La nova generació del futbol italià

La crisis econòmica ha afectat especialment a la Lliga italiana. Han perdut les grans estrelles i els deutes ofeguen a grans i petits clubs. Com a la majoria d’empreses a nivell mundial, s’ha optat per la reducció de costos progressiva és a dir, anar desvinculant-se dels jugadors amb les fitxes més altes i buscar joves promeses que garanteixin un futur competitiu a l’entitat. En aquest article, volem repassar algunes d’aquestes joves promeses que sustentaran el Calcio a mig termini.

Pato: Conegut per tothom, jugador del Milan que pot jugar tant de davanter centre com de segon punta. Velocitat, precisió de xut i tècnica són els seus punts forts, mentre que la seva irregularitat i el joc d’un Milan apàtic i sense dinamisme, el condemnen a un segon pla dins el catàleg d’estrelles mundials.

Balotelli: L’esperança interista, davanter centre que com Santon (lateral esquerra) es va consolidant a la primera plantilla. El jugador amb més potencial de tota la Serie A té un greu defecte, una manca total de reflexibilitat. És incapaç d’asserenar una situació tensa, entra en batalles estúpides que el perjudiquen el 90% de les vegades. Tot i això, potència física, velocitat i caràcter, el convertiran en un jugador referència els propers anys.

Giovinco: L’hereu de Del Piero. Menut jugador biaconero, amb un talent descomunal. Tècnica exquisida i una precisió en l’última passada espectacular compensen un físic massa tou per la competició d’alt nivell. Esperem que treballi per millorar la seva presencia física i d’aquesta manera, pugui ser un líder pel canvi generacional que afrontarà properament la Juventus.

Jovetic: La màgia viola. Jugador montenegrí d’un talent descomunal, té velocitat, dribbling i gol. El seu perfil és molt semblant al d’Andrés Iniesta, es capaç de generar superioritats des de la posició d’interior o encarar als contraris partint de la banda esquerra. Magnífica presa de decisions i el jugador més madur de tots els que comentarem amb només 19 anys.

Hamsik: El migcampsita total del Nàpols. No és el primer cop que parlem d’ell, però el seu talent i la seva entrega bé ho mereixen. El migcampista més complet i prometedor de tota la Lliga italiana té xut des de mitja i llarga distància, capacitat de recuperació i facilitat per l’associació. El seu punt feble és una mentalitat massa competitiva que el fa arribar als límits del reglament massa habitualment.

Zárate: El talent de la Lazio. Si en algun jugador tenen esperances els feixistes seguidors lazials, aquest és Zárate. Gran velocitat, dribbling i xut a pilota parada són les seves principals credencials. En el seu debe hi trobem que pertany a l’equip més repugnant de tota la Serie A i que li manca sang freda en el moment de la finalització. Pot jugar com a davanter centre, però la seva ubicació ideal és segon punta amb llibertat de moviments.

Nàpols

Als fans de Maradona, el ressorgiment d’un equip històric al Calcio com és el Nàpols, ens trasllada a una època màgica on un club de mitja taula podia fitxar el millor jugador de la història.

L’assentament definitiu del Nàpols a primera s’ha aconseguit gràcies a una magnifica direcció esportiva. Pirpaolo Marino (director esportiu) ha aconseguit consolidar una magnífica columna vertebral formada per una mescla de jugadors joves i veterans, amb ambició i qualitat diferencial per decidir un partit per ells mateixos. Aquesta columna vertebral es sustenta principalment en quatre noms: Paolo Cannavaro, Leandro Rinaudo, Marek Hamsik i Ezequiel Lavezzi. No oblidem tampoc a boníssims jugadors complementaris com poden ser Walter Gargano, German Denis, Daniele Mannini i Marcelo Zalayeta.

Analitzem la ja esmentada columna vertebral. Paolo Cannavaro i Leandro Rinaudo formen una de les millors parelles de centrals de la Lliga italiana. Són complementaris. El primer té anticipació, col·locació i velocitat, mentre que el segon domina el joc aeri i la correcció d’espais. A més, l’un és dretà i l’altre esquerrà, de manera que la sortida de pilota està garantida. A la zona del mig camp, la “alma mater” és l’eslovac Marek Hamsik, un dels jugadors més complets del món, domina les transicions, té bon joc aeri, una col·locació magnífica i treball defensiu, però la seva característica principal és el xut des de mitja i llarga distància. A mig termini i si segueix la seva progressió pot convertir-se en un jugador de característiques semblants a les de Gerrard. Finalment, Ezequiel Lavezzi és la màgia. Campió olímpic juntament amb Messi, és el jugador més desequilibrant en l’1x1 de l’equip. Ocupa posicions de segona punta amb un golejador nat per davant, tot i això també pot jugar més escorat a la banda esquerra (apunta Txiqui!). La seva principal virtut és el regat i la velocitat amb que l’executa. A vegades és bastant irregular i com Messi, és intranscendent en el joc aeri.

Els jugadors que abans hem anomenat com complementaris, són eficients en la seva tasca i ajuden a conformar un bon equip titular. El problema de la plantilla és la poca profunditat de banqueta, la majoria de suplents habituals fan decréixer molt el nivell respecte els titulars. De manera que a mesura que avanci la temporada, el cansament començarà a afectar els resultat de l’equip que, segurament, acabarà prop de les posicions de UEFA.

Aprofitant l'ocasió, ens agradaria agrair a “Els millors anys de la nostra vida” la petita falca que van fer del nostre humil blog i especialment a Ricard Torquemada a qui considerem un mestre. Al següent link podreu trobar la cita que ens van fer al programa: http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=316260

“Il derby Della Madonnina”

Inter – Milan, el partit d’Itàlia i l’únic derbi europeu que enfronta a dos equips campions d’Europa. El “match” es presentava decisiu per tots dos equips, l’Inter volia donar el cop definitiu a la Lliga aprofitant l’empat de la Juve, mentre que el Milan volia reduir distàncies i posar més pressió al seu “alter ego”. Partit molt important per dos jugadors: Maldini i Beckham, el dos van disputar ahir el seu últim derbi. En el cas de Maldini, la retirada ja imminent i en el cas de Beckham, la falta d’acord entre el Galaxy i el Milan per un traspàs, donaven al partit un aire diferent, un aire a comiat.

El Milan es presentava al derbi sense Kaká i amb la seva formació típica, 1-4-3-2-1 formant un triangle invertit. Porteria pel “bo” d’Abbiati; línia de 4 formada per jugadors experts: Zambrotta – Maldini –Kaladze – Jankulovsky; tres mig centres amb capacitat per la creació (Beckham, Pirlo i Ambrosini); Ronaldinho i Seedorf per davant, amb Pato en punta, conformen una alineació amb qualitat però mancada d’actitud defensiva. Mourinho aplica un 1-4-4-2. Julio César a la porteria; defenses: Maicon, Samuel, Chivu i el jove Santon; dos mig centres amb capacitat defensiva i de creació: Cambiasso i Stankovic; per bandes, actuant com interiors però molt pendents d’ajudes defensives, Zanetti i Muntari i davant, tota la pólvora amb dos dels millors davanters centres del món, Ibrahimovic i Adriano.

El partit es va desenvolupar segons els plans del gran Mourinho. Va ordenar als seus jugadors esperar replegats i fer la transició defensa-atac el més ràpid possible. De manera que el domini territorial era del Milan però sense capacitat per generar espais pels carrils interiors i només podien crear ocasions mitjançant centrades laterals, limitant molt els recursos ofensius milanistes. És interessant destacar que defensivament, l’Inter va aplicar un 1-4-1-3-2 amb Cambiasso com a pivot, sent decisiu per la victòria final del seu equip, a més de que els davanters interistes (Adriano i Ibra) no pressionaven mai la sortida de pilota per tal de dosificar al màxim els seus esforços. Per la seva banda, Ronaldinho es mostrava participatiu, oferint-se constantment i millorant la circulació de pilota.

Fins el primer gol, el partit era intens, es creaven ocasions relativament ràpid i es veia un futbol d’alt nivell. Posteriorment, a mesura que el partit s’apropava al pla ideat per Mourinho, el futbol es tornava més travat i la circulació de la pilota (sobretot per part del Milan) era molt difícil. Així, i gràcies a un joc directe, l’Inter va aconseguir el segon obra de Stankovic a passada amb el cap del gegant suec, Ibrahimovic.

La segona part seguia per la mateixa tònica fins que Ancelotti decideix substituir un Beckham amb molèsties, per Pippo Inzaghi. El Milan comença a inclinar el camp i Mourinho es veu obligat a demanar als seus davanters que també pressionin la sortida de pilota, evitant així que els “rossoneri” arribessin amb facilitat a la zona de ¾ de camp. Tot i així, el gol milanista arriba al minut 68. Aleshores es quan “Mou” comença a moure banqueta, fent canvis d’un caire total i descaradament defensius, de manera que l’Inter acaba amb un 1-5-4-1 amb: Julio César; Maicon, Burdisso, Samuel, Chivu i Maxwell; Viera, Cambiasso, Santon i Zanetti; Ibrahimovic. D’aquesta manera d’arriba al final del partit amb un 2-1 a favor de l’Inter que deixa gairebé sentenciada la Lliga.

Sense cap mena de dubte, el partit d’ahir va ser una lliçó de lectura tàctica per part dels dos entrenadors. Els detalls i el declivi de certes estrelles milanistes (Kaladze i Pirlo), van decidir el partit a favor dels “neroazurri”.

Goran Pandev

Els països balcànics són una gran font de talents futbolístics. Avui parlarem d’un d’ells, el gran Goran Pandev.

Pandev va néixer a Macedònia el 27 de juliol del 1983 a la petita ciutat de Strumica. Fill d’una família humil es va començar a llaurar un futur en això del futbol al FK Belasika on va destacar molt per sobre de la resta dels seus companys. Tant va destacar que l’Inter de Milà es va fixar en ell i l’any 2001 es va fer amb els seus serveis. Tot i així no va arribar a debutar amb l’equip “nerazzurri” que el va cedir primer a l’Spezia i a l’any següent a l’Ancona. En tots dos equips va rendir a un bon nivell però no suficient perquè l’Inter es decidís a apostar per ell, així que el va vendre (en una operació típica del Calcio) a la Lazio a canvi de Dejan Stankovic. A partir d’aquí la vida del jove davanter va canviar i per fi es va poder assentar en un equip on ha estat demostrant el seu talent des del 2004.

Pandev és un davanter molt semblant a Stoichkov, amb un magnífica cama esquerra i un caràcter molt guerrer. Pot jugar en totes les posicions d’atac i fins i tot de mitja punta, però on millor rendeix és jugant pel mig o a la banda esquerra (on millora el seu aspecte d’assistent). Disposa d’un potent xut i una gran capacitat d’interpretar el joc. Sap utilitzar els carrils de desmarcada i a més, és un bon rematador de cap.

En definitiva, Goran Pandev és un dels jugadors amb més potencial del moment i els grans equips han d’estar atents als seus moviments, sobretot Txiqui per reforçar la banda esquerra. El podeu veure en moviment en aquest vídeo: