Lassana Diarra

Lassana Diarra ja és oficialment jugador del Madrid. Al final ha costat 20 milions + 2 de variables que sumats als 27 que s’han pagat per Huntelaar, més la necessitat de reforçar encara la posició d’interior dret, fan que segurament el Madrid s’acabi deixant en aquest mercat d’hivern una xifra propera als 60 milions d’euros.

Mala planificació sens dubte la d’aquest any al club blanc. Tot i que això ho portem dient aquí des del primer dia, la incompetència dels directius, bàsicament Calderon i Mijatovic, fan que el Madrid es trobi en una situació molt complicada. Ara, per acabar-ho d’adobar resulta que només poden inscriure a Champions un dels dos nous jugadors. Es a dir, els jugadors que han comprat no els podran utilitzar per la única competició on encara tenen possibilitats (ínfimes) d’aconseguir un títol aquest any.



A la seva arribada deien que Lassana es el nou Makelele. Ho dubtem molt. Físicament sí que s’assemblen, però la capacitat d’omplir els espais i de domini tàctic del segon és molt superior al primer. Lassana és un jugador que va fitxar pel Chelsea amb la intenció de que jugués d’interior dret. La competència i la manca de qualitat tècnica per desbordar van fer que Mou el vengués a l’Arsenal, on principalment va jugar de lateral dret. Finalment, com que no aportava qualitat diferencial, Wenger es va despendre d’ell i el va cedir al Portsmouth, on ha aconseguit rendir al seu màxim nivell com a mig centre defensiu. Té molta capacitat física i en la transició defensa-atac, no es complica la vida (característica positiva en un mig centre), passada senzilla al constructor del joc i que ell iniciï la jugada. Serà un jugador que aportarà múscul però és intranscendent en jugades d’estratègia, és a dir, per la seva manca d’altura no es pot dedicar ni a defensar en les pilotes aturades ni tampoc atacar-les.


En definitiva, haurem de veure quina progressió té al Madrid, però les llacunes tàctiques i en el joc aeri creiem que el poden condemnar a un segon pla quan es recuperi el Diarra I.

Bon Any Nou A Tots!

Números de campió

Vila-real 1 - Barça 2

Intens partit el que vam veure ahir al Madrigal. El Barça va acabar superant el Vila-real, l’equip que millor li ha jugat en la present temporada, remuntant un 1-0 en contra (Cani). Al final, 1-2 amb gols de Keita i Henry i els últims quinze minuts jugant amb un home menys per l’expulsió de Piqué per doble targeta groga.

Aquests eren els partits que abans el Barça perdia. Ahir també hi va haver una bona dosi de sort, però la sort la busquen els que, com va dir Pep Guardiola a l’inici de la temporada, “persisteixen”. Aquest Barça lluita fins a l’últim dels cinc minuts d’afegit d’un partit extenuant com el d’ahir, amb una intensitat Premier brutal i un estat de forma que la resta d’equips no tenen i envegen. Com ja hem dit en aquest blog en més d’una ocasió, no esperem ja veure un futbol de luxe com el del Barça de Rijkaard i Ronaldinho (aquell Barça era més preciosista i s’agradava més), però sí més intens i més lluitador.

El partit va començar com tots els del Barça d’aquesta temporada. Pressió a dalt i línia defensiva gairebé a mig camp. Sempre aplaudirem aquesta idea, malgrat els riscos inherents que comporta. El problema és que el Vila-real compta amb jugadors sobrats tècnicament com per sortir de la pressió i llançar contraatacs amb molt perill.

Per treure la pilota jugada des del darrera Xavi baixava per no deixar Puyol o Piqué sols en aquesta difícil tasca. El Vila-real va encertar-la posant un home (Eguren) seguint Xavi en un marcatge gairebé individual, a més de pressionar a dalt, fent provar al Barça la seva pròpia medicina. De tota la vida se sap que tapant Xavi desconnectes el Barça, per molt Sergio Busquets que la toqui de primeres i faci circular la pilota amb velocitat, que per cert, això ho fa, i molt bé.


D’altra banda, comencem a entendre que Keita no destaca però tampoc comet errades, i que té arribada i gol. Alves tenia tot el carril dret per ell, i Messi es situava al principi com a davanter centre. La idea era que Xavi fes sortir de la seva posició Eguren i busqués passada llarga a Eto’o, situat en banda esquerra, suposem que per motius més defensius que ofensius, o bé buscant un Messi que, al seu torn, havia d’arrossegar centrals cap endins per possibles desmarcades d’Henry o d'Eto'o.

Aquesta tàctica no acabava de sortir com Pep havia imaginat a la pissarra, en part perquè ni Messi ni Eto’o van estar encertats, i en part perquè Xavi potser arrossegava Eguren, però aquest el tapava massa. A més, el Vila-real, quan tenia possessió, l’utilitzava amb criteri, fins al punt que en alguna ocasió van saber superar la pressió asfixiant del Barça i superar la línia defensiva amb passada en profunditat a l’esquena dels defenses. En aquest sentit, Pep destacava en roda de premsa de forma molt encertada els desajustos que es van produir durant el partit. Com a mínim sabem que l’entrenador és conscient d’aquest petit problema. Gran risc que pren el Barça, que va patir d’allò més: fins a quatre o cinc vegades al llarg de tot el partit. Això només es pot corregir d’una manera, si veus que pressionant no recuperes pilotes i et llancen contraatacs, has de deixar de pressionar i deixar jugar una mica al rival.

El Barça ho va fer a la segona part, i en realitat li va sortir bé, però sobretot perquè Eguren ja no aguantava físicament i no estava tan a sobre de Xavi, que es va alliberar i va arribar a posicions més atacants. Així va arribar un joc més fluid del Barça i el primer gol, connexió ex-sevillista Alves-Keita, i a continuació, el segon gol, gran jugada de Xavi que centra perquè Henry remati amb elegància. La clau del partit va ser l’alliberament de Xavi, sumat a la ja coneguda eficàcia que està acompanyant l’equip en els últims partits. Al final expulsió rigorosa de Piqué, penal no xiulat sobre Eto’o, patiment pels cinc minuts d’afegit absolutament inexplicables, però victòria pel Barça, 12 de 12 en el Tourmalet i campions d’hivern, amb uns números de rècord.

Adéu, Madrid!

Barça 2, Madrid 0.

Glòria pel Barça i un Madrid que s’enfonsa. A la premsa llegireu que el Madrid va sortir amb el cap ben alt del Camp Nou, que va plantar cara, que ens va fer patir. Tot això és cert, però no és menys cert que el Madrid va venir de víctima al Camp Nou, que va jugar com un equip petit, replegat, buscant el contraatac, i que en línies generals va oferir una imatge pobra, fins i tot diria que vergonyosa per un equip que se suposa que és el millor del segle XX i que se suposa que és tan gran i tan superior.

No van tenir escrúpols a l’hora de renunciar a la pilota, sabent que eren clarament inferiors en joc als blaugranes. Defensivament es van saber situar sobre el terreny de joc. Pressió a Márquez i passadís perquè Puyol pugés la pilota. Puntades de peu mortals a Messi des del minut 1 que van desquiciar Leo. 11 faltes va fer el Madrid a la primera part, per 3 del Barça. Quan recuperaven, buscaven el joc més directe possible a Higuaín o Raúl, també a Drenthe, jugador sense nivell Madrid. Estúpid en cada elecció que prenia. El seu 1 contra 1 davant Valdés ho demostra, i cada intervenció seva era pilota perduda o regalada. El jove Palanca va oferir més que tots els seus companys junts, i va gaudir d’una gran oportunitat abans dels gols del Barça, que Valdés, una vegada més, va salvar, mantenint la seva porteria a zero.

L’error del Barça va ser l’ansietat. Se sabien superiors però no van controlar els nervis. Això ho sap fer molt bé el Madrid. La sang freda és important però els jugadors del Barça volien fer el segon gol abans de fer el primer. Això es va notar, sobretot a la primera part. Els jugadors es movien poc, el Madrid estava tancat a darrera, la primera mitja hora va ser un bany al Madrid en joc, toc, possessió, però era horitzontal, sense profunditat, sense la finalització que pensàvem que Pep havia transmès als seus jugadors. Així doncs, passaven els minuts i el domini blaugrana esdevenia estèril. La menor mobilitat provocava que els jugadors corressin més que la pilota, amb conduccions inútils. No s’estava marejant el rival amb canvis d’orientacions, toc ràpid i precís... El Madrid s’escapava viu del clàssic i el partit es convertia en una lluita contrarellotge pel Barça, que veia com se li podien escapar almenys dos punts d’una manera injusta i injustificada pel nivell de joc d’ambdós equips. Messi s’allunyava de l’àrea i així és molt difícil que desplegui el seu millor joc.

El Madrid va aguantar i va amenaçar. Va mostrar honor, orgull, dignitat, però d’aquí a dir que l’empat a zero hagués estat just ens sembla exagerat. Amb el canvi de Busquets, que va entrar per un espès Gudjohnsen, el Barça va canviar. La pilota corria més que els jugadors, punt fonamental de l’estil Barça. Xavi tenia un aliat, un soci amb qui tirar endavant el matx. Busquets va provocar el penal i Eto’o el va fallar. Diran que el Barça només va guanyar per una jugada a pilota parada, Puyol guanyant el salt a tothom a la sortida d'un córner i Eto’o empenyent la pilota. Però era el premi al domini blaugrana, que va tenir el toc de màgia final en un contraatac meravellós iniciat pel Hleb, continuat per Henry i finalitzat per Messi, amb una suau i simbòlica vaselina que va passar per damunt de Casillas, que va fer un partidàs però va ser incapaç de tapar les vergonyes del seu equip. Schuster tenia raó: era impossible guanyar al Camp Nou.

El Tourmalet de moment es resumeix en 9 punts de 9 possibles. 9 gols a favor i 0 en contra, a l’espera de jugar contra el Villarreal, i malgrat l’ansietat mostrada ahir pel Barça, que no va desplegar el seu millor futbol, l’equip va fer un pas enorme perquè la lliga viatgi cap a Barcelona i el Madrid s’acomiadi de títols aquesta temporada. L'estil Barça pot tornar a ser guanyador i això és una bona notícia pel futbol.

Prèvia Barça Madrid

Prèvia Barça Madrid

Lluita d’estils. Guardiola contra Juande. El primer es basa en la possessió i el segon en les ràpides transicions defensa-atac. La manera de fer de Guardiola és per tots coneguda. Conservar la pilota, oferiments constants per crear superioritat, rapidesa en la passada i una pressió asfixiant en la zona de creació del rival.

Juande es basa en el dibuix 1-4-4-2 que normalment intenta aplicar sempre. El puntal del seu joc és la velocitat, és a dir, recuperació de la pilota en ¾ de camp propi i una transició de la defensa cap a l’atac el més ràpid possible. Per fer-ho es necessita tenir molt juntes les línies en defensa i quan es robi la pilota fer-la arribar en pocs tocs, als jugadors més en punta. La baixa de Robben és molt perjudicial pel Madrid, amb ell perden moltíssim capacitat en l’1x1. En conseqüència, creiem que la figura d’Higuaín esdevé decisiva. El jugador amb més velocitat punta dels blancs, aquesta nit és qui tindrà més opcions d’aprofitar els espais generats per la defensa avançada del Barça.

Serà interessant també, veure la capacitat de compromís de la plantilla madridista. Per poder suportar 90 minuts al Camp Nou serà necessari un desgast brutal en defensa, fent ajudes constants, de jugadors com: Van der Vaart, Guti i Sneijder (o Drenthe). Entre tots ells i l’ajuda de Gago han d’intentar eliminar tots els carrils interiors que buscarà constantment el Barça.

Finalment, creiem que Juande l’encerta col·locant a Ramos de lateral esquerre. Posar un noi de la cantera avui és enviar-lo directament a l’escorxador i ficar a Salgado és directament un suïcidi tàctic. En conclusió, l’aportació de jugadors com Henry i Alves per obrir el camp serà vital.

Thierry Henry afusella el València

“Y Henry sacó su fusil”, titula el diari AS.

El Barça es troba a la meitat del que s’ha volgut anomenar com el Tourmalet, aquest difícil desembre que havia de ser la prova de foc per veure el nivell real d’aquest equip. De moment, 0-3 al Sevilla i 4-0 al València, que ahir va semblar un ninot rebregat per un Barça espectacular, eficaç i que ens està fent gaudir com feia temps que no gaudíem. Dos ports superats amb èxit.

Thierry Henry va sortir més motivat que mai, amb una primera cavalcada per la banda esquerra fora del normal, i amb unes desmarcades en diagonal cap al centre que per fi van trobar el premi del gol. Henry va firmar un hat trick, i esperem que el joc que va desplegar ahir (curiosament, partint de la banda) el repeteixi en els partits que venen. Si Guardiola ha aconseguit recuperar a Tití poc més li queda per fer. Podem estar segurs que aquesta lliga, de moment, només té un amo i senyor, el Barça, i que tots els rivals es troben en un nivell de joc inferior. El Barça juga una altra lliga, ell sol. Els altres, s’ho miren.

L’equip mou la pilota a una velocitat endimoniada. Potser el joc no arriba a ser tan preciosista com en l’època de Ronaldinho i Deco. Potser perquè no s’estan per barrets, cops de taló ni gestos tècnics que fan posar dempeus un estadi, però la intensitat de tots els jugadors, la pressió a dalt, el nervi i electricitat de Messi (ahir més discret), la força física descomunal d’Alves (ahir, juntament amb Henry, el millor del partit), l’imprescindible Xavi i la bona feina de jugadors com Touré, Guddy, Hleb o Keita asseguren efectivitat, contundència i resultats que també fan posar dempeus als culés. Almenys fins ara.

No hem d'oblidar que ahir faltaven Eto’o i Iniesta... dos jugadors essencials. El resultat i el joc d’ahir són la millor mostra de que el Barça juga com un equip, ja que sense ells, qualsevol que entra compleix a la perfecció, està compromès i lluita el partit fins al màxim de les seves possibilitats. No es pot demanar més. Ahir, Bojan va sortir per fer una gran jugada i servir el quart gol de la nit a Tití, i Pedro també va desbordar per la banda dreta en una gran jugada que no va trobar rematadors.

En definitiva, un gran partit del Barça que ja espera rebre el Madrid la setmana que ve.

Klaas Jan Huntelaar

En un blog d’anàlisi futbolístic estàvem obligats a mullar-nos amb aquest jugador. El Madrid ha pagat 27 milions d’euros a l’Ajax per fer-se amb el serveis d’aquest “killer”, un dels davanters “rara avis” que encara pul·lulen per Europa, es mou com peix en l’aigua dins l’àrea i fora demostra unes carències tècniques, tàctiques i psicològiques importants. Es tracta d’un jugador corpulent, intimidador, no massa tècnic però amb una precisió de xut magnífica, sempre i quan rebi la pilota dins el seu hàbitat natural. Fora es desorienta, no sap on mirar ni on posar-se, desapareix del partit i la seva poca implicació desespera als qui disfruten amb els jugadors de “casta” (l’afició del Madrid, potser?).


Què volem dir amb tot això, us preguntareu, no us enrotlleu tant, pensareu, el que volem saber és si creieu que serà decisiu pel Madrid, cridareu... doncs la resposta és: NO. Actualment un equip de primer nivell no es pot permetre el luxe de tenir un davanter centre que només carburi si es troba a menys d’11 metres de la porteria. Un davanter que no pressiona, que no baixa a rebre pilotes, que no ajuda en la construcció del joc, no serveix per “uno de los grandes”. Tot i això marcarà gols.

Ens fa “gràcia” la comparació de Van Nistelrooy, no es un jugador semblant. VN és un Huntelaar millorat. Domina molt millor conceptes tàctics, per exemple la impotència de descarregar pilotes rebutjades pels centrals, la caiguda a bandes per obrir els carrils interiors pels companys i un llarg etcètera. En canvi en l’aspecte de definició si que s’aproximen més, els dos tenen un punt de mira a la bota que els hi permet aconseguir registres golejadors espectaculars.

En definitiva, Huntelaar serà el titular del Madrid els pròxims mesos per la necessitat, però per qualitat es un jugador destinat a la suplència (¿Saviola?).

I mentrestant, el Barça s'enfornta al València després de la contundent victòria per 0-3 contra el Sevilla la setmana passada. Un altre partit clau; si segueix així el Barça pot deixar bastant sentenciada la lliga ja en aquesta primera volta. Una conclusió clara: el Barça amb Messi és un altre Barça, com ho era amb Ronaldinho en la bona època. Excel·lent la idea de Pep de fer-lo jugar ara per la dreta, ara pel centre... sens dubte desorienta a la defensa, i si a més, és capaç d'utilitzar la seva velocitat per fer gols com els de l'altre dia, basats en la desmarcada i la passada en profunditat, encara es converteix en un jugador més letal, molt més que si rep en banda al peu i ha de començar a driblar. Messi no només és el millor del món sinó que segueix en progressió i millorant aspectes del seu joc, mentre que Eto'o està a un nivell estratosfèric. El seu gol de l'altre dia demostra que segueix sent l'obre llaunes oficial d'aquest equip, i aquella execució, físicament impossible, ens deixa bocabadats.