Assistir a la final de la Champions on el Barça es juga guanyar el triplet és un compendi d’emocions difícils d’explicar. Són moltes hores prèvies intentant analitzar totes les variants del partit; l’estat físic i anímic dels jugadors, les seves característiques, els emparellaments defensius, etc. però tot això s’acaba en el moment que l’àrbitre pita el començament del duel. A partir d’aquell moment, tot són emocions i la raó es deixa de banda per poder disfrutar d’un matx, que enfrontava els dos millors equips del món, per aconseguir la Copa de la millor Competició del món.
36 hores de viatge en autocar, parades cada 4 hores i mitja per fer el canvi de conductors, dormir en un seient durant dues nits, no poder gaudir d’una dutxa en tres dies. Totes aquestes molèsties es compensen quan sents a 20.000 barcelonistes cridant, amb totes les seves forces, per ajudar que cada pilota dividida caigui cap als blaugranes. A l’altre banda de l’estadi, veus un afició anglesa, amb fama de cantar constantment, callada, sense moviment, rendits a la superioritat evident del joc del Barça. Tot és màgic.
Fins al gol d’Eto’o vam patir, i molt. Ronaldo era l’objectiu de tots els seus companys i ell, sabent-se important xutava constantment a porteria amb la intenció de posar nerviós a Valdés, esperant que el català cometés una errada, però no va arribar. L’error el va cometre el Manchester en una transició ofensiva del Barça, executada a velocitat vertiginosa pel mag Iniesta. Evra es desconcentra un moment, Eto’o aprofita l’espai deixat a la seva esquena, retall a Vidic, xut de puntera i gol. El gol sud embogeix, el gol ha sigut a la porteria més llunyana, no l’hem vist bé, però és igual, Eto’o ha tornat a marcar en una final de Champions. El Barça comença a acaronar un triplet històric i ho estem vivint en directe.
Aleshores, el Barça destapa el gerro de les essències i Xavi e Iniesta apareixen amb més assiduïtat. Les transicions s’alenteixen, els blaugranes imposen el ritme. A les grades passa tot al contrari, l’eufòria es desferma, no es para de cridar, de cantar, de saltar,... sembla que, si ens esforcéssim, podríem enfonsar l’estadi. El Manchester cada cop fa menys por, encara que, durant les jugades a pilota parada, la tensió al nostre gol es podia tallar amb un ganivet. Mitja part, el Barça es mostra segur, tot i això el marcador es curt, un jugada aïllada pot donar la volta al partit.
Segona part, els seguidors s’obliden de que cridar molt no és bo per les cordes vocals. La intenció és atreure la pilota cap a la porteria més propera, ara, defensada per Van der Sar. El partit segueix sense incidències encara que, cada cop més, la pressió sobre Ronaldo és més forta. Veiem a Messi cansat. En una ocasió pot executar una contra en 1x1 però la pilota se li escapa fora de banda. En aquell moment tots sabem el que necessita i els de sang blaugrana comencem a cridar: “Messi, Messi, Messi”. A l’estadi només es sent un nom. Següent jugada, Xavi avança amb la pilota, posa un centre al cap de Messi i gol, 2-0, partit sentenciat, el Barça ha aconseguit el triplet i tot això a escassos 50 metres. A partir d’aquell moment, l’olímpic de Roma és una festa barcelonista interrompuda, en ocasions, per un portuguès fora de si. Els jugadors no es cobren vendetta, la grada sí. “Hijoputa es, ese portugués” es converteix en la rima més cantada. El final s’aproxima, tothom ja sap que el Barça guanyarà la tercera Champions de la seva història. Final del partit, els seguidors esclatem i ja no pararem de cantar fins que, una hora més tard, ens desallotgen de l’estadi.
La tornada és plàcida, tots estem molt cansats, es fan petites tertúlies on comentem com vam viure el partit, que cal fer de cara l’estiu, etc. però en l’únic que pensem és en arribar a casa, posar-nos sota la dutxa i començar a assimilar el que hem viscut.
“Ole-le, ola-la, ser del Barça és, el millor que hi ha.”
Entradas
