“Il derby Della Madonnina”

Inter – Milan, el partit d’Itàlia i l’únic derbi europeu que enfronta a dos equips campions d’Europa. El “match” es presentava decisiu per tots dos equips, l’Inter volia donar el cop definitiu a la Lliga aprofitant l’empat de la Juve, mentre que el Milan volia reduir distàncies i posar més pressió al seu “alter ego”. Partit molt important per dos jugadors: Maldini i Beckham, el dos van disputar ahir el seu últim derbi. En el cas de Maldini, la retirada ja imminent i en el cas de Beckham, la falta d’acord entre el Galaxy i el Milan per un traspàs, donaven al partit un aire diferent, un aire a comiat.

El Milan es presentava al derbi sense Kaká i amb la seva formació típica, 1-4-3-2-1 formant un triangle invertit. Porteria pel “bo” d’Abbiati; línia de 4 formada per jugadors experts: Zambrotta – Maldini –Kaladze – Jankulovsky; tres mig centres amb capacitat per la creació (Beckham, Pirlo i Ambrosini); Ronaldinho i Seedorf per davant, amb Pato en punta, conformen una alineació amb qualitat però mancada d’actitud defensiva. Mourinho aplica un 1-4-4-2. Julio César a la porteria; defenses: Maicon, Samuel, Chivu i el jove Santon; dos mig centres amb capacitat defensiva i de creació: Cambiasso i Stankovic; per bandes, actuant com interiors però molt pendents d’ajudes defensives, Zanetti i Muntari i davant, tota la pólvora amb dos dels millors davanters centres del món, Ibrahimovic i Adriano.

El partit es va desenvolupar segons els plans del gran Mourinho. Va ordenar als seus jugadors esperar replegats i fer la transició defensa-atac el més ràpid possible. De manera que el domini territorial era del Milan però sense capacitat per generar espais pels carrils interiors i només podien crear ocasions mitjançant centrades laterals, limitant molt els recursos ofensius milanistes. És interessant destacar que defensivament, l’Inter va aplicar un 1-4-1-3-2 amb Cambiasso com a pivot, sent decisiu per la victòria final del seu equip, a més de que els davanters interistes (Adriano i Ibra) no pressionaven mai la sortida de pilota per tal de dosificar al màxim els seus esforços. Per la seva banda, Ronaldinho es mostrava participatiu, oferint-se constantment i millorant la circulació de pilota.

Fins el primer gol, el partit era intens, es creaven ocasions relativament ràpid i es veia un futbol d’alt nivell. Posteriorment, a mesura que el partit s’apropava al pla ideat per Mourinho, el futbol es tornava més travat i la circulació de la pilota (sobretot per part del Milan) era molt difícil. Així, i gràcies a un joc directe, l’Inter va aconseguir el segon obra de Stankovic a passada amb el cap del gegant suec, Ibrahimovic.

La segona part seguia per la mateixa tònica fins que Ancelotti decideix substituir un Beckham amb molèsties, per Pippo Inzaghi. El Milan comença a inclinar el camp i Mourinho es veu obligat a demanar als seus davanters que també pressionin la sortida de pilota, evitant així que els “rossoneri” arribessin amb facilitat a la zona de ¾ de camp. Tot i així, el gol milanista arriba al minut 68. Aleshores es quan “Mou” comença a moure banqueta, fent canvis d’un caire total i descaradament defensius, de manera que l’Inter acaba amb un 1-5-4-1 amb: Julio César; Maicon, Burdisso, Samuel, Chivu i Maxwell; Viera, Cambiasso, Santon i Zanetti; Ibrahimovic. D’aquesta manera d’arriba al final del partit amb un 2-1 a favor de l’Inter que deixa gairebé sentenciada la Lliga.

Sense cap mena de dubte, el partit d’ahir va ser una lliçó de lectura tàctica per part dels dos entrenadors. Els detalls i el declivi de certes estrelles milanistes (Kaladze i Pirlo), van decidir el partit a favor dels “neroazurri”.

La Millor de les Competicions

Aquesta temporada futbolística es presenta molt emocionant. Desprès de seguir els partits de pre-temporada i el primers oficials dels equips més destacats d’Europa ens quedem amb la sensació de que la cosa estarà més disputada que mai. A la Champions (la nostra competició preferida, com ja veureu) no hi ha un favorit clar. Analitzem somerament un per un els equips amb més possibilitats, començat pel campió actual.

Manchester. La incorporació del búlgar Berbatov els hi dóna un plus de qualitat i de solucions tàctiques, per exemple es podrien establir rotacions en el 4-4-2 que utilitza normalment Ferguson i passar a utilitzar un 4-3-3 amb Berbatov a dalt i Rooney i Tevez com segons punta per darrera del davanter, o fins i tot utilitzar un 4-5-1 amb extrems més purs a les bandes (C.Ronaldo, Nani) i Berbatov com a davanter centre únic (paper que ha fet amb molta freqüència al Tottenham) i Rooney com mitja punta. Tot i així pensem que el relaxament que poden patir les estrelles de l’equip, sobretot Cristiano Ronaldo i Rooney, pot ser molt perjudicial a l’hora d’encarar la Champions. Finalment la marxa de Silvestre (un bon defensa suplent) i la manca d’un lateral dret de garanties poden passar factura a l’equip. Així, si el Manchester no és el campió a Roma, quin equip ho pot ser?

Barça. Serem breus per no redundar en l’article passat. No hi ha qualitat per passar de semifinals. És possible que a la lligueta el Barça arrasi i sembli que va encaminat a pel títol però la falta d’un parell d’estrelles que determinin els partits farà que davant d’un rival de primer nivell, el Barça no tingui prou desequilibri com per poder passar l’eliminatòria.

Madrid. En el text original havíem escrit que no passaran de quarts però després de veure la lligueta que els hi ha tocat és molt possible que no la puguin superar i si ho fan segurament s’hauran d’enfrontar amb un cap de grup que no podran eliminar. Els fitxatges son escassos i insuficients, Van der Vaart i De la Red no aporten el nivell extra suficient com per arribar a semifinals, a més els puntals de referència d’aquest Madrid ja estan en la costa avall i per tant cada any els hi serà més difícil rendir al mateix nivell que l’anterior, parlem dels Casillas, Cannavaro, Guti, Raúl i Van Nistelrooy.

Chelsea. El favorit per guanyar la Champions. Amb els reforços de Deco, Bosingwa, l’equip aconsegueix reforçar les posicions on tenien més carències, aquelles que els ocasionaven més problemes. Primer la del lateral dret, ja que ni Paulo Ferreira ni Bolarouz funcionen precisament bé en aquesta posició. Bosingwa és un bon lateral, molt ràpid i amb recorregut, a més centra prou bé habilitat que pot ser explotada fins la sacietat per Drogba. Deco aportarà al mig camp tant la capacitat de construir com la destruir, una feina per la que Scolari només disposava d’Essien. La sinergia que poden formar aquests dos futbolistes pot ser espectacular. Potser el punt dèbil d’aquest equip és la falta d’un jugador desequilibrant. Robinho podria haver estat el punt de qualitat que necessitava l’equip per evitar el que els hi va faltar a la final de Moscow, un jugador capaç d’inventar. Tot i això, el Chelsea té molt bon equip i gairebé segur que arribaran a la final. Per nosaltres, ja ho hem dit, és el favorit.


Liverpool. Bons reforços. però cap extraordinari com per permetre a l’equip fer un salt de qualitat important. Tot i així gràcies a l’esperit de equip que inculca Benítez a tots els jugadors creiem que poden arribar fins a semifinals i a partir d’aquí, qui sap... Riera i Robbie Keane, principalment, són molt bons complements per l’equip titular i li permetrà fer més rotacions durant la lliga per tal de que tots els jugadors estiguin “a tope”. Candidat a semifinalista.

Inter. Un dels equips que més ha canviat d’un any a un altre, no per noms per sí tàcticament. Mourinho trencarà el 4-4-2 de Mancini i apostarà per un 4-3-3. Aquest sistema i les incorporacions de Quaresma, Mancini i Muntari (possiblement el nou Essien) donarà més vistositat al joc de l’Inter respecte a l’any passat. De moment la premsa està sent bastant crítica amb el joc de l’equip de Mourinho però se li ha de donar més temps per tal de que els jugadors assimilin aquest canvi de sistema. També és destacable l’aportació que poden fer els joves talents de l’equip (Bolzoni i Balotelli) i veure si Adriano s’ha recuperat correctament de la seva addicció a l’alcohol i torna a ser el grandiós jugador que era. El punt dèbil que ja sembla endèmic en aquest equip és la seva defensa, imponent per noms però poc contundent en els moment importants. Tot i així creiem que aquest pot ser el seu any i que poden arribar a la final.

Arsenal. És un equip en procés de creixement, encara no és candidat al títol però si aconsegueix mantenir els mateixos jugadors que té ara al llarg d’unes quantes temporades serà un equip molt competitiu. Jugadors com Cesc, Bendtner, Ramsey, Carlos Vela, Walcott, Nasri, poden donar un rendiment excel·lent dintre de dos/tres anys. Com sempre, el joc del equip de Wenger es basarà en la possessió i en l’acumulació de centre campistes de qualitat. En definitiva, futbol molt vistos però és, encara, un equip sense “punch”.

Juventus. Finalment, la “vecchia signora”. Ara mateix és un equip amb la columna vertebral bastant envellida (Buffon, Nedved, Camoranesi, Del Piero i Trezeguet) però amb uns suplents bastant competitius que atorguen a l’equip un nivell de mig bastant alt, poden encarar amb garanties els vuitens de final de manera competitiva. La llàstima es que tenen un grup molt difícil que pot fer que quedin (sorprenentment) fora de la Champions a les primeres de canvi. Atents als seus joves talents: Marchisio, Giovinco i Ekdal.