Històric 2-6!

No hi ha paraules per descriure el que es va viure ahir al vespre al Bernabéu. No hi ha paraules per parlar del que està aconseguint Pep Guardiola en el seu primer any com entrenador del primer equip del Barça. És senzillament impressionant.

El 2-6 d’ahir és històric, memorable, el millor clàssic, i probablement, el millor partit del Barça que jo hagi vist mai. Pel joc, pel resultat, pel rival, pel camp, i pel que significa: guanyar virtualment una lliga, però en el fons, saber que ja és nostra. El 0-3 de Ronnie va servir perquè el Bernabéu aplaudís a un geni, però aquell equip que tan ens va fer gaudir i tan ens va divertir (no ho oblidem mai això), va deixar passar una oportunitat històrica d’humiliar el màxim rival per no sé quines històries d’amistat i fair play mal entès.

El Barça d’ahir, amb rècord de canterans (Valdés, Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Messi, Bojan, Busquets...) va passar com una locomotora pel Bernabéu, que aquest cop va aplaudir no només a un geni, sinó a tot un equip, a tota una idea futbolística, a una nova era que va començar amb Rijkaard i Ronaldinho i que estan continuant Pep Guardiola i els seus homes, després de dos anys d’autocomplaença. Si l’àrbitre hagués xiulat el penal a Iniesta, o no s’hagués menjat els tres minuts d’afegit a la segona part, ves a saber... 2-7? 2-8? Tant se val. El repàs i la lliçó de futbol ja era suficient.

El primer gol del Madrid és un aspecte a tenir en compte de cara a Stamford Bridge. És només un apunt per intentar ser perfectes. Abidal sempre estava sol i Robben, mentre estava fresc i el Madrid amb esperances va fer patir el francès en més d'una ocasió. Evidentment que després, el bon joc del Barça, el seu toc, la seva precisió, i la seva eficàcia fan oblidar detalls com aquests, o com el segon gol de cap de Sergio Ramos. Coses que si te les fa John Terry o Drogba amb 0-0 a Stamford Bridge poden suposar un problema una mica més seriós. El Madrid no té nivell Champions i això ho sabem tots.

Però no parlem de dos errors. Parlem dels encerts. Guardiola va situar Messi de “fals davanter centre” i Eto’o a la dreta per frenar Marcelo, després d'un inici en què Messi per la dreta es trobava massa ben cobert. Messi, juntament amb els dos petits, Xavi i Iniesta, generaven superioritat al mig camp, superant així la pressió de Lass i Gago. En cas que algun central (Cannavaro, Metzelder) intentés ajudar, la profunditat d’Henry o les diagonals d'Eto'o serien letals. Així ho va pensar Guardiola i així va ser. El Madrid, a més, havia d’anar a pel partit, només li servia la victòria si volia seguir lluitant per la lliga, però va errar en l’estratègia. Si bé la banda dreta (Robben) va portar perill, el seu joc individualista i desconnectat del joc defensiu blanc el van convertit en una arma ràpidament controlable. A més, la defensa avançada del Madrid per intentar anar a buscar la porteria contrària, fins i tot després de l'1-0, amb més fe que futbol, va suposar un clar regal per a les passades en profunditat a Tití, amb passadors genials com Messi, Xavi o Iniesta.

Tití (aquí sempre l’hem defensat), va tornar a ser l’Henry que ens va enamorar a l’Arsenal, ara reconvertit en el millor 11 del món. L’extrem esquerre més letal i eficaç del planeta, si té espais. Messi, el millor del món, amb llibertat al centre va tornar a ser el Messi de sempre. Eto’o, sense marcar però sacrificant-se per l’equip, la seva feina va ser de gran importància. Els dos petits, immensos. Touré, imperial. Puyol i Piqué, malgrat que el primer va deixar sol Higuaín en el primer gol, el seu 1-2 va posar les coses al seu lloc. Piqué va ser Beckenbauer. Un 10 per ell i per tot l’equip.

Trigarem molt a tornar a veure una cosa així. Guardeu aquest partit, aconseguiu-lo en DVD, mireu-lo una vegada i una altra, gaudiu com nens petits davant del millor espectacle del món, i preparem-nos pel dimecres. Allò serà una altra història, o tornarem a viure un plaer inesperat?

Us posem l’anàlisi de Marcos López (Futbolitis), un geni de l’anàlisi futbolística:

Henry evolution

Henry ha estat i és un dels temes de debats més interessants dins la colla que ens reunim per veure el futbol cada cop que juga el Barça. Els lectors d’aquest blog ja sabreu que sempre hem tingut preferències cap a aquest jugador, tant denostat l’any passat i que ara gaudeix de la simpatia dels mitjans.

Henry no ha canviat la seva manera de jugar d’un any a l’altre, però dos factors han fet que el seu joc sigui molt més útil per l’equip: el primer és la desaparició d’una lesió gairebé crònica a l’esquena, i el segon, la millora en general, de tot el joc de l’equip. Aquesta millora del joc de l’equip s’ha produït per una línia defensiva més avançada fins la zona de mig camp, que permet als migcampistes fer recorreguts més curts alhora de fer les transicions defensa-atac en atac posicional. Gràcies a aquests espais reduïts, els jugadors blaugranes poden fer circular la pilota més ràpida entre ells i els davanters reben moltes més pilotes i en millors condicions.

El plantejament ofensiu del Barça actual afavoreix a Henry, la banda forta és la zona dreta del camp, i és on es creen la majoria de jugades que es finalitzen a la part esquerra del camp aprofitant errors de basculació de les defenses adversàries. A més, la desmarcada a l’espai d’Henry es converteix en un recurs per desencallar els partits on els rivals intenten reduir els espais del Barça avançant la línia defensiva. També és important comentar l’interior esquerra, ocupat per Iniesta, jugador amb una capacitat de desequilibri impressionant, proporciona a Henry més espais lliures per fer les dues seves jugades, la internada a l’àrea per trobar posició de xut o protegir la pilota fins la línia de fons i centrar a cama canviada.

Gràcies a un bon nombre d’assistències i gols, Henry s’ha convertit en l’11 més decisiu del panorama futbolístic mundial. Una reconversió al tram final de la seva carrera que hem d’agrair tots els barcelonistes.

Thierry Henry afusella el València

“Y Henry sacó su fusil”, titula el diari AS.

El Barça es troba a la meitat del que s’ha volgut anomenar com el Tourmalet, aquest difícil desembre que havia de ser la prova de foc per veure el nivell real d’aquest equip. De moment, 0-3 al Sevilla i 4-0 al València, que ahir va semblar un ninot rebregat per un Barça espectacular, eficaç i que ens està fent gaudir com feia temps que no gaudíem. Dos ports superats amb èxit.

Thierry Henry va sortir més motivat que mai, amb una primera cavalcada per la banda esquerra fora del normal, i amb unes desmarcades en diagonal cap al centre que per fi van trobar el premi del gol. Henry va firmar un hat trick, i esperem que el joc que va desplegar ahir (curiosament, partint de la banda) el repeteixi en els partits que venen. Si Guardiola ha aconseguit recuperar a Tití poc més li queda per fer. Podem estar segurs que aquesta lliga, de moment, només té un amo i senyor, el Barça, i que tots els rivals es troben en un nivell de joc inferior. El Barça juga una altra lliga, ell sol. Els altres, s’ho miren.

L’equip mou la pilota a una velocitat endimoniada. Potser el joc no arriba a ser tan preciosista com en l’època de Ronaldinho i Deco. Potser perquè no s’estan per barrets, cops de taló ni gestos tècnics que fan posar dempeus un estadi, però la intensitat de tots els jugadors, la pressió a dalt, el nervi i electricitat de Messi (ahir més discret), la força física descomunal d’Alves (ahir, juntament amb Henry, el millor del partit), l’imprescindible Xavi i la bona feina de jugadors com Touré, Guddy, Hleb o Keita asseguren efectivitat, contundència i resultats que també fan posar dempeus als culés. Almenys fins ara.

No hem d'oblidar que ahir faltaven Eto’o i Iniesta... dos jugadors essencials. El resultat i el joc d’ahir són la millor mostra de que el Barça juga com un equip, ja que sense ells, qualsevol que entra compleix a la perfecció, està compromès i lluita el partit fins al màxim de les seves possibilitats. No es pot demanar més. Ahir, Bojan va sortir per fer una gran jugada i servir el quart gol de la nit a Tití, i Pedro també va desbordar per la banda dreta en una gran jugada que no va trobar rematadors.

En definitiva, un gran partit del Barça que ja espera rebre el Madrid la setmana que ve.

Barça 6, Atlètic de Madrid 1

Comentàvem en l’anterior article la importància dels córners i les jugades a pilota parada. Si al talent hi sumem treball l’equip es torna més poderós per força. I en l’anterior, ens preguntàvem quina cara ens oferiria el Barça davant l’Atlètic de Madrid. Doncs bé, les respostes a les dues preguntes són esperançadores. El Barça va matar el partit en vuit minuts, amb tres gols a pilota parada. Un a la sortida d’un córner tirat al primer pal perquè Márquez rematés amb gran qualitat. El segon de penal comès sobre Messi i transformat per Eto’o, i el tercer de picardia, en una falta botada per Messi mentre l’Atlètic de Madrid col·locava una barrera que la pulga no havia demanat. Tres gols a pilota parada sense que el Barça posés gaire “futbol”. Lògicament, després d’aquest vendaval tot va anar rodat pels locals.

Va sortir el Barça endollat i l’Atlètic derrotat des de bon començament. No hi va haver duel Messi – Kun, no hi va haver partit. En tot cas, després del 3-0 l’Atlètic podia haver reaccionat, encara quedaven molts minuts. Maxi va fer el 3-1 en l’única errada blaugrana, concretament de Sergio Busquets, que només va perdre dues pilotes, però una li va costar força cara. Ja és tradició d’aquest Barça de Pep Guardiola. Arriben una o dues vegades i marquen. Però no hi va haver més esperança per l’Atlètic, que va rebre el 4-1 i el 5-1 abans del descans, amb gols de d'Eto'o i Gudjohnsen. El d'Eto'o, una gran passada de Xavi aprofitant un greu error de la defensa de l'Atlètic, Eto'o controla amb el pit i resol perfectament. El de Guddy, que va jugar bé, gairebé sempre al primer toc, va ser un premi a la seva constància. Va aprofitar un xut d'Iniesta que va anar al pal, caçant molt bé el rebot. El Barça no es va relaxar i va seguir apretant, pressionant, buscant la porteria rival. Mentrestant, encara hi va haver temps per una altra pilota al pal d’Iniesta i una carrera de Messi pel centre sortejant un parell de defenses i rematant fora per ben poc (hagués estat el golàs de la jornada i potser del que portem de lliga). Antonio López va merèixer l’expulsió per una entrada duríssima a Leo, que va quedar amb la cuixa marcada pels tacs del seu rival.

La segona part, com diu avui un article del diari AS, va ser “gairebé gore, una mort en directe”. Van entrar Henry i Bojan per fabricar, juntament amb Xavi (sublim), el sisè gol de la nit (6-1), amb una gran rematada del francès, “amb el seu aire habitual de geni displicent”. El Barça va trobar per fi l’eficàcia, perquè el futbol ja l’havia mostrat en partits anteriors. L’Atlètic de Madrid va descobrir que la lliga se li farà llarga, i que després del Barça arriba el Reial Madrid, el derbi madrileny després de l’aturada de la lliga pels partits de seleccions. El Barça va seguir tocant amb criteri sense voler fer més mal, si queia alguna ocasió més que fos per inèrcia, però això sí, la pilota sempre controlada. Un rondo inacabable per acabar la festa de gols d’ahir.

Alineació titular: Valdés; Puyol, Márquez, Piqué, Abidal; Sergio, Xavi, Gudjhonsen; Iniesta, Eto’o, Messi.

El detall (1): En el minut 59, Guardiola dóna entrada a Henry per Eto'o, que portava dos gols i buscava el hat-trick per empatar amb Villa com a pichichi amb 6. El camerunès va mostrar un cop més el seu egoisme i va marxar amb mala cara.

El detall (2): Què s'ha fet al cap Andrés Iniesta? Potser el seu pentinat va ser el pitjor del Barça ahir a la nit. Molt pitjor que el gol de Maxi.

Informe Henry

Thierry Henry no és feliç. Malgrat que ell evita polemitzar sobre la seva situació en el club blaugrana, la setmana passada va enviar missatges de cara a un futur a mig termini que són subtils però alhora molt clars. Dijous el vam poder escoltar al programa de Catalunya Ràdio “Els Millors Anys de La Nostra Vida” presentat per Bernat Soler, i ahir va fer unes declaracions al diari francès “L’Equipe”. La pregunta que li van fer era si deixaria el Barça per anar-se’n a un altre club en el mercat d’hivern, en cas de no encaixar en l’equip titular i no jugar suficients minuts. En ambdós casos, respostes preocupants pels seguidors d’aquest gran jugador (com som els autors d’aquest blog), o esperançadores pels seus detractors. “Mai vaig pensar que sortiria de l’Arsenal...”, o... “Per ara, això no està d’actualitat, però si això continua, per suposat que s’haurà de discutir”, han estat les seves paraules.

Henry va rebre ofertes durant la pretemporada, entre elles una del Manchester United. Es va plantejar marxar, però el fet que li resultaria difícil tornar a Anglaterra en un equip que no fos l’Arsenal, i sobretot, la conversa amb Pep Guardiola van ser motius més que suficients per decidir quedar-se al Barça una temporada més. Guardiola no comptava ni amb Ronaldinho, ni amb Deco ni amb Eto’o i li va prometre a Thierry Henry que jugaria de davanter centre titular. Eto’o s’ha quedat i Henry ha jugat pocs minuts, la majoria en banda esquerra. Ell sap que s’ha d’adaptar, que ha de rendir en banda si es vol quedar. Tampoc Rivaldo volia jugar en banda i allà va triomfar. Tampoc Ronaldinho s’esperava jugar en aquell extrem i allà va triomfar. És la posició maleïda, com diu Ramon Besa “si triomfes allà ja ho has fet tot”. El problema és que li molesta el canvi de plans de l’entrenador, li molesta que la premsa sempre li pregunti el mateix (per què jugues en banda esquerra? T’agrada més jugar de davanter centre?) i li molesta que li preguntin sobre la seva filla, a qui no veu perquè viu a Londres. Henry no és feliç i no sembla que vulgui donar un cop de puny sobre la taula per demostrar que encara pot rendir. Té 31 anys i podria ser com Van Nistelrooy, veterà i golejador, decisiu i letal, i a més, amb molta més aureola de crack mediàtic. Però la pregunta no és què espera el Barça d’Henry, que és tot això, sinó que esperava Henry del Barça i que no li estan donant. No li han donat lideratge, no li han adaptat el sistema per a ell, sinó que ell s’ha d’adaptar al sistema, i no se li ha mostrat cap respecte. Henry se sent enganyat, estafat.

Quan va arribar va veure que no seria el líder que era a l’Arsenal. Parla del seu ex-equip referint-se als seus ex-companys gunners com “els nens” a qui no podia deixar plantats després de la derrota de París. Quan va arribar al Barça només va saber aproximar-se a Bojan, així era ell a l’Arsenal amb tots els jugadors, un padrí, un pare, un professor. Eto’o es va lesionar i Titi va voler jugar lesionat, un error que ara ha reconegut. Al Barça no se l’ha tingut com una figura, li ha passat el mateix que amb França. Deien que no es portava bé amb Zidane, i en l’última Eurocopa, sense el líder Zizou es parlava més de Benzemà que d’Henry. Aquí es parla més de Messi que d’Henry. Amb tot, el fan de Van Basten va acabar l’any passat sent el màxim golejador de l’equip blaugrana i havent donat onze assistències. Ell s’escuda en les estadístiques, per un davanter centre jugant en banda esquerra no estan malament, però l’estadística no és el joc que es veu al camp i l’afició no entén perquè Henry ja no és el millor davanter centre del món, aquell a qui tothom temia.





Quan es va quedar un any més a l’Arsenal, Wenger li va prometre construir un nou equip al seu voltant, bons fitxatges i una nova etapa a l’estrenat Emirates Stadium. No va ser així, Fàbregas era el nou líder al camp i Adebayor apretava fort davant les lesions de Thierry, de manera que l’any següent va decidir que ja era hora d’abandonar el club dels seus amors i provar sort al Barça. Aquest any li ha passat una cosa semblant. Ha mostrat lleialtat al club blaugrana perquè li van prometre que, ara sí, seria el “9” d’aquest equip. Eto’o no és el problema. Ells dos es porten bé. El problema és el club, és Guardiola, és l’estafa que li han fet a Henry. Ja no es veu Titi al costat de Bojan, fent bromes, cuidant-lo. Ara són competidors directes pel lloc d’Eto’o. Potser aquí també s’equivoca Henry; ell hauria d’intentar rendir en qualsevol posició perquè la mobilitat dels davanters del Barça de Pep fa que mai juguin els 90 minuts a la mateixa posició. Però sembla que Titi ja no tingui ganes de reivindicar-se.

Penal contra l’Sporting de Portugal. Henry es dirigeix cap a la pilota per llançar-lo. Messi, que volia fer-ho ell, veu a tot un Thierry Henry que es dirigeix per xutar el penal i no s’atreveix a dir-li res. En canvi Eto’o, que és un murri, s’acosta a ell i li diu que aquest any això dels penals va per torns, i que es el torn del germà Eto’o. Henry no ho discuteix. Més endavant diu “no sabia que ara anàvem per torns”. Qui realment es mosqueja és Messi. Henry no reclama la seva quota de protagonisme ni de lideratge i això sí que és un error imputable al francès.

Malgrat l’estafa, malgrat la infelicitat, malgrat la posició al camp i la suplència, Henry també ha de posar de la seva part. Larsson va arribar al Barça i es va lesionar per una llarga temporada. El club li va renovar el contracte un any més i ell es va dedicar a veure tots els partits per televisió i estudiar com jugava l’equip. Henrik també venia d’una lliga diferent, amb un estil diferent. Quan es va recuperar, també li va tocar jugar en banda dreta moltes vegades, pel mig, per l’esquerra, amb Eto’o, amb Giuly. Va saber comprendre el seu rol i va acabar sent un crack a l’ombra molt decisiu. Henry, l’any passat, fent el que va fer, també hagués estat un “crack silenciós” si el Barça hagués guanyat algun títol. Però no es va guanyar res, i el hàndicap d’Henry és que no va venir per ser un crack a l’ombra. Va venir per ser un crack més dins la plantilla, dins i fora del camp. Ni ell ho està aconseguint per motius propis ni el club li ha posat les coses fàcils.

Esperem que la temporada, llarga i feixuga, doni oportunitats a Henry per ser decisiu. La primera, ja la va tenir en el derbi contra l’Espanyol. Millorat com a davanter centre i amb una actuació notable, aquesta és la línia a seguir tan per ell com per l’entrenador, qui sembla haver adoptat una correcta política de rotacions.