La dimissió de Calderón

Espectacle esperpèntic el que s’ha produït a Madrid aquests dies... La primícia llançada pel diari Marca ha acabat d’enfonsar un president ja ferit de mort des del primer dia i que, davant les múltiples pressions a les que estava sotmès, actuava amb un populisme i una falta de previsió impròpia d’un club com el Reial Madrid.

Per contextualitzar aquesta dimissió, ens hem de remuntar fins el dia següent del nomenament de Calderón com a president de l’entitat blanca. Després d’unes eleccions extremadament fosques i on la idea de democràcia s’allunyava a mesura que el vots per correu arribaven al Santiago Bernabeu, va sorgir com a guanyador un personatge amb uns conceptes futbolístics més aviat escassos, però que en canvi sabia tractar amb els penyistes i dominava les arts escèniques com cap altre dels candidats.

Posteriorment, es van concatenar els fracassos a l’hora de fitxar les promeses electorals (Cesc, Robben i Kaká) que van començar a generar desconfiança entre els seus votant, mentre que l’oposició començava a esmolar les eines. El problema que tenien els contraris era que no disposaven d’una plataforma potent per fer l’oposició a Calderón, fins que ell va cometre el seu error fatal: es va posicionar a favor del grup Prisa (SER, AS, Sogecable, Audiovisual Sport) en l’anomenada guerra del futbol. Alhora, el grup “Unidad Editorial” (Marca i El Mundo) veien caure de manera espectacular els seus resultats i per tant, necessitaven fer portades potents, amb “ganxo” per augmentar les vendes. La manera en que ho podien aconseguir era a través de Ramón Calderón i més concretament, a través del seu “infiltrat” dins la Junta, Melchor Miralles.

Per altra banda, la Sexta i Marca van utilitzar la famosa frase feta que diu: “els enemics del meu enemic son els meus aliats”. Van començar a autopromocionar-se mitjançant la bandera del futbol gratis intentant desestabilitzar el grup Prisa. De manera que a Calderón el perseguien: el primer diari esportiu d’Espanya (Marca); el segon diari no gratuït de difusió espanyola (El Mundo); la tercera radio més escoltada d’Espanya (COPE); el grup televisiu amb més capacitat econòmica (MediaPro), i la tele que controlen (la Sexta). Aquí es on entra l’últim personatge necessari per explicar la caiguda de Ramón Calderón, Antonio García Ferreras, ex-directiu de l’etapa de Florentino i ara director general de la Sexta. Persona que velava pels interessos del expresident i que llançava a l’antena les notícies que convenien al “ser superior”, com per exemple que ja tenia lligat a CR7, el possible fitxatge també de Kaká, Benitez...

En definitiva, Calderón es va trobar amb molts enemics que disposaven de plataformes en mitjans de comunicació per fer sentir la seva veu, i que al final, van ser massa per un president incompetent que es va buscar més enemics on no li convenien.