7/9/08

Un mal endèmic...

El futbol d’atac atractiu ha de ser obligatori però sempre a partir d’un equilibri. El Barça sempre té molt però poques vegades és competitiu. Altres equips amb gairebé res a vegades aconsegueixen més. Es creia que el F.C. Barcelona de l’era Laporta – Rijkaard era un projecte sòlid, amb reminiscències de l’AC Milan de Silvio Berlusconi, on guanyar es va convertir en un fet habitual durant gairebé una dècada.

Semblava que estàvem davant de grans professionals, amb una coherència i una capacitat de visió per fer història al Barça. Després de dues lligues i una Champions, tot semblava indicar que aquell equip seria temut per un lustre o més de temps, que el Barça començaria a manar i a guanyar Copes d’Europa, perquè donava la sensació que era un equip que estava per sobre del bé i del mal. Un equip tocat per la mà de Cruyff, entre altres suposades grans virtuts.

Crèiem, producte de la nostra joventut i ingenuïtat, que el Barça havia trobat un futbol sòlid, on el més important era l’equilibri, i que ara ja sí, podia llicenciar-se en el futbol europeu com un dels més grans. Gaudíem amb un equip ordenat a darrera i creatiu a davant, una fusió perfecta del futbol holandès i italià. Rijkaard va demostrar, almenys durant dos anys, que era possible ser ofensiu des de la serietat, la disciplina tàctica i les obligacions defensives de tots i cadascun dels jugadors.

En els últims dos anys però, hem assistit a un canvi que ha portat al declivi i a la frustració de tots aquells somnis que teníem, en un excés d’eufòria i, per què no dir-ho, d’egocentrisme per pensar que érem l’únic equip capacitat per guanyar. Ens hem mirat massa el melic. El futbol del Barça ha canviat, s’ha convertit en aquell futbol ofensiu però no competitiu. Des de Van Gaal amb el trist 2-3-2-3 passant per Serra Ferrer que va jugar a innovar amb el 3-2-3-2 i acabant amb el Rijkaard mentalment esgotat dels últims dos anys.

Mai els aficionats del Barça seran feliços de manera plena fins que l’ombra de Cruyff mori per sempre. Dues copes d’Europa, una d’elles guanyada a l’estil Milan de Sacchi, però massa poc pels equipassos que ha tingut el Barça des de Robson. Quan un s’adona que una davantera amb Rivaldo – Kluivert – Figo no es va jugar cap final i fins i tot costava passar de primera fase... Quan un veu que amb Ronaldinho – Eto’o – Deco són diverses participacions a la Champions amb un sol títol guanyat a la italiana i dos vuitens regalats amb laterals al mig camp... I descobreixes que han guanyat títols equips com l’Oporto amb un Baía acabat, amb MacCarthy en punta quan no valia ni pel Celta...


Les idees de Cruyff són nefastes pel futbol tàctic d’avui en dia. Només s’ha de pensar que ell mateix amb el millor equip del món només va guanyar una final de la Copa d’Europa. El futbol del geni Cruyff va morir sense discussió a Atenes, però durant anys després d’aquella derrota seguim veient un Barça que regala partit rere partit per falta de rigor professional. El Barça de principis de Cruyff cada vegada que jugava un partit de tu a tu li costava molt aconseguir un resultat positiu per les llacunes que deixava en defensa; per això s’acollonia Johan quan anava al Bernabéu o va sortir tan endarrere el dia de Wembley. Contra equips petits aquella forma de jugar unida a la gran qualitat de la plantilla arrasava, però en partits de Champions o finals, la història canvia. No és un futbol competitiu.

Cruyff, però, va ser un geni en el seu temps perquè era diferent, únic... amb Franz Beckenbauer, els autèntics genis del futbol. Ells es van adelantar al seu temps, van ser visionaris; un jugava per lliure i l’altre de lliure. Cruyff inventava després, com entrenador. Era pura intuïció futbolística, les seves alineacions eren un autèntic joc. La manera de fer l’alineació de Johan i Charly era tan simple com en el futbol de carrer, on els dos capitans escullen els equips; doncs al Barça cada un feia el seu equip, el posaven en comú i llegien la premsa. Si coincidien els noms i el dibuix amb el que donaven els diaris... el canviaven. Si situaven una davantera amb Stoichkov per la dreta, era segur que jugaria per l’esquerra. Si situaven a Txiki posarien a Goiko...

Transmetien tot això als jugadors, els feien sentir passió per la pilota, passió pel futbol com a joc. Era un principi de treball psicològic excepcional que va servir per guanyar una Copa d’Europa en un club on la pressió limitava el rendiment de tot aquell que hi arribava. La pressió no existia, com en el futbol del carrer. L’equip al servei de la pilota, invencions intuïtives de Johan, decisions explicades amb senzillesa però que amagaven tota una filosofia. Tots els entrenaments es basaven en millorar la velocitat de la pilota, s’obligava als cracks a fer la passada més simple al company menys hàbil per tal que aquest no tingués dificultat en moure ràpid, amb precisió i sense errors. S’obligava a jugar amb intel·ligència, no es permetia donar una passada a la cama dolenta del company, la culpa no era del que rebia, era sempre de qui la passava. Tots els entrenaments es basaven en els petits detalls que més endavant donarien pas al grandiós Dream Team. Cruyff va arribar al Barça per canviar la seva història. Es va marcar un objectiu des del primer dia: guanyar la Copa d’Europa per fer honor a la història del club. El seu segon objectiu era guanyar la Copa d’Europa amb els de casa, fer un equip de canterans i ser el millor.

Avui en dia tot això és inviable. El futbol tàctic actual està tan professionalitzat que la intuïció i la inventiva genial de Johan quedarien en evidència. Cruyff no ha tornat a entrenar perquè sap que va ser un adelantat del seu temps, però que la seva filosofia de canviar el futbol no es va completar mai i ara les seves decisions serien un suïcidi. Cruyff és irrepetible, mai podrà tornar a triomfar sent fidel a si mateix i a les seves idees. Per això els aficionats del Barça, i la pròpia institució no estarà tranquil·la fins que la seva genial ombra desapareixi per sempre. Avui tot el llegat de Johan es confon: joc ofensiu però es descuida la defensa... entrenaments amb pilota que acaben generant una deficient preparació física dels jugadors... s’intenten seguir els passos de Cruyff i aquests passos només els podia seguir Cruyff en persona.

Alguna cosa més profunda i més important hauria de canviar per superar, d’una vegada per totes, aquest mal endèmic.

No hay comentarios: