Lassana Diarra

Lassana Diarra ja és oficialment jugador del Madrid. Al final ha costat 20 milions + 2 de variables que sumats als 27 que s’han pagat per Huntelaar, més la necessitat de reforçar encara la posició d’interior dret, fan que segurament el Madrid s’acabi deixant en aquest mercat d’hivern una xifra propera als 60 milions d’euros.

Mala planificació sens dubte la d’aquest any al club blanc. Tot i que això ho portem dient aquí des del primer dia, la incompetència dels directius, bàsicament Calderon i Mijatovic, fan que el Madrid es trobi en una situació molt complicada. Ara, per acabar-ho d’adobar resulta que només poden inscriure a Champions un dels dos nous jugadors. Es a dir, els jugadors que han comprat no els podran utilitzar per la única competició on encara tenen possibilitats (ínfimes) d’aconseguir un títol aquest any.



A la seva arribada deien que Lassana es el nou Makelele. Ho dubtem molt. Físicament sí que s’assemblen, però la capacitat d’omplir els espais i de domini tàctic del segon és molt superior al primer. Lassana és un jugador que va fitxar pel Chelsea amb la intenció de que jugués d’interior dret. La competència i la manca de qualitat tècnica per desbordar van fer que Mou el vengués a l’Arsenal, on principalment va jugar de lateral dret. Finalment, com que no aportava qualitat diferencial, Wenger es va despendre d’ell i el va cedir al Portsmouth, on ha aconseguit rendir al seu màxim nivell com a mig centre defensiu. Té molta capacitat física i en la transició defensa-atac, no es complica la vida (característica positiva en un mig centre), passada senzilla al constructor del joc i que ell iniciï la jugada. Serà un jugador que aportarà múscul però és intranscendent en jugades d’estratègia, és a dir, per la seva manca d’altura no es pot dedicar ni a defensar en les pilotes aturades ni tampoc atacar-les.


En definitiva, haurem de veure quina progressió té al Madrid, però les llacunes tàctiques i en el joc aeri creiem que el poden condemnar a un segon pla quan es recuperi el Diarra I.

Bon Any Nou A Tots!

Números de campió

Vila-real 1 - Barça 2

Intens partit el que vam veure ahir al Madrigal. El Barça va acabar superant el Vila-real, l’equip que millor li ha jugat en la present temporada, remuntant un 1-0 en contra (Cani). Al final, 1-2 amb gols de Keita i Henry i els últims quinze minuts jugant amb un home menys per l’expulsió de Piqué per doble targeta groga.

Aquests eren els partits que abans el Barça perdia. Ahir també hi va haver una bona dosi de sort, però la sort la busquen els que, com va dir Pep Guardiola a l’inici de la temporada, “persisteixen”. Aquest Barça lluita fins a l’últim dels cinc minuts d’afegit d’un partit extenuant com el d’ahir, amb una intensitat Premier brutal i un estat de forma que la resta d’equips no tenen i envegen. Com ja hem dit en aquest blog en més d’una ocasió, no esperem ja veure un futbol de luxe com el del Barça de Rijkaard i Ronaldinho (aquell Barça era més preciosista i s’agradava més), però sí més intens i més lluitador.

El partit va començar com tots els del Barça d’aquesta temporada. Pressió a dalt i línia defensiva gairebé a mig camp. Sempre aplaudirem aquesta idea, malgrat els riscos inherents que comporta. El problema és que el Vila-real compta amb jugadors sobrats tècnicament com per sortir de la pressió i llançar contraatacs amb molt perill.

Per treure la pilota jugada des del darrera Xavi baixava per no deixar Puyol o Piqué sols en aquesta difícil tasca. El Vila-real va encertar-la posant un home (Eguren) seguint Xavi en un marcatge gairebé individual, a més de pressionar a dalt, fent provar al Barça la seva pròpia medicina. De tota la vida se sap que tapant Xavi desconnectes el Barça, per molt Sergio Busquets que la toqui de primeres i faci circular la pilota amb velocitat, que per cert, això ho fa, i molt bé.


D’altra banda, comencem a entendre que Keita no destaca però tampoc comet errades, i que té arribada i gol. Alves tenia tot el carril dret per ell, i Messi es situava al principi com a davanter centre. La idea era que Xavi fes sortir de la seva posició Eguren i busqués passada llarga a Eto’o, situat en banda esquerra, suposem que per motius més defensius que ofensius, o bé buscant un Messi que, al seu torn, havia d’arrossegar centrals cap endins per possibles desmarcades d’Henry o d'Eto'o.

Aquesta tàctica no acabava de sortir com Pep havia imaginat a la pissarra, en part perquè ni Messi ni Eto’o van estar encertats, i en part perquè Xavi potser arrossegava Eguren, però aquest el tapava massa. A més, el Vila-real, quan tenia possessió, l’utilitzava amb criteri, fins al punt que en alguna ocasió van saber superar la pressió asfixiant del Barça i superar la línia defensiva amb passada en profunditat a l’esquena dels defenses. En aquest sentit, Pep destacava en roda de premsa de forma molt encertada els desajustos que es van produir durant el partit. Com a mínim sabem que l’entrenador és conscient d’aquest petit problema. Gran risc que pren el Barça, que va patir d’allò més: fins a quatre o cinc vegades al llarg de tot el partit. Això només es pot corregir d’una manera, si veus que pressionant no recuperes pilotes i et llancen contraatacs, has de deixar de pressionar i deixar jugar una mica al rival.

El Barça ho va fer a la segona part, i en realitat li va sortir bé, però sobretot perquè Eguren ja no aguantava físicament i no estava tan a sobre de Xavi, que es va alliberar i va arribar a posicions més atacants. Així va arribar un joc més fluid del Barça i el primer gol, connexió ex-sevillista Alves-Keita, i a continuació, el segon gol, gran jugada de Xavi que centra perquè Henry remati amb elegància. La clau del partit va ser l’alliberament de Xavi, sumat a la ja coneguda eficàcia que està acompanyant l’equip en els últims partits. Al final expulsió rigorosa de Piqué, penal no xiulat sobre Eto’o, patiment pels cinc minuts d’afegit absolutament inexplicables, però victòria pel Barça, 12 de 12 en el Tourmalet i campions d’hivern, amb uns números de rècord.

Adéu, Madrid!

Barça 2, Madrid 0.

Glòria pel Barça i un Madrid que s’enfonsa. A la premsa llegireu que el Madrid va sortir amb el cap ben alt del Camp Nou, que va plantar cara, que ens va fer patir. Tot això és cert, però no és menys cert que el Madrid va venir de víctima al Camp Nou, que va jugar com un equip petit, replegat, buscant el contraatac, i que en línies generals va oferir una imatge pobra, fins i tot diria que vergonyosa per un equip que se suposa que és el millor del segle XX i que se suposa que és tan gran i tan superior.

No van tenir escrúpols a l’hora de renunciar a la pilota, sabent que eren clarament inferiors en joc als blaugranes. Defensivament es van saber situar sobre el terreny de joc. Pressió a Márquez i passadís perquè Puyol pugés la pilota. Puntades de peu mortals a Messi des del minut 1 que van desquiciar Leo. 11 faltes va fer el Madrid a la primera part, per 3 del Barça. Quan recuperaven, buscaven el joc més directe possible a Higuaín o Raúl, també a Drenthe, jugador sense nivell Madrid. Estúpid en cada elecció que prenia. El seu 1 contra 1 davant Valdés ho demostra, i cada intervenció seva era pilota perduda o regalada. El jove Palanca va oferir més que tots els seus companys junts, i va gaudir d’una gran oportunitat abans dels gols del Barça, que Valdés, una vegada més, va salvar, mantenint la seva porteria a zero.

L’error del Barça va ser l’ansietat. Se sabien superiors però no van controlar els nervis. Això ho sap fer molt bé el Madrid. La sang freda és important però els jugadors del Barça volien fer el segon gol abans de fer el primer. Això es va notar, sobretot a la primera part. Els jugadors es movien poc, el Madrid estava tancat a darrera, la primera mitja hora va ser un bany al Madrid en joc, toc, possessió, però era horitzontal, sense profunditat, sense la finalització que pensàvem que Pep havia transmès als seus jugadors. Així doncs, passaven els minuts i el domini blaugrana esdevenia estèril. La menor mobilitat provocava que els jugadors corressin més que la pilota, amb conduccions inútils. No s’estava marejant el rival amb canvis d’orientacions, toc ràpid i precís... El Madrid s’escapava viu del clàssic i el partit es convertia en una lluita contrarellotge pel Barça, que veia com se li podien escapar almenys dos punts d’una manera injusta i injustificada pel nivell de joc d’ambdós equips. Messi s’allunyava de l’àrea i així és molt difícil que desplegui el seu millor joc.

El Madrid va aguantar i va amenaçar. Va mostrar honor, orgull, dignitat, però d’aquí a dir que l’empat a zero hagués estat just ens sembla exagerat. Amb el canvi de Busquets, que va entrar per un espès Gudjohnsen, el Barça va canviar. La pilota corria més que els jugadors, punt fonamental de l’estil Barça. Xavi tenia un aliat, un soci amb qui tirar endavant el matx. Busquets va provocar el penal i Eto’o el va fallar. Diran que el Barça només va guanyar per una jugada a pilota parada, Puyol guanyant el salt a tothom a la sortida d'un córner i Eto’o empenyent la pilota. Però era el premi al domini blaugrana, que va tenir el toc de màgia final en un contraatac meravellós iniciat pel Hleb, continuat per Henry i finalitzat per Messi, amb una suau i simbòlica vaselina que va passar per damunt de Casillas, que va fer un partidàs però va ser incapaç de tapar les vergonyes del seu equip. Schuster tenia raó: era impossible guanyar al Camp Nou.

El Tourmalet de moment es resumeix en 9 punts de 9 possibles. 9 gols a favor i 0 en contra, a l’espera de jugar contra el Villarreal, i malgrat l’ansietat mostrada ahir pel Barça, que no va desplegar el seu millor futbol, l’equip va fer un pas enorme perquè la lliga viatgi cap a Barcelona i el Madrid s’acomiadi de títols aquesta temporada. L'estil Barça pot tornar a ser guanyador i això és una bona notícia pel futbol.

Prèvia Barça Madrid

Prèvia Barça Madrid

Lluita d’estils. Guardiola contra Juande. El primer es basa en la possessió i el segon en les ràpides transicions defensa-atac. La manera de fer de Guardiola és per tots coneguda. Conservar la pilota, oferiments constants per crear superioritat, rapidesa en la passada i una pressió asfixiant en la zona de creació del rival.

Juande es basa en el dibuix 1-4-4-2 que normalment intenta aplicar sempre. El puntal del seu joc és la velocitat, és a dir, recuperació de la pilota en ¾ de camp propi i una transició de la defensa cap a l’atac el més ràpid possible. Per fer-ho es necessita tenir molt juntes les línies en defensa i quan es robi la pilota fer-la arribar en pocs tocs, als jugadors més en punta. La baixa de Robben és molt perjudicial pel Madrid, amb ell perden moltíssim capacitat en l’1x1. En conseqüència, creiem que la figura d’Higuaín esdevé decisiva. El jugador amb més velocitat punta dels blancs, aquesta nit és qui tindrà més opcions d’aprofitar els espais generats per la defensa avançada del Barça.

Serà interessant també, veure la capacitat de compromís de la plantilla madridista. Per poder suportar 90 minuts al Camp Nou serà necessari un desgast brutal en defensa, fent ajudes constants, de jugadors com: Van der Vaart, Guti i Sneijder (o Drenthe). Entre tots ells i l’ajuda de Gago han d’intentar eliminar tots els carrils interiors que buscarà constantment el Barça.

Finalment, creiem que Juande l’encerta col·locant a Ramos de lateral esquerre. Posar un noi de la cantera avui és enviar-lo directament a l’escorxador i ficar a Salgado és directament un suïcidi tàctic. En conclusió, l’aportació de jugadors com Henry i Alves per obrir el camp serà vital.

Thierry Henry afusella el València

“Y Henry sacó su fusil”, titula el diari AS.

El Barça es troba a la meitat del que s’ha volgut anomenar com el Tourmalet, aquest difícil desembre que havia de ser la prova de foc per veure el nivell real d’aquest equip. De moment, 0-3 al Sevilla i 4-0 al València, que ahir va semblar un ninot rebregat per un Barça espectacular, eficaç i que ens està fent gaudir com feia temps que no gaudíem. Dos ports superats amb èxit.

Thierry Henry va sortir més motivat que mai, amb una primera cavalcada per la banda esquerra fora del normal, i amb unes desmarcades en diagonal cap al centre que per fi van trobar el premi del gol. Henry va firmar un hat trick, i esperem que el joc que va desplegar ahir (curiosament, partint de la banda) el repeteixi en els partits que venen. Si Guardiola ha aconseguit recuperar a Tití poc més li queda per fer. Podem estar segurs que aquesta lliga, de moment, només té un amo i senyor, el Barça, i que tots els rivals es troben en un nivell de joc inferior. El Barça juga una altra lliga, ell sol. Els altres, s’ho miren.

L’equip mou la pilota a una velocitat endimoniada. Potser el joc no arriba a ser tan preciosista com en l’època de Ronaldinho i Deco. Potser perquè no s’estan per barrets, cops de taló ni gestos tècnics que fan posar dempeus un estadi, però la intensitat de tots els jugadors, la pressió a dalt, el nervi i electricitat de Messi (ahir més discret), la força física descomunal d’Alves (ahir, juntament amb Henry, el millor del partit), l’imprescindible Xavi i la bona feina de jugadors com Touré, Guddy, Hleb o Keita asseguren efectivitat, contundència i resultats que també fan posar dempeus als culés. Almenys fins ara.

No hem d'oblidar que ahir faltaven Eto’o i Iniesta... dos jugadors essencials. El resultat i el joc d’ahir són la millor mostra de que el Barça juga com un equip, ja que sense ells, qualsevol que entra compleix a la perfecció, està compromès i lluita el partit fins al màxim de les seves possibilitats. No es pot demanar més. Ahir, Bojan va sortir per fer una gran jugada i servir el quart gol de la nit a Tití, i Pedro també va desbordar per la banda dreta en una gran jugada que no va trobar rematadors.

En definitiva, un gran partit del Barça que ja espera rebre el Madrid la setmana que ve.

Klaas Jan Huntelaar

En un blog d’anàlisi futbolístic estàvem obligats a mullar-nos amb aquest jugador. El Madrid ha pagat 27 milions d’euros a l’Ajax per fer-se amb el serveis d’aquest “killer”, un dels davanters “rara avis” que encara pul·lulen per Europa, es mou com peix en l’aigua dins l’àrea i fora demostra unes carències tècniques, tàctiques i psicològiques importants. Es tracta d’un jugador corpulent, intimidador, no massa tècnic però amb una precisió de xut magnífica, sempre i quan rebi la pilota dins el seu hàbitat natural. Fora es desorienta, no sap on mirar ni on posar-se, desapareix del partit i la seva poca implicació desespera als qui disfruten amb els jugadors de “casta” (l’afició del Madrid, potser?).


Què volem dir amb tot això, us preguntareu, no us enrotlleu tant, pensareu, el que volem saber és si creieu que serà decisiu pel Madrid, cridareu... doncs la resposta és: NO. Actualment un equip de primer nivell no es pot permetre el luxe de tenir un davanter centre que només carburi si es troba a menys d’11 metres de la porteria. Un davanter que no pressiona, que no baixa a rebre pilotes, que no ajuda en la construcció del joc, no serveix per “uno de los grandes”. Tot i això marcarà gols.

Ens fa “gràcia” la comparació de Van Nistelrooy, no es un jugador semblant. VN és un Huntelaar millorat. Domina molt millor conceptes tàctics, per exemple la impotència de descarregar pilotes rebutjades pels centrals, la caiguda a bandes per obrir els carrils interiors pels companys i un llarg etcètera. En canvi en l’aspecte de definició si que s’aproximen més, els dos tenen un punt de mira a la bota que els hi permet aconseguir registres golejadors espectaculars.

En definitiva, Huntelaar serà el titular del Madrid els pròxims mesos per la necessitat, però per qualitat es un jugador destinat a la suplència (¿Saviola?).

I mentrestant, el Barça s'enfornta al València després de la contundent victòria per 0-3 contra el Sevilla la setmana passada. Un altre partit clau; si segueix així el Barça pot deixar bastant sentenciada la lliga ja en aquesta primera volta. Una conclusió clara: el Barça amb Messi és un altre Barça, com ho era amb Ronaldinho en la bona època. Excel·lent la idea de Pep de fer-lo jugar ara per la dreta, ara pel centre... sens dubte desorienta a la defensa, i si a més, és capaç d'utilitzar la seva velocitat per fer gols com els de l'altre dia, basats en la desmarcada i la passada en profunditat, encara es converteix en un jugador més letal, molt més que si rep en banda al peu i ha de començar a driblar. Messi no només és el millor del món sinó que segueix en progressió i millorant aspectes del seu joc, mentre que Eto'o està a un nivell estratosfèric. El seu gol de l'altre dia demostra que segueix sent l'obre llaunes oficial d'aquest equip, i aquella execució, físicament impossible, ens deixa bocabadats.

Desembre decisiu

Tradicionalment a can Barça el novembre era un mes complicat. Aquest any, però, la cosa ha anat prou bé, s’ha guanyat tot excepte l’empat d’ahir contra el Getafe. Lluny de parlar dels problemes que el Barça va mostrar en aquest partit, hem pensat que començar donant una visió positiva era el que calia per no perdre de vista d’on venim.

És cert que el Barça ahir no va jugar bé, sobretot en el primer temps, en part per demèrit del propi Barça i en part per mèrit del rival; sobretot per motiu de les maleïdes rotacions, que algun dia havien de passar factura. Quan no tens Iniesta, ni Messi, ni Márquez, ni Henry, ni Busquets... i jugues amb Hleb, Keita, Bojan, Piqué, Sylvinho... l’equip és un altre i els automatismes fallen. Si a tot això afegim que el Getafe va plantejar molt bé el partit, sobretot en l’aspecte defensiu, amb cinc homes al mig del camp i una pressió asfixiant, ens trobem que Xavi havia de baixar molt a rebre per iniciar la jugada, i a més amb excessiva conducció, perquè Márquez no hi era i Piqué semblava descentrat (seu va ser l’error que va precedir el gol del Getafe). Si Xavi jugava molt lluny de l’àrea Eto’o no rebia pilotes en condicions i també baixava a rebre. Hleb i Bojan ocupaven les bandes, però només es tractava de joc posicional sense desequilibri. A les bandes no s’hi ha d’estar, perquè les bloqueges, sinó que o bé les utilitzes després de generar un espai, o bé desequilibres en l’1 contra 1. Continuem sense saber molt bé què ens aporta Keita, llevat del gol i de bones centrades quan Pep va decidir reconvertir-lo momentàniament en un lateral esquerre, o això ens va semblar.

No obstant, bona actitud a la segona part, bons recanvis i una millora substancial del joc. Un Henry força millorat que com a mínim va sortir motivat i va donar profunditat al joc blaugrana, juntament amb Pedro. Ara arriba desembre, el mes decisiu de la primera volta, i segurament de la lliga segons com vagin els resultats. El Barça l’inicia líder, un fet que tots haguéssim firmat a l’inici de la temporada, quan l’arribada de Pep i el nou projecte eren una incògnita. Un mes que determinarà el nivell real d’aquest equip i les seves possibilitats d’aconseguir el títol, i que per comparació, ens mostrarà el nivell real del Madrid, del València, del Sevilla i del Villarreal.

Per cert, el Marc em comentava que ningú havia analitzat la prima que Ramon Calderón ofereix als jugadors del Reial Madrid si guanyen una sèrie de partits seguits. Simplement apuntar que ens sembla que ningú s’adona del que Calderón està fent. Després de tenir cremat a Shuster, passa la responsabilitat als jugadors i ell es treu els problemes de sobre. Si els jugadors guanyen els partits, la gent pensarà que s’hi han posat per la prima, pels diners, per mercenaris. Si perden, la gent pensarà que ni pagant-los una milionada extraordinària són capaços de motivar-se i guanyar. Realment molt hàbil el senyor Calderón. Sempre tirant pilotes fora perquè ningú parli dels seus errors.

El “nou” Ibrahimovic

Després d’uns dies sense actualitzar i aprofitant el gran moment de forma del Zlatan Ibrahimovic, ens aventurem a llançar el nom del jugador que pot ser el seu substitut a mig termini. Es tracta d’Albin EKDAL (19 anys).

Va començar a destacar al Brommapojkarna suec amb només 17 anys i ja va començar a ser seguit pels grans d’Europa, fins i tot equips com Chelsea, Inter i Ajax van presentar ofertes per ell. El gat a l’aigua però, se’l va endur la Juventus; això sí, pagant la relativament important xifra d’un milió d’euros.

La Lliga italiana s’adapta bé a les seves característiques: alt, potent i amb tècnica. Es tracta d’un futbolista pràctic. És mitja punta (el típic 10), però també pot jugar caient a la banda dreta. Disposa d’un gran xut des de mitja distància, increïble visió de joc, passada en curt molt precisa i està dotat amb una tècnica fantàstica. Es veu que últimament Ranieri està intentant que s’adapti a jugar en la posició de segon davanter per tal de suplir a Del Piero de forma progressiva.

EKDAL ha passat per totes les categories inferiors de Suècia i ara es titular indiscutible amb la Sub-19 i va debutar amb la Juventus al torneig Silvio Berlusconi organitzat pel Milan. Durant aquest any, ha jugat ja 5 partits amb la “Vecchia Signora” fent-ho prou bé i poc a poc va complint les expectatives dipositades en ell.

Esperem encertar-la amb aquest jugador i que gaudim i gaudiu del seu futbol aquests pròxims anys.

Lliga adulterada

Com ja vam avançar fa dos posts, avui parlarem de com els organitzadors de la Lliga BBVA han adulterat la competició domèstica.

Com tots haureu pensat es tracta efectivament del mes negre que es troben tots els equips quan s’han d’enfrontar, de manera consecutiva, a Sevilla, Barça, Madrid i Villarreal, els 4 equips que van liderar la classificació la temporada passada. És a dir, els quatre equips més forts del campionat i ferms candidats al títol. Però la pregunta és: com afecta això als equips petits si igualment s’haurien d’enfrontar a tots ells? Doncs afecta perquè la classificació durant tota la primera volta no serveix per a res.

Per exemple, ara mateix trobem al Getafe amb 13 punts a la posició 8. Classificació magnífica per un equip de les seves característiques, però encara no ha passat el mes negre. En canvi, l’Espanyol és dotzè amb un punt menys, però en canvi ja ha passat l’escalada... Per tant, quan el Getafe s’enfronti a tots els equips poderosos de la Lliga segurament quedarà per darrera de l’Espanyol.

Amb tot això, valorar l’esdevenir de la Lliga es molt difícil. Les tendències que porten els equips poden canviar cap a millor o cap a pitjor d’una manera molt radical. I això també val pels quatre poderosos, quan s'enfrontin entre ells. Un mes intens on tota la classificació pot canviar de forma sorprenent i canviar la tendència de Barça, Madrid, Sevilla, Villarreal... Més emoció? Potser, però també "menys regularitat", que és l'objectiu de la lliga. No obstant, ja comencen a quedar clars els candidats a baixar a segona a final de temporada. El cas de l’Osasuna és el més clar, encara no ha passat el tram difícil de temporada i només ha aconseguit sumar 5 punts marcant 3 gols. Estadístiques nefastes per un equip que es vulgui mantenir a Primera.

Esperem que encara estiguin a temps de rectificar perquè l’Osasuna és un dels equips mítics de primera i encara recordem amb cert “carinyo” quan estava en condicions de disputar competicions europees.

El Barça es troba la primera complicació...

El Barça ha perdut Iniesta per lesió i estarà 6 setmanes K.O. Es tracta d’una mala notícia tenint en compte que es perdrà els partits importants del desembre (Sevilla, València i Madrid, en principi). La notícia ve acompanyada de l’empat a un gol davant del Basilea. Malgrat estar classificats per vuitens de final de la Champions, el Barça encara s’ha d’assegurar la primera plaça del grup C.

Tot això ens ha de fer reflexionar sobre com de difícil és encadenar victòries consecutives en el futbol actual. Fins i tot l’equip més dèbil s’ha de tenir en compte perquè si no jugues amb la intensitat necessària les coses es poden complicar. Un toc d’atenció tot i que també s’ha d’entendre l’empat com una conseqüència lògica derivada de les constants rotacions de Guardiola.

Iniesta és el primer lesionat important de la temporada, just quan estava en un dels seus millors moments, i juntament amb Xavi, lideraven l’equip, ara que els dos juguen més endavant i els hi cobreixen les esquenes homes com Busquets o Touré. Pot ser un bon moment per veure Hleb jugant per l’esquerra, tot i que és possible tornar a veure un sacrificat Henry a la banda, com l’any passat... nosaltres apostem per veure el bielorrús. Que agafi minuts al novembre per veure si és capaç d’estar en forma pels partits importants del desembre. Henry i Eto’o és preferible que es vagin intercanviant el lloc de davanter centre, sense oblidar a Bojan. Pel que fa a Messi, ara mateix és un jugador vital i intocable, el seu joc ha millorat moltíssim... més implicat en defensa, més murri, més capaç d’adaptar-se als canvis (en el partit contra el Màlaga va interpretar perfectament el joc, va buscar combinar abans que regatejar), cada vegada juga millor per l’equip.

Com vam dir en aquest blog fa temps, el Barça pot semblar que es passeja per la Champions durant la primera fase de grups (de fet, tampoc és així), però no creiem que la pugui guanyar, no té tan bona plantilla com en anys anteriors. Fixeu-vos que si comencen a haver-hi lesionats al mig camp, els recanvis són limitats. Si ara fallés Xavi no volem ni imaginar el desastre que es podria produir... De moment sembla un miracle que Guardiola exprimeixi tan bé la plantilla que té, amb tantes golejades com hem vist. L’actitud és immillorable en línies generals i això pot donar-li la lliga al final de temporada. Però compte, a Europa les coses seran diferents perquè Inter, Chelsea i Liverpool són equips amb millor plantilla i ferms candidats a obtenir la Champions League.

La Lliga fins ara...

La Lliga d’aquest any està sent interessantíssima des del punt de vista futbolístic. Veiem que cada cop més es produeixen resultats escandalosos en partits d’anada i tornada molt espectaculars. No es un tendència únicament de la Lliga Espanyola. Si analitzem els resultats de les últimes jornades de Champions i la classificació de per exemple, el Nàpols i Udinese a Italia, Hoffenheim a Alemanya o Hull a Anglaterra. Veiem que cada cop els partits son més imprevisibles i per tant, per nosaltres, més divertits.

Per centrar-nos concretament en la nostra Lliga, val a dir que hi ha una diferència bastant important entre els equips punters i la resta. Això provoca grans golejades quan la diferència entre les dues “scuadres” és tan gran, ajudant així a l’increment de la mitjana de gols per partit d’aquesta Lliga. En equips d’un nivell similar, el que creiem que passa és que les defenses no estan al nivell dels davanters rivals.

El Sevilla. Té molta pólvora amb els golejadors (Luis Fabiano, Kanouté, Chevanton,...) però la defensa és molt més dèbil, Squillaci i Dragutinovic no son centrals de garanties. Bastant lents tots dos, però a més prenen riscos innecessaris quan inicien la fase ofensiva.

L'At. Madrid. Forlán i Agüero formen una de les millors parelles golejadores del campionat i en canvi la defensa son (com bé diu Manolo Lama) La Mujer Barbuda, és a dir, de circ. Sobretot en el cas dels laterals, Perea i Antonio López no ataquen ni defensen bé, provocant que uns bons centrals (i que es complementen) com Heitinga i Ujfalusi semblin ninots.

El Barça. Últimament no encaixa gols perquè el seu domini en el joc és tan aclaparador que els rivals ni trepitgen l’àrea contraria. No es que la defensa estigui molt més ajustada que al principi, sinó que comença a defensar des de tant a dalt que els equips més limitats no saben com superar aquesta pressió.

Finalment, el Madrid. Com sempre en els últims temps, vivint de la inspiració de Van Nistelrooy e Higuaín, però concedint moltes oportunitats que un equip més o menys treballat aprofita.

A més de tot això també hi ha un factor que pot explicar aquesta estranya situació, la competició ha estat adulterada. Deixarem la intriga de saber per què ho diem, serà un aspecte que comentarem en futurs articles.

Un espectacle diferent

Barça 5, Almeria 0

Una nova golejada del Barça, després de la de Basilea. Estem davant d’un Barça diferent, que mata el rival, que per fi aprofita les ocasions. No és el Barça de Rijkaard (i Ronaldinho, i Deco...) en un sentit: aquell equip com a molt establia resultats de tres a zero, però ho deixava tot al talent i aquest apareixia en forma de jugades col·lectives espectaculars al primer toc, detalls individuals de gran categoria, fets que convertien els partits en autèntics espectacles visuals que trigarem anys a tornar-los a veure.

El Barça de Pep no es complica la vida, pressiona, mata per asfixia, i marca cada ocasió clara que té. El joc és pràctic, efectiu, intens. No vol dir que necessàriament això sigui millor que l’anterior, ni pitjor. A vegades una elàstica i un barret de Ronhie eren més bonics que el 4-0 o el 5-0 d’una gran golejada. Però d’altra banda, l’efectivitat és una qualitat que el Barça farà bé de tenir ben apresa. No es tracta ara de destacar les virtuts d’aquest equip menystenint les d’equips passats, ni al revés. Simplement es tracta de descriure el que tothom pot veure. I el que tothom pot veure és que aquest equip està “endollat”, que col·lectivament es juga molt bé, i que els grans cracks com Xavi, Iniesta, Eto’o, i fins i tot Messi, juguen pel bé de l’equip. No hi ha complicacions, només velocitat, pressió, físic. Potser no hi ha tan de “talent” però hi ha molt d’esforç i dedicació en donar ritme al joc, canvis d’orientació, desmarcades, moviment, pressió...

És en primer lloc, una qüestió de mentalitat. Potser no veiem tanta espectacularitat de joc a nivell visual, però el que succeeix al camp, de moment, sí que és espectacular. Pep treballa l’estratègia, un segon aspecte a tenir en compte. En tercer lloc, alguns jugadors estan a un nivell superior respecte als dos anys anteriors: Iniesta ha progressat encara més, potser ha de pol·lir la rematada i altres detalls, però els canvis de joc, les desmarcades, la precisió en les passades i en tots els seus moviments... tot el que fa és útil, té un sentit i sembla fàcil i senzill quan no ho és gens. Aquesta és l’espectacularitat (diferent) del Barça de Pep. Aquest és el talent que avui dia veiem.

Xavi, a nivell de MVP de l’Eurocopa. Bestial com sempre. Samuel Eto’o, golejador com en els bons temps. Espectacular la seva fam de gols. Messi, cada dia jugant més intel·ligentment per l’equip. Alves, de menys a més en aquest inici de temporada. Contra el Basilea va deixar una assistència de jugador 10, i contra l’Almeria un golàs de falta. Entremig, un desgast físic impressionant i un joc cada vegada més precís, tan en atac com en defensa.



Molts jugadors que ja hi eren han augmentat el rendiment. Guardiola, de moment, ha sabut reactivar un vestidor, motivar-los i fer-los treballar. Així, els jugadors que fa quatre anys ja hi eren tornen a gaudir del joc, saben el que han de fer per aconseguir els resultats, no s’adormen ni surten a “veure-les venir”. Tot això s’ha aconseguit en molt poc temps, i aquest equip, sense la “màgia” d’anys anteriors camina amb solidesa per la lliga. El mes de desembre serà el termòmetre definitiu. Els quatre grans rivals directes en la lluita pel títol. Es tracta d’arribar-hi amb el joc ben assentat, els jugadors frescos i sense lesions, i tirar endavant quatre partits decisius de la primera volta que ens indicaran realment les possibilitats de l’equip.

Athletic 0 - Barça 1

El Barça va aconseguir ahir la seva cinquena victòria consecutiva en lliga (setena si sumem els dos partits de Champions jugats fins al moment). Es confirma, després de set jornades de lliga, la bona marxa de l’equip de Pep Guardiola a nivell de resultats, que es troba en quarta posició però a només tres punts del líder (València). La lliga està disputada en aquest inici de competició, el Barça ha fet molt però encara ha de fer més si la vol guanyar. Queda un llarg camí i els altres equips no ho posaran gens fàcil. De moment, però, guanyar fora de casa com ahir és vital, importantíssim, és anar pel bon camí. En els enfrontaments amb rivals més directes com València, Villarreal, Madrid o Sevilla s’acabarà decidint tot però sempre que es segueixi sent fort a casa i també a fora amb els altres equips. Partits com els d’ahir et poden donar lligues. De moment el Barça sembla tenir-ho clar.

No ens cansarem parlant d’un partit que va ser avorrit. Avorridíssim. Una falta de respecte a l’espectador. Dues hores insuportables però necessàries per tirar endavant. Com ja apuntàvem fa setmanes, el Barça sembla que ha après a lluitar els partits una altra vegada, a guanyar jugant bé i jugant malament (o de forma menys vistosa). Això també és important. Això també és futbol i ens hem d’alegrar que el Barça ho sàpiga fer. La parada pels partits de seleccions ha fet mal: cansament, lesions, i això es va traduir en una alineació de circumstàncies, amb Valdés, Alves, Márquez, Piqué, Abidal, Touré Yayá, Víctor Sánchez, Keita, Iniesta, Eto´o i Henry. Però per sort el resultat va ser bo i el virus FIFA sembla que no va afectar tant com ens temíem.

No obstant, Márquez es va lesionar i va haver d’entrar Puyol, que havia de ser reservat. Keita també es va lesionar i va haver de sortir Sergio Busquets en el seu lloc. L’absència de Xavi es va notar molt, sobretot a la primera part, però Iniesta a la segona va agafar més protagonisme i va deixar detalls de crack, a més de conduir millor el joc de tot l’equip. Henry va treballar molt en defensa (cometent moltes faltes) i va donar el gol a Eto’o en una gran jugada dels dos davanters blaugranes, que es va iniciar amb una acció individual d’Henry pel centre del camp, una passada vertical per Eto’o i un remat del camerunès amb l’esquerra amb potència i ràbia. Es posava fi a un partit amb poca possessió productiva del Barça, que tocava massa en defensa, no treia bé la pilota i aquesta li durava poc per la imprecisió en les passades. Víctor Sánchez (interior dret) va anar de menys a més però no és la revelació que hem vist en Busquets (ahir més fluix). Està bé que vagi entrant gent del planter però compte, les qualitats no són les mateixes en tots els jugadors.

Punts positius:

- La tornada de Hleb és una bona notícia, més variants en el joc d’atac del Barça.
- El Barça és capaç de guanyar fora de casa en camps complicats sense les estrelles: Xavi, Messi, Puyol...
- Iniesta és espectacular.
- Eto’o: obre llaunes. Henry: complidor, treballador, implicat.
- Les rotacions, de moment, funcionen. L’actitud de l’equip sempre és bona.
- Valdés no va encaixar cap gol i va fer dues aturades de mèrit. Ho necessitava.

Punts negatius:

- Sense Xavi no hi ha control del partit, ni precisió en la passada final.
- Iniesta no es troba ni entre els 30 aspirants a la pilota d’or.
- Però un moment... què passa, que Iniesta només sap marcar golassos amb Espanya o què?!
- Per què a Busquets sempre el maten a cops?
- La lesió de Keita, malgrat que fins ara no sabem exactament què ens aportava de positiu aquest curiós jugador amb cara d’acudit de l’Sport.
- La lesió de Márquez.
- Els rivals directes a la lliga estan forts, el Barça no ho tindrà fàcil.

Futbol Francès: El Toulouse

En homenatge a un amic que tenim lluny de casa i al gran moment de forma que viu l’equip, avui analitzarem el Toulouse.

El futbol francès sempre s’ha destacat per ser una gran font de joves talents tot i que la Lliga no era gaire competitiva. Últimament això està canviant. La irrupció del Lió al panorama europeu ha sigut una revifalla per una competició que només miraven els secretaris tècnics. Ara, cada cop més trobem equips interessants i que despleguen un futbol més o menys vistós. La millora del futbol francès en general s’ha produït en part gràcies a que ara els clubs locals tenen capacitat econòmica per mantenir les seves estrelles durant més temps, casos de Benzema, Niang, Ben Arfa... i la incorporació de jugador estrelles com el jove Gourcuff, Cavenaghi (un davanter que no sé com no està en algun dels grans), en el cas del Girondins i Klasnic al Nantes, i un llarg etcètera.

Després d’aquesta llarga introducció ens posem de ple en l’anàlisi del Toulouse pròpiament dit amb atenció especial als jugadors que nosaltres considerem més importants dins l’equip. Actualment són els segons de la Lliga tot i tenir un dels pitjors balanços pel que fa a la diferència de gols, ara veureu per què. No és un equip que desplegui un gran joc d’atac, el seu punt fort és la defensa i es basen en això per tirar endavant els partits. La parella de centrals que formen Cetto i Fofana és bastant sòlida, ja que es complementen prou bé. El primer és el típic central argentí amb determinació, fort al tall i amb capacitat d’anticipació i intimidació. Fofana és un central francès bastant jove (23) amb una resistència increïble i una forma física envejable, normalment és ell el qui s’encarrega de fer les cobertures a Cetto. La formació que més utilitzen és un 1-4-4-2 amb la variant 1-4-5-1 si ja es troben amb superioritat al marcador o si consideren que pel joc entre línies del rival seria necessari tenir dos mig centres de tall més defensiu.

Jugadors més destacats:

Cédric Carrasso: És un dels porters més clàssics d’Europa, és a dir, no té gaire reflexos però aporta molta confiança a la seva defensa gràcies a unes sortides molt encertades i molt fiable en els xuts des de llarga distància. Molt semblant a Diego López del Villareal. És un dels jugadors més típics de la Lliga francesa.

Jérémy Mathieu: Un lateral (tot i que a vegades juga de central) esquerre bastant curiós. És molt alt (1,90) però és fa un fart de córrer la banda amunt i avall; a més, disposa d’un bon xut des de mitja distància i una magnífica centrada des de la línia central. Els dos últims anys s’ha estancat una mica, tot i això és un dels millors laterals de la Ligue 1.

Bryan Bergougnoux: Debilitat personal. Encara que Alain Casanova no el fa jugar massa últimament, és un jugador que sempre m’ha agradat. Mitja punta amb arribada, és el clàssic 10, tècnica per distribuir el joc i amb un bon olfacte golejador. Que l’esquema del equip sigui el 1-4-4-2 no l’afavoreix perquè no té velocitat per jugar a la banda com interior. Normalment juga quan l’equip s’adapta al 1-4-5-1 en la posició de 10.

Andre Pierre Gignac: L’estrella del equip amb només 23 anys. Davanter potent, no molt ràpid però que té la capacitat d’estar al lloc adequat en el moment adequat. Aquest any porta un magnífic promig golejador amb 5 gols en 8 partits. Si segueix la progressió que manté des de que va debutar amb el Lorient pot arribar a ser un dels davanter més destacats de la Ligue 1.
Salutacions Ferran! Aprofita per anar a veure algun partit de l’equip!

Barça 6, Atlètic de Madrid 1

Comentàvem en l’anterior article la importància dels córners i les jugades a pilota parada. Si al talent hi sumem treball l’equip es torna més poderós per força. I en l’anterior, ens preguntàvem quina cara ens oferiria el Barça davant l’Atlètic de Madrid. Doncs bé, les respostes a les dues preguntes són esperançadores. El Barça va matar el partit en vuit minuts, amb tres gols a pilota parada. Un a la sortida d’un córner tirat al primer pal perquè Márquez rematés amb gran qualitat. El segon de penal comès sobre Messi i transformat per Eto’o, i el tercer de picardia, en una falta botada per Messi mentre l’Atlètic de Madrid col·locava una barrera que la pulga no havia demanat. Tres gols a pilota parada sense que el Barça posés gaire “futbol”. Lògicament, després d’aquest vendaval tot va anar rodat pels locals.

Va sortir el Barça endollat i l’Atlètic derrotat des de bon començament. No hi va haver duel Messi – Kun, no hi va haver partit. En tot cas, després del 3-0 l’Atlètic podia haver reaccionat, encara quedaven molts minuts. Maxi va fer el 3-1 en l’única errada blaugrana, concretament de Sergio Busquets, que només va perdre dues pilotes, però una li va costar força cara. Ja és tradició d’aquest Barça de Pep Guardiola. Arriben una o dues vegades i marquen. Però no hi va haver més esperança per l’Atlètic, que va rebre el 4-1 i el 5-1 abans del descans, amb gols de d'Eto'o i Gudjohnsen. El d'Eto'o, una gran passada de Xavi aprofitant un greu error de la defensa de l'Atlètic, Eto'o controla amb el pit i resol perfectament. El de Guddy, que va jugar bé, gairebé sempre al primer toc, va ser un premi a la seva constància. Va aprofitar un xut d'Iniesta que va anar al pal, caçant molt bé el rebot. El Barça no es va relaxar i va seguir apretant, pressionant, buscant la porteria rival. Mentrestant, encara hi va haver temps per una altra pilota al pal d’Iniesta i una carrera de Messi pel centre sortejant un parell de defenses i rematant fora per ben poc (hagués estat el golàs de la jornada i potser del que portem de lliga). Antonio López va merèixer l’expulsió per una entrada duríssima a Leo, que va quedar amb la cuixa marcada pels tacs del seu rival.

La segona part, com diu avui un article del diari AS, va ser “gairebé gore, una mort en directe”. Van entrar Henry i Bojan per fabricar, juntament amb Xavi (sublim), el sisè gol de la nit (6-1), amb una gran rematada del francès, “amb el seu aire habitual de geni displicent”. El Barça va trobar per fi l’eficàcia, perquè el futbol ja l’havia mostrat en partits anteriors. L’Atlètic de Madrid va descobrir que la lliga se li farà llarga, i que després del Barça arriba el Reial Madrid, el derbi madrileny després de l’aturada de la lliga pels partits de seleccions. El Barça va seguir tocant amb criteri sense voler fer més mal, si queia alguna ocasió més que fos per inèrcia, però això sí, la pilota sempre controlada. Un rondo inacabable per acabar la festa de gols d’ahir.

Alineació titular: Valdés; Puyol, Márquez, Piqué, Abidal; Sergio, Xavi, Gudjhonsen; Iniesta, Eto’o, Messi.

El detall (1): En el minut 59, Guardiola dóna entrada a Henry per Eto'o, que portava dos gols i buscava el hat-trick per empatar amb Villa com a pichichi amb 6. El camerunès va mostrar un cop més el seu egoisme i va marxar amb mala cara.

El detall (2): Què s'ha fet al cap Andrés Iniesta? Potser el seu pentinat va ser el pitjor del Barça ahir a la nit. Molt pitjor que el gol de Maxi.

Els córners

Últimament al Barça s'estan posant de moda les jugades d’estratègia a pilota parada (recordem els gols contra els Sportings), per això el Joan i jo ens vam decidir a escriure un article que fes referència als moviments que es produeixen en un córner. Hem intentat agafar córners més o menys curiosos per analitzar possibles estratègies que podria utilitzar també el Barça. Aquí els teniu:

1. Aquest és un córner molt curiós que es va produir en un partit que enfrontava al Milan i la Roma. Podem veure que la jugada s’inicia normalment, el Milan opta per una defensa individual que defensen fora de l’àrea petita, sobre el punt de penal. Per contrarestar l’espai que queda des d’on estan la majoria dels atacants fins la porteria que no pot ser coberta per la sortida del porter Ancelotti decideix posar dos homes més (primer i segon pal) en defensa zonal. Després de que es produeixi la confusió per l’engany veiem que el defensa que segueix a Pizarro (en teoria que havia de llançar el córner), no el continua cobrint sinó que intenta anar a tapar la internada. Això provoca que Pizarro pugui rebre sol a dintre de l’àrea.



Només comentar que lògicament, està mal invalidada la jugada per part de l’àrbitre.


2. La primera jugada que veiem en aquest vídeo és un dels córners que el Barça va treure contra l’Sporting de Gijón. És un dels córners més clàssics. L’Sporting opta per una defensa individual i un home en zona al primer pal per si el córner es llancés cap allà. Veiem que Xavi serveix en curt per Messi i aquest li torna de primeres perquè Xavi pugui centrar amb més angle i aprofitar la sortida dels defenses (per provocar el fora de joc) amb la intenció de penjar-la al segon pal on puguin rematar els jugadors amb més força de l’equip (Eto’o i Puyol). Llàstima que la devolució de Messi sigui massa paral·lela a la línia de fora de banda i això no permet a Xavi poder arribar bé a la pilota.




3. Aquí veiem un córner molt semblant a la intenció que tenia el del Barça, la Roma amb una defensa totalment individual i amb un home sota pals. Quan l’Inter serveix el córner en curt, tots els jugadors de la Roma se’n van cap endavant per rebutjar una possible passada en curt a dins de l’àrea, però no succeeix així i Figo la posa gairebé al segon pal, on no hi ha cap defensa i tant Materazzi com Martins estan en posició per rematar sols. Cal comentar també que si el jugador que està sota pals hagués sortit a cobrir la zona de davant del porter potser el gol s’hauria pogut evitar. Aquest gol es deu a un greu error defensiu de la Roma.

Shakhtar 1, Barça 2

La doble cara del Barça

A Montjuïc, un Barça intens de Premier va oferir una arrancada espectacular a la primera part. L’únic però va ser la debilitat defensiva que contra el Shakhtar es torna a repetir amb una nova errada clamorosa. Però contra l’Espanyol, semblava bufar i fer ampolles. Kameni rebent les envestides del F.C. Barcelona, Messi elèctric movent-se amb llibertat per tot el camp. Una ocasió darrera l’altre i totes les jugades acabades. Fins i tot Henry millorat. En definitiva, un Barça diferent que xuta 25 vegades a porta de mitjana, que penja 70 pilotes a l’àrea; el Barça de Rijkaard hagués necessitat cinc jornades per arribar a aquests números en total. Aquesta és una virtut majúscula.

Contra el Shakhtar, un partit desastrós, lamentable. Henry no pot jugar dos partits la mateixa setmana. Pep renuncia a l’estil, juga sense banda dreta amb un Eto’o sacrificat a aquell cantó i Messi a la banqueta. El Shakhtar li juga de tu a tu, avançant línies i pressionant fort al mig camp. Keita i Touré deixen sol a Xavi, un mig camp que no combina. El joc es torna directe, de Premier però sense intensitat. Pilotes llargues de Piqué buscant directament els davanters. Sense domini del partit, el Shakhtar treu petroli d’una pilotada i un error de Puyol. Gol en la segona ocasió clara, com ja va sent habitual.

La flor de Guardiola es diu Messi

Un partit que el Barça mereixia perdre, o si més no, que no mereixia guanyar, en tot cas i com a molt, empatar. Keita al mig camp no funcionava, es veia des del minut 1 però Guardiola no el canvia fins el 80. La precipitació dels canvis a Montjuïc es torna calma desesperant contra el Shakhtar. Entra Messi per Henry per buscar algun revulsiu. Eto’o falla un 1 contra 1 que era gol cantat, en una errada bestial fruit de la seva desconnexió durant tots els minuts anteriors. Un “killer” en forma mai ho hagués fallat. Entra Bojan per Eto’o i arriba la sort, la flor de Guardiola. Centrada del noiet des de la banda dreta, error del porter i gol de Messi. Faltaven cinc minuts perquè s’acabés el matx. Poc després, assistència genial d’un Xavi apagat i pressionat durant tot el partit que troba un Messi fresc entrant per l’esquerra i rematant a gol com un crack. 1-2, resultat injust d’un Barça que ja porta dos partits remuntant en els últims sospirs; contra l’Espanyol, merescut; contra el Shakhtar, massa premi pel poc futbol exhibit.

El Barça guanya jugant bé i guanya jugant malament. El típic partit que el Madrid guanyaria i el Barça sempre perdria (sense anar més lluny, com el d’ahir contra el Zenit, tot i que va ser millor el Madrid a la primera part). Que no s’hi acostumin. Presenta una doble cara preocupant i l’aficionat no sap a què atenir-se. Contra l’Atlètic de Madrid dissabte que ve es presenta un repte molt important per assaltar el liderat de la lliga. Quina cara ens oferirà el Barça?

Informe Henry

Thierry Henry no és feliç. Malgrat que ell evita polemitzar sobre la seva situació en el club blaugrana, la setmana passada va enviar missatges de cara a un futur a mig termini que són subtils però alhora molt clars. Dijous el vam poder escoltar al programa de Catalunya Ràdio “Els Millors Anys de La Nostra Vida” presentat per Bernat Soler, i ahir va fer unes declaracions al diari francès “L’Equipe”. La pregunta que li van fer era si deixaria el Barça per anar-se’n a un altre club en el mercat d’hivern, en cas de no encaixar en l’equip titular i no jugar suficients minuts. En ambdós casos, respostes preocupants pels seguidors d’aquest gran jugador (com som els autors d’aquest blog), o esperançadores pels seus detractors. “Mai vaig pensar que sortiria de l’Arsenal...”, o... “Per ara, això no està d’actualitat, però si això continua, per suposat que s’haurà de discutir”, han estat les seves paraules.

Henry va rebre ofertes durant la pretemporada, entre elles una del Manchester United. Es va plantejar marxar, però el fet que li resultaria difícil tornar a Anglaterra en un equip que no fos l’Arsenal, i sobretot, la conversa amb Pep Guardiola van ser motius més que suficients per decidir quedar-se al Barça una temporada més. Guardiola no comptava ni amb Ronaldinho, ni amb Deco ni amb Eto’o i li va prometre a Thierry Henry que jugaria de davanter centre titular. Eto’o s’ha quedat i Henry ha jugat pocs minuts, la majoria en banda esquerra. Ell sap que s’ha d’adaptar, que ha de rendir en banda si es vol quedar. Tampoc Rivaldo volia jugar en banda i allà va triomfar. Tampoc Ronaldinho s’esperava jugar en aquell extrem i allà va triomfar. És la posició maleïda, com diu Ramon Besa “si triomfes allà ja ho has fet tot”. El problema és que li molesta el canvi de plans de l’entrenador, li molesta que la premsa sempre li pregunti el mateix (per què jugues en banda esquerra? T’agrada més jugar de davanter centre?) i li molesta que li preguntin sobre la seva filla, a qui no veu perquè viu a Londres. Henry no és feliç i no sembla que vulgui donar un cop de puny sobre la taula per demostrar que encara pot rendir. Té 31 anys i podria ser com Van Nistelrooy, veterà i golejador, decisiu i letal, i a més, amb molta més aureola de crack mediàtic. Però la pregunta no és què espera el Barça d’Henry, que és tot això, sinó que esperava Henry del Barça i que no li estan donant. No li han donat lideratge, no li han adaptat el sistema per a ell, sinó que ell s’ha d’adaptar al sistema, i no se li ha mostrat cap respecte. Henry se sent enganyat, estafat.

Quan va arribar va veure que no seria el líder que era a l’Arsenal. Parla del seu ex-equip referint-se als seus ex-companys gunners com “els nens” a qui no podia deixar plantats després de la derrota de París. Quan va arribar al Barça només va saber aproximar-se a Bojan, així era ell a l’Arsenal amb tots els jugadors, un padrí, un pare, un professor. Eto’o es va lesionar i Titi va voler jugar lesionat, un error que ara ha reconegut. Al Barça no se l’ha tingut com una figura, li ha passat el mateix que amb França. Deien que no es portava bé amb Zidane, i en l’última Eurocopa, sense el líder Zizou es parlava més de Benzemà que d’Henry. Aquí es parla més de Messi que d’Henry. Amb tot, el fan de Van Basten va acabar l’any passat sent el màxim golejador de l’equip blaugrana i havent donat onze assistències. Ell s’escuda en les estadístiques, per un davanter centre jugant en banda esquerra no estan malament, però l’estadística no és el joc que es veu al camp i l’afició no entén perquè Henry ja no és el millor davanter centre del món, aquell a qui tothom temia.





Quan es va quedar un any més a l’Arsenal, Wenger li va prometre construir un nou equip al seu voltant, bons fitxatges i una nova etapa a l’estrenat Emirates Stadium. No va ser així, Fàbregas era el nou líder al camp i Adebayor apretava fort davant les lesions de Thierry, de manera que l’any següent va decidir que ja era hora d’abandonar el club dels seus amors i provar sort al Barça. Aquest any li ha passat una cosa semblant. Ha mostrat lleialtat al club blaugrana perquè li van prometre que, ara sí, seria el “9” d’aquest equip. Eto’o no és el problema. Ells dos es porten bé. El problema és el club, és Guardiola, és l’estafa que li han fet a Henry. Ja no es veu Titi al costat de Bojan, fent bromes, cuidant-lo. Ara són competidors directes pel lloc d’Eto’o. Potser aquí també s’equivoca Henry; ell hauria d’intentar rendir en qualsevol posició perquè la mobilitat dels davanters del Barça de Pep fa que mai juguin els 90 minuts a la mateixa posició. Però sembla que Titi ja no tingui ganes de reivindicar-se.

Penal contra l’Sporting de Portugal. Henry es dirigeix cap a la pilota per llançar-lo. Messi, que volia fer-ho ell, veu a tot un Thierry Henry que es dirigeix per xutar el penal i no s’atreveix a dir-li res. En canvi Eto’o, que és un murri, s’acosta a ell i li diu que aquest any això dels penals va per torns, i que es el torn del germà Eto’o. Henry no ho discuteix. Més endavant diu “no sabia que ara anàvem per torns”. Qui realment es mosqueja és Messi. Henry no reclama la seva quota de protagonisme ni de lideratge i això sí que és un error imputable al francès.

Malgrat l’estafa, malgrat la infelicitat, malgrat la posició al camp i la suplència, Henry també ha de posar de la seva part. Larsson va arribar al Barça i es va lesionar per una llarga temporada. El club li va renovar el contracte un any més i ell es va dedicar a veure tots els partits per televisió i estudiar com jugava l’equip. Henrik també venia d’una lliga diferent, amb un estil diferent. Quan es va recuperar, també li va tocar jugar en banda dreta moltes vegades, pel mig, per l’esquerra, amb Eto’o, amb Giuly. Va saber comprendre el seu rol i va acabar sent un crack a l’ombra molt decisiu. Henry, l’any passat, fent el que va fer, també hagués estat un “crack silenciós” si el Barça hagués guanyat algun títol. Però no es va guanyar res, i el hàndicap d’Henry és que no va venir per ser un crack a l’ombra. Va venir per ser un crack més dins la plantilla, dins i fora del camp. Ni ell ho està aconseguint per motius propis ni el club li ha posat les coses fàcils.

Esperem que la temporada, llarga i feixuga, doni oportunitats a Henry per ser decisiu. La primera, ja la va tenir en el derbi contra l’Espanyol. Millorat com a davanter centre i amb una actuació notable, aquesta és la línia a seguir tan per ell com per l’entrenador, qui sembla haver adoptat una correcta política de rotacions.

Goran Pandev

Els països balcànics són una gran font de talents futbolístics. Avui parlarem d’un d’ells, el gran Goran Pandev.

Pandev va néixer a Macedònia el 27 de juliol del 1983 a la petita ciutat de Strumica. Fill d’una família humil es va començar a llaurar un futur en això del futbol al FK Belasika on va destacar molt per sobre de la resta dels seus companys. Tant va destacar que l’Inter de Milà es va fixar en ell i l’any 2001 es va fer amb els seus serveis. Tot i així no va arribar a debutar amb l’equip “nerazzurri” que el va cedir primer a l’Spezia i a l’any següent a l’Ancona. En tots dos equips va rendir a un bon nivell però no suficient perquè l’Inter es decidís a apostar per ell, així que el va vendre (en una operació típica del Calcio) a la Lazio a canvi de Dejan Stankovic. A partir d’aquí la vida del jove davanter va canviar i per fi es va poder assentar en un equip on ha estat demostrant el seu talent des del 2004.

Pandev és un davanter molt semblant a Stoichkov, amb un magnífica cama esquerra i un caràcter molt guerrer. Pot jugar en totes les posicions d’atac i fins i tot de mitja punta, però on millor rendeix és jugant pel mig o a la banda esquerra (on millora el seu aspecte d’assistent). Disposa d’un potent xut i una gran capacitat d’interpretar el joc. Sap utilitzar els carrils de desmarcada i a més, és un bon rematador de cap.

En definitiva, Goran Pandev és un dels jugadors amb més potencial del moment i els grans equips han d’estar atents als seus moviments, sobretot Txiqui per reforçar la banda esquerra. El podeu veure en moviment en aquest vídeo:

Derbi histèric

Espanyol 1, Barça 2

Derbi lamentable pels aldarulls a les grades, les bengales dels energúmens dels boixos nois i la violència, que són elements que perjudiquen la bellesa del futbol com esport. L’àrbitre pot haver condicionat molt el derbi, els aficionats de l’Espanyol així ho pensen. “La lliga està prostituïda”, diu Sánchez Llibre. “És un robatori” deien els jugadors de l’Espanyol. Paraules exagerades si tenim en compte les estadístiques dels derbis (26 victòries del Barça amb la d’ahir, 25 de l’Espanyol i 24 empats). L’àrbitre, però, ha acabat sent massa protagonista, xiulant un penal a favor del Barça en el minut 93, expulsant un home de l’Espanyol, no xiulant falta a Valdés en el gol de l’Espanyol... El derbi ha estat molt estrany i una anàlisi futbolística no resulta gens fàcil en situacions com aquesta, però és la nostra tasca i ho intentarem.

Domini blaugrana a la primera part. L’Espanyol no va a pel partit i el Barça toca i toca però no té gol. Una pilota al pal de Xavi, ocasions clares, Henry en punta molt treballador tot el partit, potser li faltava una punta de velocitat, una mica d’instint assassí (de totes maneres, de menys a més). Però el partit era del Barça. L’Espanyol estava ben situat en defensa i el seu gol arriba en una única ocasió, com sol ser habitual en aquest inici de temporada. Al Barça li arriben poc però li fan molt mal. Aquell gol, independentment de la falta prèvia a Valdés no xiulada per l’àrbitre, és fruit d’una cadena d’errors que el Barça ha de saber evitar. En primer lloc, Abidal no fa bé el fora de joc i després arriba tard a la centrada de Tamudo. Piqué rebutja malament la pilota centrada, que fa una perillosa paràbola cap a la porteria de Valdés, que sense autoritat ni jerarquia, refusa la pilota sense força cap endavant, quedant absolutament venut perquè Coro marqui a plaer.

A la segona part el Barça perdia per 1-0 i l’Espanyol tenia un home menys. Guardiola fa canvis, que un cop més, semblen temeraris a primer cop d’ull. Treu Abidal i entra Eto’o, i juguen Puyol i Piqué sols en defensa, amb Alves gairebé d’extrem tot el partit. Gudjohnsen és substituït per Keita. Busquets és substituït per Bojan. Acumulació de davanters a dalt, Messi de mitja punta i Bojan, Eto’o i Henry a dalt, a més d’Alves per la dreta i Keita rondant la frontal. El Barça ataca posicionant homes a l’àrea, però així no arriba el gol. L’empat es produeix en l’única jugada d’un davanter que arriba i no que està. Passada llarga de Xavi per la desmarcada d’Henry, controla llarg però un rebot l’afavoreix i marca a porteria buida (1-1). Més endavant Henry envia una pilota al pal, i després d’algun intent de contraatac de l’Espanyol el Barça guanya el partit en el minut 93 amb un penal polèmic sobre Eto’o transformat per Messi (1-2).

Cal destacar l’esforç defensiu de l’Espanyol amb un home menys tota la segona part, però el resultat és just més enllà de les polèmiques perquè els tres punts se’ls acaba emportant l’equip que des d’un bon començament vol guanyar el partit i genera nombroses ocasions. No obstant, el Barça segueix sense pla B, l’acumulació d’homes d’atac a l’àrea rival no genera ocasions, els gols venen en un contraatac (l’únic del Barça) i en un penal (sembla que inexistent), però el Barça ha aportat més bon joc ofensiu durant els 90 minuts i no ha tirat la tovallola en cap moment. Molt bona actitud.


Valdés: Escaldat, tot li va en contra, desgastat mentalment, desbordat, sempre que li arriben li fan gol. Sense autoritat ni jerarquia en el gol.
Alves: Encarrilat, sempre per fora, no ha trobat finalitzador a les seves centrades.
Piqué: Aplicat, intens, sempre fent un pas endavant per treure bé la pilota, passades llargues en diagonal. Incorporació en el joc aeri, però sense èxit. A la segona part bé en defensa estan sol amb Puyol.
Puyol: Incòmode a la dreta, mala sortida de pilota. Vigor defensiu, intensitat com sempre, bona compenetració amb Piqué.
Abidal: Endollat, anticipant-se, ràpid i precís en la passada. Tallant pilotes dividides. En alguna ocasió li guanyen l’esquena i no fa bé el fora de joc en la jugada del gol de l’Espanyol. Guardant la zona. Nul·la participació en atac (només una centrada).
Xavi: Brúixola. Bon joc, ha suspès en el gol.
Busquets: Dominador. Saviesa, toc precís, velocitat mental. Descarat i madur amb pilota però immadur en les protestes a l’àrbitre, que li han costat una targeta groga.
Guddy: Lubricant. S’associa bé en curt. S’incorpora des de segona línia amb més intenció que encert. Pesa poc en el partit, no conclou les accions.
Messi: Incontrolable, constant, vertical, amb mobilitat i llibertat total. Li falta més rematada i buscar assistències clares, però ell, individualment, és letal.
Henry: Millorat, molt participatiu. Té més camp d’acció jugant de davanter centre, jugant d’esquena amb sentit comú. Millor en la desmarcada que en el joc estàtic. Un gol i una pilota al pal, entre vàries ocasions molt bones (intent de xilena inclòs). Partit complet. És en la posició que ha de jugar per rendir.
Iniesta: Savi, sempre tria l’acció correcta. Desborda per dins i per fora. Cada vegada juga amb més autoritat.

Veure els HIGHLIGHTS (enllaç de YouTube).

Barça - Betis (3-2)

La importància de la porteria a zero

Ahir, el Barça gairebé empata o perd un partit que tenia guanyat, i això recorda vells fantasmes de l’era Rijkaard, segones parts que es feien massa llargues, relaxament inadmissible que és el que pot acabar matant aquest equip una temporada més. El Barça és l’enemic del Barça.

Essent l’equip titular el mateix que va jugar contra l’Sporting golejant-lo per 6-1, Guardiola només va introduir dues rotacions en la visita del Betis a l’estadi: Càceres per Puyol i Touré Yaya per Busquets. Durant la primera part, el Barça va fer exactament el que havia de fer. Precís, ràpid i amb eficàcia. Possessió, pressió i 2-0 amb un Eto’o obrint la llauna com en èpoques d’èxits. Iniesta ajudant en defensa, Messi amb llibertat i Samu entrant i sortint de l’àrea, ara pel mig, ara en banda dreta. Jugaven amb toc de futbol sala dins l’àrea gran i el Betis mostrava una flexibilitat defensiva brutal: realment no es “tancaven”, ni defensaven amb agressivitat, ni tan sols amb intensitat. S’estaven suïcidant i el Barça cometia auxili al suïcidi. Tot semblava tan fàcil que els jugadors es van prendre un descans trenta minuts més llarg del normal. Totes les carències es van veure de sobte. Touré Yaya va començar bé el partit, intentant agradar i reivindicar-se, però es va anar desinflant a poc a poc. Càceres va demostrar la seva imprudència en diverses jugades, i va cometre un penal que l’àrbitre no va xiular. Abidal va estar més correcte que en altres ocasions, però ni ell ni Márquez poden evitar que almenys una o dues vegades els hi guanyin l’esquena, que els trenquin la cintura. Així, sense Puyol per corregir els errors dels altres, aquests es magnifiquen.

El Betis va empatar el partit (2-2) i Guardiola va fer canvis temeraris: Busquets per Touré Yaya, un home que jugava a tercera l’any passat per la suposada gran roca del mig centre. Guddy per Keita, i Bojan per Eto’o. Però li va sortir bé, Alves va centrar i Gudjohnsen va rematar com va poder per fer el definitiu 3-2. Un últim quart d’hora en què el Barça va semblar despertar-se després d’un parell de bufetades, i fins i tot va poder fer el quart si Bojan hagués tingut la fredor i elegància del seu admirat Henry (que s’ho va mirar tot des de la banqueta).

El Barça ha de tancar els partits, i la millor manera és mantenint la porteria a zero. Més concentració, més constància i menys pors o inseguretats.

L’elecció del trident defensiu més adequat

Ahir va jugar Touré Yaya de mig centre i en el primer temps va jugar bé. És fàcil destacar en un 2-0. Però aquests no són els moments Touré Yaya. Guardiola ha donat un pas més en la recerca del mig centre ideal. Amb Cruyff, el mig centre era la punta inferior d’un rombe que iniciava les jugades (el mateix Pep Guardiola). Amb Rijkaard, el mig centre va adoptar la forma d’un jugador rocós, que mantenia la posició i robava pilotes aportant equilibri al mig camp, fent les cobertures per les pujades dels laterals. Edmilson, Motta, Márquez... Pep té ara dos perfils: Busquets i Touré Yaya. Amb el primer, barreja les dues escoles, toc, creació i al mateix temps defensa i posicionament tàctic. Amb el segon, l’elaboració del joc, la connexió defensa-atac és més lenta però la seguretat defensiva probablement augmenta. Ahir era un dia per Busquets, per això la seva entrada a la segona part va reactivar el mig camp. El moment Touré Yayá segurament serà en Champions, quan tingui davant un mitja punta de qualitat o quan el domini tàctic de la seva posició guanyi partits que donin títols passant desapercebut, com va passar amb Edmilson la temporada 05/06.

El Barça tornarà a estar per damunt de “la sort” quan el mig centre torni a ser decisiu, quan el Kaiser de la defensa (Márquez), a més de donar bona sortida de pilota amb les seves excel·lents passades llargues sigui capaç d’evitar que li guanyin l’esquena i no s’adormi, i quan el central marcador (Puyol) sigui una garantia i no un temerari (Càceres). El trident defensiu ha d’estar al màxim nivell tenint en compte que un lateral (Abidal) gairebé no aporta res i l’altre (Alves) només dóna en atac. Les rotacions complicaran l'elecció del trident perfecte.

Perquè de talent el Barça ja en té: Iniesta, Eto’o, Messi, Xavi, Henry, Bojan... si aquests no s’adormen el gol està assegurat. Però la importància de mantenir la porteria a zero és el que toca treballar de cara als propers partits, és on Guardiola té feina si vol que l’equip sigui competitiu en lliga i sobretot en Champions. L’elecció del trident defensiu és essencial per aconseguir l’èxit i marcarà la temporada.

Golejada per calmar l'entorn

El Barça es va presentar a Gijón amb un objectiu molt clar, endur-se els tres punts del Molinon. Per fer-ho Guardiola va optar per una de les tàctiques més conservadores que li hem vist fins ara: el 4-3-3 clàssic, la formació més utilitzada per Rijkaard va ser l’escollida pel míster en aquesta ocasió.

Guardiola es va deixar d’experiments i va plantejar una alineació molt competitiva, amb la defensa (i porteria) titular: Valdès, Alves, Marquez, Puyol i Abidal, va plantejar un mig camp ferragós però amb qualitat, un Sergi Busquets en estat de gràcia (titular en detriment de Touré Yaya), un Xavi màgic i un Keita tot terreny. La davantera, l’esperada, sense Bojan ni Pedrito per decisió tècnica i Henry per lesió, va optar pels millors: Iniesta, Eto’o i Messi.

El plantejament tàctic de cada jugador era senzill: Alves continuaria perforant la banda dreta com fa habitualment; Sergi Busquets era l’encarregat de treure les pilotes des de el darrera (guardant la posició) sempre i quan Márquez no optés per la passada llarga; Xavi i Keita tenien la possibilitat de despenjar-se en atac les vegades que ho consideressin oportú i finalment Iniesta tenia la missió d’iniciar les seves internades enganxat a la cal (amb l’objectiu d’obrir el camp per aquella banda) i fer la diagonal cap endins, mentre que Messi i Eto’o es podien intercanviar les posicions. De fet Eto’o va jugar més estona en banda dreta que al mig (la seva posició natural).

Des de el principi les ocasions a favor del Barça s’anaven succeint, unes vegades el poc encert dels davanters i altres el coratge de la defensa desbarataven totes les ocasions. Fins el moment en que Iniesta va agafar una pilota a la banda i va iniciar una internada cap a l’àrea tornant boig al defensa que va culminar en una assistència magnifica cap a Xavi, qui de cap, va enviar la pilota fins al fons de la xarxa. La jugada va ser molt semblant a la que van protagonitzar els dos mateixos jugadors feia justament 4 dies. A partir d’aquí el Barça va començar a desplegar un molt bon joc que va obtenir els seus fruits, quan en una jugada d’estratègia, Xavi va servir un corner que Puyol va enviar cap al segon pal on Eto’o va fer el 2 a 0. Amb aquest resultat es va arribar al descans. A la segona part, el Barça va continuar atacant utilitzant els espais que l’Sporting deixava a la defensa, tant la banda dreta com l’esquerra es van convertir en un autèntic passadís pels jugadors blaugranes, sobretot per Messi i Iniesta. El tercer gol va ser un gol en pròpia porta gràcies a un magnífic llançament de corner servit també per Xavi. Aleshores va ser quan l’Sporting es va decidir a anar pel partit i quan van començar a crear més perill. Una passada des del mig camp amb un error en la marca de Márquez va donar als locals el gol de l’honor. Tot i així, els asturians no es va donar per vençuts fins que al minut 56 l’àrbitre va expulsar (de manera justa) a Gerard desprès d’una entrada a Messi quan aquest ja encarava sol la porteria. A partir d’aquí el partit no va tenir més història i els gols es van anar succeint gairebé de manera involuntària. Així el partit va acabar 6-1 amb dos gols de Messi i un d’Iniesta a part dels ja comentats.

Valdés: El 50% dels xuts que li van a porta són gols, la defensa li ha d’aportar més seguretat.

Puyol: Va estar contundent en defensa i va treure en algunes ocasions la pilota des de el darrera, partit complert.

Márquez: No va tenir problemes excepte en una ocasió i això li va costar el gol al Barça.

Alves: Va intentar associar-se molt amb Messi, cada cop funciona millor aquesta dupla. Ha de millorar en els llançaments a pilota parada.

Abidal: No puja mai però almenys ahir tampoc ens van poder atacar per la seva banda.

Sergi Busquets: Molt bon partit, va rebre molts cops però fins i tot així es va mantenir serè i va saber dominar els “tempos” del partit.

Xavi: En estat de gràcia, simplement el millor migcampista del món.

Keita: Va treballar molt, no es va complicar quan tenia la pilota i la va distribuir amb criteri, a més es despenja sovint a l’àrea. Li falta punteria.

Iniesta: Va interpretar perfectament la seva funció d’obrir el camp, a més està en molt bona forma i això li proporciona una velocitat increïble. Per fi va marcar.

Eto’o: Partit bastant gris, va treballar com sempre però jugar a la banda o entre els dos centrals el perjudica molt.

Messi: Va aparèixer més quan el partit ja estava decidit, tot i això sempre és un gust veure’l jugar.

Barça - Sporting (3-1)

Que Pep Guardiola és més intervencionista que Frank Rijkaard, és un fet que ha quedat demostrat. Cinc alineacions diferents en cinc partits oficials. Rijkaard també feia rotacions, però totes eren previsibles. Feia anys que el barcelonisme no veia tanta innovació des de la banqueta. El dubte que se’ns planteja és si aquest Barça té marge de millora, o això és tot el que anirem veient aquest any. Canvis tàctics, invents, i més partits empatats i perduts dels que pensàvem a priori, o bé si veurem canvis tàctics, invents, i més partits guanyats dels que pensàvem a priori. Això, a dia d’avui, encara és una incògnita. El grup encara està verd, amb escassos automatismes, de manera que ja es veurà.

Pep inventa però sembla tenir clar el que vol. Una altra cosa és que ho aconsegueixi. Guardiola com entrenador vol ser un jugador més; vol jugar tots els partits sobre el camp, però com que no pot fer-ho en persona, la seva manera d’estar present és per mitjà de les decisions que pren, ja siguin d’alineació, de tàctica..., controvertides en alguns casos, però totes elles cridaneres. Un punt d’egoisme que pot portar l’equip a l’èxit o al fracàs en qualsevol decisió arriscada. Respecte al que es va veure al camp:

Amb l’alineació de tres centrals (veure imatge) Pep buscava donar més sortida a la pilota amb un Alves més avançat, gairebé quart mig campista. Puyol a l’esquerra, sense un Quaresma o Cristiano Ronaldo no va tenir problemes i segurament va complir millor que Abidal. Amb tres centrals Piqué va brillar més, amb bona sortida de la pilota, bona anticipació i presència. Posats a defensar amb 4-3-3 i atacar amb 3-4-3, Pep devia pensar que els tres de darrera havien de ser tots centrals purs, malgrat que Puyol a l’esquerra és un invent agosarat a l’edat del capità, jugant a cama canviada, sense sortida de pilota i nul·la participació en atac.

L’equip va sortir a dominar i no a veure-les venir, com en anys anteriors. Punt a favor, sens dubte. Fins el primer gol de Márquez a la sortida d’un córner, el joc de l’equip va ser bo, a un o dos tocs, en camp contrari, tot el que com a mínim se li ha de demanar al Barça. Però aquest és el problema, només és un com a mínim. El control del timming del partit, els canvis a la segona part, l’eficàcia, la seguretat defensiva, tot això encara s’ha de millorar i no dóna la sensació de solidesa que esperem veure.

Valdés: Dóna la sensació d’haver-se estancat, potser degut a la falta de competència. Posició que pot entrar en debat a curt/mig termini.

Piqué: Les seves virtuts van brillar més ja que estava rodejat de dos centrals més. El seu físic i la seva intensitat adquirits a la Premier són una bona arma que el jove de 21 anys no ha de perdre. Pot convertir-se en un magnífic jugador.

Márquez: Centrat i en la línia de les seves millors temporades, tot i que ahir l’Sporting no va ser un rival fort. Ha d’estar present en els partits importants.

Puyol: Es noten els anys i com a central és intens, competitiu, però en banda ja no és un mur com en els seus inicis. Quan es recuperi Milito hi haurà debat sobre qui ha de ser titular?

Keita: Aporta presència, desplegament, ocupació de l’espai, per físic està a tot arreu però encara s’ha d’adaptar a la posició, i sobretot, als canvis constants de posició que vol Pep.

Touré Yayá: Guardiola encara no l’ha fet jugar molts minuts, és possible que no confiï gaire en ell. Ahir se’l va notar pesat, lent, descol·locat, rígid.

Xavi: Ha millorat, no en defensa, però no és la seva funció. Ara intenta jugar més endavant, ser més decisiu, té arribada i gol.

Iniesta: Cridat a ser el Deco d’aquest equip. Té bona transició defensa-atac, 1 contra 1, velocitat en la conducció, toc, fluïdesa, malgrat el seu físic és intens en la lluita. Però no té gol i Pep busca que sigui un interior que parteixi més endarrerit i Xavi més endavant, combinant els perfils d’ambdós jugadors. Iniesta en la transició, Xavi en l’arribada. Quan Iniesta va a la banda esquerra aporta desequilibri prop de l’àrea. Segurament és on destaca més a la vista de l’espectador però no s’ha de menystenir el seu treball al mig camp. Que l’equip no hagi fitxat a un extrem esquerre pur o que Hleb s’hagi lesionat no és culpa seva.

Henry: No és extrem esquerre. Contra equips que deixin espais farà bons partits i contra defenses tancades serà l’Henry gris de sempre. Molt participatiu ahir, de davanter centre va rendir més. Té qualitat i tindrà mesos bons en la temporada, que han de coincidir amb la fase decisiva de la competició.

Eto’o: No ha connectat encara ni amb el sistema ni amb la pilota. Després de dos anys de lesions encara intenta corregir els desequilibris en el seu cos i en la seva cama. Juga partits per agafar el to, en el fons encara està fent la pretemporada.

Messi: El crack perquè no n’hi ha cap altre. El crack per necessitat. No controla encara els temps del partit... quan ha de caure a banda, quan ha d’anar al mig, quan ha de donar-la de primeres, quan ha de fer jugada individual... Acabarà traient el seu millor joc, però de moment Messi està dubitatiu en la presa de decisions.

El "revolucionari" Pep

El Barça va començar el partit contra el Ràcing amb una alineació diferent a la de la setmana passada. En el segon partit de l’avorrida lliga espanyola, els nous fitxatges eren al camp: Alves, Keita, Hleb, Piqué i també joves canterans com Busquets i Pedro. Durant la primera part, el joc del Barça va ser correcte des del punt de vista posicional. Tot l’equip es va saber situar en camp contrari, el 4-3-3 d’origen es convertia en un 3-4-3 a l’hora d’atacar, gràcies a les incorporacions d’Alves. L’ordre tàctic i el bon joc posicional té l’avantatge que et dóna la possessió de la pilota, però a vegades té l’inconvenient en la manca de sorpresa. Piqué treia la pilota de la cova, Hleb i Pedro obrien bé el camp, enganxats a les bandes, amb intercanvi de posicions, i era Hleb qui començava a mostrar coses interessants fins que es va lesionar. Pinillos li va provocar un esquinç de grau 2-3 al lligament lateral extern del turmell esquerre i del terç mitjà del mateix peu (es preveuen de 3 a 4 setmanes de baixa). Iniesta va entrar per cobrir la seva posició. Un altre cop, el noi per a tot. Li va faltar precisió en l’últim metre.

Però mentre el Barça estava ordenat i arribava al 80% de possessió contra un altre d’aquests equips tediosos que arriben al Camp Nou amb el propòsit de no perdre, la sorpresa, el punch, el gol, no arribaven. Es va moure bé la pilota, es va centrar per dalt en excés i es va xutar més aviat poc. Eto’o es va amagar entre els centrals i creiem que es va perdre en una quarta o cinquena dimensió... (dos partits, tres remats i zero gols).

S. Busquets va fer un molt bon partit, Pedro va jugar amb intel·ligència, als joves canterans no se’ls pot retreure res, van donar la cara; el partit semblava controlat però era el Ràcing qui realment tenia el 0-0 sota control. Aleshores, quan tocava posar la cinquena marxa, fer un parell de gols, Guardiola va pensar que com que el Ràcing havia decidit no atacar mai de la vida, per a què necessitava un mig centre defensiu? Keita per Messi. Pedro a l’esquerra. Iniesta, el noi per a tot, s’havia d’adaptar a la nova posició més endarrerida en pocs segons. Xavi, Busquets, Iniesta. Una espècie de tres petits que ja havíem vist i que no havia acabat de funcionar. Messi va desequilibrar (òbviament) i el caos va aparèixer en atac. En aquestes situacions es solen crear ocasions perquè es sorprèn al rival. L’àrbitre va xiular un penal de redempció per totes les ocasions fallades anteriorment (va faltar molta punteria, també la sort va influir en tot plegat), que Messi va transformar amb sang freda.

1 - 0. El Guardiola “revolucionari” segons la premsa del diumenge (El Periódico), tenia la paella pel mànec. Només havia de canviar Busquets/Pedro per Touré per tornar a tenir ordre al mig camp i no permetre ni un sol atac d’un equip que no havia xutat cap vegada a porteria. Però com el Numància la setmana passada, el Ràcing va xutar un cop, gràcies a una falta comesa per Puyol a la frontal de l’àrea, i va ser gol. Dos xuts en dos partits, dos gols que li han pres al Barça 5 punts, ja que només n’ha guanyat 1 de 6 possibles. El del Numància va ser el gol que el Barça porta rebent durant anys, el mateix forat de sempre, el fantasma que porta castigant el romanticisme del Barça. El gol del Ràcing, a pilota parada, una altra manera de marcar-li al Barça, un gol que hem vist massa vegades. La història de sempre: plantilles plenes de cracks perquè els títols se’ls emportin altres. Els dos gols amb Keita/Touré al camp no s’haguessin produït. Era el jugador ideal per tapar les esquenes d’Alves o d’un Abidal absolutament nefast.

A partir d’aquí, els canvis van deixar un Barça trencat, amb vuit jugadors del planter però sense ordre. Puyol va ser substituït per acabar el partit amb tres defenses, un altre tret cruyffista (vegeu el nostre article “Un mal endèmic” per a més informació). Tan vinculat està Pep amb Johan que l’equip ha completat l’inici de la Lliga com aquell Barça de Cruyff jugador. A la temporada 1973-74, el Barça també va començar amb una derrota i un empat. Encara sort que es va mantenir l’empat a un gol, perquè Piqué deixat com a únic central va començar a flaquejar. Xavi va anar desapareixent amb el pas dels minuts. L’acumulació d’homes a dalt no et dóna necessàriament el gol.

El 4-3-3 amb extrems va obrir el camp, però va generar pocs xuts i poques ocasions. Es va jugar bé però faltava remat. En realitat, aquesta alineació et deixa amb un sol davanter centre, un sol “killer” engolit pels centrals sense possibilitat de desmarcades. És difícil proposar una alternativa perquè jugar contra equips que posen 8, 9, o 10 homes darrera la pilota és sempre complicat. El Barça ha de cuidar les jugades a pilota parada, ha de ser també competitiu en aquest aspecte del joc, sobretot en defensa, ja que la majoria de gols es transformen per aquesta via. Pel que fa al joc de l’equip, és correcte però falta sorpresa a dalt. El gol arribarà. Potser només és qüestió de temps. Donem-li temps al “revolucionari” Pep Guardiola i al seu cruyffisme, malgrat no ser exactament el que voldríem veure. Tot s’assembla massa als dos anys anteriors però ara toca callar i esperar.