibri, ni gol, ni visió de joc, pot semblar molt èpic, però és completament desencertat. Potser aquest any davant la falta de davanters Raúl jugarà allà on pot fer més mal, de segona punta acompanyant Van Nistelrooy.

El perill més gran que té el Madrid (des del punt de vista dels seus adversaris) és Robben, un jugador excepcional però de vidre; en qualsevol moment es trencarà, i si ho fa juntament amb Van Nistelrooy, l’únic golejador de l’equip, el Madrid es desinflarà irremediablement. Aquest és el gran risc d’un equip mal construït però que guanyava per intercanvi de cops i domini de les dues àrees.


Perquè el Madrid ha estat, i segueix sent, un campió imperfecte. Té alguns forats negres i diverses posicions per polir. Per planificar s’haurien d’haver fixat en aquelles tardes (no tan llunyanes, de la temporada passada mateix, però també de l’anterior), en les quals l’equip rebia moltes ocasions, generava poc futbol, i els dubtes assaltaven la direcció esportiva. Les posicions a millorar segueixen sent les mateixes: un lateral esquerre, un extrem dret, un mitja punta – mig centre de qualitat (potser Van Der Vaart és el que ells han cregut convenient) i un “killer” per evitar la dependència Van “the man”. Quan parlem del mitja punta – mig centre ens referim a un jugador en qui els dirigents del club blanc pensaven, una operació impossible però que hagués fet témer el Madrid arreu: Steven Gerrard. El capità del Liverpool, tanmateix, no deixarà la seva ciutat, més quan juga finals de la Champions cada dos anys. L’afició del Liverpool, d’altra banda, no permetria mai la seva sortida. A més, la Premier està més que mai a un nivell espectacular de joc i de “show business” que fa trontollar a la reina de les competicions, la Champions League. Després d’intents fallits com Ballack, el Madrid segueix buscant un jugador d’aquest perfil sense èxit. També havia sonat Essien (mig camp) i Clichy (lateral) juntament amb Huntelaar (killer). Res d’això s’ha produït.

L’actual campió de lliga no ho tindrà gens fàcil aquest any.