Thierry Henry no és feliç. Malgrat que ell evita polemitzar sobre la seva situació en el club blaugrana, la setmana passada va enviar missatges de cara a un futur a mig termini que són subtils però alhora molt clars. Dijous el vam poder escoltar al programa de Catalunya Ràdio “Els Millors Anys de La Nostra Vida” presentat per Bernat Soler, i ahir va fer unes declaracions al diari francès “L’Equipe”. La pregunta que li van fer era si deixaria el Barça per anar-se’n a un altre club en el mercat d’hivern, en cas de no encaixar en l’equip titular i no jugar suficients minuts. En ambdós casos, respostes preocupants pels seguidors d’aquest gran jugador (com som els autors d’aquest blog), o esperançadores pels seus detractors. “Mai vaig pensar que sortiria de l’Arsenal...”, o... “Per ara, això no està d’actualitat, però si això continua, per suposat que s’haurà de discutir”, han estat les seves paraules.
Henry va rebre ofertes durant la pretemporada, entre elles una del Manchester United. Es va plantejar marxar, però el fet que li resultaria difícil tornar a Anglaterra en un equip que no fos l’Arsenal, i sobretot, la conversa amb Pep Guardiola van ser motius més que suficients per decidir quedar-se al Barça una temporada més. Guardiola no comptava ni amb Ronaldinho, ni amb Deco ni amb Eto’o i li va prometre a Thierry Henry que jugaria de davanter centre titular. Eto’o s’ha quedat i Henry ha jugat pocs minuts, la majoria en banda esquerra. Ell sap que s’ha d’adaptar, que ha de rendir en banda si es vol quedar. Tampoc Rivaldo volia jugar en banda i allà va triomfar. Tampoc Ronaldinho s’esperava jugar en aquell extrem i allà va triomfar. És la posició maleïda, com diu Ramon Besa “si triomfes allà ja ho has fet tot”. El problema és que li molesta el canvi de plans de l’entrenador, li molesta que la premsa sempre li pregunti el mateix (per què jugues en banda esquerra? T’agrada més jugar de davanter centre?) i li molesta que li preguntin sobre la seva filla, a qui no veu perquè viu a Londres. Henry no és feliç i no sembla que vulgui donar un cop de puny sobre la taula per demostrar que encara pot rendir. Té 31 anys i podria ser com Van Nistelrooy, veterà i golejador, decisiu i letal, i a més, amb molta més aureola de crack mediàtic. Però la pregunta no és què espera el Barça d’Henry, que és tot això, sinó que esperava Henry del Barça i que no li estan donant. No li han donat lideratge, no li han adaptat el sistema per a ell, sinó que ell s’ha d’adaptar al sistema, i no se li ha mostrat cap respecte. Henry se sent enganyat, estafat.
Quan va arribar va veure que no seria el líder que era a l’Arsenal. Parla del seu ex-equip referint-se als seus ex-companys gunners com “els nens” a qui no podia deixar plantats després de la derrota de París. Quan va arribar al Barça només va saber aproximar-se a Bojan, així era ell a l’Arsenal amb tots els jugadors, un padrí, un pare, un professor. Eto’o es va lesionar i Titi va voler jugar lesionat, un error que ara ha reconegut. Al Barça no se l’ha tingut com una figura, li ha passat el mateix que amb França. Deien que no es portava bé amb Zidane, i en l’última Eurocopa, sense el líder Zizou es parlava més de Benzemà que d’Henry. Aquí es parla més de Messi que d’Henry. Amb tot, el fan de Van Basten va acabar l’any passat sent el màxim golejador de l’equip blaugrana i havent donat onze assistències. Ell s’escuda en les estadístiques, per un davanter centre jugant en banda esquerra no estan malament, però l’estadística no és el joc que es veu al camp i l’afició no entén perquè Henry ja no és el millor davanter centre del món, aquell a qui tothom temia.
Quan es va quedar un any més a l’Arsenal, Wenger li va prometre construir un nou equip al seu voltant, bons fitxatges i una nova etapa a l’estrenat Emirates Stadium. No va ser així, Fàbregas era el nou líder al camp i Adebayor apretava fort davant les lesions de Thierry, de manera que l’any següent va decidir que ja era hora d’abandonar el club dels seus amors i provar sort al Barça. Aquest any li ha passat una cosa semblant. Ha mostrat lleialtat al club blaugrana perquè li van prometre que, ara sí, seria el “9” d’aquest equip. Eto’o no és el problema. Ells dos es porten bé. El problema és el club, és Guardiola, és l’estafa que li han fet a Henry. Ja no es veu Titi al costat de Bojan, fent bromes, cuidant-lo. Ara són competidors directes pel lloc d’Eto’o. Potser aquí també s’equivoca Henry; ell hauria d’intentar rendir en qualsevol posició perquè la mobilitat dels davanters del Barça de Pep fa que mai juguin els 90 minuts a la mateixa posició. Però sembla que Titi ja no tingui ganes de reivindicar-se.
Penal contra l’Sporting de Portugal. Henry es dirigeix cap a la pilota per llançar-lo. Messi, que volia fer-ho ell, veu a tot un Thierry Henry que es dirigeix per xutar el penal i no s’atreveix a dir-li res. En canvi Eto’o, que és un murri, s’acosta a ell i li diu que aquest any això dels penals va per torns, i que es el torn del germà Eto’o. Henry no ho discuteix. Més endavant diu “no sabia que ara anàvem per torns”. Qui realment es mosqueja és Messi. Henry no reclama la seva quota de protagonisme ni de lideratge i això sí que és un error imputable al francès.
Malgrat l’estafa, malgrat la infelicitat, malgrat la posició al camp i la suplència, Henry també ha de posar de la seva part. Larsson va arribar al Barça i es va lesionar per una llarga temporada. El club li va renovar el contracte un any més i ell es va dedicar a veure tots els partits per televisió i estudiar com jugava l’equip. Henrik també venia d’una lliga diferent, amb un estil diferent. Quan es va recuperar, també li va tocar jugar en banda dreta moltes vegades, pel mig, per l’esquerra, amb Eto’o, amb Giuly. Va saber comprendre el seu rol i va acabar sent un crack a l’ombra molt decisiu. Henry, l’any passat, fent el que va fer, també hagués estat un “crack silenciós” si el Barça hagués guanyat algun títol. Però no es va guanyar res, i el hàndicap d’Henry és que no va venir per ser un crack a l’ombra. Va venir per ser un crack més dins la plantilla, dins i fora del camp. Ni ell ho està aconseguint per motius propis ni el club li ha posat les coses fàcils.
Esperem que la temporada, llarga i feixuga, doni oportunitats a Henry per ser decisiu. La primera, ja la va tenir en el derbi contra l’Espanyol. Millorat com a davanter centre i amb una actuació notable, aquesta és la línia a seguir tan per ell com per l’entrenador, qui sembla haver adoptat una correcta política de rotacions.
30/9/08
29/9/08
Goran Pandev
Els països balcànics són una gran font de talents futbolístics. Avui parlarem d’un d’ells, el gran Goran Pandev.
Pandev va néixer a Macedònia el 27 de juliol del 1983 a la petita ciutat de Strumica. Fill d’una família humil es va començar a llaurar un futur en això del futbol al FK Belasika on va destacar molt per sobre de la resta dels seus companys. Tant va destacar que l’Inter de Milà es va fixar en ell i l’any 2001 es va fer amb els seus serveis. Tot i així no va arribar a debutar amb l’equip “nerazzurri” que el va cedir primer a l’Spezia i a l’any següent a l’Ancona. En tots dos equips va rendir a un bon nivell però no suficient perquè l’Inter es decidís a apostar per ell, així que el va vendre (en una operació típica del Calcio) a la Lazio a canvi de Dejan Stankovic. A partir d’aquí la vida del jove davanter va canviar i per fi es va poder assentar en un equip on ha estat demostrant el seu talent des del 2004.
Pandev és un davanter molt semblant a Stoichkov, amb un magnífica cama esquerra i un caràcter molt guerrer. Pot jugar en totes les posicions d’atac i fins i tot de mitja punta, però on millor rendeix és jugant pel mig o a la banda esquerra (on millora el seu aspecte d’assistent). Disposa d’un potent xut i una gran capacitat d’interpretar el joc. Sap utilitzar els carrils de desmarcada i a més, és un bon rematador de cap.
En definitiva, Goran Pandev és un dels jugadors amb més potencial del moment i els grans equips han d’estar atents als seus moviments, sobretot Txiqui per reforçar la banda esquerra. El podeu veure en moviment en aquest vídeo:
Pandev va néixer a Macedònia el 27 de juliol del 1983 a la petita ciutat de Strumica. Fill d’una família humil es va començar a llaurar un futur en això del futbol al FK Belasika on va destacar molt per sobre de la resta dels seus companys. Tant va destacar que l’Inter de Milà es va fixar en ell i l’any 2001 es va fer amb els seus serveis. Tot i així no va arribar a debutar amb l’equip “nerazzurri” que el va cedir primer a l’Spezia i a l’any següent a l’Ancona. En tots dos equips va rendir a un bon nivell però no suficient perquè l’Inter es decidís a apostar per ell, així que el va vendre (en una operació típica del Calcio) a la Lazio a canvi de Dejan Stankovic. A partir d’aquí la vida del jove davanter va canviar i per fi es va poder assentar en un equip on ha estat demostrant el seu talent des del 2004.
Pandev és un davanter molt semblant a Stoichkov, amb un magnífica cama esquerra i un caràcter molt guerrer. Pot jugar en totes les posicions d’atac i fins i tot de mitja punta, però on millor rendeix és jugant pel mig o a la banda esquerra (on millora el seu aspecte d’assistent). Disposa d’un potent xut i una gran capacitat d’interpretar el joc. Sap utilitzar els carrils de desmarcada i a més, és un bon rematador de cap.
En definitiva, Goran Pandev és un dels jugadors amb més potencial del moment i els grans equips han d’estar atents als seus moviments, sobretot Txiqui per reforçar la banda esquerra. El podeu veure en moviment en aquest vídeo:
28/9/08
Derbi histèric
Espanyol 1, Barça 2
Domini blaugrana a la primera part. L’Espanyol no va a pel partit i el Barça toca i toca però no té gol. Una pilota al pal de Xavi, ocasions clares, Henry en punta molt treballador tot el partit, potser li faltava una punta de velocitat, una mica d’instint assassí (de totes maneres, de menys a més). Però el partit era del Barça. L’Espanyol estava ben situat en defensa i el seu gol arriba en una única ocasió, com sol ser habitual en aquest inici de temporada. Al Barça li arriben poc però li fan molt mal. Aquell gol, independentment de la falta prèvia a Valdés no xiulada per l’àrbitre, és fruit d’una cadena d’errors que el Barça ha de saber evitar. En primer lloc, Abidal no fa bé el fora de joc i després arriba tard a la centrada de Tamudo. Piqué rebutja malament la pilota centrada, que fa una perillosa paràbola cap a la porteria de Valdés, que sense autoritat ni jerarquia, refusa la pilota sense força cap endavant, quedant absolutament venut perquè Coro marqui a plaer.
A la segona part el Barça perdia per 1-0 i l’Espanyol tenia un home menys. Guardiola fa canvis, que un cop més, semblen temeraris a primer cop d’ull. Treu Abidal i entra Eto’o, i juguen Puyol i Piqué sols en defensa, amb Alves gairebé d’extrem tot el partit. Gudjohnsen és substituït per Keita. Busquets és substituït per Bojan. Acumulació de davanters a dalt, Messi de mitja punta i Bojan, Eto’o i Henry a dalt, a més d’Alves per la dreta i Keita rondant la frontal. El Barça ataca posicionant homes a l’àrea, però així no arriba el gol. L’empat es produeix en l’única jugada d’un davanter que arriba i no que està. Passada llarga de Xavi per la desmarcada d’Henry, controla llarg però un rebot l’afavoreix i marca a porteria buida (1-1). Més endavant Henry envia una pilota al pal, i després d’algun intent de contraatac de l’Espanyol el Barça guanya el partit en el minut 93 amb un penal polèmic sobre Eto’o transformat per Messi (1-2).
Cal destacar l’esforç defensiu de l’Espanyol amb un home menys tota la segona part, però el resultat és just més enllà de les polèmiques perquè els tres punts se’ls acaba emportant l’equip que des d’un bon començament vol guanyar el partit i genera nombroses ocasions. No obstant, el Barça segueix sense pla B, l’acumulació d’homes d’atac a l’àrea rival no genera ocasions, els gols venen en un contraatac (l’únic del Barça) i en un penal (sembla que inexistent), però el Barça ha aportat més bon joc ofensiu durant els 90 minuts i no ha tirat la tovallola en cap moment. Molt bona actitud.
Valdés: Escaldat, tot li va en contra, desgastat mentalment, desbordat, sempre que li arriben li fan gol. Sense autoritat ni jerarquia en el gol.
Alves: Encarrilat, sempre per fora, no ha trobat finalitzador a les seves centrades.
Piqué: Aplicat, intens, sempre fent un pas endavant per treure bé la pilota, passades llargues en diagonal. Incorporació en el joc aeri, però sense èxit. A la segona part bé en defensa estan sol amb Puyol.
Puyol: Incòmode a la dreta, mala sortida de pilota. Vigor defensiu, intensitat com sempre, bona compenetració amb Piqué.
Abidal: Endollat, anticipant-se, ràpid i precís en la passada. Tallant pilotes dividides. En alguna ocasió li guanyen l’esquena i no fa bé el fora de joc en la jugada del gol de l’Espanyol. Guardant la zona. Nul·la participació en atac (només una centrada).
Xavi: Brúixola. Bon joc, ha suspès en el gol.
Busquets: Dominador. Saviesa, toc precís, velocitat mental. Descarat i madur amb pilota però immadur en les protestes a l’àrbitre, que li han costat una targeta groga.
Guddy: Lubricant. S’associa bé en curt. S’incorpora des de segona línia amb més intenció que encert. Pesa poc en el partit, no conclou les accions.
Messi: Incontrolable, constant, vertical, amb mobilitat i llibertat total. Li falta més rematada i buscar assistències clares, però ell, individualment, és letal.
Henry: Millorat, molt participatiu. Té més camp d’acció jugant de davanter centre, jugant d’esquena amb sentit comú. Millor en la desmarcada que en el joc estàtic. Un gol i una pilota al pal, entre vàries ocasions molt bones (intent de xilena inclòs). Partit complet. És en la posició que ha de jugar per rendir.
Iniesta: Savi, sempre tria l’acció correcta. Desborda per dins i per fora. Cada vegada juga amb més autoritat.
Veure els HIGHLIGHTS (enllaç de YouTube).
Derbi lamentable pels aldarulls a les grades, les bengales dels energúmens dels boixos nois i la violència, que són elements que perjudiquen la bellesa del futbol com esport. L’àrbitre pot haver condicionat molt el derbi, els aficionats de l’Espanyol així ho pensen. “La lliga està prostituïda”, diu Sánchez Llibre. “És un robatori” deien els jugadors de l’Espanyol. Paraules exagerades si tenim en compte les estadístiques dels derbis (26 victòries del Barça amb la d’ahir, 25 de l’Espanyol i 24 empats). L’àrbitre, però, ha acabat sent massa protagonista, xiulant un penal a favor del Barça en el minut 93, expulsant un home de l’Espanyol, no xiulant falta a Valdés en el gol de l’Espanyol... El derbi ha estat molt estrany i una anàlisi futbolística no resulta gens fàcil en situacions com aquesta, però és la nostra tasca i ho intentarem.
Domini blaugrana a la primera part. L’Espanyol no va a pel partit i el Barça toca i toca però no té gol. Una pilota al pal de Xavi, ocasions clares, Henry en punta molt treballador tot el partit, potser li faltava una punta de velocitat, una mica d’instint assassí (de totes maneres, de menys a més). Però el partit era del Barça. L’Espanyol estava ben situat en defensa i el seu gol arriba en una única ocasió, com sol ser habitual en aquest inici de temporada. Al Barça li arriben poc però li fan molt mal. Aquell gol, independentment de la falta prèvia a Valdés no xiulada per l’àrbitre, és fruit d’una cadena d’errors que el Barça ha de saber evitar. En primer lloc, Abidal no fa bé el fora de joc i després arriba tard a la centrada de Tamudo. Piqué rebutja malament la pilota centrada, que fa una perillosa paràbola cap a la porteria de Valdés, que sense autoritat ni jerarquia, refusa la pilota sense força cap endavant, quedant absolutament venut perquè Coro marqui a plaer.A la segona part el Barça perdia per 1-0 i l’Espanyol tenia un home menys. Guardiola fa canvis, que un cop més, semblen temeraris a primer cop d’ull. Treu Abidal i entra Eto’o, i juguen Puyol i Piqué sols en defensa, amb Alves gairebé d’extrem tot el partit. Gudjohnsen és substituït per Keita. Busquets és substituït per Bojan. Acumulació de davanters a dalt, Messi de mitja punta i Bojan, Eto’o i Henry a dalt, a més d’Alves per la dreta i Keita rondant la frontal. El Barça ataca posicionant homes a l’àrea, però així no arriba el gol. L’empat es produeix en l’única jugada d’un davanter que arriba i no que està. Passada llarga de Xavi per la desmarcada d’Henry, controla llarg però un rebot l’afavoreix i marca a porteria buida (1-1). Més endavant Henry envia una pilota al pal, i després d’algun intent de contraatac de l’Espanyol el Barça guanya el partit en el minut 93 amb un penal polèmic sobre Eto’o transformat per Messi (1-2).
Cal destacar l’esforç defensiu de l’Espanyol amb un home menys tota la segona part, però el resultat és just més enllà de les polèmiques perquè els tres punts se’ls acaba emportant l’equip que des d’un bon començament vol guanyar el partit i genera nombroses ocasions. No obstant, el Barça segueix sense pla B, l’acumulació d’homes d’atac a l’àrea rival no genera ocasions, els gols venen en un contraatac (l’únic del Barça) i en un penal (sembla que inexistent), però el Barça ha aportat més bon joc ofensiu durant els 90 minuts i no ha tirat la tovallola en cap moment. Molt bona actitud.
Valdés: Escaldat, tot li va en contra, desgastat mentalment, desbordat, sempre que li arriben li fan gol. Sense autoritat ni jerarquia en el gol.
Alves: Encarrilat, sempre per fora, no ha trobat finalitzador a les seves centrades.
Piqué: Aplicat, intens, sempre fent un pas endavant per treure bé la pilota, passades llargues en diagonal. Incorporació en el joc aeri, però sense èxit. A la segona part bé en defensa estan sol amb Puyol.
Puyol: Incòmode a la dreta, mala sortida de pilota. Vigor defensiu, intensitat com sempre, bona compenetració amb Piqué.
Abidal: Endollat, anticipant-se, ràpid i precís en la passada. Tallant pilotes dividides. En alguna ocasió li guanyen l’esquena i no fa bé el fora de joc en la jugada del gol de l’Espanyol. Guardant la zona. Nul·la participació en atac (només una centrada).
Xavi: Brúixola. Bon joc, ha suspès en el gol.
Busquets: Dominador. Saviesa, toc precís, velocitat mental. Descarat i madur amb pilota però immadur en les protestes a l’àrbitre, que li han costat una targeta groga.
Guddy: Lubricant. S’associa bé en curt. S’incorpora des de segona línia amb més intenció que encert. Pesa poc en el partit, no conclou les accions.
Messi: Incontrolable, constant, vertical, amb mobilitat i llibertat total. Li falta més rematada i buscar assistències clares, però ell, individualment, és letal.
Henry: Millorat, molt participatiu. Té més camp d’acció jugant de davanter centre, jugant d’esquena amb sentit comú. Millor en la desmarcada que en el joc estàtic. Un gol i una pilota al pal, entre vàries ocasions molt bones (intent de xilena inclòs). Partit complet. És en la posició que ha de jugar per rendir.
Iniesta: Savi, sempre tria l’acció correcta. Desborda per dins i per fora. Cada vegada juga amb més autoritat.
Veure els HIGHLIGHTS (enllaç de YouTube).
25/9/08
Barça - Betis (3-2)
La importància de la porteria a zero
Ahir, el Barça gairebé empata o perd un partit que tenia guanyat, i això recorda vells fantasmes de l’era Rijkaard, segones parts que es feien massa llargues, relaxament inadmissible que és el que pot acabar matant aquest equip una temporada més. El Barça és l’enemic del Barça.
Essent l’equip titular el mateix que va jugar contra l’Sporting golejant-lo per 6-1, Guardiola només va introduir dues rotacions en la visita del Betis a l’estadi: Càceres per Puyol i Touré Yaya per Busquets. Durant la primera part, el Barça va fer exactament el que havia de fer. Precís, ràpid i amb eficàcia. Possessió, pressió i 2-0 amb un Eto’o obrint la llauna com en èpoques d’èxits. Iniesta ajudant en defensa, Messi amb llibertat i Samu entrant i sortint de l’àrea, ara pel mig, ara en banda dreta. Jugaven amb toc de futbol sala dins l’àrea gran i el Betis mostrava una flexibilitat defensiva brutal: realment no es “tancaven”, ni defensaven amb agressivitat, ni tan sols amb intensitat. S’estaven suïcidant i el Barça cometia auxili al suïcidi. Tot semblava tan fàcil que els jugadors es van prendre un descans trenta minuts més llarg del normal. Totes les carències es van veure de sobte. Touré Yaya va començar bé el partit, intentant agradar i reivindicar-se, però es va anar desinflant a poc a poc. Càceres va demostrar la seva imprudència en diverses jugades, i va cometre un penal que l’àrbitre no va xiular. Abidal va estar més correcte que en altres ocasions, però ni ell ni Márquez poden evitar que almenys una o dues vegades els hi guanyin l’esquena, que els trenquin la cintura. Així, sense Puyol per corregir els errors dels altres, aquests es magnifiquen.
El Betis va empatar el partit (2-2) i Guardiola va fer canvis temeraris: Busquets per Touré Yaya, un home que jugava a tercera l’any passat per la suposada gran roca del mig centre. Guddy per Keita, i Bojan per Eto’o. Però li va sortir bé, Alves va centrar i Gudjohnsen va rematar com va poder per fer el definitiu 3-2. Un últim quart d’hora en què el Barça va semblar despertar-se després d’un parell de bufetades, i fins i tot va poder fer el quart si Bojan hagués tingut la fredor i elegància del seu admirat Henry (que s’ho va mirar tot des de la banqueta).
El Barça ha de tancar els partits, i la millor manera és mantenint la porteria a zero. Més concentració, més constància i menys pors o inseguretats.
L’elecció del trident defensiu més adequat
Ahir va jugar Touré Yaya de mig centre i en el primer temps va jugar bé. És fàcil destacar en un 2-0. Però aquests no són els moments Touré Yaya. Guardiola ha donat un pas més en la recerca del mig centre ideal. Amb Cruyff, el mig centre era la punta inferior d’un rombe que iniciava les jugades (el mateix Pep Guardiola). Amb Rijkaard, el mig centre va adoptar la forma d’un jugador rocós, que mantenia la posició i robava pilotes aportant equilibri al mig camp, fent les cobertures per les pujades dels laterals. Edmilson, Motta, Márquez... Pep té ara dos perfils: Busquets i Touré Yaya. Amb el primer, barreja les dues escoles, toc, creació i al mateix temps defensa i posicionament tàctic. Amb el segon, l’elaboració del joc, la connexió defensa-atac és més lenta però la seguretat defensiva probablement augmenta. Ahir era un dia per Busquets, per això la seva entrada a la segona part va reactivar el mig camp. El moment Touré Yayá segurament serà en Champions, quan tingui davant un mitja punta de qualitat o quan el domini tàctic de la seva posició guanyi partits que donin títols passant desapercebut, com va passar amb Edmilson la temporada 05/06.
El Barça tornarà a estar per damunt de “la sort” quan el mig centre torni a ser decisiu, quan el Kaiser de la defensa (Márquez), a més de donar bona sortida de pilota amb les seves excel·lents passades llargues sigui capaç d’evitar que li guanyin l’esquena i no s’adormi, i quan el central marcador (Puyol) sigui una garantia i no un temerari (Càceres). El trident defensiu ha d’estar al màxim nivell tenint en compte que un lateral (Abidal) gairebé no aporta res i l’altre (Alves) només dóna en atac. Les rotacions complicaran l'elecció del trident perfecte.
Perquè de talent el Barça ja en té: Iniesta, Eto’o, Messi, Xavi, Henry, Bojan... si aquests no s’adormen el gol està assegurat. Però la importància de mantenir la porteria a zero és el que toca treballar de cara als propers partits, és on Guardiola té feina si vol que l’equip sigui competitiu en lliga i sobretot en Champions. L’elecció del trident defensiu és essencial per aconseguir l’èxit i marcarà la temporada.
Ahir, el Barça gairebé empata o perd un partit que tenia guanyat, i això recorda vells fantasmes de l’era Rijkaard, segones parts que es feien massa llargues, relaxament inadmissible que és el que pot acabar matant aquest equip una temporada més. El Barça és l’enemic del Barça.
Essent l’equip titular el mateix que va jugar contra l’Sporting golejant-lo per 6-1, Guardiola només va introduir dues rotacions en la visita del Betis a l’estadi: Càceres per Puyol i Touré Yaya per Busquets. Durant la primera part, el Barça va fer exactament el que havia de fer. Precís, ràpid i amb eficàcia. Possessió, pressió i 2-0 amb un Eto’o obrint la llauna com en èpoques d’èxits. Iniesta ajudant en defensa, Messi amb llibertat i Samu entrant i sortint de l’àrea, ara pel mig, ara en banda dreta. Jugaven amb toc de futbol sala dins l’àrea gran i el Betis mostrava una flexibilitat defensiva brutal: realment no es “tancaven”, ni defensaven amb agressivitat, ni tan sols amb intensitat. S’estaven suïcidant i el Barça cometia auxili al suïcidi. Tot semblava tan fàcil que els jugadors es van prendre un descans trenta minuts més llarg del normal. Totes les carències es van veure de sobte. Touré Yaya va començar bé el partit, intentant agradar i reivindicar-se, però es va anar desinflant a poc a poc. Càceres va demostrar la seva imprudència en diverses jugades, i va cometre un penal que l’àrbitre no va xiular. Abidal va estar més correcte que en altres ocasions, però ni ell ni Márquez poden evitar que almenys una o dues vegades els hi guanyin l’esquena, que els trenquin la cintura. Així, sense Puyol per corregir els errors dels altres, aquests es magnifiquen.
El Betis va empatar el partit (2-2) i Guardiola va fer canvis temeraris: Busquets per Touré Yaya, un home que jugava a tercera l’any passat per la suposada gran roca del mig centre. Guddy per Keita, i Bojan per Eto’o. Però li va sortir bé, Alves va centrar i Gudjohnsen va rematar com va poder per fer el definitiu 3-2. Un últim quart d’hora en què el Barça va semblar despertar-se després d’un parell de bufetades, i fins i tot va poder fer el quart si Bojan hagués tingut la fredor i elegància del seu admirat Henry (que s’ho va mirar tot des de la banqueta).
El Barça ha de tancar els partits, i la millor manera és mantenint la porteria a zero. Més concentració, més constància i menys pors o inseguretats.
L’elecció del trident defensiu més adequat
Ahir va jugar Touré Yaya de mig centre i en el primer temps va jugar bé. És fàcil destacar en un 2-0. Però aquests no són els moments Touré Yaya. Guardiola ha donat un pas més en la recerca del mig centre ideal. Amb Cruyff, el mig centre era la punta inferior d’un rombe que iniciava les jugades (el mateix Pep Guardiola). Amb Rijkaard, el mig centre va adoptar la forma d’un jugador rocós, que mantenia la posició i robava pilotes aportant equilibri al mig camp, fent les cobertures per les pujades dels laterals. Edmilson, Motta, Márquez... Pep té ara dos perfils: Busquets i Touré Yaya. Amb el primer, barreja les dues escoles, toc, creació i al mateix temps defensa i posicionament tàctic. Amb el segon, l’elaboració del joc, la connexió defensa-atac és més lenta però la seguretat defensiva probablement augmenta. Ahir era un dia per Busquets, per això la seva entrada a la segona part va reactivar el mig camp. El moment Touré Yayá segurament serà en Champions, quan tingui davant un mitja punta de qualitat o quan el domini tàctic de la seva posició guanyi partits que donin títols passant desapercebut, com va passar amb Edmilson la temporada 05/06.
El Barça tornarà a estar per damunt de “la sort” quan el mig centre torni a ser decisiu, quan el Kaiser de la defensa (Márquez), a més de donar bona sortida de pilota amb les seves excel·lents passades llargues sigui capaç d’evitar que li guanyin l’esquena i no s’adormi, i quan el central marcador (Puyol) sigui una garantia i no un temerari (Càceres). El trident defensiu ha d’estar al màxim nivell tenint en compte que un lateral (Abidal) gairebé no aporta res i l’altre (Alves) només dóna en atac. Les rotacions complicaran l'elecció del trident perfecte.
Perquè de talent el Barça ja en té: Iniesta, Eto’o, Messi, Xavi, Henry, Bojan... si aquests no s’adormen el gol està assegurat. Però la importància de mantenir la porteria a zero és el que toca treballar de cara als propers partits, és on Guardiola té feina si vol que l’equip sigui competitiu en lliga i sobretot en Champions. L’elecció del trident defensiu és essencial per aconseguir l’èxit i marcarà la temporada.
22/9/08
Golejada per calmar l'entorn
El Barça es va presentar a Gijón amb un objectiu molt clar, endur-se els tres punts del Molinon. Per fer-ho Guardiola va optar per una de les tàctiques més conservadores que li hem vist fins ara: el 4-3-3 clàssic, la formació més utilitzada per Rijkaard va ser l’escollida pel míster en aquesta ocasió.
Guardiola es va deixar d’experiments i va plantejar una alineació molt competitiva, amb la defensa (i porteria) titular: Valdès, Alves, Marquez, Puyol i Abidal, va plantejar un mig camp ferragós però amb qualitat, un Sergi Busquets en estat de gràcia (titular en detriment de Touré Yaya), un Xavi màgic i un Keita tot terreny. La davantera, l’esperada, sense Bojan ni Pedrito per decisió tècnica i Henry per lesió, va optar pels millors: Iniesta, Eto’o i Messi.
El plantejament tàctic de cada jugador era senzill: Alves continuaria perforant la banda dreta com fa habitualment; Sergi Busquets era l’encarregat de treure les pilotes des de el darrera (guardant la posició) sempre i quan Márquez no optés per la passada llarga; Xavi i Keita tenien la possibilitat de despenjar-se en atac les vegades que ho consideressin oportú i finalment Iniesta tenia la missió d’iniciar les seves internades enganxat a la cal (amb l’objectiu d’obrir el camp per aquella banda) i fer la diagonal cap endins, mentre que Messi i Eto’o es podien intercanviar les posicions. De fet Eto’o va jugar més estona en banda dreta que al mig (la seva posició natural).
Des de el principi les ocasions a favor del Barça s’anaven succeint, unes vegades el poc encert dels davanters i altres el coratge de la defensa desbarataven totes les ocasions. Fins el moment en que Iniesta va agafar una pilota a la banda i va iniciar una internada cap a l’àrea tornant boig al defensa que va culminar en una assistència magnifica cap a Xavi, qui de cap, va enviar la pilota fins al fons de la xarxa. La jugada va ser molt semblant a la que van protagonitzar els dos mateixos jugadors feia justament 4 dies. A partir d’aquí el Barça va començar a desplegar un molt bon joc que va obtenir els seus fruits, quan en una jugada d’estratègia, Xavi va servir un corner que Puyol va enviar cap al segon pal on Eto’o va fer el 2 a 0. Amb aquest resultat es va arribar al descans. A la segona part, el Barça va continuar atacant utilitzant els espais que l’Sporting deixava a la defensa, tant la banda dreta com l’esquerra es van convertir en un autèntic passadís pels jugadors blaugranes, sobretot per Messi i Iniesta. El tercer gol va ser un gol en pròpia porta gràcies a un magnífic llançament de corner servit també per Xavi. Aleshores va ser quan l’Sporting es va decidir a anar pel partit i quan van començar a crear més perill. Una passada des del mig camp amb un error en la marca de Márquez va donar als locals el gol de l’honor. Tot i així, els asturians no es va donar per vençuts fins que al minut 56 l’àrbitre va expulsar (de manera justa) a Gerard desprès d’una entrada a Messi quan aquest ja encarava sol la porteria. A partir d’aquí el partit no va tenir més història i els gols es van anar succeint gairebé de manera involuntària. Així el partit va acabar 6-1 amb dos gols de Messi i un d’Iniesta a part dels ja comentats.
Valdés: El 50% dels xuts que li van a porta són gols, la defensa li ha d’aportar més seguretat.
Puyol: Va estar contundent en defensa i va treure en algunes ocasions la pilota des de el darrera, partit complert.
Márquez: No va tenir problemes excepte en una ocasió i això li va costar el gol al Barça.
Alves: Va intentar associar-se molt amb Messi, cada cop funciona millor aquesta dupla. Ha de millorar en els llançaments a pilota parada.
Abidal: No puja mai però almenys ahir tampoc ens van poder atacar per la seva banda.
Sergi Busquets: Molt bon partit, va rebre molts cops però fins i tot així es va mantenir serè i va saber dominar els “tempos” del partit.
Xavi: En estat de gràcia, simplement el millor migcampista del món.
Keita: Va treballar molt, no es va complicar quan tenia la pilota i la va distribuir amb criteri, a més es despenja sovint a l’àrea. Li falta punteria.
Iniesta: Va interpretar perfectament la seva funció d’obrir el camp, a més està en molt bona forma i això li proporciona una velocitat increïble. Per fi va marcar.
Eto’o: Partit bastant gris, va treballar com sempre però jugar a la banda o entre els dos centrals el perjudica molt.
Messi: Va aparèixer més quan el partit ja estava decidit, tot i això sempre és un gust veure’l jugar.
Guardiola es va deixar d’experiments i va plantejar una alineació molt competitiva, amb la defensa (i porteria) titular: Valdès, Alves, Marquez, Puyol i Abidal, va plantejar un mig camp ferragós però amb qualitat, un Sergi Busquets en estat de gràcia (titular en detriment de Touré Yaya), un Xavi màgic i un Keita tot terreny. La davantera, l’esperada, sense Bojan ni Pedrito per decisió tècnica i Henry per lesió, va optar pels millors: Iniesta, Eto’o i Messi.
El plantejament tàctic de cada jugador era senzill: Alves continuaria perforant la banda dreta com fa habitualment; Sergi Busquets era l’encarregat de treure les pilotes des de el darrera (guardant la posició) sempre i quan Márquez no optés per la passada llarga; Xavi i Keita tenien la possibilitat de despenjar-se en atac les vegades que ho consideressin oportú i finalment Iniesta tenia la missió d’iniciar les seves internades enganxat a la cal (amb l’objectiu d’obrir el camp per aquella banda) i fer la diagonal cap endins, mentre que Messi i Eto’o es podien intercanviar les posicions. De fet Eto’o va jugar més estona en banda dreta que al mig (la seva posició natural).
Des de el principi les ocasions a favor del Barça s’anaven succeint, unes vegades el poc encert dels davanters i altres el coratge de la defensa desbarataven totes les ocasions. Fins el moment en que Iniesta va agafar una pilota a la banda i va iniciar una internada cap a l’àrea tornant boig al defensa que va culminar en una assistència magnifica cap a Xavi, qui de cap, va enviar la pilota fins al fons de la xarxa. La jugada va ser molt semblant a la que van protagonitzar els dos mateixos jugadors feia justament 4 dies. A partir d’aquí el Barça va començar a desplegar un molt bon joc que va obtenir els seus fruits, quan en una jugada d’estratègia, Xavi va servir un corner que Puyol va enviar cap al segon pal on Eto’o va fer el 2 a 0. Amb aquest resultat es va arribar al descans. A la segona part, el Barça va continuar atacant utilitzant els espais que l’Sporting deixava a la defensa, tant la banda dreta com l’esquerra es van convertir en un autèntic passadís pels jugadors blaugranes, sobretot per Messi i Iniesta. El tercer gol va ser un gol en pròpia porta gràcies a un magnífic llançament de corner servit també per Xavi. Aleshores va ser quan l’Sporting es va decidir a anar pel partit i quan van començar a crear més perill. Una passada des del mig camp amb un error en la marca de Márquez va donar als locals el gol de l’honor. Tot i així, els asturians no es va donar per vençuts fins que al minut 56 l’àrbitre va expulsar (de manera justa) a Gerard desprès d’una entrada a Messi quan aquest ja encarava sol la porteria. A partir d’aquí el partit no va tenir més història i els gols es van anar succeint gairebé de manera involuntària. Així el partit va acabar 6-1 amb dos gols de Messi i un d’Iniesta a part dels ja comentats.
Valdés: El 50% dels xuts que li van a porta són gols, la defensa li ha d’aportar més seguretat.
Puyol: Va estar contundent en defensa i va treure en algunes ocasions la pilota des de el darrera, partit complert.
Márquez: No va tenir problemes excepte en una ocasió i això li va costar el gol al Barça.
Alves: Va intentar associar-se molt amb Messi, cada cop funciona millor aquesta dupla. Ha de millorar en els llançaments a pilota parada.
Abidal: No puja mai però almenys ahir tampoc ens van poder atacar per la seva banda.
Sergi Busquets: Molt bon partit, va rebre molts cops però fins i tot així es va mantenir serè i va saber dominar els “tempos” del partit.
Xavi: En estat de gràcia, simplement el millor migcampista del món.
Keita: Va treballar molt, no es va complicar quan tenia la pilota i la va distribuir amb criteri, a més es despenja sovint a l’àrea. Li falta punteria.
Iniesta: Va interpretar perfectament la seva funció d’obrir el camp, a més està en molt bona forma i això li proporciona una velocitat increïble. Per fi va marcar.
Eto’o: Partit bastant gris, va treballar com sempre però jugar a la banda o entre els dos centrals el perjudica molt.
Messi: Va aparèixer més quan el partit ja estava decidit, tot i això sempre és un gust veure’l jugar.
17/9/08
Barça - Sporting (3-1)
Que Pep Guardiola és més intervencionista que Frank Rijkaard, és un fet que ha quedat demostrat. Cinc alineacions diferents en cinc partits oficials. Rijkaard també feia rotacions, però totes eren previsibles. Feia anys que el barcelonisme no veia tanta innovació des de la banqueta. El dubte que se’ns planteja és si aquest Barça té marge de millora, o això és tot el que anirem veient aquest any. Canvis tàctics, invents, i més partits empatats i perduts dels que pensàvem a priori, o bé si veurem canvis tàctics, invents, i més partits guanyats dels que pensàvem a priori. Això, a dia d’avui, encara és una incògnita. El grup encara està verd, amb escassos automatismes, de manera que ja es veurà.
Pep inventa però sembla tenir clar el que vol. Una altra cosa és que ho aconsegueixi. Guardiola com entrenador vol ser un jugador més; vol jugar tots els partits sobre el camp, però com que no pot fer-ho en persona, la seva manera d’estar present és per mitjà de les decisions que pren, ja siguin d’alineació, de tàctica..., controvertides en alguns casos, però totes elles cridaneres. Un punt d’egoisme que pot portar l’equip a l’èxit o al fracàs en qualsevol decisió arriscada. Respecte al que es va veure al camp:
Amb l’alineació de tres centrals (veure imatge) Pep buscava donar més sortida a la pilota amb un Alves més avançat, gairebé quart mig campista. Puyol a l’esquerra, sense un Quaresma o Cristiano Ronaldo no va tenir problemes i segurament va complir millor que Abidal. Amb tres centrals Piqué va brillar més, amb bona sortida de la pilota, bona anticipació i presència. Posats a defensar amb 4-3-3 i atacar amb 3-4-3, Pep devia pensar que els tres de darrera havien de ser tots centrals purs, malgrat que Puyol a l’esquerra és un invent agosarat a l’edat del capità, jugant a cama canviada, sense sortida de pilota i nul·la participació en atac.
L’equip va sortir a dominar i no a veure-les venir, com en anys anteriors. Punt a favor, sens dubte. Fins el primer gol de Márquez a la sortida d’un córner, el joc de l’equip va ser bo, a un o dos tocs, en camp contrari, tot el que com a mínim se li ha de demanar al Barça. Però aquest és el problema, només és un com a mínim. El control del timming del partit, els canvis a la segona part, l’eficàcia, la seguretat defensiva, tot això encara s’ha de millorar i no dóna la sensació de solidesa que esperem veure.
Valdés: Dóna la sensació d’haver-se estancat, potser degut a la falta de competència. Posició que pot entrar en debat a curt/mig termini.
Piqué: Les seves virtuts van brillar més ja que estava rodejat de dos centrals més. El seu físic i la seva intensitat adquirits a la Premier són una bona arma que el jove de 21 anys no ha de perdre. Pot convertir-se en un magnífic jugador.
Márquez: Centrat i en la línia de les seves millors temporades, tot i que ahir l’Sporting no va ser un rival fort. Ha d’estar present en els partits importants.
Puyol: Es noten els anys i com a central és intens, competitiu, però en banda ja no és un mur com en els seus inicis. Quan es recuperi Milito hi haurà debat sobre qui ha de ser titular?
Keita: Aporta presència, desplegament, ocupació de l’espai, per físic està a tot arreu però encara s’ha d’adaptar a la posició, i sobretot, als canvis constants de posició que vol Pep.
Touré Yayá: Guardiola encara no l’ha fet jugar molts minuts, és possible que no confiï gaire en ell. Ahir se’l va notar pesat, lent, descol·locat, rígid.
Xavi: Ha millorat, no en defensa, però no és la seva funció. Ara intenta jugar més endavant, ser més decisiu, té arribada i gol.
Iniesta: Cridat a ser el Deco d’aquest equip. Té bona transició defensa-atac, 1 contra 1, velocitat en la conducció, toc, fluïdesa, malgrat el seu físic és intens en la lluita. Però no té gol i Pep busca que sigui un interior que parteixi més endarrerit i Xavi més endavant, combinant els perfils d’ambdós jugadors. Iniesta en la transició, Xavi en l’arribada. Quan Iniesta va a la banda esquerra aporta desequilibri prop de l’àrea. Segurament és on destaca més a la vista de l’espectador però no s’ha de menystenir el seu treball al mig camp. Que l’equip no hagi fitxat a un extrem esquerre pur o que Hleb s’hagi lesionat no és culpa seva.
Henry: No és extrem esquerre. Contra equips que deixin espais farà bons partits i contra defenses tancades serà l’Henry gris de sempre. Molt participatiu ahir, de davanter centre va rendir més. Té qualitat i tindrà mesos bons en la temporada, que han de coincidir amb la fase decisiva de la competició.
Eto’o: No ha connectat encara ni amb el sistema ni amb la pilota. Després de dos anys de lesions encara intenta corregir els desequilibris en el seu cos i en la seva cama. Juga partits per agafar el to, en el fons encara està fent la pretemporada.
Messi: El crack perquè no n’hi ha cap altre. El crack per necessitat. No controla encara els temps del partit... quan ha de caure a banda, quan ha d’anar al mig, quan ha de donar-la de primeres, quan ha de fer jugada individual... Acabarà traient el seu millor joc, però de moment Messi està dubitatiu en la presa de decisions.
Pep inventa però sembla tenir clar el que vol. Una altra cosa és que ho aconsegueixi. Guardiola com entrenador vol ser un jugador més; vol jugar tots els partits sobre el camp, però com que no pot fer-ho en persona, la seva manera d’estar present és per mitjà de les decisions que pren, ja siguin d’alineació, de tàctica..., controvertides en alguns casos, però totes elles cridaneres. Un punt d’egoisme que pot portar l’equip a l’èxit o al fracàs en qualsevol decisió arriscada. Respecte al que es va veure al camp:
Amb l’alineació de tres centrals (veure imatge) Pep buscava donar més sortida a la pilota amb un Alves més avançat, gairebé quart mig campista. Puyol a l’esquerra, sense un Quaresma o Cristiano Ronaldo no va tenir problemes i segurament va complir millor que Abidal. Amb tres centrals Piqué va brillar més, amb bona sortida de la pilota, bona anticipació i presència. Posats a defensar amb 4-3-3 i atacar amb 3-4-3, Pep devia pensar que els tres de darrera havien de ser tots centrals purs, malgrat que Puyol a l’esquerra és un invent agosarat a l’edat del capità, jugant a cama canviada, sense sortida de pilota i nul·la participació en atac.
L’equip va sortir a dominar i no a veure-les venir, com en anys anteriors. Punt a favor, sens dubte. Fins el primer gol de Márquez a la sortida d’un córner, el joc de l’equip va ser bo, a un o dos tocs, en camp contrari, tot el que com a mínim se li ha de demanar al Barça. Però aquest és el problema, només és un com a mínim. El control del timming del partit, els canvis a la segona part, l’eficàcia, la seguretat defensiva, tot això encara s’ha de millorar i no dóna la sensació de solidesa que esperem veure.
Valdés: Dóna la sensació d’haver-se estancat, potser degut a la falta de competència. Posició que pot entrar en debat a curt/mig termini.
Piqué: Les seves virtuts van brillar més ja que estava rodejat de dos centrals més. El seu físic i la seva intensitat adquirits a la Premier són una bona arma que el jove de 21 anys no ha de perdre. Pot convertir-se en un magnífic jugador.
Márquez: Centrat i en la línia de les seves millors temporades, tot i que ahir l’Sporting no va ser un rival fort. Ha d’estar present en els partits importants.
Puyol: Es noten els anys i com a central és intens, competitiu, però en banda ja no és un mur com en els seus inicis. Quan es recuperi Milito hi haurà debat sobre qui ha de ser titular?
Keita: Aporta presència, desplegament, ocupació de l’espai, per físic està a tot arreu però encara s’ha d’adaptar a la posició, i sobretot, als canvis constants de posició que vol Pep.
Touré Yayá: Guardiola encara no l’ha fet jugar molts minuts, és possible que no confiï gaire en ell. Ahir se’l va notar pesat, lent, descol·locat, rígid.
Xavi: Ha millorat, no en defensa, però no és la seva funció. Ara intenta jugar més endavant, ser més decisiu, té arribada i gol.
Iniesta: Cridat a ser el Deco d’aquest equip. Té bona transició defensa-atac, 1 contra 1, velocitat en la conducció, toc, fluïdesa, malgrat el seu físic és intens en la lluita. Però no té gol i Pep busca que sigui un interior que parteixi més endarrerit i Xavi més endavant, combinant els perfils d’ambdós jugadors. Iniesta en la transició, Xavi en l’arribada. Quan Iniesta va a la banda esquerra aporta desequilibri prop de l’àrea. Segurament és on destaca més a la vista de l’espectador però no s’ha de menystenir el seu treball al mig camp. Que l’equip no hagi fitxat a un extrem esquerre pur o que Hleb s’hagi lesionat no és culpa seva.
Henry: No és extrem esquerre. Contra equips que deixin espais farà bons partits i contra defenses tancades serà l’Henry gris de sempre. Molt participatiu ahir, de davanter centre va rendir més. Té qualitat i tindrà mesos bons en la temporada, que han de coincidir amb la fase decisiva de la competició.
Eto’o: No ha connectat encara ni amb el sistema ni amb la pilota. Després de dos anys de lesions encara intenta corregir els desequilibris en el seu cos i en la seva cama. Juga partits per agafar el to, en el fons encara està fent la pretemporada.
Messi: El crack perquè no n’hi ha cap altre. El crack per necessitat. No controla encara els temps del partit... quan ha de caure a banda, quan ha d’anar al mig, quan ha de donar-la de primeres, quan ha de fer jugada individual... Acabarà traient el seu millor joc, però de moment Messi està dubitatiu en la presa de decisions.
14/9/08
El "revolucionari" Pep
El Barça va començar el partit contra el Ràcing amb una alineació diferent a la de la setmana passada. En el segon partit de l’avorrida lliga espanyola, els nous fitxatges eren al camp: Alves, Keita, Hleb, Piqué i també joves canterans com Busquets i Pedro. Durant la primera part, el joc del Barça va ser correcte des del punt de vista posicional. Tot l’equip es va saber situar en camp contrari, el 4-3-3 d’origen es convertia en un 3-4-3 a l’hora d’atacar, gràcies a les incorporacions d’Alves. L’ordre tàctic i el bon joc posicional té l’avantatge que et dóna la possessió de la pilota, però a vegades té l’inconvenient en la manca de sorpresa. Piqué treia la pilota de la cova, Hleb i Pedro obrien bé el camp, enganxats a les bandes, amb intercanvi de posicions, i era Hleb qui començava a mostrar coses interessants fins que es va lesionar. Pinillos li va provocar un esquinç de grau 2-3 al lligament lateral extern del turmell esquerre i del terç mitjà del mateix peu (es preveuen de 3 a 4 setmanes de baixa). Iniesta va entrar per cobrir la seva posició. Un altre cop, el noi per a tot. Li va faltar precisió en l’últim metre.
Però mentre el Barça estava ordenat i arribava al 80% de possessió contra un altre d’aquests equips tediosos que arriben al Camp Nou amb el propòsit de no perdre, la sorpresa, el punch, el gol, no arribaven. Es va moure bé la pilota, es va centrar per dalt en excés i es va xutar més aviat poc. Eto’o es va amagar entre els centrals i creiem que es va perdre en una quarta o cinquena dimensió... (dos partits, tres remats i zero gols).
S. Busquets va fer un molt bon partit, Pedro va jugar amb intel·ligència, als joves canterans no se’ls pot retreure res, van donar la cara; el partit semblava controlat però era el Ràcing qui realment tenia el 0-0 sota control. Aleshores, quan tocava posar la cinquena marxa, fer un parell de gols, Guardiola va pensar que com que el Ràcing havia decidit no atacar mai de la vida, per a què necessitava un mig centre defensiu? Keita per Messi. Pedro a l’esquerra. Iniesta, el noi per a tot, s’havia d’adaptar a la nova posició més endarrerida en pocs segons. Xavi, Busquets, Iniesta. Una espècie de tres petits que ja havíem vist i que no havia acabat de funcionar. Messi va desequilibrar (òbviament) i el caos va aparèixer en atac. En aquestes situacions es solen crear ocasions perquè es sorprèn al rival. L’àrbitre va xiular un penal de redempció per totes les ocasions fallades anteriorment (va faltar molta punteria, també la sort va influir en tot plegat), que Messi va transformar amb sang freda.
1 - 0. El Guardiola “revolucionari” segons la premsa del diumenge (El Periódico), tenia la paella pel mànec. Només havia de canviar Busquets/Pedro per Touré per tornar a tenir ordre al mig camp i no permetre ni un sol atac d’un equip que no havia xutat cap vegada a porteria. Però com el Numància la setmana passada, el Ràcing va xutar un cop, gràcies a una falta comesa per Puyol a la frontal de l’àrea, i va ser gol. Dos xuts en dos partits, dos gols que li han pres al Barça 5 punts, ja que només n’ha guanyat 1 de 6 possibles. El del Numància va ser el gol que el Barça porta rebent durant anys, el mateix forat de sempre, el fantasma que porta castigant el romanticisme del Barça. El gol del Ràcing, a pilota parada, una altra manera de marcar-li al Barça, un gol que hem vist massa vegades. La història de sempre: plantilles plenes de cracks perquè els títols se’ls emportin altres. Els dos gols amb Keita/Touré al camp no s’haguessin produït. Era el jugador ideal per tapar les esquenes d’Alves o d’un Abidal absolutament nefast.
A partir d’aquí, els canvis van deixar un Barça trencat, amb vuit jugadors del planter però sense ordre. Puyol va ser substituït per acabar el partit amb tres defenses, un altre tret cruyffista (vegeu el nostre article “Un mal endèmic” per a més informació). Tan vinculat està Pep amb Johan que l’equip ha completat l’inici de la Lliga com aquell Barça de Cruyff jugador. A la temporada 1973-74, el Barça també va començar amb una derrota i un empat. Encara sort que es va mantenir l’empat a un gol, perquè Piqué deixat com a únic central va començar a flaquejar. Xavi va anar desapareixent amb el pas dels minuts. L’acumulació d’homes a dalt no et dóna necessàriament el gol.
El 4-3-3 amb extrems va obrir el camp, però va generar pocs xuts i poques ocasions. Es va jugar bé però faltava remat. En realitat, aquesta alineació et deixa amb un sol davanter centre, un sol “killer” engolit pels centrals sense possibilitat de desmarcades. És difícil proposar una alternativa perquè jugar contra equips que posen 8, 9, o 10 homes darrera la pilota és sempre complicat. El Barça ha de cuidar les jugades a pilota parada, ha de ser també competitiu en aquest aspecte del joc, sobretot en defensa, ja que la majoria de gols es transformen per aquesta via. Pel que fa al joc de l’equip, és correcte però falta sorpresa a dalt. El gol arribarà. Potser només és qüestió de temps. Donem-li temps al “revolucionari” Pep Guardiola i al seu cruyffisme, malgrat no ser exactament el que voldríem veure. Tot s’assembla massa als dos anys anteriors però ara toca callar i esperar.
Però mentre el Barça estava ordenat i arribava al 80% de possessió contra un altre d’aquests equips tediosos que arriben al Camp Nou amb el propòsit de no perdre, la sorpresa, el punch, el gol, no arribaven. Es va moure bé la pilota, es va centrar per dalt en excés i es va xutar més aviat poc. Eto’o es va amagar entre els centrals i creiem que es va perdre en una quarta o cinquena dimensió... (dos partits, tres remats i zero gols).
S. Busquets va fer un molt bon partit, Pedro va jugar amb intel·ligència, als joves canterans no se’ls pot retreure res, van donar la cara; el partit semblava controlat però era el Ràcing qui realment tenia el 0-0 sota control. Aleshores, quan tocava posar la cinquena marxa, fer un parell de gols, Guardiola va pensar que com que el Ràcing havia decidit no atacar mai de la vida, per a què necessitava un mig centre defensiu? Keita per Messi. Pedro a l’esquerra. Iniesta, el noi per a tot, s’havia d’adaptar a la nova posició més endarrerida en pocs segons. Xavi, Busquets, Iniesta. Una espècie de tres petits que ja havíem vist i que no havia acabat de funcionar. Messi va desequilibrar (òbviament) i el caos va aparèixer en atac. En aquestes situacions es solen crear ocasions perquè es sorprèn al rival. L’àrbitre va xiular un penal de redempció per totes les ocasions fallades anteriorment (va faltar molta punteria, també la sort va influir en tot plegat), que Messi va transformar amb sang freda.
1 - 0. El Guardiola “revolucionari” segons la premsa del diumenge (El Periódico), tenia la paella pel mànec. Només havia de canviar Busquets/Pedro per Touré per tornar a tenir ordre al mig camp i no permetre ni un sol atac d’un equip que no havia xutat cap vegada a porteria. Però com el Numància la setmana passada, el Ràcing va xutar un cop, gràcies a una falta comesa per Puyol a la frontal de l’àrea, i va ser gol. Dos xuts en dos partits, dos gols que li han pres al Barça 5 punts, ja que només n’ha guanyat 1 de 6 possibles. El del Numància va ser el gol que el Barça porta rebent durant anys, el mateix forat de sempre, el fantasma que porta castigant el romanticisme del Barça. El gol del Ràcing, a pilota parada, una altra manera de marcar-li al Barça, un gol que hem vist massa vegades. La història de sempre: plantilles plenes de cracks perquè els títols se’ls emportin altres. Els dos gols amb Keita/Touré al camp no s’haguessin produït. Era el jugador ideal per tapar les esquenes d’Alves o d’un Abidal absolutament nefast.A partir d’aquí, els canvis van deixar un Barça trencat, amb vuit jugadors del planter però sense ordre. Puyol va ser substituït per acabar el partit amb tres defenses, un altre tret cruyffista (vegeu el nostre article “Un mal endèmic” per a més informació). Tan vinculat està Pep amb Johan que l’equip ha completat l’inici de la Lliga com aquell Barça de Cruyff jugador. A la temporada 1973-74, el Barça també va començar amb una derrota i un empat. Encara sort que es va mantenir l’empat a un gol, perquè Piqué deixat com a únic central va començar a flaquejar. Xavi va anar desapareixent amb el pas dels minuts. L’acumulació d’homes a dalt no et dóna necessàriament el gol.
El 4-3-3 amb extrems va obrir el camp, però va generar pocs xuts i poques ocasions. Es va jugar bé però faltava remat. En realitat, aquesta alineació et deixa amb un sol davanter centre, un sol “killer” engolit pels centrals sense possibilitat de desmarcades. És difícil proposar una alternativa perquè jugar contra equips que posen 8, 9, o 10 homes darrera la pilota és sempre complicat. El Barça ha de cuidar les jugades a pilota parada, ha de ser també competitiu en aquest aspecte del joc, sobretot en defensa, ja que la majoria de gols es transformen per aquesta via. Pel que fa al joc de l’equip, és correcte però falta sorpresa a dalt. El gol arribarà. Potser només és qüestió de temps. Donem-li temps al “revolucionari” Pep Guardiola i al seu cruyffisme, malgrat no ser exactament el que voldríem veure. Tot s’assembla massa als dos anys anteriors però ara toca callar i esperar.
12/9/08
El campió imperfecte
Una vegada acabat el termini de fitxatges, el Reial Madrid es troba en una situació semblant a la de la temporada passada, però avui és un any més vell i segueix tenint alguns problemes sense solucionar. Cristiano Ronaldo no ha reforçat un equip necessitat d’una estrella mediàtica, tal com li havia passat abans a Ramón Calderón amb els casos Kaká o Cesc... A última hora es va intentar fitxar a Santi Cazorla i a David Villa, però ambdós jugadors han seguit en els seus respectius clubs amb millores dels seus contractes.
Van Der Vaart és un bon fitxatge, en la línia Sneijder però esquerrà, també semblant a Guti, amb la diferència que l’holandès desconnectarà menys dels partits, però difícilment aportarà el plus de qualitat que necessita el Reial Madrid per fer-se un lloc a Europa. Desequilibrarà, jugarà bé entre línies, s’implicarà, però marcarà diferències? Tampoc De la Red serà un jugador decisiu. Pel que fa a Robinho, ja ha marxat, i mai va ser un crack. Casillas, Cannavaro, Guti, Raúl i Van Nistelrooy es fan grans, i se’ns acut que precisament la mala planificació en els fitxatges només aportarà que aquest equip es cremi, molt probablement aquest mateix any, amb una lligueta de Champions complicada i una lliga disputada. A menys que el Barça segueixi regalant lligues a l’etern rival...
El gran afavorit dels no-fitxatges del Reial Madrid aquest any és un Raúl González absolutament enfonsat en veure que la Selecció Espanyola guanyava una Eurocopa sense la seva participació. Seguirà sent titular en tots els partits, seguirà sent el gran protegit de la premsa (la que crea opinió, aquella que la majoria de gent es creu) i seguirà sent l’home polivalent que canvia de posició en sacrifici de l’equip i per a major estimació de l’afició. Veure’l jugar a la banda, on no té desequilibri, ni gol, ni visió de joc, pot semblar molt èpic, però és completament desencertat. Potser aquest any davant la falta de davanters Raúl jugarà allà on pot fer més mal, de segona punta acompanyant Van Nistelrooy.
El perill més gran que té el Madrid (des del punt de vista dels seus adversaris) és Robben, un jugador excepcional però de vidre; en qualsevol moment es trencarà, i si ho fa juntament amb Van Nistelrooy, l’únic golejador de l’equip, el Madrid es desinflarà irremediablement. Aquest és el gran risc d’un equip mal construït però que guanyava per intercanvi de cops i domini de les dues àrees.
Perquè el Madrid ha estat, i segueix sent, un campió imperfecte. Té alguns forats negres i diverses posicions per polir. Per planificar s’haurien d’haver fixat en aquelles tardes (no tan llunyanes, de la temporada passada mateix, però també de l’anterior), en les quals l’equip rebia moltes ocasions, generava poc futbol, i els dubtes assaltaven la direcció esportiva. Les posicions a millorar segueixen sent les mateixes: un lateral esquerre, un extrem dret, un mitja punta – mig centre de qualitat (potser Van Der Vaart és el que ells han cregut convenient) i un “killer” per evitar la dependència Van “the man”. Quan parlem del mitja punta – mig centre ens referim a un jugador en qui els dirigents del club blanc pensaven, una operació impossible però que hagués fet témer el Madrid arreu: Steven Gerrard. El capità del Liverpool, tanmateix, no deixarà la seva ciutat, més quan juga finals de la Champions cada dos anys. L’afició del Liverpool, d’altra banda, no permetria mai la seva sortida. A més, la Premier està més que mai a un nivell espectacular de joc i de “show business” que fa trontollar a la reina de les competicions, la Champions League. Després d’intents fallits com Ballack, el Madrid segueix buscant un jugador d’aquest perfil sense èxit. També havia sonat Essien (mig camp) i Clichy (lateral) juntament amb Huntelaar (killer). Res d’això s’ha produït.
L’actual campió de lliga no ho tindrà gens fàcil aquest any.
Van Der Vaart és un bon fitxatge, en la línia Sneijder però esquerrà, també semblant a Guti, amb la diferència que l’holandès desconnectarà menys dels partits, però difícilment aportarà el plus de qualitat que necessita el Reial Madrid per fer-se un lloc a Europa. Desequilibrarà, jugarà bé entre línies, s’implicarà, però marcarà diferències? Tampoc De la Red serà un jugador decisiu. Pel que fa a Robinho, ja ha marxat, i mai va ser un crack. Casillas, Cannavaro, Guti, Raúl i Van Nistelrooy es fan grans, i se’ns acut que precisament la mala planificació en els fitxatges només aportarà que aquest equip es cremi, molt probablement aquest mateix any, amb una lligueta de Champions complicada i una lliga disputada. A menys que el Barça segueixi regalant lligues a l’etern rival...
El gran afavorit dels no-fitxatges del Reial Madrid aquest any és un Raúl González absolutament enfonsat en veure que la Selecció Espanyola guanyava una Eurocopa sense la seva participació. Seguirà sent titular en tots els partits, seguirà sent el gran protegit de la premsa (la que crea opinió, aquella que la majoria de gent es creu) i seguirà sent l’home polivalent que canvia de posició en sacrifici de l’equip i per a major estimació de l’afició. Veure’l jugar a la banda, on no té desequilibri, ni gol, ni visió de joc, pot semblar molt èpic, però és completament desencertat. Potser aquest any davant la falta de davanters Raúl jugarà allà on pot fer més mal, de segona punta acompanyant Van Nistelrooy.
El perill més gran que té el Madrid (des del punt de vista dels seus adversaris) és Robben, un jugador excepcional però de vidre; en qualsevol moment es trencarà, i si ho fa juntament amb Van Nistelrooy, l’únic golejador de l’equip, el Madrid es desinflarà irremediablement. Aquest és el gran risc d’un equip mal construït però que guanyava per intercanvi de cops i domini de les dues àrees.
Perquè el Madrid ha estat, i segueix sent, un campió imperfecte. Té alguns forats negres i diverses posicions per polir. Per planificar s’haurien d’haver fixat en aquelles tardes (no tan llunyanes, de la temporada passada mateix, però també de l’anterior), en les quals l’equip rebia moltes ocasions, generava poc futbol, i els dubtes assaltaven la direcció esportiva. Les posicions a millorar segueixen sent les mateixes: un lateral esquerre, un extrem dret, un mitja punta – mig centre de qualitat (potser Van Der Vaart és el que ells han cregut convenient) i un “killer” per evitar la dependència Van “the man”. Quan parlem del mitja punta – mig centre ens referim a un jugador en qui els dirigents del club blanc pensaven, una operació impossible però que hagués fet témer el Madrid arreu: Steven Gerrard. El capità del Liverpool, tanmateix, no deixarà la seva ciutat, més quan juga finals de la Champions cada dos anys. L’afició del Liverpool, d’altra banda, no permetria mai la seva sortida. A més, la Premier està més que mai a un nivell espectacular de joc i de “show business” que fa trontollar a la reina de les competicions, la Champions League. Després d’intents fallits com Ballack, el Madrid segueix buscant un jugador d’aquest perfil sense èxit. També havia sonat Essien (mig camp) i Clichy (lateral) juntament amb Huntelaar (killer). Res d’això s’ha produït.
L’actual campió de lliga no ho tindrà gens fàcil aquest any.
9/9/08
Rússia
Rússia és el país de moda en el futbol europeu, des de l’aparició de la seva selecció a l’Eurocopa, l’expectació que ha aixecat tant la seva lliga com els seus jugadors han anat “in crescendo”.
Per analitzar el ressorgiment del futbol rus cal tenir en compte principalment l’enorme inversió de les grans fortunes del país. Gent com Abramovich (CSKA), Andrei Chervichenko (Spartak) i Alexei Fedorychev (Dynamo de Moscou), juntament amb grans empreses com per exemple Gazprom (Zenit), Ferrocarrils de Rússia (Lokomotiv). Han dut a terme grans inversions per tal de revitalitzar els seus respectius equips, augmentant exponencialment el nivell de la Lliga russa. El nivell de la selecció també pujava gràcies a l’aportació de jugadors de principis dels 80 que ja no son joves promeses, però que estan en el punt àlgid de la seva carrera. Exemples d’aquests casos poden ser: Andrei Arshavin (1981) el millor jugador de la lliga, Zhirkov (1983) un interior reconvertit en lateral de la mà del genial Guus Hiddink, Kolodin (1982) un dels centrals amb millor desplaçament llarg d’europa i Akinfeev (1986) un dels porters de més projecció internacional.
Tot i això el gran salt de qualitat de la lliga russa es va produir gràcies a la importació de jugadors estrangers de gran talent, que van acabar de completar unes plantilles amb una base ja de per si competitiva. Els jugadors més destacats en aquest aspecte són Wagner Love, Jo (que ha marxat aquest estiu al Manchester City) i sobretot el cas de Danny, un portuguès (ja ha debutat amb l'absoluta) que s’ha convertit en el fitxatge més car de la història de Rússia quan el Zenit ha pagat 30 milions d’euros per tal de fer-se amb el seus serveis.
El futbol rus és basa en el joc directe i l’execució de ràpids contraatacs (estil Chelsea de Mourinho), tal i com vam veure a l’Eurocopa de la mà de la selecció nacional i en la Supercopa d’Europa on van jugar ManU contra Zenit. Normalment utilitzen un 4-5-1 en defensa combinat amb 4-3-3 quan ataquen, amb dos mig centres de tall bastant creatiu, un mitja punta de qualitat i dos interiors o extrems (depèn de la situació) de treball i molt ràpids. Els davanters solen ser bastant potents, amb bon joc aeri i no escassos de tècnica.
En definitiva, la lliga russa s’ha convertit en un bon espectacle futbolístic i mereix la pena seguir-la amb atenció. Disfruteu!
Per analitzar el ressorgiment del futbol rus cal tenir en compte principalment l’enorme inversió de les grans fortunes del país. Gent com Abramovich (CSKA), Andrei Chervichenko (Spartak) i Alexei Fedorychev (Dynamo de Moscou), juntament amb grans empreses com per exemple Gazprom (Zenit), Ferrocarrils de Rússia (Lokomotiv). Han dut a terme grans inversions per tal de revitalitzar els seus respectius equips, augmentant exponencialment el nivell de la Lliga russa. El nivell de la selecció també pujava gràcies a l’aportació de jugadors de principis dels 80 que ja no son joves promeses, però que estan en el punt àlgid de la seva carrera. Exemples d’aquests casos poden ser: Andrei Arshavin (1981) el millor jugador de la lliga, Zhirkov (1983) un interior reconvertit en lateral de la mà del genial Guus Hiddink, Kolodin (1982) un dels centrals amb millor desplaçament llarg d’europa i Akinfeev (1986) un dels porters de més projecció internacional.
Tot i això el gran salt de qualitat de la lliga russa es va produir gràcies a la importació de jugadors estrangers de gran talent, que van acabar de completar unes plantilles amb una base ja de per si competitiva. Els jugadors més destacats en aquest aspecte són Wagner Love, Jo (que ha marxat aquest estiu al Manchester City) i sobretot el cas de Danny, un portuguès (ja ha debutat amb l'absoluta) que s’ha convertit en el fitxatge més car de la història de Rússia quan el Zenit ha pagat 30 milions d’euros per tal de fer-se amb el seus serveis.
El futbol rus és basa en el joc directe i l’execució de ràpids contraatacs (estil Chelsea de Mourinho), tal i com vam veure a l’Eurocopa de la mà de la selecció nacional i en la Supercopa d’Europa on van jugar ManU contra Zenit. Normalment utilitzen un 4-5-1 en defensa combinat amb 4-3-3 quan ataquen, amb dos mig centres de tall bastant creatiu, un mitja punta de qualitat i dos interiors o extrems (depèn de la situació) de treball i molt ràpids. Els davanters solen ser bastant potents, amb bon joc aeri i no escassos de tècnica.
En definitiva, la lliga russa s’ha convertit en un bon espectacle futbolístic i mereix la pena seguir-la amb atenció. Disfruteu!
7/9/08
Un mal endèmic...
El futbol d’atac atractiu ha de ser obligatori però sempre a partir d’un equilibri. El Barça sempre té molt però poques vegades és competitiu. Altres equips amb gairebé res a vegades aconsegueixen més. Es creia que el F.C. Barcelona de l’era Laporta – Rijkaard era un projecte sòlid, amb reminiscències de l’AC Milan de Silvio Berlusconi, on guanyar es va convertir en un fet habitual durant gairebé una dècada.
Semblava que estàvem davant de grans professionals, amb una coherència i una capacitat de visió per fer història al Barça. Després de dues lligues i una Champions, tot semblava indicar que aquell equip seria temut per un lustre o més de temps, que el Barça començaria a manar i a guanyar Copes d’Europa, perquè donava la sensació que era un equip que estava per sobre del bé i del mal. Un equip tocat per la mà de Cruyff, entre altres suposades grans virtuts.
Crèiem, producte de la nostra joventut i ingenuïtat, que el Barça havia trobat un futbol sòlid, on el més important era l’equilibri, i que ara ja sí, podia llicenciar-se en el futbol europeu com un dels més grans. Gaudíem amb un equip ordenat a darrera i creatiu a davant, una fusió perfecta del futbol holandès i italià. Rijkaard va demostrar, almenys durant dos anys, que era possible ser ofensiu des de la serietat, la disciplina tàctica i les obligacions defensives de tots i cadascun dels jugadors.
En els últims dos anys però, hem assistit a un canvi que ha portat al declivi i a la frustració de tots aquells somnis que teníem, en un excés d’eufòria i, per què no dir-ho, d’egocentrisme per pensar que érem l’únic equip capacitat per guanyar. Ens hem mirat massa el melic. El futbol del Barça ha canviat, s’ha convertit en aquell futbol ofensiu però no competitiu. Des de Van Gaal amb el trist 2-3-2-3 passant per Serra Ferrer que va jugar a innovar amb el 3-2-3-2 i acabant amb el Rijkaard mentalment esgotat dels últims dos anys.
Mai els aficionats del Barça seran feliços de manera plena fins que l’ombra de Cruyff mori per sempre. Dues copes d’Europa, una d’elles guanyada a l’estil Milan de Sacchi, però massa poc pels equipassos que ha tingut el Barça des de Robson. Quan un s’adona que una davantera amb Rivaldo – Kluivert – Figo no es va jugar cap final i fins i tot costava passar de primera fase... Quan un veu que amb Ronaldinho – Eto’o – Deco són diverses participacions a la Champions amb un sol títol guanyat a la italiana i dos vuitens regalats amb laterals al mig camp... I descobreixes que han guanyat títols equips com l’Oporto amb un Baía acabat, amb MacCarthy en punta quan no valia ni pel Celta...
Les idees de Cruyff són nefastes pel futbol tàctic d’avui en dia. Només s’ha de pensar que ell mateix amb el millor equip del món només va guanyar una final de la Copa d’Europa. El futbol del geni Cruyff va morir sense discussió a Atenes, però durant anys després d’aquella derrota seguim veient un Barça que regala partit rere partit per falta de rigor professional. El Barça de principis de Cruyff cada vegada que jugava un partit de tu a tu li costava molt aconseguir un resultat positiu per les llacunes que deixava en defensa; per això s’acollonia Johan quan anava al Bernabéu o va sortir tan endarrere el dia de Wembley. Contra equips petits aquella forma de jugar unida a la gran qualitat de la plantilla arrasava, però en partits de Champions o finals, la història canvia. No és un futbol competitiu.
Cruyff, però, va ser un geni en el seu temps perquè era diferent, únic... amb Franz Beckenbauer, els autèntics genis del futbol. Ells es van adelantar al seu temps, van ser visionaris; un jugava per lliure i l’altre de lliure. Cruyff inventava després, com entrenador. Era pura intuïció futbolística, les seves alineacions eren un autèntic joc. La manera de fer l’alineació de Johan i Charly era tan simple com en el futbol de carrer, on els dos capitans escullen els equips; doncs al Barça cada un feia el seu equip, el posaven en comú i llegien la premsa. Si coincidien els noms i el dibuix amb el que donaven els diaris... el canviaven. Si situaven una davantera amb Stoichkov per la dreta, era segur que jugaria per l’esquerra. Si situaven a Txiki posarien a Goiko...
Transmetien tot això als jugadors, els feien sentir passió per la pilota, passió pel futbol com a joc. Era un principi de treball psicològic excepcional que va servir per guanyar una Copa d’Europa en un club on la pressió limitava el rendiment de tot aquell que hi arribava. La pressió no existia, com en el futbol del carrer. L’equip al servei de la pilota, invencions intuïtives de Johan, decisions explicades amb senzillesa però que amagaven tota una filosofia. Tots els entrenaments es basaven en millorar la velocitat de la pilota, s’obligava als cracks a fer la passada més simple al company menys hàbil per tal que aquest no tingués dificultat en moure ràpid, amb precisió i sense errors. S’obligava a jugar amb intel·ligència, no es permetia donar una passada a la cama dolenta del company, la culpa no era del que rebia, era sempre de qui la passava. Tots els entrenaments es basaven en els petits detalls que més endavant donarien pas al grandiós Dream Team. Cruyff va arribar al Barça per canviar la seva història. Es va marcar un objectiu des del primer dia: guanyar la Copa d’Europa per fer honor a la història del club. El seu segon objectiu era guanyar la Copa d’Europa amb els de casa, fer un equip de canterans i ser el millor.
Avui en dia tot això és inviable. El futbol tàctic actual està tan professionalitzat que la intuïció i la inventiva genial de Johan quedarien en evidència. Cruyff no ha tornat a entrenar perquè sap que va ser un adelantat del seu temps, però que la seva filosofia de canviar el futbol no es va completar mai i ara les seves decisions serien un suïcidi. Cruyff és irrepetible, mai podrà tornar a triomfar sent fidel a si mateix i a les seves idees. Per això els aficionats del Barça, i la pròpia institució no estarà tranquil·la fins que la seva genial ombra desapareixi per sempre. Avui tot el llegat de Johan es confon: joc ofensiu però es descuida la defensa... entrenaments amb pilota que acaben generant una deficient preparació física dels jugadors... s’intenten seguir els passos de Cruyff i aquests passos només els podia seguir Cruyff en persona.
Alguna cosa més profunda i més important hauria de canviar per superar, d’una vegada per totes, aquest mal endèmic.
Semblava que estàvem davant de grans professionals, amb una coherència i una capacitat de visió per fer història al Barça. Després de dues lligues i una Champions, tot semblava indicar que aquell equip seria temut per un lustre o més de temps, que el Barça començaria a manar i a guanyar Copes d’Europa, perquè donava la sensació que era un equip que estava per sobre del bé i del mal. Un equip tocat per la mà de Cruyff, entre altres suposades grans virtuts.
Crèiem, producte de la nostra joventut i ingenuïtat, que el Barça havia trobat un futbol sòlid, on el més important era l’equilibri, i que ara ja sí, podia llicenciar-se en el futbol europeu com un dels més grans. Gaudíem amb un equip ordenat a darrera i creatiu a davant, una fusió perfecta del futbol holandès i italià. Rijkaard va demostrar, almenys durant dos anys, que era possible ser ofensiu des de la serietat, la disciplina tàctica i les obligacions defensives de tots i cadascun dels jugadors.
En els últims dos anys però, hem assistit a un canvi que ha portat al declivi i a la frustració de tots aquells somnis que teníem, en un excés d’eufòria i, per què no dir-ho, d’egocentrisme per pensar que érem l’únic equip capacitat per guanyar. Ens hem mirat massa el melic. El futbol del Barça ha canviat, s’ha convertit en aquell futbol ofensiu però no competitiu. Des de Van Gaal amb el trist 2-3-2-3 passant per Serra Ferrer que va jugar a innovar amb el 3-2-3-2 i acabant amb el Rijkaard mentalment esgotat dels últims dos anys.
Mai els aficionats del Barça seran feliços de manera plena fins que l’ombra de Cruyff mori per sempre. Dues copes d’Europa, una d’elles guanyada a l’estil Milan de Sacchi, però massa poc pels equipassos que ha tingut el Barça des de Robson. Quan un s’adona que una davantera amb Rivaldo – Kluivert – Figo no es va jugar cap final i fins i tot costava passar de primera fase... Quan un veu que amb Ronaldinho – Eto’o – Deco són diverses participacions a la Champions amb un sol títol guanyat a la italiana i dos vuitens regalats amb laterals al mig camp... I descobreixes que han guanyat títols equips com l’Oporto amb un Baía acabat, amb MacCarthy en punta quan no valia ni pel Celta...
Les idees de Cruyff són nefastes pel futbol tàctic d’avui en dia. Només s’ha de pensar que ell mateix amb el millor equip del món només va guanyar una final de la Copa d’Europa. El futbol del geni Cruyff va morir sense discussió a Atenes, però durant anys després d’aquella derrota seguim veient un Barça que regala partit rere partit per falta de rigor professional. El Barça de principis de Cruyff cada vegada que jugava un partit de tu a tu li costava molt aconseguir un resultat positiu per les llacunes que deixava en defensa; per això s’acollonia Johan quan anava al Bernabéu o va sortir tan endarrere el dia de Wembley. Contra equips petits aquella forma de jugar unida a la gran qualitat de la plantilla arrasava, però en partits de Champions o finals, la història canvia. No és un futbol competitiu.
Cruyff, però, va ser un geni en el seu temps perquè era diferent, únic... amb Franz Beckenbauer, els autèntics genis del futbol. Ells es van adelantar al seu temps, van ser visionaris; un jugava per lliure i l’altre de lliure. Cruyff inventava després, com entrenador. Era pura intuïció futbolística, les seves alineacions eren un autèntic joc. La manera de fer l’alineació de Johan i Charly era tan simple com en el futbol de carrer, on els dos capitans escullen els equips; doncs al Barça cada un feia el seu equip, el posaven en comú i llegien la premsa. Si coincidien els noms i el dibuix amb el que donaven els diaris... el canviaven. Si situaven una davantera amb Stoichkov per la dreta, era segur que jugaria per l’esquerra. Si situaven a Txiki posarien a Goiko...
Transmetien tot això als jugadors, els feien sentir passió per la pilota, passió pel futbol com a joc. Era un principi de treball psicològic excepcional que va servir per guanyar una Copa d’Europa en un club on la pressió limitava el rendiment de tot aquell que hi arribava. La pressió no existia, com en el futbol del carrer. L’equip al servei de la pilota, invencions intuïtives de Johan, decisions explicades amb senzillesa però que amagaven tota una filosofia. Tots els entrenaments es basaven en millorar la velocitat de la pilota, s’obligava als cracks a fer la passada més simple al company menys hàbil per tal que aquest no tingués dificultat en moure ràpid, amb precisió i sense errors. S’obligava a jugar amb intel·ligència, no es permetia donar una passada a la cama dolenta del company, la culpa no era del que rebia, era sempre de qui la passava. Tots els entrenaments es basaven en els petits detalls que més endavant donarien pas al grandiós Dream Team. Cruyff va arribar al Barça per canviar la seva història. Es va marcar un objectiu des del primer dia: guanyar la Copa d’Europa per fer honor a la història del club. El seu segon objectiu era guanyar la Copa d’Europa amb els de casa, fer un equip de canterans i ser el millor.
Avui en dia tot això és inviable. El futbol tàctic actual està tan professionalitzat que la intuïció i la inventiva genial de Johan quedarien en evidència. Cruyff no ha tornat a entrenar perquè sap que va ser un adelantat del seu temps, però que la seva filosofia de canviar el futbol no es va completar mai i ara les seves decisions serien un suïcidi. Cruyff és irrepetible, mai podrà tornar a triomfar sent fidel a si mateix i a les seves idees. Per això els aficionats del Barça, i la pròpia institució no estarà tranquil·la fins que la seva genial ombra desapareixi per sempre. Avui tot el llegat de Johan es confon: joc ofensiu però es descuida la defensa... entrenaments amb pilota que acaben generant una deficient preparació física dels jugadors... s’intenten seguir els passos de Cruyff i aquests passos només els podia seguir Cruyff en persona.
Alguna cosa més profunda i més important hauria de canviar per superar, d’una vegada per totes, aquest mal endèmic.
5/9/08
La Millor de les Competicions
Aquesta temporada futbolística es presenta molt emocionant. Desprès de seguir els partits de pre-temporada i el primers oficials dels equips més destacats d’Europa ens quedem amb la sensació de que la cosa estarà més disputada que mai. A la Champions (la nostra competició preferida, com ja veureu) no hi ha un favorit clar. Analitzem somerament un per un els equips amb més possibilitats, començat pel campió actual.
Manchester. La incorporació del búlgar Berbatov els hi dóna un plus de qualitat i de solucions tàctiques, per exemple es podrien establir rotacions en el 4-4-2 que utilitza normalment Ferguson i passar a utilitzar un 4-3-3 amb Berbatov a dalt i Rooney i Tevez com segons punta per darrera del davanter, o fins i tot utilitzar un 4-5-1 amb extrems més purs a les bandes (C.Ronaldo, Nani) i Berbatov com a davanter centre únic (paper que ha fet amb molta freqüència al Tottenham) i Rooney com mitja punta. Tot i així pensem que el relaxament que poden patir les estrelles de l’equip, sobretot Cristiano Ronaldo i Rooney, pot ser molt perjudicial a l’hora d’encarar la Champions. Finalment la marxa de Silvestre (un bon defensa suplent) i la manca d’un lateral dret de garanties poden passar factura a l’equip. Així, si el Manchester no és el campió a Roma, quin equip ho pot ser?
Barça. Serem breus per no redundar en l’article passat. No hi ha qualitat per passar de semifinals. És possible que a la lligueta el Barça arrasi i sembli que va encaminat a pel títol però la falta d’un parell d’estrelles que determinin els partits farà que davant d’un rival de primer nivell, el Barça no tingui prou desequilibri com per poder passar l’eliminatòria.
Madrid. En el text original havíem escrit que no passaran de quarts però després de veure la lligueta que els hi ha tocat és molt possible que no la puguin superar i si ho fan segurament s’hauran d’enfrontar amb un cap de grup que no podran eliminar. Els fitxatges son escassos i insuficients, Van der Vaart i De la Red no aporten el nivell extra suficient com per arribar a semifinals, a més els puntals de referència d’aquest Madrid ja estan en la costa avall i per tant cada any els hi serà més difícil rendir al mateix nivell que l’anterior, parlem dels Casillas, Cannavaro, Guti, Raúl i Van Nistelrooy.
Chelsea. El favorit per guanyar la Champions. Amb els reforços de Deco, Bosingwa, l’equip aconsegueix reforçar les posicions on tenien més carències, aquelles que els ocasionaven més problemes. Primer la del lateral dret, ja que ni Paulo Ferreira ni Bolarouz funcionen precisament bé en aquesta posició. Bosingwa és un bon lateral, molt ràpid i amb recorregut, a més centra prou bé habilitat que pot ser explotada fins la sacietat per Drogba. Deco aportarà al mig camp tant la capacitat de construir com la destruir, una feina per la que Scolari només disposava d’Essien. La sinergia que poden formar aquests dos futbolistes pot ser espectacular. Potser el punt dèbil d’aquest equip és la falta d’un jugador desequilibrant. Robinho podria haver estat el punt de qualitat que necessitava l’equip per evitar el que els hi va faltar a la final de Moscow, un jugador capaç d’inventar. Tot i això, el Chelsea té molt bon equip i gairebé segur que arribaran a la final. Per nosaltres, ja ho hem dit, és el favorit.
Liverpool. Bons reforços. però cap extraordinari com per permetre a l’equip fer un salt de qualitat important. Tot i així gràcies a l’esperit de equip que inculca Benítez a tots els jugadors creiem que poden arribar fins a semifinals i a partir d’aquí, qui sap... Riera i Robbie Keane, principalment, són molt bons complements per l’equip titular i li permetrà fer més rotacions durant la lliga per tal de que tots els jugadors estiguin “a tope”. Candidat a semifinalista.
Inter. Un dels equips que més ha canviat d’un any a un altre, no per noms per sí tàcticament. Mourinho trencarà el 4-4-2 de Mancini i apostarà per un 4-3-3. Aquest sistema i les incorporacions de Quaresma, Mancini i Muntari (possiblement el nou Essien) donarà més vistositat al joc de l’Inter respecte a l’any passat. De moment la premsa està sent bastant crítica amb el joc de l’equip de Mourinho però se li ha de donar més temps per tal de que els jugadors assimilin aquest canvi de sistema. També és destacable l’aportació que poden fer els joves talents de l’equip (Bolzoni i Balotelli) i veure si Adriano s’ha recuperat correctament de la seva addicció a l’alcohol i torna a ser el grandiós jugador que era. El punt dèbil que ja sembla endèmic en aquest equip és la seva defensa, imponent per noms però poc contundent en els moment importants. Tot i així creiem que aquest pot ser el seu any i que poden arribar a la final.
Arsenal. És un equip en procés de creixement, encara no és candidat al títol però si aconsegueix mantenir els mateixos jugadors que té ara al llarg d’unes quantes temporades serà un equip molt competitiu. Jugadors com Cesc, Bendtner, Ramsey, Carlos Vela, Walcott, Nasri, poden donar un rendiment excel·lent dintre de dos/tres anys. Com sempre, el joc del equip de Wenger es basarà en la possessió i en l’acumulació de centre campistes de qualitat. En definitiva, futbol molt vistos però és, encara, un equip sense “punch”.
Juventus. Finalment, la “vecchia signora”. Ara mateix és un equip amb la columna vertebral bastant envellida (Buffon, Nedved, Camoranesi, Del Piero i Trezeguet) però amb uns suplents bastant competitius que atorguen a l’equip un nivell de mig bastant alt, poden encarar amb garanties els vuitens de final de manera competitiva. La llàstima es que tenen un grup molt difícil que pot fer que quedin (sorprenentment) fora de la Champions a les primeres de canvi. Atents als seus joves talents: Marchisio, Giovinco i Ekdal.
Manchester. La incorporació del búlgar Berbatov els hi dóna un plus de qualitat i de solucions tàctiques, per exemple es podrien establir rotacions en el 4-4-2 que utilitza normalment Ferguson i passar a utilitzar un 4-3-3 amb Berbatov a dalt i Rooney i Tevez com segons punta per darrera del davanter, o fins i tot utilitzar un 4-5-1 amb extrems més purs a les bandes (C.Ronaldo, Nani) i Berbatov com a davanter centre únic (paper que ha fet amb molta freqüència al Tottenham) i Rooney com mitja punta. Tot i així pensem que el relaxament que poden patir les estrelles de l’equip, sobretot Cristiano Ronaldo i Rooney, pot ser molt perjudicial a l’hora d’encarar la Champions. Finalment la marxa de Silvestre (un bon defensa suplent) i la manca d’un lateral dret de garanties poden passar factura a l’equip. Així, si el Manchester no és el campió a Roma, quin equip ho pot ser?
Barça. Serem breus per no redundar en l’article passat. No hi ha qualitat per passar de semifinals. És possible que a la lligueta el Barça arrasi i sembli que va encaminat a pel títol però la falta d’un parell d’estrelles que determinin els partits farà que davant d’un rival de primer nivell, el Barça no tingui prou desequilibri com per poder passar l’eliminatòria.
Madrid. En el text original havíem escrit que no passaran de quarts però després de veure la lligueta que els hi ha tocat és molt possible que no la puguin superar i si ho fan segurament s’hauran d’enfrontar amb un cap de grup que no podran eliminar. Els fitxatges son escassos i insuficients, Van der Vaart i De la Red no aporten el nivell extra suficient com per arribar a semifinals, a més els puntals de referència d’aquest Madrid ja estan en la costa avall i per tant cada any els hi serà més difícil rendir al mateix nivell que l’anterior, parlem dels Casillas, Cannavaro, Guti, Raúl i Van Nistelrooy.
Chelsea. El favorit per guanyar la Champions. Amb els reforços de Deco, Bosingwa, l’equip aconsegueix reforçar les posicions on tenien més carències, aquelles que els ocasionaven més problemes. Primer la del lateral dret, ja que ni Paulo Ferreira ni Bolarouz funcionen precisament bé en aquesta posició. Bosingwa és un bon lateral, molt ràpid i amb recorregut, a més centra prou bé habilitat que pot ser explotada fins la sacietat per Drogba. Deco aportarà al mig camp tant la capacitat de construir com la destruir, una feina per la que Scolari només disposava d’Essien. La sinergia que poden formar aquests dos futbolistes pot ser espectacular. Potser el punt dèbil d’aquest equip és la falta d’un jugador desequilibrant. Robinho podria haver estat el punt de qualitat que necessitava l’equip per evitar el que els hi va faltar a la final de Moscow, un jugador capaç d’inventar. Tot i això, el Chelsea té molt bon equip i gairebé segur que arribaran a la final. Per nosaltres, ja ho hem dit, és el favorit.
Liverpool. Bons reforços. però cap extraordinari com per permetre a l’equip fer un salt de qualitat important. Tot i així gràcies a l’esperit de equip que inculca Benítez a tots els jugadors creiem que poden arribar fins a semifinals i a partir d’aquí, qui sap... Riera i Robbie Keane, principalment, són molt bons complements per l’equip titular i li permetrà fer més rotacions durant la lliga per tal de que tots els jugadors estiguin “a tope”. Candidat a semifinalista.
Inter. Un dels equips que més ha canviat d’un any a un altre, no per noms per sí tàcticament. Mourinho trencarà el 4-4-2 de Mancini i apostarà per un 4-3-3. Aquest sistema i les incorporacions de Quaresma, Mancini i Muntari (possiblement el nou Essien) donarà més vistositat al joc de l’Inter respecte a l’any passat. De moment la premsa està sent bastant crítica amb el joc de l’equip de Mourinho però se li ha de donar més temps per tal de que els jugadors assimilin aquest canvi de sistema. També és destacable l’aportació que poden fer els joves talents de l’equip (Bolzoni i Balotelli) i veure si Adriano s’ha recuperat correctament de la seva addicció a l’alcohol i torna a ser el grandiós jugador que era. El punt dèbil que ja sembla endèmic en aquest equip és la seva defensa, imponent per noms però poc contundent en els moment importants. Tot i així creiem que aquest pot ser el seu any i que poden arribar a la final.
Arsenal. És un equip en procés de creixement, encara no és candidat al títol però si aconsegueix mantenir els mateixos jugadors que té ara al llarg d’unes quantes temporades serà un equip molt competitiu. Jugadors com Cesc, Bendtner, Ramsey, Carlos Vela, Walcott, Nasri, poden donar un rendiment excel·lent dintre de dos/tres anys. Com sempre, el joc del equip de Wenger es basarà en la possessió i en l’acumulació de centre campistes de qualitat. En definitiva, futbol molt vistos però és, encara, un equip sense “punch”.
Juventus. Finalment, la “vecchia signora”. Ara mateix és un equip amb la columna vertebral bastant envellida (Buffon, Nedved, Camoranesi, Del Piero i Trezeguet) però amb uns suplents bastant competitius que atorguen a l’equip un nivell de mig bastant alt, poden encarar amb garanties els vuitens de final de manera competitiva. La llàstima es que tenen un grup molt difícil que pot fer que quedin (sorprenentment) fora de la Champions a les primeres de canvi. Atents als seus joves talents: Marchisio, Giovinco i Ekdal.
3/9/08
El Barça de Pep
En el primer dia d’aquest blog analitzarem les claus de la primera derrota del Barça, en la primera jornada de lliga (partit contra el Numància). Ja sabem que només són tres punts, però hi ha alguns elements preocupants que mereixen la nostra atenció. Descobrim que en l’onze inicial l’única novetat era Alves, que el gol és un contraatac per la seva banda (vaja, ens ho temíem), unit a un error d’Abidal (com sempre) i que Henry segueix a la banda, en un 4-3-3 inoperant. El Numància no va fer res especial, només esperar amb la idea de contraatacar dues o tres vegades. L’eficàcia va ser la seva aliada, però l’eficàcia, com la bona o la mala sort, es busca estudiant el rival i sabent per on se li ha de fer mal.
El que preocupa ara és que el Barça no va perdre perquè el nou entrenador hagi imposat un sistema de joc nou i els jugadors es trobin descol·locats, tampoc va perdre perquè els nous fitxatges no s’hagin adaptat, derrotes que podrien ser comprensibles. No es tracta d’un nou Barça que encara s’ha de rodar... es tracta del mateix equip de l’any passat. Nou entrenador, nous fitxatges (90M€) i el que es va veure va ser el mateix partit que ens vam cansar de veure la temporada passada una vegada i una altra.
Aleshores, què pensa Guardiola sobre el fracàs de les dues últimes campanyes? Que es perdia simplement perquè no hi havia esperit d’equip? Falta d’ambició? Falta de sacrifici? Poca punteria? Mala sort? Suposem que el Pep no haurà estat tan ingenu, o millor dit, tan superb i prepotent de pensar que fent jugar el seu equip exactament igual que ho feia Rijkaard, amb ell l’equip sí que guanyaria. Suposem que té detectat el problema, però per si de cas apuntarem alguns aspectes que caldria millorar.
Observem detingudament, després d’una pretemporada més il·lusionant pels joves canterans que per altres motius, el que ha passat aquest estiu, sobretot, la “neteja” de vestidor: Ezquerro, Oleguer, Deco i Dinho. Quants partits van jugar aquests jugadors la temporada passada? Però els mateixos jugadors que sí que jugaven on són? SEGUEIXEN JUGANT, SEGUEIXENT SENT TITULARS, i sabeu què? EN EL MATEIX LLOC I FENT EXACTAMENT EL MATEIX. Una neteja de cara a la galeria, canviar quatre coses per continuar igual!
El Barça no pot continuar utilitzant un sistema que no s’addiu amb els jugadors que té. El 4-3-3 funciona amb els jugadors adequats, i amb intensitat de joc, pressió i velocitat de circulació de la pilota. Si alguna cosa va fer bé Luís Aragonés amb la Selecció Espanyola va ser adaptar el sistema als jugadors, i no fer que els jugadors s’adaptin a un model o esquema que queda bonic a la pissarra. Espanya tenia molts migcampistes de qualitat, doncs Aragonés va poblar el mig camp amb un 4-4-2 o 4-5-1 segons les circumstàncies. D’això es tracta! El Barça no té extrems, Messi va cap al centre i Henry... No és un jugador de banda, no és un extrem. A Henry li agrada jugar amb espais, rebre-la en carrera, trencar el fora de joc... davanter centre que cau bé a bandes per permetre l’arribada dels migcampistes, sortir al contraatac a rebre una passada llarga. Cal alliberar-lo, treure’l de la banda, deslliurar-lo de tasques defensives... Si el poses a la banda perquè et faci de Ronaldinho, faci un parell de dribblings i faci una centrada DIRECTAMENT L’ESTÀS MATANT, NEUTRALITZANT. No serveix per res allà perquè no és la seva virtut i ell ho ha deixat ben clar. Un 4-3-3 sense extrems amb habilitat no serveix per res perquè sempre rebran al peu, ocuparan els espais posicionalment però no els aprofitaran.
El joc del Barça ha esdevingut previsible. Ja no es juga ofensivament, o a atacar... sembla que l’equip juga a no ser atacat. Infinites passades horitzontals, cap risc en zona ofensiva (justament on s’haurien de prendre riscos), conservació malaltissa de la pilota... ni centrades, ni xuts, ni parets, ni circulació ràpida de pilota, ni pressió asfixiant, ni bandes... desesperant. Un dia parlarem de Messi... és un crack, però ha de millorar. No pot ser que sempre faci el mateix... la diagonal cap a dins, entrar com un salvatge, ell contra el món... quantes assistències de gol dóna Messi? Quanta varietat té el seu joc? Quantes vegades xuta? Quantes pilotes centra? Sempre la mateixa jugada... que quan li surt és espectacular, però no farà cada dia el gol de Maradona. Ja ni el marquen individualment, l’esperen de manera escalonada i l’anul·len.
Solucions. El Barça necessita canviar, almenys s’ha d’intentar alguna cosa diferent (sobretot per jugar fora de casa). Des de Futbol Anàlisi proposem el que ja comença a demanar la gent a crits: poblar el mig camp, un 4-4-2, probablement hauria de ser en rombe, amb Valdés (tot i no estar bé), Alves, Puyol, Piqué (més poder ofensiu i defensiu en el joc aeri, a més de que es complementa bé amb Puyol), i Abidal; Touré, Keita, Xavi, Hleb; Eto’o i Messi en punta. Henry, de moment, haurà de ser suplent, anar entrant, hi ha tres competicions, no hi ha pressa i és un error seguir cremant-lo a la banda esquerra. En cas que falti Messi tenir dos puntes com Eto’o i Henry també és una solució, sense oblidar el jove Bojan. Xavi també pot jugar ben a prop de l’àrea, ha demostrat arribada i gol, i com elaborador del joc encara li passa la mà per la cara a Iniesta, que podria ocupar l’interior esquerre, ja que és millor en habilitat, intercanviable amb Hleb/Keita. No obstant, Iniesta està oferint un baix rendiment, per això no l’hem posat com a titular indiscutible. A més, la solució passa per obrir el camp, sobretot amb un jugador del nivell d’Alves. La seva funció hauria de quedar clara: ha de jugar el màxim d’enganxat a la banda dreta, mai tendir cap al centre. Les seves cobertures són més fàcils amb el 4-4-2. Recordem el gol del Numància... El Barça perd la pilota, el Numància inicia el joc per la banda d’un Alves que s’ha quedat a dalt, a l’atac. Márquez intenta cobrir la posició del lateral dret, Puyol passa al central dret i Abidal al central esquerre. Iniesta no arriba a la posició d’Abidal. Centrada i gol fàcil, l’equip estava descol·locat.
Seguirem observant l’evolució del Barça a la lliga i a la resta de competicions. També analitzarem la Champions League, així com la resta d’equips que ens resulten interessants, també d’aquells que se’n parla menys.
Benvinguts a Futbol Anàlisi!
El que preocupa ara és que el Barça no va perdre perquè el nou entrenador hagi imposat un sistema de joc nou i els jugadors es trobin descol·locats, tampoc va perdre perquè els nous fitxatges no s’hagin adaptat, derrotes que podrien ser comprensibles. No es tracta d’un nou Barça que encara s’ha de rodar... es tracta del mateix equip de l’any passat. Nou entrenador, nous fitxatges (90M€) i el que es va veure va ser el mateix partit que ens vam cansar de veure la temporada passada una vegada i una altra.
Aleshores, què pensa Guardiola sobre el fracàs de les dues últimes campanyes? Que es perdia simplement perquè no hi havia esperit d’equip? Falta d’ambició? Falta de sacrifici? Poca punteria? Mala sort? Suposem que el Pep no haurà estat tan ingenu, o millor dit, tan superb i prepotent de pensar que fent jugar el seu equip exactament igual que ho feia Rijkaard, amb ell l’equip sí que guanyaria. Suposem que té detectat el problema, però per si de cas apuntarem alguns aspectes que caldria millorar.
Observem detingudament, després d’una pretemporada més il·lusionant pels joves canterans que per altres motius, el que ha passat aquest estiu, sobretot, la “neteja” de vestidor: Ezquerro, Oleguer, Deco i Dinho. Quants partits van jugar aquests jugadors la temporada passada? Però els mateixos jugadors que sí que jugaven on són? SEGUEIXEN JUGANT, SEGUEIXENT SENT TITULARS, i sabeu què? EN EL MATEIX LLOC I FENT EXACTAMENT EL MATEIX. Una neteja de cara a la galeria, canviar quatre coses per continuar igual!
El Barça no pot continuar utilitzant un sistema que no s’addiu amb els jugadors que té. El 4-3-3 funciona amb els jugadors adequats, i amb intensitat de joc, pressió i velocitat de circulació de la pilota. Si alguna cosa va fer bé Luís Aragonés amb la Selecció Espanyola va ser adaptar el sistema als jugadors, i no fer que els jugadors s’adaptin a un model o esquema que queda bonic a la pissarra. Espanya tenia molts migcampistes de qualitat, doncs Aragonés va poblar el mig camp amb un 4-4-2 o 4-5-1 segons les circumstàncies. D’això es tracta! El Barça no té extrems, Messi va cap al centre i Henry... No és un jugador de banda, no és un extrem. A Henry li agrada jugar amb espais, rebre-la en carrera, trencar el fora de joc... davanter centre que cau bé a bandes per permetre l’arribada dels migcampistes, sortir al contraatac a rebre una passada llarga. Cal alliberar-lo, treure’l de la banda, deslliurar-lo de tasques defensives... Si el poses a la banda perquè et faci de Ronaldinho, faci un parell de dribblings i faci una centrada DIRECTAMENT L’ESTÀS MATANT, NEUTRALITZANT. No serveix per res allà perquè no és la seva virtut i ell ho ha deixat ben clar. Un 4-3-3 sense extrems amb habilitat no serveix per res perquè sempre rebran al peu, ocuparan els espais posicionalment però no els aprofitaran.
El joc del Barça ha esdevingut previsible. Ja no es juga ofensivament, o a atacar... sembla que l’equip juga a no ser atacat. Infinites passades horitzontals, cap risc en zona ofensiva (justament on s’haurien de prendre riscos), conservació malaltissa de la pilota... ni centrades, ni xuts, ni parets, ni circulació ràpida de pilota, ni pressió asfixiant, ni bandes... desesperant. Un dia parlarem de Messi... és un crack, però ha de millorar. No pot ser que sempre faci el mateix... la diagonal cap a dins, entrar com un salvatge, ell contra el món... quantes assistències de gol dóna Messi? Quanta varietat té el seu joc? Quantes vegades xuta? Quantes pilotes centra? Sempre la mateixa jugada... que quan li surt és espectacular, però no farà cada dia el gol de Maradona. Ja ni el marquen individualment, l’esperen de manera escalonada i l’anul·len.
Solucions. El Barça necessita canviar, almenys s’ha d’intentar alguna cosa diferent (sobretot per jugar fora de casa). Des de Futbol Anàlisi proposem el que ja comença a demanar la gent a crits: poblar el mig camp, un 4-4-2, probablement hauria de ser en rombe, amb Valdés (tot i no estar bé), Alves, Puyol, Piqué (més poder ofensiu i defensiu en el joc aeri, a més de que es complementa bé amb Puyol), i Abidal; Touré, Keita, Xavi, Hleb; Eto’o i Messi en punta. Henry, de moment, haurà de ser suplent, anar entrant, hi ha tres competicions, no hi ha pressa i és un error seguir cremant-lo a la banda esquerra. En cas que falti Messi tenir dos puntes com Eto’o i Henry també és una solució, sense oblidar el jove Bojan. Xavi també pot jugar ben a prop de l’àrea, ha demostrat arribada i gol, i com elaborador del joc encara li passa la mà per la cara a Iniesta, que podria ocupar l’interior esquerre, ja que és millor en habilitat, intercanviable amb Hleb/Keita. No obstant, Iniesta està oferint un baix rendiment, per això no l’hem posat com a titular indiscutible. A més, la solució passa per obrir el camp, sobretot amb un jugador del nivell d’Alves. La seva funció hauria de quedar clara: ha de jugar el màxim d’enganxat a la banda dreta, mai tendir cap al centre. Les seves cobertures són més fàcils amb el 4-4-2. Recordem el gol del Numància... El Barça perd la pilota, el Numància inicia el joc per la banda d’un Alves que s’ha quedat a dalt, a l’atac. Márquez intenta cobrir la posició del lateral dret, Puyol passa al central dret i Abidal al central esquerre. Iniesta no arriba a la posició d’Abidal. Centrada i gol fàcil, l’equip estava descol·locat.
Seguirem observant l’evolució del Barça a la lliga i a la resta de competicions. També analitzarem la Champions League, així com la resta d’equips que ens resulten interessants, també d’aquells que se’n parla menys.
Benvinguts a Futbol Anàlisi!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
Entradas
