Espanya està perdent l’estil.

Vicente Del Bosque és un entrenador divinitzat pels mitjans de Madrid des de que Florentino el va despatxar després de guanyar “la novena”. Amb aquesta aureola de qui marxa en el moment d’èxit (estil Rosell) Del Bosque es va anar guanyat les simpaties dels periodistes. Comentant els partits del Madrid a la SER i donant les exclusives a Marca. Així va aconseguir una reputació de gran entrenador totalment immerescuda.

Del Bosque té un únic registre, joc amb especialistes de banda i centrades laterals. Desconeix la teoria del futbol que prioritza “arribar abans que ser-hi”. El Barça és el gran exemple d’això, ocupa les bandes sense jugadors que, en el plantejament, estiguin ubicats en aquella posició. El Barça arriba, no hi és.

Això mateix havia aconseguit Luis Aragonés amb la selecció campiona de la Eurocopa. L’important era la capacitat d’associació dels migcampistes. Ara, el més important és aconseguir superioritats a les bandes amb 1x1. De manera que Del Bosque va convocar per la Confederacions a jugadors especialistes en aquestes posicions com Mata, Cazorla, Riera i Pablo Hernandez. Són bons jugadors complements, però mai aconseguirà un equip 100% competitiu amb jugadors perfil UEFA.

Els partits on Espanya ha patit més és quan hi havia dos jugadors de banda enganxats a la cal, en canvi quant més socis li han proporcionat a Xavi, millor a jugat la selecció espanyola. En conseqüència, Espanya hauria de prioritzar les associacions interiors, amb més mig campistes, sobre la capacitat de crear superioritats dels interiors/extrems. Fórmula que ja s’ha demostrat inútil en la selecció espanyola, recordem sinó aquella Espanya de Joaquín i Vicente.

Per tot això, cal que Del Bosque rectifiqui i torni a buscar l’estil que va fer campiona, amb un gran joc, a una selecció fins aquell moment patètica a nivell de títols.