La grandesa de Pep

Avui només traslladaré detalls de converses mantingudes fa poc, i alguns exemples concrets. Entre amics comentàvem l’altre dia que Messi és actualment el millor jugador del món, probablement pels títols aconseguits amb el Barça i per la seva gran actitud, que demostra partit rere partit, a més, és clar, del seu immens talent i la seva decisiva participació en el joc.

Ho dèiem establint la comparació amb CR9, un jugador que té totes les qualitats per ser el millor del món, com de fet va ser, però amb una manca absoluta de mentalitat. És alt, fort, corpulent, ràpid, té regat, canvi de ritme, tècnica, gol, xut de lluny, domina el joc aeri... És el jugador més complet del planeta, sobre el paper. És lamentable que ahir mateix, en el partit que el Madrid remunta gràcies a un penal més que dubtós, davant de l’Almeria, es demostrés la falta de mentalitat d’un jugador que en els moments més decisius, falla. Xuta el penal i el porter rebutja la pilota, que Benzemá acaba enviant al fons de la porteria. El Madrid es posa 3-2 i CR9 no celebra el gol amb els seus companys. Quan després marca l’intranscendent 4-2, es treu la samarreta, demostra una ràbia pròpia d’un nen malcriat, i li mostren targeta groga. Més endavant, puntada per darrera a un contrari: segona groga i expulsió. Per no parlar del recent Barça – Madrid, o el Barça – Manchester Utd. de l’any passat. L’ocasió que té CR9 davant Valdés tenia dos destints: acabar en gol i complicar la vida al Barça; o bé fallar i que tothom recordi que Drenthe en va tenir una igual l’any anterior, i que les coses, al Madrid, segueixen igual malgrat l'espectacular canvi de cromos.

La grandesa de Messi va lligada a la de Pep Guardiola. Ahir mateix, contra el Deportivo, va estar participatiu i decisiu, amb dos gols i una gran motivació. Comentàvem també que un dels fets que demostren que un entrenador és bo és la seva capacitat per canviar un partit a la mitja part. Perquè al principi no saps exactament com et jugarà el rival, però si un cop ho has vist, i en els quinze minuts del descans no fas res per adaptar-te, estàs mort. Guardiola sempre té la capacitat de modificar el partit des de la banqueta, ja sigui al descans o entrada la segona part. Amb un canvi, amb una indicació, amb una xerrada o amb una esbroncada.

Ahir contra el Deportivo, 1-1 al descans. A la segona part, no modifica res, deixa passar uns minuts. Cap al 70, canvia a Henry per Pedro, i fa una petita modificació del sistema: Ibrahimovic en punta, i una línia de tres per darrera, formada per Pedro (a la dreta), Messi per darrera del suec, i Iniesta per l’esquerra, en una espècie de 4-2-3-1. Nou minuts després el partit es gira de cara pel Barça i acaba 1-3. El Barça surt més que reforçat després de les victòries davant l'Inter, el Madrid, el Xérez i el Deportivo. Guardiola no descansa mai.

El dilema matalasser

Tot i que el cor ens demana parlar del Madrid i la destrucció d’un projecte que encara no havia ni començat, avui parlarem del altre equip de Madrid, l’Atlético.

Abel ha estat despatxat per la incapacitat de trobar un sistema de joc que s’adapti a la presencia dels dos cracks: Forlan i Agüero. El dilema l’ha de solucionar Quique. Apostar perquè tots dos juguin alhora en punta, desplaçar algun dels dos a la banda o fins i tot, deixar algun d’ells a la banqueta. Aquesta és la qüestió.

Per la manca de sacrifici dels interiors de banda, la solució del 1-4-4-2 amb el Kun i Forlan en punta està, per nosaltres, descartada. El sacrifici defensiu que poden oferir jugadors com: Simao, Reyes, Maxi Rodriguez tendeix a cero. Evidentment, això parteix l’equip i defensivament es troba amb una situació semblant a la que pateix el Reial Madrid. Inferioritat dels laterals en el 2x1, poques ajudes defensives i poca contundència del quadrat que formen els dos mig centres i els centrals.

En el cas d’apostar per escorar el Kun o Forlan a la banda. La formació seria un 1-4-2-3-1, però apareixen dos problemes. El primer, inferioritat defensiva de la banda on estigui el crack, normalment la esquerra. Segon, la descompensació de l’equip, la disposició sobre el camp provocaria un equip asimètric. Si bé hi ha equips que s’ho poden permetre (Barça), no és el cas del Atlético. La solidesa defensiva ha de ser la premissa per sumar de tres en tres.

Un dels dos ha de ser descartat per poder adoptar el sistema 1-4-2-3-1, l’equip seria simètric i guanyaria solidesa defensiva. L’alternança entre tots dos comporta la possibilitat d’un revulsiu des de la banqueta i que l’equip recuperi la confiança en si mateixos. Evidentment, el problema de deixar un dels dos a la banqueta és bàsicament mediàtic, ja que l’Atlético està sotmès a una pressió mediàtica semblant a la dels grans però sense la capacitat econòmica de Barça o Madrid. El risc de que els cracks escalfin seient és altíssim, si els resultats no acompanyen des del principi, l’entrenador està condemnat.

No vendre a Agüero o Forlan aquest estiu pot tenir un cost d’oportunitat molt alt, per un Atlético que va ser molt gran però que ha d’assumir la seva condició de gregari dins una lliga de dos.

Primeres reflexions

No hi ha mai dues temporades iguals. Repetir el triplet seria propi d’un equip tan grandiós que el fet s’hauria d’incloure a tots els llibres d’història pels adolescents en formació. El Barça ha començat bé la temporada, malgrat l’empat amb l’Inter i la derrota contra el Rubin Kazan. En lliga, empatar contra el València a Mestalla és comprensible a aquestes altures, per la motivació extra dels valencianistes i la lenta posta a punt del tricampió.

De totes maneres, els “entrebancs” del Barça, fins ara, ens diuen el següent:

a) Que el Barça encara no juga com la temporada passada, perquè falta ritme, rodatge, rotacions, i sembla que en Pep només confiï amb els de sempre, la qual cosa desgasta a qualsevol.

b) Que el Barça ha d’acoblar al seu estil de joc el crack Ibrahimovic, un jugador amb tantes qualitats i tants recursos que seria un fracàs no explotar-lo al màxim. També ell ha d’entendre el seu rol i saber què ha de fer en cada situació, necessita llegir millor el que el partit demana d’ell (ara fer d’home referència, ara desmarcar-se a l’espai, i sobretot, que els seus companys ho interpretin correctament).

c) En alguns partits hem vist errors de concentració, errors en la presa de decisions, i molta més dificultat per treure els partits endavant. Si abans el Barça feia fàcil el que és molt difícil, golejant partit rere partit com si fos el més normal del món, ara se’ns mostra molt més humà i vulnerable.

d) Sense notícies d’Henry, Márquez desentonat, Iniesta sortint de la lesió, Messi injustament criticat per l’actuació d’Argentina en fase classificatòria pel Mundial, ara cau Alves, sembla que no tot està tan de cara com l’any passat.

S’ha de tenir paciència, l’objectiu d’aquest dificilíssim any post-triplet ha de ser mantenir l’hegemonia, començant per la teva pròpia lliga. Guanyar-la és l’objectiu principal. El Mundialet de Clubs és l’altre gran fita d’aquesta campanya. La resta és secundari.

Recordem, però, que el Mundialet de Clubs sol passar factura als equips que el juguen. Així doncs, amb una plantilla curta, lesions que han començat massa aviat, excessius partits per jugar, el Madrid més reforçat, etc., el Barça haurà de fer un sobre esforç molt gran si vol continuar després de gener amb certes garanties d’aconseguir algun títol. És després de l’època nadalenca que es posarà a prova la capacitat d’aquest equip.

Per la seva banda, el Madrid en formació presenta dificultats a l’hora de decidir a què vol jugar.

Pellegrini és home de toc, de possessió, de control, de joc per dins. En canvi, els jugadors tenen un perfil de contraatac descarat. Florentino s’ha equivocat, un Mourinho hagués estat el perfil idoni per treballar tàcticament i estratègicament un equip preparat com pocs per fer transicions defensa-atac ràpides i precises.

El Madrid té, malgrat tots els problemes, més capacitat que l’any passat per guanyar punts de 3 en 3 i possibilitats clares de guanyar la lliga. Té millors jugadors i millor plantilla que la temporada anterior, però encara no té un rumb ni un estil definits. Tanmateix, el marge de millora és molt gran; el Madrid perdrà pocs partits.

La nova generació del futbol italià

La crisis econòmica ha afectat especialment a la Lliga italiana. Han perdut les grans estrelles i els deutes ofeguen a grans i petits clubs. Com a la majoria d’empreses a nivell mundial, s’ha optat per la reducció de costos progressiva és a dir, anar desvinculant-se dels jugadors amb les fitxes més altes i buscar joves promeses que garanteixin un futur competitiu a l’entitat. En aquest article, volem repassar algunes d’aquestes joves promeses que sustentaran el Calcio a mig termini.

Pato: Conegut per tothom, jugador del Milan que pot jugar tant de davanter centre com de segon punta. Velocitat, precisió de xut i tècnica són els seus punts forts, mentre que la seva irregularitat i el joc d’un Milan apàtic i sense dinamisme, el condemnen a un segon pla dins el catàleg d’estrelles mundials.

Balotelli: L’esperança interista, davanter centre que com Santon (lateral esquerra) es va consolidant a la primera plantilla. El jugador amb més potencial de tota la Serie A té un greu defecte, una manca total de reflexibilitat. És incapaç d’asserenar una situació tensa, entra en batalles estúpides que el perjudiquen el 90% de les vegades. Tot i això, potència física, velocitat i caràcter, el convertiran en un jugador referència els propers anys.

Giovinco: L’hereu de Del Piero. Menut jugador biaconero, amb un talent descomunal. Tècnica exquisida i una precisió en l’última passada espectacular compensen un físic massa tou per la competició d’alt nivell. Esperem que treballi per millorar la seva presencia física i d’aquesta manera, pugui ser un líder pel canvi generacional que afrontarà properament la Juventus.

Jovetic: La màgia viola. Jugador montenegrí d’un talent descomunal, té velocitat, dribbling i gol. El seu perfil és molt semblant al d’Andrés Iniesta, es capaç de generar superioritats des de la posició d’interior o encarar als contraris partint de la banda esquerra. Magnífica presa de decisions i el jugador més madur de tots els que comentarem amb només 19 anys.

Hamsik: El migcampsita total del Nàpols. No és el primer cop que parlem d’ell, però el seu talent i la seva entrega bé ho mereixen. El migcampista més complet i prometedor de tota la Lliga italiana té xut des de mitja i llarga distància, capacitat de recuperació i facilitat per l’associació. El seu punt feble és una mentalitat massa competitiva que el fa arribar als límits del reglament massa habitualment.

Zárate: El talent de la Lazio. Si en algun jugador tenen esperances els feixistes seguidors lazials, aquest és Zárate. Gran velocitat, dribbling i xut a pilota parada són les seves principals credencials. En el seu debe hi trobem que pertany a l’equip més repugnant de tota la Serie A i que li manca sang freda en el moment de la finalització. Pot jugar com a davanter centre, però la seva ubicació ideal és segon punta amb llibertat de moviments.

Comença la temporada post-triplet

Comença la temporada post-triplet, amb un Madrid carregat d’estrelles fitxades a cop de talonari (CR9, Kaká, Benzema, Xabi Alonso), i un Barça que s’ha desfet de Samuel Eto’o a canvi d’Ibrahimovic, i que ha substituït Sylvinho per Maxwell. Falten algunes peces, pel que sembla, però al mateix temps es confia amb els nois del planter que han aprofitat bé els minuts de pre-temporada.

Hem vist bé a Pedro, Jonathan Dos Santos, i els centrals Marc Muniesa i Andreu Fontàs (bon posicionament tàctic, bona sortida de pilota). Jeffren ha fet gols però no li hem vist tot el futbol que segurament porta a les botes. Tenint en compte que Pep Guardiola no és el millor fitxant (Hleb, Cáceres...) sí que ho és gestionant els joves de la casa, i no sabem qui serà el Busquets d’aquesta temporada, si és que n’hi ha d’haver algun.

Ibrahimovic per Eto’o és un tema a part. No creiem que el Barça hi guanyi o hi perdi excessivament, però sí que el crack suec es guanyarà ràpidament l’afecte de l’afició (esperem que als nivells inexplicables de Larsson o més), i ell ho tornarà amb màgia. Comentàvem els dos autors d’aquest blog que si a l’eficàcia del Barça de Pep, una màquina de matar, li afegíssim uns tocs de màgia de la que ens oferia Ronaldinho o Deco, sense que la pressió de l’equip, l’arribada + finalització a la que ens ha acostumat Pep se’n puguin ressentir gaire, podríem veure un Barça encara més espectacular (o almenys, més divertit) que el de l’any passat. Una altra cosa és que golegi menys, o que guanyi menys títols. El triplet va ser històric però aquest any es comença de zero. L’objectiu és assegurar la lliga per donar coherència i regularitat a l’estil Pep. La plantilla és curta, hi ha sis títols en joc, el mundialet de clubs sempre perjudica els equips europeus, el Reial Madrid encara no és un equip però guanyarà molts partits perquè tenen qualitat, malgrat que s’entesten en jugar al toc (barcelonitis) quan haurien de jugar a replegar-se i llançar contraatacs, i quan s’entesten a fer jugar Raúl quan sense ell guanyarien en recursos ofensius...

Ibra serà un 9 diferent. Caurà entre línies, com Messi l’any passat quan jugava de fals 9, s’associarà amb Xavi i Iniesta, tornarà més parets que Eto’o, alliberarà Messi, perquè no només fixarà els centrals, sinó que podrà driblar gairebé com Leo, i Henry potser finalitza més jugades si Ibrahimovic el busca més del que el buscava Eto’o. La pregunta és: farà desmarcades de ruptura? En principi no tantes com Samuel Eto’o (malgrat que al final de la temporada tampoc en feia tantes, sobretot quan es veia sacrificat en banda dreta), però aquest aspecte i la pressió a dalt les haurà d’aplicar Ibra si no volem un embús de jugadors que la demanin sempre al peu. Això sí, el Barça té encara millor equip per conservar la pilota.

El Barça també guanyarà poder ofensiu en les jugades a pilota parada i les rematades de cap. Ibrahimovic és alt i realitza bé aquesta funció. Alves pot trobar un aliat molt bo per animar-se a centrar per dalt i tindrà una referència on abans no la tenia. Ibrahimovic no finalitzarà com Eto’o, però donarà més assistències, s’inventarà gols, dispararà des de lluny. Almenys tot això és el que s’espera d’ell.


Avui comença la temporada amb l’anada de la Supercopa d’Espanya. No hi serà Messi, ni Ibrahimovic, però sí Bojan. És la seva competició. El seu rol com a 9 o com a 11 (com l’hem vist en pre-temporada) serà important. Pep l’ha provat en ambdues posicions per comprovar la seva polivalència. Ha de millorar com a 11 però aquest pot ser el seu destí durant la temporada, el relleu generacional i posicional del seu pare futbolístic, Thierry Henry. Ha de saber aprofitar-ho.

El Dani Alves de la banda esquerra.

Michel Bastos de 25 anys, és el nom del escollit per jugar al lateral esquerra del Barça la propera temporada. El tema Filipe es refreda molt per culpa, bàsicament, de Lendeiro. El president del Depor exigeix més de 10 milions d’euros quan ja havien pactat aquesta quantitat per la seva sortida. Tot això ha obligat al Barça a buscar alternatives en el mercat.

Personalment m’agradava l’opció Filipe sempre i quan no es superessin els 10 milions d’euros. La poca serietat de Lendeiro, augmentant les seves pretensions a mesura que avançava la negociació, han obligat al Barça a buscar altres possibilitats d’un preu similar. Es van sondejar jugadors com Riise, Chissoko, etc... però finalment s’ha optat per aquest lateral/interior/extrem del Lille.



Per ser sincers, he vist poc de Bastos, aproximadament 3 partits sencers i alguns moments esporàdics però pel que sembla, és un portent físic. Pot ocupar qualsevol posició de la banda esquerra, encara que destaca com a lateral pel seu gran desplegament físic. És ràpid, potent, bona tècnica amb la cama esquerra i un xut molt fort. El 1x1 no és una de les seves habilitats ja que sol superar els rivals per velocitat, però pot encaixar perfectament en l’esquema Barça, obrint el camp en fase ofensiva i replegant ràpidament en fase defensiva. Com tots els laterals d’aquestes característiques, no és excessivament bo en tasques defensives i de moment, és una mica immadur tàcticament, tot i això, sota la tutela de Guardiola i amb temps, pot arribar a ser un dels millors laterals esquerra del món. Perquè us feu una idea més acurada, és un jugador molt semblant a l’Evra que va sortir del Mònaco camí del Manchester United. L’operació es tancarà prop dels 12 milions d’euros.

Tot això queda supeditat a que Lendoiro no cedeixi a les pressions que està fent Filipe per venir al Barça, que l’obligarien a vendre’l pel preu pactat inicialment. Filipe veu allunyar-se l’oportunitat de la seva vida, però la cobdícia del president del Depor, pot impedir que el seu somni es faci realitat.

Espanya està perdent l’estil.

Vicente Del Bosque és un entrenador divinitzat pels mitjans de Madrid des de que Florentino el va despatxar després de guanyar “la novena”. Amb aquesta aureola de qui marxa en el moment d’èxit (estil Rosell) Del Bosque es va anar guanyat les simpaties dels periodistes. Comentant els partits del Madrid a la SER i donant les exclusives a Marca. Així va aconseguir una reputació de gran entrenador totalment immerescuda.

Del Bosque té un únic registre, joc amb especialistes de banda i centrades laterals. Desconeix la teoria del futbol que prioritza “arribar abans que ser-hi”. El Barça és el gran exemple d’això, ocupa les bandes sense jugadors que, en el plantejament, estiguin ubicats en aquella posició. El Barça arriba, no hi és.

Això mateix havia aconseguit Luis Aragonés amb la selecció campiona de la Eurocopa. L’important era la capacitat d’associació dels migcampistes. Ara, el més important és aconseguir superioritats a les bandes amb 1x1. De manera que Del Bosque va convocar per la Confederacions a jugadors especialistes en aquestes posicions com Mata, Cazorla, Riera i Pablo Hernandez. Són bons jugadors complements, però mai aconseguirà un equip 100% competitiu amb jugadors perfil UEFA.

Els partits on Espanya ha patit més és quan hi havia dos jugadors de banda enganxats a la cal, en canvi quant més socis li han proporcionat a Xavi, millor a jugat la selecció espanyola. En conseqüència, Espanya hauria de prioritzar les associacions interiors, amb més mig campistes, sobre la capacitat de crear superioritats dels interiors/extrems. Fórmula que ja s’ha demostrat inútil en la selecció espanyola, recordem sinó aquella Espanya de Joaquín i Vicente.

Per tot això, cal que Del Bosque rectifiqui i torni a buscar l’estil que va fer campiona, amb un gran joc, a una selecció fins aquell moment patètica a nivell de títols.

La Final de la Champions (des de dins)

Assistir a la final de la Champions on el Barça es juga guanyar el triplet és un compendi d’emocions difícils d’explicar. Són moltes hores prèvies intentant analitzar totes les variants del partit; l’estat físic i anímic dels jugadors, les seves característiques, els emparellaments defensius, etc. però tot això s’acaba en el moment que l’àrbitre pita el començament del duel. A partir d’aquell moment, tot són emocions i la raó es deixa de banda per poder disfrutar d’un matx, que enfrontava els dos millors equips del món, per aconseguir la Copa de la millor Competició del món.

36 hores de viatge en autocar, parades cada 4 hores i mitja per fer el canvi de conductors, dormir en un seient durant dues nits, no poder gaudir d’una dutxa en tres dies. Totes aquestes molèsties es compensen quan sents a 20.000 barcelonistes cridant, amb totes les seves forces, per ajudar que cada pilota dividida caigui cap als blaugranes. A l’altre banda de l’estadi, veus un afició anglesa, amb fama de cantar constantment, callada, sense moviment, rendits a la superioritat evident del joc del Barça. Tot és màgic.

Fins al gol d’Eto’o vam patir, i molt. Ronaldo era l’objectiu de tots els seus companys i ell, sabent-se important xutava constantment a porteria amb la intenció de posar nerviós a Valdés, esperant que el català cometés una errada, però no va arribar. L’error el va cometre el Manchester en una transició ofensiva del Barça, executada a velocitat vertiginosa pel mag Iniesta. Evra es desconcentra un moment, Eto’o aprofita l’espai deixat a la seva esquena, retall a Vidic, xut de puntera i gol. El gol sud embogeix, el gol ha sigut a la porteria més llunyana, no l’hem vist bé, però és igual, Eto’o ha tornat a marcar en una final de Champions. El Barça comença a acaronar un triplet històric i ho estem vivint en directe.

Aleshores, el Barça destapa el gerro de les essències i Xavi e Iniesta apareixen amb més assiduïtat. Les transicions s’alenteixen, els blaugranes imposen el ritme. A les grades passa tot al contrari, l’eufòria es desferma, no es para de cridar, de cantar, de saltar,... sembla que, si ens esforcéssim, podríem enfonsar l’estadi. El Manchester cada cop fa menys por, encara que, durant les jugades a pilota parada, la tensió al nostre gol es podia tallar amb un ganivet. Mitja part, el Barça es mostra segur, tot i això el marcador es curt, un jugada aïllada pot donar la volta al partit.

Segona part, els seguidors s’obliden de que cridar molt no és bo per les cordes vocals. La intenció és atreure la pilota cap a la porteria més propera, ara, defensada per Van der Sar. El partit segueix sense incidències encara que, cada cop més, la pressió sobre Ronaldo és més forta. Veiem a Messi cansat. En una ocasió pot executar una contra en 1x1 però la pilota se li escapa fora de banda. En aquell moment tots sabem el que necessita i els de sang blaugrana comencem a cridar: “Messi, Messi, Messi”. A l’estadi només es sent un nom. Següent jugada, Xavi avança amb la pilota, posa un centre al cap de Messi i gol, 2-0, partit sentenciat, el Barça ha aconseguit el triplet i tot això a escassos 50 metres. A partir d’aquell moment, l’olímpic de Roma és una festa barcelonista interrompuda, en ocasions, per un portuguès fora de si. Els jugadors no es cobren vendetta, la grada sí. “Hijoputa es, ese portugués” es converteix en la rima més cantada. El final s’aproxima, tothom ja sap que el Barça guanyarà la tercera Champions de la seva història. Final del partit, els seguidors esclatem i ja no pararem de cantar fins que, una hora més tard, ens desallotgen de l’estadi.

La tornada és plàcida, tots estem molt cansats, es fan petites tertúlies on comentem com vam viure el partit, que cal fer de cara l’estiu, etc. però en l’únic que pensem és en arribar a casa, posar-nos sota la dutxa i començar a assimilar el que hem viscut.

“Ole-le, ola-la, ser del Barça és, el millor que hi ha.”

TRIPLET HISTÒRIC

Encara no havíem comentat res de la final de la Champions. El Marc, l’altre autor del blog, la va veure des de Roma. Jo per televisió. No sé si fer una anàlisi futbolística de la final, o simplement emotiva del que ha estat aquesta temporada. Potser les dues coses alhora.



El Barça va topar amb una arrancada bestial del United, Ferguson s’equivoca en l’alineació però no en el plantejament ni en l’actitud. La pressió inicial dóna els seus fruits, el Barça no té la pilota, el Manchester busca el gol i ràpid, Cristiano llegeix bé l’inici del partit, atacar ràpid i finalitzar. Bon començament de l’anterior campió. Així es marca l’inici d’una final de Champions.

El gol d’Eto’o ho canvia tot. El United no s’ho creu, s’enfonsa, no entrava dins del seus plans que el Barça marqués sense tenir la possessió. A partir d’aleshores, Xavi-Iniesta-Messi triangulant al mig camp davant d’un Carrick (el millor del United) que va acabar desesperat per la superioritat blaugrana en el toc. El Manchester s’equivoca després, en intentar jugar amb Tévez i, més tard, amb Berbatov. El United queda dividit, defensa i atac són dos blocs sense connexió, de manera que el mig camp és pel Barça. Un autèntic suïcidi. Cristiano perd els nervis, no era el moment de seguir finalitzant des d’on fos, ni de fer la guerra per la seva banda. Mala elecció de decisions mentre el Barça, sense fer grans ocasions, alenteix el partit i se’l fa seu, a l’espera del segon gol.

El triplet és històric, la manera de guanyar Copa, Lliga i Champions, increïble. Una superioritat insultant. I a més amb una plantilla que, si bé al principi semblava àmplia, al final ha acabat resultant un pèl justa. Guardiola ha anat descartant jugadors en el tram final. Emocionant Henry, s’ha tret l’espina de la final de 2006. Gran Messi, per fi Pilota d’Or. Xavi i Iniesta, un prodigi de la naturalesa. Eto’o, dos gols en dues finals... i ara què? Busquets, de tercera divisió a la final de la Champions. Piqué, dues Champions seguides amb dos equips diferents. Puyol, la màxima entrega en tot moment. Valdés, prou debats... Un any que serà recordat per sempre, no hi ha paraules per descriure el que ha fet aquest equip. És l’any del 2-6, del “chorreo”, de les golejades, dels partits acabats al descans, de l’eficàcia, de la pressió, de la ràbia, dels gols a l’últim minut, de la sort dels campions, de la cantera. És l’any de Pep Guardiola.

Gaudim d’aquest moment i agraïm al Barça la felicitat que ens ha donat. Confiem en Pep perquè l’any vinent no es caigui en l’autocomplaença. L’experiència ha de servir d’alguna cosa. Confiem en un reforç de la plantilla que ens asseguri seguir marcant una època, un estil. Què llarga que es farà l'espera de l’inici de la temporada que ve...!

L’1x1 del Manchester

Amb un Barça campió de Lliga i Copa, analitzarem el Manchester que ens trobarem el dimecres a la finalíssima de Roma.

· Van der Sar: Veterà porter que va assolir el seu millor nivell l’any passat (2008). És molt alt i per tant, domina l’àrea en les jugades d’estratègia. Molt segur en els xuts des de mitja i llarga distància, pateix més en l’1 contra 1 perquè ha perdut reflexos amb el pas dels anys. Moltes vegades és l’iniciador del joc del Manchester gràcies al seu bon desplaçament en llarg, buscant la segons jugada. El Barça hauria d’aprofitar els dubtes que té ens els córners llançats al primer i segon pal.

· O’Shea: El jugador més limitat del 11 del Manchester. Lent en l’acceleració i en llargues distàncies, és el punt feble dels “red devils”. No té profunditat i per tant, deixa coixa la banda dreta del atac del United. Tot i això, domina el joc aeri i és un jugador perillós en les jugades d’estratègia. Henry, amb les seves diagonals entre el lateral i el centra, ha de ser un dels jugadors determinants de la final.

· Vidic: Central molt contundent, perfectament adaptat a l’estil anglès. En espais oberts és on mostra més carències, però en un equip replegat i que faci ajudes defensives és, precticament, insuperable. Domina el joc aeri, i en les jugades d’estratègia ofensives és, desprès de Ronaldo, la referència. El Barça hauria d’aprofitar els espais a la seva esquena, traient-lo de la seva posició natural. Messi haurà de desbordar pel mig per generar superioritats i aquests espais.

· Ferdinand: El líder de la defensa. Ràpid, efectiu en el joc aeri, en el tall i amb gran intel·ligència tàctica. El millor central de la Premier. Es difícil que cometi algun error. El seu punt feble és la sortida de pilota per tant, Eto’o l’ha de pressionar al màxim, impedint que trobi facilitats per iniciar la fase ofensiva del joc del United.


· Evra: Lateral esquerra amb gran desplegament físic. Té molt recorregut i s’incorpora amb perill a l’atac però sense oblidar les tasques defensives. Pateix en el joc aeri, no obstant, ho supleix amb una magnífica capacitat d’anticipació. És molt probable que es dediqui a fer un marcatge individual a Messi, davant la absència d’Alves.

· Carrick: Font de joc del Manchester. Migcampista de contenció, té un precís desplaçament llarg que permet accelerar la transició defensa-atac del United. Moltes vegades s’ubica com a tercer central (aprofitant la seva envergadura) en les centrades laterals. Pateix quan la circulació de pilota del rival és ràpida perquè no té unes grans condicions físiques.

· Scholes: El jugador més complet del United. Recuperació, arribada des de la segona línia, bon desplaçament llarg i curt i una fantàstica actitud, s’aglutinen en un dels millors migcampistes de la Premier dels últims 10 anys. Tot i això, el temps passa per tots i actualment, li costa aguantar un partit de màxima intensitat.

· Anderson: La joventut al servei de l’equip. És el migcampista amb més desplegament físic dels tres. Al Porto jugava com a mitja punta creatiu, però al United a endarrerit el seu àmbit d’actuació. El jugador més útil per imprimir velocitat al joc. No destaca en cap faceta en particular però compleix en totes. El seu compromís en tasques defensives és espectacular. A vegades comet errors de concentració.


· Park Ji-Sung: Jugarà a la banda esquerra dels “red devils”, més pendent de frenar a Messi que en crear joc ofensiu. Té certes carències tècniques (sobretot de cara a gol) però les supleix amb una actitud, desplegament i esforç màxim.

· Rooney: El “bad boy” del Manchester jugarà escorat a banda dreta, pendent de les ajudes defensives, però concient de la seva importància en el moment de fer les transicions ofensives. Keita tindrà un paper difícil per frenar-lo, haurà d’intentar desplaçar-lo cap a la banda evitant que agafi els passadissos interiors entre el central i el lateral. Pot ser un dels jugadors claus de la final.

· Ronaldo: El jugador més complet del món. El davanter perfecte posseeix joc aeri, dribbling, xut amb les dues cames i velocitat. Jugador referència en les pilotes parades, tan si les executa ell com si les remata. La seves carències son més psicològiques que físiques. El Barça hauria d’intentar treure’l del partit com fos, contundència defensiva inclosa. Touré com a central patirà molt en els 1x1 en velocitat per tant, les ajudes defensives seran indispensables.

Samarreta Barça 09/10

Hem decobert les primeres imatges de la nova samarreta del Barça per la temporada vinent.

Personalment m’agraden bastant, particularment la samarreta titular.

Touré Yaya, central

Guardiola va tornar a arriscar i va tornar-li a sortir bé. Touré Yaya s’havia adaptat perfectament a la posició de mig centre destructor del esquema Barça però en el partits més decisius de la temporada a Stamford i Mestalla, Guardiola va situar al de Costa d’Ivori fent parella amb Gerard Piqué.

Els motius que porten al Pep a escollir aquesta opció són tan de fase defensiva com ofensiva. El primer és que tant el Chelsea com el Athletic juguen amb un punta corpulent i amb presencia física, a més, tant Drogba com Llorente creen la segona jugada a partir del joc directe de l’equip. Davant d’aquest tipus de davanter és interessant situar un central amb capacitat d’anticipació i centímetres que pugi disputar el aeri. Amb la baixa de Márquez i amb Cáceres com a segona opció, Guardiola només podia optar per Touré. El motiu de fase ofensiva és que Guardiola sabia que l’Athletic pressionaria la sortida de pilota blaugrana i per això va situar dos centrals amb capacitat per iniciar la fase ofensiva. De fet, durant tot el partit vam poder veure que Pinto no iniciava mai el joc del Barça amb un puntada llarga, sinó que jugava amb curt perquè tant Piqué com Touré creessin superioritats i eliminessin línies de pressió.

La incapacitat del Athletic per frenar les fonts de joc blaugrana i un Messi estel·lar, van condemnar al equip basc a perseguir la pilota tot el partit, tot i posar-se per davant al marcador. El detall de Tokero intentant aguantar la pilota al córner quan encara no era el minut 20 de la primera part va demostrar que l’Athletic tenia poca fe en la seva qualitat i el partit se’ls hi va fer excessivament llarg pel gran desplegament físic de la primera part.

Al final tot es pot resumir en que el Barça és, actualment, el millor equip del món i l’Athletic és un equip de mitja taula en una lliga mediocre. Simplement va guanyar el millor.

Increïble!

Stamford Bridge. Gol en el minut 92. El Barça a la final de Roma. Era el primer xut entre els tres pals del Barça. El xut era d’Iniesta, “el que mai la fot”, com va dir Pep Guardiola a la roda de premsa posterior. El Chelsea, amb el seu estil, havia anul·lat el Barça, que va jugar mitja hora amb deu jugadors per l’expulsió d’Abidal. L’àrbitre no va xiular unes mans de Piqué dins l’àrea que eren penal... i potser alguna de les moltes caigudes de Drogba no fos tan fingida...

El partit l’havia d’haver guanyat el Chelsea. Era el més normal del món. Potser el seu estil ens sembla ranci. No oblidem, però, que és un estil que, malgrat no ens agradi, és tan vàlid com qualsevol altre. En el xoc dels dos estils, el blue i el blaugrana, el primer va ser millor executat que el segon. Si no fos per un petit detall, i és la incapacitat del Chelsea per tancar l’eliminatòria amb el 2-0 definitiu, en alguna de les seves moltes contres letals. Valdés, aquí, va tenir-hi molt a veure, però també el desencert de Drogba, Anelka, Lampard...

Aquest Barça sembla, doncs, predestinat a guanyar. Les alegries que ens dóna ens saturen. Del 2-6 del Bernabéu a la final de Roma en quatre dies. Brutal. Amb defensa improvisada, sense Henry... les dificultats arriben i aquest equip, a vegades amb bon futbol, amb esforç sempre, i un punt de sort de tant en tant, les supera totes. Hem viscut, novament, un plaer inesperat. El Chelsea és un equip preparat per guanyar la Champions, però sembla condemnat a quedar-se a les portes del títol any rere any.

El Barça a la final de Copa, a la final de Champions, i a punt d’aconseguir el títol de lliga de forma definitiva. On som avui és ja un èxit, sobretot pel joc desplegat per l’equip durant tota la temporada, per les ganes, per l’esforç, per la fe, pel que ens han fet gaudir i ens estan fent gaudir, i pel que queda. Per tot això, ja des d’avui, i només pel que han fet fins ara: gràcies Barça!

El Canvi Tàctic

El dissabte al Bernabeu, a part de veure el millor partit del Barça en moltíssim temps, es va veure un canvi tàctic molt interessant. Guardiola va col·locar a Messi com a mitja punta i el sistema 1-4-3-3 es va convertir en pràcticament, un 1-4-4-2 amb rombe al mig camp. Touré, Xavi, Iniesta i Messi, formaven els vèrtexs i eren els encarregats de generar el magnífic joc blaugrana.

Amb aquest canvi, Guardiola volia que l’argentí generés les superioritats al mig camp. L’enfrontament Lass i Gago vs Messi, Xavi i Iniesta va provocar que els dos mig centres blancs no es podien encarregar de cobrir les tres fonts de joc del Barça. El canvi tàctic va resultar decisiu per l’enfrontament. Juande no va saber respondre a l’habilitat de Guardiola introduint un altre mig centre que hagués donat més consistència al mig camp. La opció Javi Garcia potser hagués evitat la golejada històrica.

Aquest nou sistema el podem utilitzar amb equips que utilitzen dos mig centres. Per això, amb el Chelsea, creiem que no seria útil ja que si Hiddink utilitza la mateixa alineació que al camp nou ens trobaríem amb tres mig centres i Messi resultaria més decisiu escorat a banda. L’enfrontament amb Ashley Cole serà espectacular.

Si el Barça arriba a la final de Roma, potser sí que tornaríem a veure aquest nou sistema perquè el ManU juga amb dos únics mig campistes purs, Scholes i Carrick. Tornarà a ser decisiu a la hipotètica final?.

Històric 2-6!

No hi ha paraules per descriure el que es va viure ahir al vespre al Bernabéu. No hi ha paraules per parlar del que està aconseguint Pep Guardiola en el seu primer any com entrenador del primer equip del Barça. És senzillament impressionant.

El 2-6 d’ahir és històric, memorable, el millor clàssic, i probablement, el millor partit del Barça que jo hagi vist mai. Pel joc, pel resultat, pel rival, pel camp, i pel que significa: guanyar virtualment una lliga, però en el fons, saber que ja és nostra. El 0-3 de Ronnie va servir perquè el Bernabéu aplaudís a un geni, però aquell equip que tan ens va fer gaudir i tan ens va divertir (no ho oblidem mai això), va deixar passar una oportunitat històrica d’humiliar el màxim rival per no sé quines històries d’amistat i fair play mal entès.

El Barça d’ahir, amb rècord de canterans (Valdés, Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Messi, Bojan, Busquets...) va passar com una locomotora pel Bernabéu, que aquest cop va aplaudir no només a un geni, sinó a tot un equip, a tota una idea futbolística, a una nova era que va començar amb Rijkaard i Ronaldinho i que estan continuant Pep Guardiola i els seus homes, després de dos anys d’autocomplaença. Si l’àrbitre hagués xiulat el penal a Iniesta, o no s’hagués menjat els tres minuts d’afegit a la segona part, ves a saber... 2-7? 2-8? Tant se val. El repàs i la lliçó de futbol ja era suficient.

El primer gol del Madrid és un aspecte a tenir en compte de cara a Stamford Bridge. És només un apunt per intentar ser perfectes. Abidal sempre estava sol i Robben, mentre estava fresc i el Madrid amb esperances va fer patir el francès en més d'una ocasió. Evidentment que després, el bon joc del Barça, el seu toc, la seva precisió, i la seva eficàcia fan oblidar detalls com aquests, o com el segon gol de cap de Sergio Ramos. Coses que si te les fa John Terry o Drogba amb 0-0 a Stamford Bridge poden suposar un problema una mica més seriós. El Madrid no té nivell Champions i això ho sabem tots.

Però no parlem de dos errors. Parlem dels encerts. Guardiola va situar Messi de “fals davanter centre” i Eto’o a la dreta per frenar Marcelo, després d'un inici en què Messi per la dreta es trobava massa ben cobert. Messi, juntament amb els dos petits, Xavi i Iniesta, generaven superioritat al mig camp, superant així la pressió de Lass i Gago. En cas que algun central (Cannavaro, Metzelder) intentés ajudar, la profunditat d’Henry o les diagonals d'Eto'o serien letals. Així ho va pensar Guardiola i així va ser. El Madrid, a més, havia d’anar a pel partit, només li servia la victòria si volia seguir lluitant per la lliga, però va errar en l’estratègia. Si bé la banda dreta (Robben) va portar perill, el seu joc individualista i desconnectat del joc defensiu blanc el van convertit en una arma ràpidament controlable. A més, la defensa avançada del Madrid per intentar anar a buscar la porteria contrària, fins i tot després de l'1-0, amb més fe que futbol, va suposar un clar regal per a les passades en profunditat a Tití, amb passadors genials com Messi, Xavi o Iniesta.

Tití (aquí sempre l’hem defensat), va tornar a ser l’Henry que ens va enamorar a l’Arsenal, ara reconvertit en el millor 11 del món. L’extrem esquerre més letal i eficaç del planeta, si té espais. Messi, el millor del món, amb llibertat al centre va tornar a ser el Messi de sempre. Eto’o, sense marcar però sacrificant-se per l’equip, la seva feina va ser de gran importància. Els dos petits, immensos. Touré, imperial. Puyol i Piqué, malgrat que el primer va deixar sol Higuaín en el primer gol, el seu 1-2 va posar les coses al seu lloc. Piqué va ser Beckenbauer. Un 10 per ell i per tot l’equip.

Trigarem molt a tornar a veure una cosa així. Guardeu aquest partit, aconseguiu-lo en DVD, mireu-lo una vegada i una altra, gaudiu com nens petits davant del millor espectacle del món, i preparem-nos pel dimecres. Allò serà una altra història, o tornarem a viure un plaer inesperat?

Us posem l’anàlisi de Marcos López (Futbolitis), un geni de l’anàlisi futbolística:

Prèvia Barça – Chelsea

El partit es presenta per l’equip barcelonista com una oportunitat per donar un cop d’efecte a aquest aire de pessimisme que comença a envoltar el seguidor culé. Tenim un Madrid a 4 punts amb una eficàcia desesperant que obliga al Barça a mantenir-se tensionat en ambdues competicions amb el lògic desgast pel jugadors. Per això, el partit de demà amb el Chelsea és una magnífica ocasió per donar un cop de puny sobre la taula i deixar clar que el Barça és el millor equip del món.

El Chelsea de Hiddink es presentarà al Camp Nou amb nombroses baixes en defensa. Noms com Carvalho o Aslhey Cole no estaran disponibles pel magnífic entrenador holandès. Els “blues” tenen una plantilla amplia i les rotacions, sobretot en les posicions d’atac, són constants. Es fa difícil dir una possible alineació titular però segurament la columna serà la mateixa amb petites variacions. A la porteria, el (últimament) qüestionat Petr Cech. Els errors individuals que ha comès han minat el seu estat anímic i no té tanta confiança. Des de la lesió al crani, el seu rendiment ha baixat molts enters i possiblement, ja no està entre els tres millors porters del món. Tot i això, és un porter d’unes magnifiques característiques i aptituds físiques que fins fa poc donava molta seguretat a la línia defensiva. La línia de defenses la formaran Bosingwa, Terry i Alex com a centrals i possiblement, Ivanovic. La clau està en endevinar on els situarà a cada un. La nostra teoria és que Bosingwa jugarà de lateral esquerra i Ivanovic de lateral dret. Bosingwa és un lateral amb molt recorregut, bona centrada i algunes llacunes defensives. És un estil de jugador semblant a Dani Alves. Messi tindrà la desavantatge que el seu retall cap a l’interior de l’àrea es troba amb la cama bona de Bosingwa, però com a defensa marcador, el portuguès té moltes dificultats. Terry i Alex són coneguts per tothom. Jugadors d’un perfil similar, molt durs per alt i en l’aspecte físic però que pateixen quan el rival fa servir molt el joc de combinació. Eto’o haurà d’aprofitar la seva velocitat fent desmarcades constant a les seves esquenes, el seu punt més dèbil. A la dreta, un invent, Ivanovic. Tindrà un paper difícil a l’hora d’aturar a Henry ja que no es gaire ràpid, per això haurà d’intentar anticipar-se i evitar que li arribin pilotes al francès que pot fer una autentica destrossa en aquella banda.

El mig camp decidirà l’eliminatòria. Touré, Xavi i Iniesta s’hauran d’imposar a una parella de mig centres formada per Ballack i Essien, Kalou i Malouda com interiors i Lampard com a mitja punta. En l’aspecte físic són molt superiors, Essien és un autèntic pulmó capaç de recórrer kilòmetres seguint la pilota sense cansar-se. La clau de Hiddink serà fer que el ghanès es dediqui a perseguir a Iniesta per evitar que aquest creï superioritats. Ballack ja no és tant ràpid com abans però ha millorat en lectura tàctica i el seu posicionament com a mig centre és molt bo. Kalou i Malouda són interiors amb molt desplegament defensiu que es dedicaran més a intentar destruir el joc combinatiu blaugrana que en intentar aprofitar els espais defensius. Lampard és l’amo i senyor de la mitja punta des d’on organitza tot el joc ofensiu “blue”. Passada llarga i curta magnífica i amb arribada des de segons línia. És un jugador nascut per aquesta posició. Per tot això, Xavi i Iniesta s’han d’associar més que mai, elaborant molt el joc blaugrana i pensant que el més important en una eliminatòria a doble partit és no encaixar a casa.

En punta, Drogba. Per culpa de les lesions aquest any no té grans números però és un dels millors davanters centres del món. Ajuda en la creació, té velocitat, descarrega molt bé el joc i a més, és un golejador nat. La millor opció del Barça per parar a Drogba és que toqui el menys possible la pilota i això s’aconsegueix tenint el màxim possible la possessió amb un línia defensiva molt adelantada.

En resum, el Chelsea és un equip complicat però amb menys talent que el Barça. Els blaugranes han d’imposar el seu joc sense caure amb la trampa com ho fan fer a Valencia. El partit s’haurà de treballar conscients de que no encaixar seria un pas de gegant en la eliminatòria. Finalment, Iniesta pot ser l’home clau de la eliminatòria desequilibrant l’equip contrari que estarà molt pendent de les cobertures a Messi però potser no tant del de Fuentealbilla.

Un punt que pot ser decisiu

El Barça va sumar ahir un punt in extremis, a Mestalla, contra un València que venia de cinc partits seguits guanyant. L’equip local va sortir fort, a pressionar amb els extrems la sortida de pilota dels dos centrals blaugranes. La fase de creació del Barça va ser un malson tota la primera part: sense Márquez a l’eix de la defensa, Piqué era l’únic que podia treure-la amb cert criteri, però costava molt. Contínues pèrdues de pilota i un partit sense un domini clar ni una continuïtat en el joc. Malgrat avançar-se en el marcador, obra d’Iniesta i Messi (0-1), en un minut boig el València va remuntar, just abans del descans (2-1).

La segona part va ser més fluïda pel Barça, que va començar a trobar un cert criteri en el joc, o almenys va aconseguir mantenir més estona la possessió en camp contrari, malgrat que es van observar alguns símptomes de fatiga. Sobretot, perquè el València no va deixar de pressionar i guanyaven la majoria de xocs i de pilotes dividides. Henry va aportar el gol de l’empat (2-2), i el punt aconseguit cal veure’l en sentit positiu. En el pitjor dels casos aquest resultat ens situa encara un punt per sobre del Reial Madrid, després de la seva victòria avui contra el Sevilla, que els situa a 4 punts, i imaginant que ens guanyen al Bernabéu, la setmana que ve. Hi haurà emoció, lliga fins al final, però un Barça líder sí o sí després del partit del Bernabéu, passi el que passi allà.

Un empat fora de casa contra el València, tal com va jugar ahir, és comprensible. No ens ha de preocupar excessivament. També el Madrid s’haurà d’enfrontar al València. I no oblidem que després arriba el Villarreal. Com diem, és un punt vital. La derrota hagués posat les coses més difícils, sobretot des d’un punt de vista psicològic. Però l’amor propi del Barça no ho va permetre i ara només podem pensar en el Chelsea.

Henry evolution

Henry ha estat i és un dels temes de debats més interessants dins la colla que ens reunim per veure el futbol cada cop que juga el Barça. Els lectors d’aquest blog ja sabreu que sempre hem tingut preferències cap a aquest jugador, tant denostat l’any passat i que ara gaudeix de la simpatia dels mitjans.

Henry no ha canviat la seva manera de jugar d’un any a l’altre, però dos factors han fet que el seu joc sigui molt més útil per l’equip: el primer és la desaparició d’una lesió gairebé crònica a l’esquena, i el segon, la millora en general, de tot el joc de l’equip. Aquesta millora del joc de l’equip s’ha produït per una línia defensiva més avançada fins la zona de mig camp, que permet als migcampistes fer recorreguts més curts alhora de fer les transicions defensa-atac en atac posicional. Gràcies a aquests espais reduïts, els jugadors blaugranes poden fer circular la pilota més ràpida entre ells i els davanters reben moltes més pilotes i en millors condicions.

El plantejament ofensiu del Barça actual afavoreix a Henry, la banda forta és la zona dreta del camp, i és on es creen la majoria de jugades que es finalitzen a la part esquerra del camp aprofitant errors de basculació de les defenses adversàries. A més, la desmarcada a l’espai d’Henry es converteix en un recurs per desencallar els partits on els rivals intenten reduir els espais del Barça avançant la línia defensiva. També és important comentar l’interior esquerra, ocupat per Iniesta, jugador amb una capacitat de desequilibri impressionant, proporciona a Henry més espais lliures per fer les dues seves jugades, la internada a l’àrea per trobar posició de xut o protegir la pilota fins la línia de fons i centrar a cama canviada.

Gràcies a un bon nombre d’assistències i gols, Henry s’ha convertit en l’11 més decisiu del panorama futbolístic mundial. Una reconversió al tram final de la seva carrera que hem d’agrair tots els barcelonistes.

Calendari boig

Anunciàvem que el partit d’ahir podia ser trampa, feia temps que el Barça no guanyava a Getafe. Afortunadament, Pep Guardiola era conscient del perill i va sortir amb tot, Henry, Eto’o i Messi; Xavi, Iniesta, Busquets; Alves, Márquez, Piqué, Puyol. Primera part excel·lent amb la falta d’encert com a únic problema. Henry va fallar oportunitats però Stojkovic també hi va contribuir amb aturades increïbles, no només a Henry (fins a tres vegades), també a un espectacular rematada de Piqué i a un xut de Messi que buscava l’esquadra. A la segona part, Eto'o va enviar una pilota al pal.

Iniesta va fer un partidàs, a la primera part sobretot, creant superioritat, amb senzillesa i elegància, superant rivals i per tant, línies senceres de l’equip rival; i Messi, sobretot a la segona part, quan el Getafe va apretar més i el Barça es va trobar incòmode, es va carregar l’equip a l’esquena. El resultat és de 0-1, suficient per seguir caminant cap al títol de lliga, però podria haver estat més ampli, si el Barça hagués matat el partit a la primera part, o si l’àrbitre hagués xiulat el clar penal a Messi, o no hagués vist fores de joc inexistents, o no hagués estat tan permissiu amb les entrades criminals a Iniesta, entre altres detalls d’un arbitratge nefast.



El Madrid també va oferir-nos la seva típica victòria per 0-1, copiant el resultat del Barça, però no el joc. Sempre esperant, contraatacant, en un partit sense mig camp, bastant obert. Tenen força al darrera, sacrifici i punch a dalt. Pepe estava realment fi al tall, Marcelo de lateral esquerra va donar utilitat a aquella banda, cosa que no succeeix amb Heinze, però segueixen sense tenir un mig campista amb més criteri que Gago o Lass. Malgrat els problemes que de sempre arrossega aquest Madrid, el partit el podien haver tancat abans amb alguna contra de Robben o Higuaín, però també ells van estar imprecisos.

Ara arriba un calendari de bogeria pel Barça, on s’ho juga absolutament tot. Sevilla, València, Chelsea, Madrid, Chelsea, Villarreal, Mallorca, Osasuna, Deportivo, sense esmentar la final de Copa del Rei i la final de la Champions, si el Barça elimina al Chelsea. Una bestialitat. Sabem una cosa, el Barça jugarà igual, i amb els millors, tan si és un Getafe com un Chelsea o Madrid. Seguiran el mateix guió de tota la temporada fins que les cames aguantin.

El canvi de Cristiano Ronaldo

Cristiano Ronaldo està canviant. El seu joc s’està modificant progressivament. El CR7 que va guanyar la pilota d’or jugava escorat a banda, tenia una presencia importantíssima alhora d’assistir i demostrava la seva qualitat diferencial amb un 1x1 espectacular. Tot això, acompanyat amb una capacitat golejadora brutal.

Ara, la majoria dels partits els inicia des de la posició de davanter centre. Continua tenint una capacitat de finalització important però ja no supera molt dels 1x1 amb els que es troba. El seu joc s’està tornant cada cop més efectista i menys preciosista quan fa 4 anys se’l criticava pel contrari.

Tinc la sensació que Cristiano Ronaldo està patint una involució semblant a la de Ronaldinho. Recordem que el crack del Barça, l’any següent de guanyar la Champions, va tenir la temporada amb els seus millors registres golejadors des de que estava al Barça. No obstant, el seu joc es va relentitzar tant que va començar a jugar en la posició de davanter centre, on ell deia que podia rendir millor. Però tot això no el va ajudar en res i el seu declivi va continuar constant fins a suplent d’un Milan on la mitjana d’edat és un problema majúscul.

Per tot això, vull advertir al Madrid de l’error que podrien cometre l’any següent si paguen 80 milions d’€. per un jugador que està en el punt d’inflexió de la seva vida esportiva. A partir d’ara, CR7 pot intentar recuperar la velocitat de “dribbling” que tenia abans, pot adaptar-se a definitivament a la posició de davanter centre acceptant que no tornarà a ser el millor jugador del món o mantenir aquesta progressió que el pot acabar enfonsant com a futbolista.

També caldrà tenir sort...

La Champions és una competició diferent, la millor de totes i per això ens encanta. El Barça va guanyar 4-0 al Bayern en una primera part excel·lent, de toc ràpid i finalització terrorífica. Pura eficàcia i una segona part com moltes del Barça d’aquest any, que ens arriben fins i tot a avorrir. Ara queda la tornada, sembla que aquest Barça no sortirà relaxat, i el Bayern ja va assajar la remuntada a la seva lliga; jugaran amb orgull i no donaran per perduda l’eliminatòria fins que el Barça no marqui algun gol que signifiqui l'estocada final.

A la lliga el Madrid obliga a no fallar jornada rere jornada. El repte és gran, només un títol ja seria un gran èxit, però el doblet és possible, i fins i tot el triplet. També podria quedar-se sense res, amb les mans buides. La bona notícia és que tot depèn del Barça. Per fer-ho, tanmateix, l'equip necessitarà una mica més del que ha fet fins ara. A més del bon joc que està desplegant, del moment dolç en què es troba, necessitarà també aquell punt de sort que tot equip campió necessita. La sort que s’ha buscat i que mereix.

El primer punt de sort és no tenir cap lesionat. De moment, aquest ha estat un factor que el Barça ha tingut a favor, salvant petites absències. Si aquesta sort continua fins a final de temporada, Pep Guardiola podrà seguir fent rotacions “made in Pep”, que són aquelles en què l’equip sempre té sobre el camp dos o tres jugadors decisius, i la resta de l’equip rota. Si hi ha Messi i Alves, no hi ha Eto’o ni Xavi. Si hi ha Iniesta i Xavi, potser no cal Messi o Henry.

El segon punt de sort és que el Madrid falli abans del clàssic. El Barça aniria més tranquil amb un avantatge de 9 punts al Bernabeu. Però arribar-hi amb l’actual diferència seria suficient per encarrilar el final de la competició amb certa tranquil·litat. La qüestió és que el Barça no falli ni es deixi cap punt abans del derbi, i intenti sempre ampliar la diferència amb el màxim rival. El proper partit contra el Getafe és clau, vindrem de l'eufòria d'haver passat a semifinals. No hi ha dubte de que és un partit trampa.

El tercer punt de sort és a la Champions. Passar a semifinals és ja una obligació després del resultat de l’anada contra el Bayern. Del possible rival, que podia ser el Liverpool de Benítez, passarem segurament al Chelsea de Hiddink. Però així com el Liverpool és un equip fet per destruir el joc del Barça (i que contra el Chelsea va provar la seva pròpia medicina), el Chelsea és un equip conegut, ja se l’ha guanyat i dels dos rivals creiem que seria el que permetria dir que s’ha tingut aquell “punt de sort” necessari per poder passar a la final, malgrat que seria, igualment, un enfrontament complicadíssim.



Per descomptat que el Barça necessitarà seguir al nivell actual, i fins i tot millorar-lo. Guanya per asfixia, per pressió, per eficàcia, no sap ni ha necessitat, encara, replegar-se, defensar-se, aguantar resultats, especular. Recordem que el Barça de Rijkaard sí que ho va saber fer. El Barça de Pep no ho ha necessitat, de tan superior que és. Serà capaç de guanyar algun títol, o més d’un, mantenint aquesta intensitat fins a final de temporada? Serà capaç el Barça de no relaxar-se? Serà capaç d’evitar contraatacs a l’esquena d’una defensa sempre avançada, i d’evitar jugades a pilota parada? Tindrà aquell punt de sort que necessita per fer història? Des d'aquí preferim ser prudents i recordar que un sol títol ja seria magnífic, i que la gesta que pretenen silenciosament Pep Guardiola i els seus homes és certament heroica.

Quarts de final

Torna la Champions. Com vam dir, faltava comentar el segon quadre de la competició. Doncs bé, avui dos partits interessants, Villarreal vs. Arsenal i Manchester United vs. Oporto. El primer es presenta complicat pel Villarreal. Un duel que ja va tenir lloc l’any 2006, tot i que allò ja eren semifinals. Riquelme fallant un penal, l’Arsenal a la final contra el Barça. La història és coneguda. El Villarreal no passa per un bon moment, ha perdut jugadors com Cazorla, que veurà el partit per la televisió, i el partit de tornada és al Emirates Stadium. Per la seva banda, l’Arsenal recupera l’ànim i la moral gràcies a la recuperació d’alguns jugadors, alguns tan vitals i importants com Cesc Fàbregas, decisiu en l’última victòria de l’Arsenal a la Premier, contra el Manchester City (2-0), amb les seves genials assistències a Adebayor, recuperat per l'ocasió. També torna Walcott, entre altres... Mal assumpte pel Villarreal.

Dos equips que aposten pel toc i l’excel·lència, tot i que segur que intentaran jugar un partit tancat. Nosaltres creiem que l’Arsenal està un punt per sobre però la gràcia del futbol a aquestes altures és que pot passar qualsevol cosa imprevisible. De totes maneres, les poques opcions del Villarreal passen per no encaixar cap gol al Madrigal i marcar-ne almenys un, tasca que els resultarà certament complicada de dur a terme. Bona feina del Villarreal, que sempre està allà, amb un pressupost de 85 milions d’Euros, però també bona feina de l’Arsenal, un equip sempre jove i talentós. Esperem que pugui arribar el dia en que a més de jugar bé tornin a guanyar títols, i si pot ser, la Champions.

El segon partit enfronta el Manchester United contra l’Oporto. El més normal és que el Manchester pugui encarrilar l’eliminatòria per no haver de patir a la tornada a casa de l’Oporto. Per part del United, és de vital importància no encaixar gols. L’Oporto té poques opcions, però si és capaç de marcar a Old Trafford tot podria ser diferent. No creiem que això pugui passar, i preveiem un Manchester United passant amb ofici de ronda. El poder dels Cristiano Ronaldo, Tevez, Rooney i companyia pot resultar letal. Un equip que juntament amb el Liverpool, és dels més temuts de la competició.

El Barça no passarà de semifinals

Pot semblar una afirmació molt dura però la considerem certa. L’eliminatòria Barça – Bayern no tindrà gaire història i veiem al Barça, capaç de guanyar als dos camps. Els alemanys tenen un problema greu a la hora de treure migcampistes. Actualment tots tenen el mateix perfil, jugadors amb arribada, amb potencia però amb nul·la capacitat per crear joc. Contra aquests tipus d’equips els blaugranes es fan forts ja que poden imposar el seu joc de possessió. Un mig camp Borowski, Schweinsteiger, Van Bommel i Ribery, no podrà tenir la pilota contra un equip amb Xavi, Busquets, Touré. A més, la defensa dels de Munich és molt dèbil, fins i tots els equips més mediocres de la Bundesliga els hi fan gols, si poden aturar aquesta sangria abans dels partit contra el Barça, no tenen res a fer. El problema amb els que ens podem trobar els barcelonistes són (com sempre) les jugades a pilota parada on tenen jugadors importants i que ens poden fer mal gràcies a la seva alçada, els jugadors a vigilar més són: Toni, Borowsky, Lucio i Van Buyten. Per tot això pot ser que el Barça es trobi amb una eliminatòria semblant a la que va disputar contra el Lyon.

El creuament que tindrà el Barça a semifinals serà segurament contra el Liverpool. El Chelsea ha millorat molt de la mà de Hiddink però creiem que la dependència que tenen de Drogba els pot resultar fatal a aquestes alçades. El Liverpool és el millor equip del món en eliminatòries i els plantejaments de Benítez per aquests partits són d’estratega. El factor favorable del Chelsea es que tenen la tornada a casa i que els “reds” parteixen de favorits, una etiqueta que no els hi sòl anar massa bè. El duel de migcampistes recuperadors, Mascherano i Essien pot ser espectacular.

Si passa el Liverpool com pensem, el Barça es creuarà amb la seva “kriptonita” particular. Un equip molt segur al darrera, amb jugadors ràpids a dalt i un mig camp amb superioritat numèrica i amb un desplegament físic increïble. Sense oblidar que la tornada seria a Anfield, el camp on l’afició realment és el jugadors número 12.

Pròximament analitzarem el segon quadre de la Champions.

Manchester United vs. Liverpool (1-4)

El partit entre el Manchester United i Liverpool es presentava com l’ocasió dels “reds devils” per decidir, ja definitivament, la Premier a favor del ManU. No ha sigut així gràcies al bon plantejament tàctic de Benítez i la inferioritat en el joc aeri del United degut a una alineació de Ferguson massa inconsistent en aquest aspecte.

Les alineacions que presentaven els dos tècnics estaven condicionades per la jornada de Champions. Ferguson incorporava com a novetats O’shea, Park J.S., Anderson i Tévez mentre que Benítez no feia jugar a Xabi Alonso i Arbeloa per lesió, substituïa a Riera per Babel i alineava a Levia i Hyppia, desplaçant a Carragher al leteral dret.

El partit començava amb la intensitat Premier característica d’aquest tipus d’enfrontaments, on tant Liverpool com United pressionaven la sortida de pilota obligant als dos equips al joc directe. Tot i això, el domini era dels “reds devils” que imposaven la seva superioritat a la zona esquerra del camp gràcies a la capacitat de Ronnie de superar a Carragher. Per aquesta zona es on ha arribat la internada de J.S. Park que ha provocat el penalti transformat per Cristiano Ronaldo al minut 22 de partit. Fins a aquell minut Ronaldo no havia aparegut ja que el 2x1 plantejat per frenar al portuguès a tingut els efectes desitjats, i tant Leiva com Fabio Aurelio, impedien la progressió de Cristiano per la banda dreta. Al minut 27 de partit ha arribat el gol de Torres en una jugada totalment aïllada on el (normalment) seguríssim Vidic ha fallat clamorosament i Torres ha aprofitat el seu error inaugurant el marcadors dels “reds”. A partit d’aquest moment el Manchester s’ha anat desinflant i el Liverpool s’imposava mitjançant la superioritat en el joc aeri. D’aquesta superioritat, s’ha originat el segon gol dels d’Anfield a través d’un penal transformat per Gerrard que confirmava que la sinergia formada per ell i Torres és el focus de qualitat diferencial del Liverpool.

A la segona part, els canvis introduïts per Ferguson no han fer res més que debilitar encara més el seu centre del camp i fruit d’aquesta superioritat s’ha provocat l’expulsió de Vidic que ha acabat d’enterrar les esperances del United ja que en la falta on han expulsat el jugador serbi, Fabio Aurelio l’ha executat perfectament aconseguint el tercer gol “red”. Finalment ja amb molt espais darrera de la defensa, una altra passada llarga de Reina ha acabat amb el quart gol obra de Dossena, l’italià que ja va marcar el dimarts el quart contra el Madrid.

Amb tot això, la Premier es posa més interessant que mai degut als senyals de debilitat defensiva mostrats pel United.

Barça i Manchester

Es llegeix avui a la premsa una sèrie d’elogis i lloances al Barça que considerem exagerades. Es cert que els primers 43 minuts els blaugranes van ser molt superiors, però hem de fer un anàlisi més en profunditat per veure perquè es va produir aquest bon joc. Es veritat que el Barça va desplegar un joc combinatori espectacular al mig camp, però hem de tenir en compte que Lyon no va pressionar la sortida de pilota i no van sotmetre a marcatge individual a Xavi i Iniesta, autèntics motors d’aquest equip. Puel es va equivocar amb el plantejament, va confiar en que la superioritat al mig camp seria suficient per frenar al Barça, evidentment això no va ser suficient i el joc interior del Barça va ser capaç de desfer-se de la defensa zonal dels de Lyon.

Un altre aspecte a millorar pel Barça és l’aspecte defensiu. El Lyon va xutar 3 cops i va marcar 2 gols. Aspecte preocupant si de debò volem guanyar la Champions. Un mig camp Xavi – Iniesta s’ha demostrat anteriorment que es massa tou per encarar una eliminatòria de la millor competició del món. Les jugades a pilota parada segueixen sent un autèntic calvari i la defensa zonal que imposa Guardiola no acaba de d’assentar-se i no hi han automatismes defensius. Amb tot això, no volem fer critica perquè sí, sinó que assenyalem els aspectes a millorar de cara a futures eliminatòries.

També volem comentar la situació del Manchester United. Al final el nostre pronòstic va fallar i es van classificar els de Ferguson. L’efectivitat que estan demostrant aquest any els “red devils” els fa candidats número 1 a repetir l’èxit de la temporada passada i endur-se la Champions. Aquell ManU garrepa que vam veure al Camp Nou l’any passat, va ensenyar el camí a Ferguson que ha seguit aplicant aquesta filosofia en la competició europea, obtenint magnífics resultats.

Champions, Champions, Champions

Els contrastos estan destacant en les eliminatòries de 8ens de la Champions. Podem veure partits molt igualats que es decideixen per detalls o situacions concretes d’un partit, i altres eliminatòries on hi ha un dominador clar i el rival no ha tingut cap opció.

En les confrontacions Liverpool – Madrid i Bayern – Sporting, les eliminatòries s’han tenyit de vermell des del principi. La superioritat tàctica dels “reds” va ser escandalosa i els partits sempre es van desenvolupar com va voler Benitez. A l’anada, el “míster” va plantejar un partit disputat, on els seus jugadors no perdessin la concentració defensiva, conscient de que la disputa es decidiria a Anfield. A la tornada, en canvi, el Liverpool va sortir a dominar, ocupant tots els espais al mig camp. El Madrid es veia incapaç d’iniciar la fase ofensiva i per tant, es veien obligats a jugar la pilota en llarg, quan la seva inferioritat en el joc aeri (sobretot en els jugadors més ofensius) era insultant. Com a conseqüència, els “Reds” recuperaven la pilota amb una rapidesa extraordinària i als blancs els era impossible replegar amb tanta facilitat com es desplegaven els jugadors d’atac dels anglesos. Pel que fa al Bayern – Sporting, no hi ha molta cosa a comentar, un dominador únic i absolut ja que la capacitat associativa dels jugadors interiors del Sporting és inútil davant la fortalesa física característica dels alemanys.

Les eliminatòries Chelsea – Juventus i Villarreal – Panathinaikos van ser més disputades, encara que hem pogut trobar un punt de connexió que uneix els dos enfrontaments. Tant la Juve com el Panathinaikos son dos equips amb molta capacitat de treball, ben conjuntats i forts en les jugades d’estratègia però els hi falta un jugador que els hi aporti la qualitat diferencial per ser 100% competitius a la Champions. En canvi, Chelsea i Villarreal (cada un al seu nivell) tenen més jugadors decisius i que son el punt de referència del equip quan les coses no funcionen. Drogba i Llorente van ser els herois dels seus equips, decidint unes eliminatòries que en joc col·lectiu va ser molt igualades.

En referència als partits d’avui, creiem que les úniques eliminatòries que estan una mica decantades son: Barça – Lyon i Arsenal – Roma. El Barça per bon resultat del partit d’anada i per la revifalla moral que va suposar el partit contra l’Atleti, parteix com a favorit clar. En aquest partit es clau que el Barça no encaixi gols primer. Els de Guardiola han de saber que l’eliminatòria els hi és favorable, així que a través del joc de possessió, han de treballar el partit, buscant els espais amb paciència i esperar que els defenses del Lyon tinguin un error de concentració. El Roma – Arsenal, el resultat és favorable al Arsenal però ni per joc, ni per capacitat defensiva, creiem que podem especular massa amb el resultat. Si l’Arsenal surt a jugar, a imposar la seva qualitat al mig camp i amb ordre tàctic, la Roma es trobarà molt problemes per crear ocasions de gol. La disputa pel mig camp en aquest partit pot ser espectacular.

Porto – Atletico i ManU – Inter son dos partits en els que no hi ha un favorit clar. Personalment, considerem que l’Atletico té una desavantatge gran respecte el Porto ja que l’empat a gol al Calderón provoca que els matalassers no pugin plantejar un partit a l’intercanviï de cops que és on Forlán i Agüero es senten més còmodes. A més, tenint en compte la seva debilitat defensiva, veiem difícil que pugi passar l’Atletico. Finalment, el ManU – Inter. L’eliminatòria més interessant es decidirà aquesta nit a Old Trafford on el Manchester imposa el seu estil però un gol del Inter pot resultar mortal. És el partit més difícil de pronosticar, però ens mullarem i apostarem per l’Inter ja que Mourinho coneix molt bé la Lliga anglesa i per tant el Manchester. En canvi, Ferguson pot tenir més dubtes alhora d’analitzar l’Inter i els seus punts forts i dèbils. Amb tot, creiem que el partit es decidirà per un detall i és aquí on els cracks han de donar la cara, de manera que l’actuació de Ronaldo i Ibra serà clau per cadascun dels seus equips.

Bones sensacions

Hem estat unes setmanes sense actualitzar, no pas perquè el Barça ens hagués sorprès amb els seus mals resultats i no sabéssim què dir, sinó per una falta de temps alarmant. Us demanem disculpes. Dit això, podreu observar que l’últim article tractava de les primeres complicacions serioses del Barça aquesta temporada: l’empat contra el Betis, les declaracions d’Eto’o que feien témer la tornada dels problemes del passat, la derrota contra l’Espanyol, el Madrid que iniciava la guerra psicològica i retallava punts... Aquí ho havíem deixat. Després, empat contra el Lyon (però marcant fora de casa, un bon resultat), derrota contra l’Atlètic de Madrid en un partit boig d’anada i tornada, i empat contra el Mallorca (però es passa a la final de Copa).

En definitiva, cinc partits sense conèixer la victòria, una baixada d’intensitat en el joc preocupant, i no obstant això, líders a la lliga, a la final de Copa del Rei i amb tot de cara per passar l’eliminatòria de Champions contra el Lyon. Ahir el Barça va guanyar l’Athletic de Bilbao, al Camp Nou, tot recuperant el bon joc.

Diferent és la situació del Reial Madrid: després d’una ratxa impressionant de 10 partits guanyats, amb l’empat d’ahir contra l’Atlètic de Madrid i la victòria del Barça contra l’Athletic, la distància es situa en els 6 punts, la suposada “remuntada” s’ha hagut d’aturar i no serà tan fàcil. Aquesta setmana, a més, el Madrid ha de remuntar un gol en contra ni més ni menys que a Anfield contra el poderós Liverpool de Benítez.

Temíem que el Barça hagués “cremat” una etapa en només cinc mesos. De cop, en parlar d’un equip “imparable” i d’un lliga guanyada, el cansament físic i mental va afectar els jugadors. Per sort, l’avantatge que s’havia aconseguit ha servit de coixí per donar l’oportunitat de fallar fins a cinc vegades mantenint la mateixa situació a les tres competicions. Hi ha hagut temps de reflexionar, de comprovar quins eren els errors. No és el mateix cas que fa dues temporades, o la temporada passada. L’equip mostra bona actitud, la plantilla està unida i s’ha detectat el problema. Ahir es va deixar veure una millora substancial. El joc de posició va millorar, amb la defensa més avançada, amb menys pilotes perdudes, amb l’equip més junt, amb la pressió adequada, amb ajudes en defensa per part de tothom. Les ocasions s’anaven succeint i només un gran Gorka va evitar la golejada.

Per desgràcia, Puyol es va lesionar i podria estar tres setmanes sense jugar, segons el que llegim avui a la premsa esportiva. Per contra, Iniesta va tornar a l’equip per jugar d’interior, aportant més frescor, creativitat i bon joc. Henry i Eto’o van tenir moltes oportunitats, però no es va poder ampliar l’avantatge del 2-0 obra de Busquets a pilota parada i el penal comès sobre Iniesta i transformat per Messi, amb la seva habitual sang freda.

Setmana complicada

S’ha viscut una setmana complicada a Can Barça. L’empat contra el Betis, les declaracions d’Eto’o, que només han servit per vendre diaris entre setmana, i la derrota contra l’Espanyol han situat el Madrid a 7 punts. Com que ells pensen que guanyaran al Bernabéu, segurament consideren que estan a només 4 punts virtuals. Des de Madrid ja han iniciat l’atac psicològic, que d’això en saben un munt.

De la derrota contra l’Espanyol hi ha dos factors a destacar: el primer, l’habilitat de l’Espanyol per aturar el partit constantment i no deixar que el joc del Barça fos fluid, ràpid o precís, en definitiva, desconnectar el Barça del partit; i el segon, la rigorositat d’un àrbitre que es va posar nerviós i va posar en serioses dificultats al Barça al deixar-lo amb deu jugadors durant una hora de partit. Però com diu Cruyff en el seu article de El Periódico: "L’àrbitre va estar malament? Sens dubte. Falla Valdés en el segon gol? Sens dubte. Va perdre el Barça per aquests dos noms propis? Rotundament, no. Va perdre perquè no va saber sobreposar-se al no-partit”. I continua dient que no té res a objectar a l’Espanyol, que va perdre temps i va tallar el joc, fet comprensible si atenem a la seva situació a la taula de la classificació. Crec que és una lectura correcta, la que cal fer per poder seguir endavant sense exagerades preocupacions.

Un altre debat que escoltarem aquesta setmana: es va equivocar Pep en els canvis? El fet de no aconseguir l'empat o la victòria és culpa de Pep? Com hem dit en aquest blog més d'una vegada, Pep és clarament intervencionista, i això ens agrada. Amb deu jugadors té lògica que tregui puntes per poblar el mig camp i no perdre possessió. Al final, té lògica que Busquets i Piqué pugin a la punta d'atac per despenjar pilotes (joc directe) per la rematada d'homes com Gudjohnsen (creació + arribada de segona línia). No hi va haver resultats positius perquè el Barça no havia posat en pràctica aquesta estratègia final, però no li podem retreure a Pep que almenys no intervingués d'alguna manera. Per desgràcia, no sempre faràs un gol creat des de la banqueta.

Per això, abans que comenci l’alarmisme, només cal recordar que a) El Barça de Rijkaard de la primera lliga també va tenir empats in extremis i alguna derrota produïa per algun error de Valdés, per posar un exemple, o bé venia l’Atlètic de Madrid de torn amb el Fernando Torres de torn i el Barça perdia al Camp Nou de forma encara més contundent que el dissabte passat; b) Set punts són molts punts i és normal que si el segon guanya nou partits seguits retalli una mica la distància, però la seva ratxa també acabarà i el Barça encara té temps de demostrar que això només ha estat un accident; c) No oblidem que aquest Barça de Pep no porta un cicle gaire llarg. Només fa uns cinc o sis mesos que tot això va començar, ni abans havíem de guanyar el triplet ni ara es començarà a perdre tot, com sempre, un punt mig seria òptim; d) Una cosa bona han estat les rotacions, que fan que el Barça disposi d’una plantilla àmplia per afrontar Champions, Copa i Lliga a la vegada; e) El Barça té l’experiència de dos anys seguits regalant la lliga, hauria de ser experiència suficient per haver après la lliçó.