Amb el vent a favor

Un Barça que destrossa el rival, que desmunta qualsevol plantejament tàctic. El Numància es va presentar al Camp Nou com un equip perfectament treballat i va oferir 35 minuts d’ordre i disciplina que van aturar el Barça ja fins al final del primer temps. La línia 1-4-1-4-1 de l’equip visitant era un goig de perfecta preparació. El seu rigor, els moviments de cada jugador, semblaven fins i tot més ben apresos i més ben executats que els del Reial Madrid el dia que va venir al Camp Nou per perdre la lliga.

Sempre tres cobertures a l’home que conduïa la pilota. Si la rebia Messi, ja tenia a sobre el lateral + interior + mitja punta esquerre. El mig centre defensiu ordenava i corregia errors, el seu joc era bàsicament posicional, i feia a la vegada de tercer central, si això era necessari. Eto’o es veia engolit per la defensa numantina. Si la rebia Henry a l’altra banda, ja tenia a sobre el lateral + interior + mitja punta dret. Xavi i Iniesta no trobaven línies de passada clares entre línies i el joc era massa posicional tret d’alguna desmarcada.

La defensa numantina es situava a la frontal de l’àrea, marcant una arriscada línia de fora de joc. Per allà hi havia possibilitats, una desmarcada, una passada alta. Sembla fàcil dir-ho a posteriori però ahir això era bastant clar. Un Messi que hagués vingut al centre a ajudar a Xavi o Iniesta per fer alguna paret ràpida hagués estat un argument més a combinar amb l’habitual bestialitat d’Alves – Xavi – Messi en banda dreta. La defensa rival, situada a la frontal, deixava el porter en risc evident. Si algú trencava el fora de joc, o bé el porter sortia de sota pals i actuava com a lliure o es quedava sota pals i rebia un 1 vs. 1 clar com el que va fallar Eto’o enviant l’esfèrica als núvols.

El Numància buscava la jugada ràpida per les bandes. Si en una no es podia seguir avançant, no hi havia cap problema, es buscava l’altra banda. Sempre finalitzant amb centrada al segon pal. Joc aeri i joc d’estratègia per fer mal al Barça. Cap al minut 35 els mitja puntes dret i esquerre del Numància, no acostumats a la tasca defensiva, van començar a mostrar el desgast físic al qual s’havien sotmès corrent darrera la pilota. El Barça va saber tocar amb paciència però el millor de tot és que aquest equip ja no toca per “veure-les venir” o pensant “que ja caurà el gol”, com fa un i dos anys. Aquest any el Barça és una màquina de matar, com aquell Chelsea de Mourinho que tots recordem per la seva gèlida ànsia assassina. Toca i toca fins que el rival no pot seguir fent les perfectes cobertures amb tres homes, perquè un dels tres deixa d’apretar amb la mateixa intensitat, es crea per un moment la superioritat i la defensa rival es comença a descomposar. El Barça segueix amb la mateixa intensitat i fins i tot en un moment com aquest l’accelera. L’equip rival és ja una joguina trencada, un ninot rebregat per un equip letal.

La tàctica va aguantar el Barça una part. Al 35, de fet, ja es gestava el gol. Només era qüestió de temps i d’encert. Van començar a caure les ocasions, després de l’error d’Eto’o, el gol arriba a l’inici del segon temps amb passada d’Iniesta per Alves, peça clau d’aquest equip, que afortunadament troba Messi perquè obri la llauna. Eto’o, no gaire fi en la nit d’ahir, va poder fer el segon. El gol de falta del Numància només va ser un punt negre i un petit premi a l’esforç del Numància. Messi va despertar, perquè ara ja sap quan ha d’aparèixer, quan el partit està trencat, quan els defenses estan cansats, ell està fresc per les seves diagonals i jugades a màxima velocitat. Es genial veure com sap esperar el moment idoni per atestar la punyalada final a l’equip contrari. Es genial comprovar com Pep Guardiola ha convertit Messi en un grandiós futbolista. Henry feia el tercer després d’una jugada genial de Leo, i l’argentí firmava el quart, en una segona part marcada per les ràpides transicions defensa – atac del Barça.

És moment de fer rotacions, de combinar titulars amb suplents i començar a planificar les competicions del K.O, la Copa del Rei, i d’aquí unes setmanes, la Champions, de manera que els titulars comencin a jugar els partits importants. Al Barça se'l pot guanyar, el camí és l'ordre tàctic i un físic superior a l'habitual, el joc aèri i el joc d'estatègia, o bé treure-li la pilota. Però no és fàcil, la intensitat del Barça és tan envejable com terrorífica.