El "revolucionari" Pep

El Barça va començar el partit contra el Ràcing amb una alineació diferent a la de la setmana passada. En el segon partit de l’avorrida lliga espanyola, els nous fitxatges eren al camp: Alves, Keita, Hleb, Piqué i també joves canterans com Busquets i Pedro. Durant la primera part, el joc del Barça va ser correcte des del punt de vista posicional. Tot l’equip es va saber situar en camp contrari, el 4-3-3 d’origen es convertia en un 3-4-3 a l’hora d’atacar, gràcies a les incorporacions d’Alves. L’ordre tàctic i el bon joc posicional té l’avantatge que et dóna la possessió de la pilota, però a vegades té l’inconvenient en la manca de sorpresa. Piqué treia la pilota de la cova, Hleb i Pedro obrien bé el camp, enganxats a les bandes, amb intercanvi de posicions, i era Hleb qui començava a mostrar coses interessants fins que es va lesionar. Pinillos li va provocar un esquinç de grau 2-3 al lligament lateral extern del turmell esquerre i del terç mitjà del mateix peu (es preveuen de 3 a 4 setmanes de baixa). Iniesta va entrar per cobrir la seva posició. Un altre cop, el noi per a tot. Li va faltar precisió en l’últim metre.

Però mentre el Barça estava ordenat i arribava al 80% de possessió contra un altre d’aquests equips tediosos que arriben al Camp Nou amb el propòsit de no perdre, la sorpresa, el punch, el gol, no arribaven. Es va moure bé la pilota, es va centrar per dalt en excés i es va xutar més aviat poc. Eto’o es va amagar entre els centrals i creiem que es va perdre en una quarta o cinquena dimensió... (dos partits, tres remats i zero gols).

S. Busquets va fer un molt bon partit, Pedro va jugar amb intel·ligència, als joves canterans no se’ls pot retreure res, van donar la cara; el partit semblava controlat però era el Ràcing qui realment tenia el 0-0 sota control. Aleshores, quan tocava posar la cinquena marxa, fer un parell de gols, Guardiola va pensar que com que el Ràcing havia decidit no atacar mai de la vida, per a què necessitava un mig centre defensiu? Keita per Messi. Pedro a l’esquerra. Iniesta, el noi per a tot, s’havia d’adaptar a la nova posició més endarrerida en pocs segons. Xavi, Busquets, Iniesta. Una espècie de tres petits que ja havíem vist i que no havia acabat de funcionar. Messi va desequilibrar (òbviament) i el caos va aparèixer en atac. En aquestes situacions es solen crear ocasions perquè es sorprèn al rival. L’àrbitre va xiular un penal de redempció per totes les ocasions fallades anteriorment (va faltar molta punteria, també la sort va influir en tot plegat), que Messi va transformar amb sang freda.

1 - 0. El Guardiola “revolucionari” segons la premsa del diumenge (El Periódico), tenia la paella pel mànec. Només havia de canviar Busquets/Pedro per Touré per tornar a tenir ordre al mig camp i no permetre ni un sol atac d’un equip que no havia xutat cap vegada a porteria. Però com el Numància la setmana passada, el Ràcing va xutar un cop, gràcies a una falta comesa per Puyol a la frontal de l’àrea, i va ser gol. Dos xuts en dos partits, dos gols que li han pres al Barça 5 punts, ja que només n’ha guanyat 1 de 6 possibles. El del Numància va ser el gol que el Barça porta rebent durant anys, el mateix forat de sempre, el fantasma que porta castigant el romanticisme del Barça. El gol del Ràcing, a pilota parada, una altra manera de marcar-li al Barça, un gol que hem vist massa vegades. La història de sempre: plantilles plenes de cracks perquè els títols se’ls emportin altres. Els dos gols amb Keita/Touré al camp no s’haguessin produït. Era el jugador ideal per tapar les esquenes d’Alves o d’un Abidal absolutament nefast.

A partir d’aquí, els canvis van deixar un Barça trencat, amb vuit jugadors del planter però sense ordre. Puyol va ser substituït per acabar el partit amb tres defenses, un altre tret cruyffista (vegeu el nostre article “Un mal endèmic” per a més informació). Tan vinculat està Pep amb Johan que l’equip ha completat l’inici de la Lliga com aquell Barça de Cruyff jugador. A la temporada 1973-74, el Barça també va començar amb una derrota i un empat. Encara sort que es va mantenir l’empat a un gol, perquè Piqué deixat com a únic central va començar a flaquejar. Xavi va anar desapareixent amb el pas dels minuts. L’acumulació d’homes a dalt no et dóna necessàriament el gol.

El 4-3-3 amb extrems va obrir el camp, però va generar pocs xuts i poques ocasions. Es va jugar bé però faltava remat. En realitat, aquesta alineació et deixa amb un sol davanter centre, un sol “killer” engolit pels centrals sense possibilitat de desmarcades. És difícil proposar una alternativa perquè jugar contra equips que posen 8, 9, o 10 homes darrera la pilota és sempre complicat. El Barça ha de cuidar les jugades a pilota parada, ha de ser també competitiu en aquest aspecte del joc, sobretot en defensa, ja que la majoria de gols es transformen per aquesta via. Pel que fa al joc de l’equip, és correcte però falta sorpresa a dalt. El gol arribarà. Potser només és qüestió de temps. Donem-li temps al “revolucionari” Pep Guardiola i al seu cruyffisme, malgrat no ser exactament el que voldríem veure. Tot s’assembla massa als dos anys anteriors però ara toca callar i esperar.