La grandesa de Pep

Avui només traslladaré detalls de converses mantingudes fa poc, i alguns exemples concrets. Entre amics comentàvem l’altre dia que Messi és actualment el millor jugador del món, probablement pels títols aconseguits amb el Barça i per la seva gran actitud, que demostra partit rere partit, a més, és clar, del seu immens talent i la seva decisiva participació en el joc.

Ho dèiem establint la comparació amb CR9, un jugador que té totes les qualitats per ser el millor del món, com de fet va ser, però amb una manca absoluta de mentalitat. És alt, fort, corpulent, ràpid, té regat, canvi de ritme, tècnica, gol, xut de lluny, domina el joc aeri... És el jugador més complet del planeta, sobre el paper. És lamentable que ahir mateix, en el partit que el Madrid remunta gràcies a un penal més que dubtós, davant de l’Almeria, es demostrés la falta de mentalitat d’un jugador que en els moments més decisius, falla. Xuta el penal i el porter rebutja la pilota, que Benzemá acaba enviant al fons de la porteria. El Madrid es posa 3-2 i CR9 no celebra el gol amb els seus companys. Quan després marca l’intranscendent 4-2, es treu la samarreta, demostra una ràbia pròpia d’un nen malcriat, i li mostren targeta groga. Més endavant, puntada per darrera a un contrari: segona groga i expulsió. Per no parlar del recent Barça – Madrid, o el Barça – Manchester Utd. de l’any passat. L’ocasió que té CR9 davant Valdés tenia dos destints: acabar en gol i complicar la vida al Barça; o bé fallar i que tothom recordi que Drenthe en va tenir una igual l’any anterior, i que les coses, al Madrid, segueixen igual malgrat l'espectacular canvi de cromos.

La grandesa de Messi va lligada a la de Pep Guardiola. Ahir mateix, contra el Deportivo, va estar participatiu i decisiu, amb dos gols i una gran motivació. Comentàvem també que un dels fets que demostren que un entrenador és bo és la seva capacitat per canviar un partit a la mitja part. Perquè al principi no saps exactament com et jugarà el rival, però si un cop ho has vist, i en els quinze minuts del descans no fas res per adaptar-te, estàs mort. Guardiola sempre té la capacitat de modificar el partit des de la banqueta, ja sigui al descans o entrada la segona part. Amb un canvi, amb una indicació, amb una xerrada o amb una esbroncada.

Ahir contra el Deportivo, 1-1 al descans. A la segona part, no modifica res, deixa passar uns minuts. Cap al 70, canvia a Henry per Pedro, i fa una petita modificació del sistema: Ibrahimovic en punta, i una línia de tres per darrera, formada per Pedro (a la dreta), Messi per darrera del suec, i Iniesta per l’esquerra, en una espècie de 4-2-3-1. Nou minuts després el partit es gira de cara pel Barça i acaba 1-3. El Barça surt més que reforçat després de les victòries davant l'Inter, el Madrid, el Xérez i el Deportivo. Guardiola no descansa mai.

Messies

Es presentava un partit complicat pel Barça, el Madrid ja havia jugat i guanyat, el Racing és un equip difícil de batre defensivament, Zigic és un perill constant per qualsevol parella de centrals, el Barça venia d’un desgast físic important amb l’Espanyol, etc.




Guardiola ha modificat el plantejament tàctic en fase ofensiva per aquest partit, en comptes del 1-4-3-3 habitual, es passa a un 1-4-4-2 amb rombe al mig camp, Iniesta actua de mitja punta per darrera dels davanters, Henry enganxat a l’esquerra, Eto’o al mig i tota la banda dreta per Alves. Defensivament, el sistema es reconverteix, es passa a un 1-4-5-1 amb Iniesta a la dreta cobrint les incursions ofensives del lateral esquerra.

El Racing per la seva banda ha plantejat un 1-4-4-2 amb Zigic i Jonathan Pereira com puntes. En fase ofensiva el Racing té dos arguments: passades interiors buscant el davanter ràpid o joc directe perquè Zigic la descarregui o la pentini buscant la segona jugada. Defensivament, intentava pressionar en la zona de construcció del Barça, sempre amb 9 jugadors per darrera la pilota. Cal comentar que Zigic no pressiona mai la sortida de la pilota ja que quan el Racing recupera la pilota, no disposaria de cap referència a dalt i la transició defensa-atac s’alentiria molt.

Aquest plantejament ha funcionat al equip cantàbric fins a l'entrada de Messi, fins aquell moment el Barça era un equip pla i previsible. Desprès, i gràcies al cansament dels jugadors del Racing, el Barça ha començat a trobar espais, la pressió no era tant asfixiant i les ocasions s’han començat a produir. Amb dos aparicions decisives, Messi ha decidit el partit, ha marcat el gol 5.000 i manté al Madrid allunyat a 12 punts.

Amb el vent a favor

Un Barça que destrossa el rival, que desmunta qualsevol plantejament tàctic. El Numància es va presentar al Camp Nou com un equip perfectament treballat i va oferir 35 minuts d’ordre i disciplina que van aturar el Barça ja fins al final del primer temps. La línia 1-4-1-4-1 de l’equip visitant era un goig de perfecta preparació. El seu rigor, els moviments de cada jugador, semblaven fins i tot més ben apresos i més ben executats que els del Reial Madrid el dia que va venir al Camp Nou per perdre la lliga.

Sempre tres cobertures a l’home que conduïa la pilota. Si la rebia Messi, ja tenia a sobre el lateral + interior + mitja punta esquerre. El mig centre defensiu ordenava i corregia errors, el seu joc era bàsicament posicional, i feia a la vegada de tercer central, si això era necessari. Eto’o es veia engolit per la defensa numantina. Si la rebia Henry a l’altra banda, ja tenia a sobre el lateral + interior + mitja punta dret. Xavi i Iniesta no trobaven línies de passada clares entre línies i el joc era massa posicional tret d’alguna desmarcada.

La defensa numantina es situava a la frontal de l’àrea, marcant una arriscada línia de fora de joc. Per allà hi havia possibilitats, una desmarcada, una passada alta. Sembla fàcil dir-ho a posteriori però ahir això era bastant clar. Un Messi que hagués vingut al centre a ajudar a Xavi o Iniesta per fer alguna paret ràpida hagués estat un argument més a combinar amb l’habitual bestialitat d’Alves – Xavi – Messi en banda dreta. La defensa rival, situada a la frontal, deixava el porter en risc evident. Si algú trencava el fora de joc, o bé el porter sortia de sota pals i actuava com a lliure o es quedava sota pals i rebia un 1 vs. 1 clar com el que va fallar Eto’o enviant l’esfèrica als núvols.

El Numància buscava la jugada ràpida per les bandes. Si en una no es podia seguir avançant, no hi havia cap problema, es buscava l’altra banda. Sempre finalitzant amb centrada al segon pal. Joc aeri i joc d’estratègia per fer mal al Barça. Cap al minut 35 els mitja puntes dret i esquerre del Numància, no acostumats a la tasca defensiva, van començar a mostrar el desgast físic al qual s’havien sotmès corrent darrera la pilota. El Barça va saber tocar amb paciència però el millor de tot és que aquest equip ja no toca per “veure-les venir” o pensant “que ja caurà el gol”, com fa un i dos anys. Aquest any el Barça és una màquina de matar, com aquell Chelsea de Mourinho que tots recordem per la seva gèlida ànsia assassina. Toca i toca fins que el rival no pot seguir fent les perfectes cobertures amb tres homes, perquè un dels tres deixa d’apretar amb la mateixa intensitat, es crea per un moment la superioritat i la defensa rival es comença a descomposar. El Barça segueix amb la mateixa intensitat i fins i tot en un moment com aquest l’accelera. L’equip rival és ja una joguina trencada, un ninot rebregat per un equip letal.

La tàctica va aguantar el Barça una part. Al 35, de fet, ja es gestava el gol. Només era qüestió de temps i d’encert. Van començar a caure les ocasions, després de l’error d’Eto’o, el gol arriba a l’inici del segon temps amb passada d’Iniesta per Alves, peça clau d’aquest equip, que afortunadament troba Messi perquè obri la llauna. Eto’o, no gaire fi en la nit d’ahir, va poder fer el segon. El gol de falta del Numància només va ser un punt negre i un petit premi a l’esforç del Numància. Messi va despertar, perquè ara ja sap quan ha d’aparèixer, quan el partit està trencat, quan els defenses estan cansats, ell està fresc per les seves diagonals i jugades a màxima velocitat. Es genial veure com sap esperar el moment idoni per atestar la punyalada final a l’equip contrari. Es genial comprovar com Pep Guardiola ha convertit Messi en un grandiós futbolista. Henry feia el tercer després d’una jugada genial de Leo, i l’argentí firmava el quart, en una segona part marcada per les ràpides transicions defensa – atac del Barça.

És moment de fer rotacions, de combinar titulars amb suplents i començar a planificar les competicions del K.O, la Copa del Rei, i d’aquí unes setmanes, la Champions, de manera que els titulars comencin a jugar els partits importants. Al Barça se'l pot guanyar, el camí és l'ordre tàctic i un físic superior a l'habitual, el joc aèri i el joc d'estatègia, o bé treure-li la pilota. Però no és fàcil, la intensitat del Barça és tan envejable com terrorífica.

Cristiano Ronaldo vs. Leo Messi

Aprofitant l’entrega del FIFA World Player, s’ha instal·lat a la premsa esportiva catalana la idea de que Leo Messi hauria d’haver guanyat aquest premi. Des d’aquí volem deixar clar que ens sembla de poca lògica entregar un premi individual en un esport d’equip, però com bé sabeu, a l’ésser humà li encanten les llistes i tot s’ha d’organitzar i comparar. D’aquesta manera, trobem que es comparen jugadors que fan un tasca molt diferent dins el terreny de joc (Casillas, Xavi, Cristiano, per posar un exemple).

Primer de tot cal recordar que aquest premi s’atorga al millor futbolista del món l’any passat, no a qui ha fet el millor últim terç. Sabent que els títols tenen una importància supina en aquests trofeus, trobem que l’equip de Leo Messi va acabar la Lliga segon a 18 punts del primer (si no recordo malament) i que el Manchester va guanyar la Lliga i la Champions, superant precisament a Leo Messi en l’enfrontament directe. Potser no en actuació individual però sí amb el conjunt de l’equip. Per tant, en aquest aspecte, CR7 és just vencedor del FIFA World Player.



Per desmuntar aquesta primera tesi, se’ns dirà que les actuacions individuals dins el terreny de joc han estat molt més decisives les de Leo Messi. No hi estem d’acord. Analitzem les facetes de joc de l’any passat d’ambdós jugadors. Primer de tot, Messi va patir una sèrie de lesions que van frenar la seva progressió. Segon, CR7 va acabar la temporada com a màxim golejador de la Premier i la Champions. Messi no xutava faltes i era intranscendent en el joc aeri, en canvi Cristiano va marcar el primer gol del seu equip a la final amb el cap, a més de que el portuguès posseïa una polivalència per jugar en totes les posicions d’atac que fins fa poc no tenia el del Barça.

Per tot això, creiem que Cristiano Ronaldo ha estat just guanyador del premi i tranquils, que Messi el guanyarà l’any vinent.