La grandesa de Pep

Avui només traslladaré detalls de converses mantingudes fa poc, i alguns exemples concrets. Entre amics comentàvem l’altre dia que Messi és actualment el millor jugador del món, probablement pels títols aconseguits amb el Barça i per la seva gran actitud, que demostra partit rere partit, a més, és clar, del seu immens talent i la seva decisiva participació en el joc.

Ho dèiem establint la comparació amb CR9, un jugador que té totes les qualitats per ser el millor del món, com de fet va ser, però amb una manca absoluta de mentalitat. És alt, fort, corpulent, ràpid, té regat, canvi de ritme, tècnica, gol, xut de lluny, domina el joc aeri... És el jugador més complet del planeta, sobre el paper. És lamentable que ahir mateix, en el partit que el Madrid remunta gràcies a un penal més que dubtós, davant de l’Almeria, es demostrés la falta de mentalitat d’un jugador que en els moments més decisius, falla. Xuta el penal i el porter rebutja la pilota, que Benzemá acaba enviant al fons de la porteria. El Madrid es posa 3-2 i CR9 no celebra el gol amb els seus companys. Quan després marca l’intranscendent 4-2, es treu la samarreta, demostra una ràbia pròpia d’un nen malcriat, i li mostren targeta groga. Més endavant, puntada per darrera a un contrari: segona groga i expulsió. Per no parlar del recent Barça – Madrid, o el Barça – Manchester Utd. de l’any passat. L’ocasió que té CR9 davant Valdés tenia dos destints: acabar en gol i complicar la vida al Barça; o bé fallar i que tothom recordi que Drenthe en va tenir una igual l’any anterior, i que les coses, al Madrid, segueixen igual malgrat l'espectacular canvi de cromos.

La grandesa de Messi va lligada a la de Pep Guardiola. Ahir mateix, contra el Deportivo, va estar participatiu i decisiu, amb dos gols i una gran motivació. Comentàvem també que un dels fets que demostren que un entrenador és bo és la seva capacitat per canviar un partit a la mitja part. Perquè al principi no saps exactament com et jugarà el rival, però si un cop ho has vist, i en els quinze minuts del descans no fas res per adaptar-te, estàs mort. Guardiola sempre té la capacitat de modificar el partit des de la banqueta, ja sigui al descans o entrada la segona part. Amb un canvi, amb una indicació, amb una xerrada o amb una esbroncada.

Ahir contra el Deportivo, 1-1 al descans. A la segona part, no modifica res, deixa passar uns minuts. Cap al 70, canvia a Henry per Pedro, i fa una petita modificació del sistema: Ibrahimovic en punta, i una línia de tres per darrera, formada per Pedro (a la dreta), Messi per darrera del suec, i Iniesta per l’esquerra, en una espècie de 4-2-3-1. Nou minuts després el partit es gira de cara pel Barça i acaba 1-3. El Barça surt més que reforçat després de les victòries davant l'Inter, el Madrid, el Xérez i el Deportivo. Guardiola no descansa mai.

TRIPLET HISTÒRIC

Encara no havíem comentat res de la final de la Champions. El Marc, l’altre autor del blog, la va veure des de Roma. Jo per televisió. No sé si fer una anàlisi futbolística de la final, o simplement emotiva del que ha estat aquesta temporada. Potser les dues coses alhora.



El Barça va topar amb una arrancada bestial del United, Ferguson s’equivoca en l’alineació però no en el plantejament ni en l’actitud. La pressió inicial dóna els seus fruits, el Barça no té la pilota, el Manchester busca el gol i ràpid, Cristiano llegeix bé l’inici del partit, atacar ràpid i finalitzar. Bon començament de l’anterior campió. Així es marca l’inici d’una final de Champions.

El gol d’Eto’o ho canvia tot. El United no s’ho creu, s’enfonsa, no entrava dins del seus plans que el Barça marqués sense tenir la possessió. A partir d’aleshores, Xavi-Iniesta-Messi triangulant al mig camp davant d’un Carrick (el millor del United) que va acabar desesperat per la superioritat blaugrana en el toc. El Manchester s’equivoca després, en intentar jugar amb Tévez i, més tard, amb Berbatov. El United queda dividit, defensa i atac són dos blocs sense connexió, de manera que el mig camp és pel Barça. Un autèntic suïcidi. Cristiano perd els nervis, no era el moment de seguir finalitzant des d’on fos, ni de fer la guerra per la seva banda. Mala elecció de decisions mentre el Barça, sense fer grans ocasions, alenteix el partit i se’l fa seu, a l’espera del segon gol.

El triplet és històric, la manera de guanyar Copa, Lliga i Champions, increïble. Una superioritat insultant. I a més amb una plantilla que, si bé al principi semblava àmplia, al final ha acabat resultant un pèl justa. Guardiola ha anat descartant jugadors en el tram final. Emocionant Henry, s’ha tret l’espina de la final de 2006. Gran Messi, per fi Pilota d’Or. Xavi i Iniesta, un prodigi de la naturalesa. Eto’o, dos gols en dues finals... i ara què? Busquets, de tercera divisió a la final de la Champions. Piqué, dues Champions seguides amb dos equips diferents. Puyol, la màxima entrega en tot moment. Valdés, prou debats... Un any que serà recordat per sempre, no hi ha paraules per descriure el que ha fet aquest equip. És l’any del 2-6, del “chorreo”, de les golejades, dels partits acabats al descans, de l’eficàcia, de la pressió, de la ràbia, dels gols a l’últim minut, de la sort dels campions, de la cantera. És l’any de Pep Guardiola.

Gaudim d’aquest moment i agraïm al Barça la felicitat que ens ha donat. Confiem en Pep perquè l’any vinent no es caigui en l’autocomplaença. L’experiència ha de servir d’alguna cosa. Confiem en un reforç de la plantilla que ens asseguri seguir marcant una època, un estil. Què llarga que es farà l'espera de l’inici de la temporada que ve...!

Touré Yaya, central

Guardiola va tornar a arriscar i va tornar-li a sortir bé. Touré Yaya s’havia adaptat perfectament a la posició de mig centre destructor del esquema Barça però en el partits més decisius de la temporada a Stamford i Mestalla, Guardiola va situar al de Costa d’Ivori fent parella amb Gerard Piqué.

Els motius que porten al Pep a escollir aquesta opció són tan de fase defensiva com ofensiva. El primer és que tant el Chelsea com el Athletic juguen amb un punta corpulent i amb presencia física, a més, tant Drogba com Llorente creen la segona jugada a partir del joc directe de l’equip. Davant d’aquest tipus de davanter és interessant situar un central amb capacitat d’anticipació i centímetres que pugi disputar el aeri. Amb la baixa de Márquez i amb Cáceres com a segona opció, Guardiola només podia optar per Touré. El motiu de fase ofensiva és que Guardiola sabia que l’Athletic pressionaria la sortida de pilota blaugrana i per això va situar dos centrals amb capacitat per iniciar la fase ofensiva. De fet, durant tot el partit vam poder veure que Pinto no iniciava mai el joc del Barça amb un puntada llarga, sinó que jugava amb curt perquè tant Piqué com Touré creessin superioritats i eliminessin línies de pressió.

La incapacitat del Athletic per frenar les fonts de joc blaugrana i un Messi estel·lar, van condemnar al equip basc a perseguir la pilota tot el partit, tot i posar-se per davant al marcador. El detall de Tokero intentant aguantar la pilota al córner quan encara no era el minut 20 de la primera part va demostrar que l’Athletic tenia poca fe en la seva qualitat i el partit se’ls hi va fer excessivament llarg pel gran desplegament físic de la primera part.

Al final tot es pot resumir en que el Barça és, actualment, el millor equip del món i l’Athletic és un equip de mitja taula en una lliga mediocre. Simplement va guanyar el millor.

El Canvi Tàctic

El dissabte al Bernabeu, a part de veure el millor partit del Barça en moltíssim temps, es va veure un canvi tàctic molt interessant. Guardiola va col·locar a Messi com a mitja punta i el sistema 1-4-3-3 es va convertir en pràcticament, un 1-4-4-2 amb rombe al mig camp. Touré, Xavi, Iniesta i Messi, formaven els vèrtexs i eren els encarregats de generar el magnífic joc blaugrana.

Amb aquest canvi, Guardiola volia que l’argentí generés les superioritats al mig camp. L’enfrontament Lass i Gago vs Messi, Xavi i Iniesta va provocar que els dos mig centres blancs no es podien encarregar de cobrir les tres fonts de joc del Barça. El canvi tàctic va resultar decisiu per l’enfrontament. Juande no va saber respondre a l’habilitat de Guardiola introduint un altre mig centre que hagués donat més consistència al mig camp. La opció Javi Garcia potser hagués evitat la golejada històrica.

Aquest nou sistema el podem utilitzar amb equips que utilitzen dos mig centres. Per això, amb el Chelsea, creiem que no seria útil ja que si Hiddink utilitza la mateixa alineació que al camp nou ens trobaríem amb tres mig centres i Messi resultaria més decisiu escorat a banda. L’enfrontament amb Ashley Cole serà espectacular.

Si el Barça arriba a la final de Roma, potser sí que tornaríem a veure aquest nou sistema perquè el ManU juga amb dos únics mig campistes purs, Scholes i Carrick. Tornarà a ser decisiu a la hipotètica final?.

Històric 2-6!

No hi ha paraules per descriure el que es va viure ahir al vespre al Bernabéu. No hi ha paraules per parlar del que està aconseguint Pep Guardiola en el seu primer any com entrenador del primer equip del Barça. És senzillament impressionant.

El 2-6 d’ahir és històric, memorable, el millor clàssic, i probablement, el millor partit del Barça que jo hagi vist mai. Pel joc, pel resultat, pel rival, pel camp, i pel que significa: guanyar virtualment una lliga, però en el fons, saber que ja és nostra. El 0-3 de Ronnie va servir perquè el Bernabéu aplaudís a un geni, però aquell equip que tan ens va fer gaudir i tan ens va divertir (no ho oblidem mai això), va deixar passar una oportunitat històrica d’humiliar el màxim rival per no sé quines històries d’amistat i fair play mal entès.

El Barça d’ahir, amb rècord de canterans (Valdés, Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Messi, Bojan, Busquets...) va passar com una locomotora pel Bernabéu, que aquest cop va aplaudir no només a un geni, sinó a tot un equip, a tota una idea futbolística, a una nova era que va començar amb Rijkaard i Ronaldinho i que estan continuant Pep Guardiola i els seus homes, després de dos anys d’autocomplaença. Si l’àrbitre hagués xiulat el penal a Iniesta, o no s’hagués menjat els tres minuts d’afegit a la segona part, ves a saber... 2-7? 2-8? Tant se val. El repàs i la lliçó de futbol ja era suficient.

El primer gol del Madrid és un aspecte a tenir en compte de cara a Stamford Bridge. És només un apunt per intentar ser perfectes. Abidal sempre estava sol i Robben, mentre estava fresc i el Madrid amb esperances va fer patir el francès en més d'una ocasió. Evidentment que després, el bon joc del Barça, el seu toc, la seva precisió, i la seva eficàcia fan oblidar detalls com aquests, o com el segon gol de cap de Sergio Ramos. Coses que si te les fa John Terry o Drogba amb 0-0 a Stamford Bridge poden suposar un problema una mica més seriós. El Madrid no té nivell Champions i això ho sabem tots.

Però no parlem de dos errors. Parlem dels encerts. Guardiola va situar Messi de “fals davanter centre” i Eto’o a la dreta per frenar Marcelo, després d'un inici en què Messi per la dreta es trobava massa ben cobert. Messi, juntament amb els dos petits, Xavi i Iniesta, generaven superioritat al mig camp, superant així la pressió de Lass i Gago. En cas que algun central (Cannavaro, Metzelder) intentés ajudar, la profunditat d’Henry o les diagonals d'Eto'o serien letals. Així ho va pensar Guardiola i així va ser. El Madrid, a més, havia d’anar a pel partit, només li servia la victòria si volia seguir lluitant per la lliga, però va errar en l’estratègia. Si bé la banda dreta (Robben) va portar perill, el seu joc individualista i desconnectat del joc defensiu blanc el van convertit en una arma ràpidament controlable. A més, la defensa avançada del Madrid per intentar anar a buscar la porteria contrària, fins i tot després de l'1-0, amb més fe que futbol, va suposar un clar regal per a les passades en profunditat a Tití, amb passadors genials com Messi, Xavi o Iniesta.

Tití (aquí sempre l’hem defensat), va tornar a ser l’Henry que ens va enamorar a l’Arsenal, ara reconvertit en el millor 11 del món. L’extrem esquerre més letal i eficaç del planeta, si té espais. Messi, el millor del món, amb llibertat al centre va tornar a ser el Messi de sempre. Eto’o, sense marcar però sacrificant-se per l’equip, la seva feina va ser de gran importància. Els dos petits, immensos. Touré, imperial. Puyol i Piqué, malgrat que el primer va deixar sol Higuaín en el primer gol, el seu 1-2 va posar les coses al seu lloc. Piqué va ser Beckenbauer. Un 10 per ell i per tot l’equip.

Trigarem molt a tornar a veure una cosa així. Guardeu aquest partit, aconseguiu-lo en DVD, mireu-lo una vegada i una altra, gaudiu com nens petits davant del millor espectacle del món, i preparem-nos pel dimecres. Allò serà una altra història, o tornarem a viure un plaer inesperat?

Us posem l’anàlisi de Marcos López (Futbolitis), un geni de l’anàlisi futbolística:

També caldrà tenir sort...

La Champions és una competició diferent, la millor de totes i per això ens encanta. El Barça va guanyar 4-0 al Bayern en una primera part excel·lent, de toc ràpid i finalització terrorífica. Pura eficàcia i una segona part com moltes del Barça d’aquest any, que ens arriben fins i tot a avorrir. Ara queda la tornada, sembla que aquest Barça no sortirà relaxat, i el Bayern ja va assajar la remuntada a la seva lliga; jugaran amb orgull i no donaran per perduda l’eliminatòria fins que el Barça no marqui algun gol que signifiqui l'estocada final.

A la lliga el Madrid obliga a no fallar jornada rere jornada. El repte és gran, només un títol ja seria un gran èxit, però el doblet és possible, i fins i tot el triplet. També podria quedar-se sense res, amb les mans buides. La bona notícia és que tot depèn del Barça. Per fer-ho, tanmateix, l'equip necessitarà una mica més del que ha fet fins ara. A més del bon joc que està desplegant, del moment dolç en què es troba, necessitarà també aquell punt de sort que tot equip campió necessita. La sort que s’ha buscat i que mereix.

El primer punt de sort és no tenir cap lesionat. De moment, aquest ha estat un factor que el Barça ha tingut a favor, salvant petites absències. Si aquesta sort continua fins a final de temporada, Pep Guardiola podrà seguir fent rotacions “made in Pep”, que són aquelles en què l’equip sempre té sobre el camp dos o tres jugadors decisius, i la resta de l’equip rota. Si hi ha Messi i Alves, no hi ha Eto’o ni Xavi. Si hi ha Iniesta i Xavi, potser no cal Messi o Henry.

El segon punt de sort és que el Madrid falli abans del clàssic. El Barça aniria més tranquil amb un avantatge de 9 punts al Bernabeu. Però arribar-hi amb l’actual diferència seria suficient per encarrilar el final de la competició amb certa tranquil·litat. La qüestió és que el Barça no falli ni es deixi cap punt abans del derbi, i intenti sempre ampliar la diferència amb el màxim rival. El proper partit contra el Getafe és clau, vindrem de l'eufòria d'haver passat a semifinals. No hi ha dubte de que és un partit trampa.

El tercer punt de sort és a la Champions. Passar a semifinals és ja una obligació després del resultat de l’anada contra el Bayern. Del possible rival, que podia ser el Liverpool de Benítez, passarem segurament al Chelsea de Hiddink. Però així com el Liverpool és un equip fet per destruir el joc del Barça (i que contra el Chelsea va provar la seva pròpia medicina), el Chelsea és un equip conegut, ja se l’ha guanyat i dels dos rivals creiem que seria el que permetria dir que s’ha tingut aquell “punt de sort” necessari per poder passar a la final, malgrat que seria, igualment, un enfrontament complicadíssim.



Per descomptat que el Barça necessitarà seguir al nivell actual, i fins i tot millorar-lo. Guanya per asfixia, per pressió, per eficàcia, no sap ni ha necessitat, encara, replegar-se, defensar-se, aguantar resultats, especular. Recordem que el Barça de Rijkaard sí que ho va saber fer. El Barça de Pep no ho ha necessitat, de tan superior que és. Serà capaç de guanyar algun títol, o més d’un, mantenint aquesta intensitat fins a final de temporada? Serà capaç el Barça de no relaxar-se? Serà capaç d’evitar contraatacs a l’esquena d’una defensa sempre avançada, i d’evitar jugades a pilota parada? Tindrà aquell punt de sort que necessita per fer història? Des d'aquí preferim ser prudents i recordar que un sol títol ja seria magnífic, i que la gesta que pretenen silenciosament Pep Guardiola i els seus homes és certament heroica.

"No estem cansats"

Tres punts més pel Barça de Pep, un equip imparable fins al moment. El més destacable del partit d’ahir va ser la força física i mental d’uns jugadors que no acusen l’elevat nombre de partits que ja porten a les seves esquenes.

L’equip va tornar a sortir endollat, després d’uns quants partits en els quals la càrrega física era evident, i el ritme, no tan agressiu. Però ahir jugaven més “titulars” que “suplents” per més que Pep no vulgui diferenciar-los i els tracti a tots per igual. Això es va notar en l’elevat ritme de joc, el toc ràpid i sobretot, el que trobem més destacable, la capacitat per canviar el “xip” en la transició atac-defensa. Quan el Barça perd una pilota, s’activa la mentalitat defensiva de l’equip de forma instantània, i tan el jugador que ha perdut la pilota com dos o tres més pressionen el rival que l’ha recuperat de forma asfixiant. Aquesta mentalitat no només l’aguanten tot el partit, sinó que la mantenen partit rere partit...

Va ser més que admirable el contraatac del primer gol, en només dotze segons. Ni el millor Chelsea de Mourinho... Alves recupera per Iniesta, que comença a córrer conduint la pilota gairebé des de la seva pròpia àrea. Messi per la dreta, Eto’o pel centre seguint la jugada i Henry doblant Iniesta per l’esquerra. El resultat el sabem. Tití està en forma i Eto’o sempre troba el gol.



El segon gol també és fruit d’un contraatac, una mica més llarg i amb una mica més de combinació. El tercer gol és una demostració de la importància d’Alves en aquest equip. La seva força i la seva contundència s’encomanen, és un jugador decisiu en aquest nou Barça. El millor lateral dret del món.

El Madrid, per la seva banda, guanya amb porteria a zero i per la mínima. Els seus números són bons però la seva frustració és majúscula, el Barça no s’apropa, el seu joc està a anys llum del joc blaugrana, el fet que el màxim rival es trobi a +12 és frustrant, porten números de campió però el Barça els supera... Aquesta setmana toca descansar mentalment, però és possible que el Barça ni tan sols ho necessiti.

Messies

Es presentava un partit complicat pel Barça, el Madrid ja havia jugat i guanyat, el Racing és un equip difícil de batre defensivament, Zigic és un perill constant per qualsevol parella de centrals, el Barça venia d’un desgast físic important amb l’Espanyol, etc.




Guardiola ha modificat el plantejament tàctic en fase ofensiva per aquest partit, en comptes del 1-4-3-3 habitual, es passa a un 1-4-4-2 amb rombe al mig camp, Iniesta actua de mitja punta per darrera dels davanters, Henry enganxat a l’esquerra, Eto’o al mig i tota la banda dreta per Alves. Defensivament, el sistema es reconverteix, es passa a un 1-4-5-1 amb Iniesta a la dreta cobrint les incursions ofensives del lateral esquerra.

El Racing per la seva banda ha plantejat un 1-4-4-2 amb Zigic i Jonathan Pereira com puntes. En fase ofensiva el Racing té dos arguments: passades interiors buscant el davanter ràpid o joc directe perquè Zigic la descarregui o la pentini buscant la segona jugada. Defensivament, intentava pressionar en la zona de construcció del Barça, sempre amb 9 jugadors per darrera la pilota. Cal comentar que Zigic no pressiona mai la sortida de la pilota ja que quan el Racing recupera la pilota, no disposaria de cap referència a dalt i la transició defensa-atac s’alentiria molt.

Aquest plantejament ha funcionat al equip cantàbric fins a l'entrada de Messi, fins aquell moment el Barça era un equip pla i previsible. Desprès, i gràcies al cansament dels jugadors del Racing, el Barça ha començat a trobar espais, la pressió no era tant asfixiant i les ocasions s’han començat a produir. Amb dos aparicions decisives, Messi ha decidit el partit, ha marcat el gol 5.000 i manté al Madrid allunyat a 12 punts.

Amb el vent a favor

Un Barça que destrossa el rival, que desmunta qualsevol plantejament tàctic. El Numància es va presentar al Camp Nou com un equip perfectament treballat i va oferir 35 minuts d’ordre i disciplina que van aturar el Barça ja fins al final del primer temps. La línia 1-4-1-4-1 de l’equip visitant era un goig de perfecta preparació. El seu rigor, els moviments de cada jugador, semblaven fins i tot més ben apresos i més ben executats que els del Reial Madrid el dia que va venir al Camp Nou per perdre la lliga.

Sempre tres cobertures a l’home que conduïa la pilota. Si la rebia Messi, ja tenia a sobre el lateral + interior + mitja punta esquerre. El mig centre defensiu ordenava i corregia errors, el seu joc era bàsicament posicional, i feia a la vegada de tercer central, si això era necessari. Eto’o es veia engolit per la defensa numantina. Si la rebia Henry a l’altra banda, ja tenia a sobre el lateral + interior + mitja punta dret. Xavi i Iniesta no trobaven línies de passada clares entre línies i el joc era massa posicional tret d’alguna desmarcada.

La defensa numantina es situava a la frontal de l’àrea, marcant una arriscada línia de fora de joc. Per allà hi havia possibilitats, una desmarcada, una passada alta. Sembla fàcil dir-ho a posteriori però ahir això era bastant clar. Un Messi que hagués vingut al centre a ajudar a Xavi o Iniesta per fer alguna paret ràpida hagués estat un argument més a combinar amb l’habitual bestialitat d’Alves – Xavi – Messi en banda dreta. La defensa rival, situada a la frontal, deixava el porter en risc evident. Si algú trencava el fora de joc, o bé el porter sortia de sota pals i actuava com a lliure o es quedava sota pals i rebia un 1 vs. 1 clar com el que va fallar Eto’o enviant l’esfèrica als núvols.

El Numància buscava la jugada ràpida per les bandes. Si en una no es podia seguir avançant, no hi havia cap problema, es buscava l’altra banda. Sempre finalitzant amb centrada al segon pal. Joc aeri i joc d’estratègia per fer mal al Barça. Cap al minut 35 els mitja puntes dret i esquerre del Numància, no acostumats a la tasca defensiva, van començar a mostrar el desgast físic al qual s’havien sotmès corrent darrera la pilota. El Barça va saber tocar amb paciència però el millor de tot és que aquest equip ja no toca per “veure-les venir” o pensant “que ja caurà el gol”, com fa un i dos anys. Aquest any el Barça és una màquina de matar, com aquell Chelsea de Mourinho que tots recordem per la seva gèlida ànsia assassina. Toca i toca fins que el rival no pot seguir fent les perfectes cobertures amb tres homes, perquè un dels tres deixa d’apretar amb la mateixa intensitat, es crea per un moment la superioritat i la defensa rival es comença a descomposar. El Barça segueix amb la mateixa intensitat i fins i tot en un moment com aquest l’accelera. L’equip rival és ja una joguina trencada, un ninot rebregat per un equip letal.

La tàctica va aguantar el Barça una part. Al 35, de fet, ja es gestava el gol. Només era qüestió de temps i d’encert. Van començar a caure les ocasions, després de l’error d’Eto’o, el gol arriba a l’inici del segon temps amb passada d’Iniesta per Alves, peça clau d’aquest equip, que afortunadament troba Messi perquè obri la llauna. Eto’o, no gaire fi en la nit d’ahir, va poder fer el segon. El gol de falta del Numància només va ser un punt negre i un petit premi a l’esforç del Numància. Messi va despertar, perquè ara ja sap quan ha d’aparèixer, quan el partit està trencat, quan els defenses estan cansats, ell està fresc per les seves diagonals i jugades a màxima velocitat. Es genial veure com sap esperar el moment idoni per atestar la punyalada final a l’equip contrari. Es genial comprovar com Pep Guardiola ha convertit Messi en un grandiós futbolista. Henry feia el tercer després d’una jugada genial de Leo, i l’argentí firmava el quart, en una segona part marcada per les ràpides transicions defensa – atac del Barça.

És moment de fer rotacions, de combinar titulars amb suplents i començar a planificar les competicions del K.O, la Copa del Rei, i d’aquí unes setmanes, la Champions, de manera que els titulars comencin a jugar els partits importants. Al Barça se'l pot guanyar, el camí és l'ordre tàctic i un físic superior a l'habitual, el joc aèri i el joc d'estatègia, o bé treure-li la pilota. Però no és fàcil, la intensitat del Barça és tan envejable com terrorífica.

Derby descafeïnat

El Derby s’acostava amb la sensació de golejada per part dels blaugranes, però com bé diu “l’enviat diví” (Guardiola), s’ha d’anar pas a pas i cada partit és més complicat que l’anterior.

Sens dubte Pochettino va deixar bones sensacions en el seu debut, creiem que va saber llegir amb habilitat les carències del seu equip i les virtuts del Barça. Amb la intenció de minimitzar les possibilitats de derrota, el “mister” blanc-i-blau va plantejar un 1-4-5-1 en fase defensiva que es convertia en 1-4-1-4-1 en atac. Tot això combinat amb una defensa bastant adelantada per intentar tenir l’equip molt agrupat i que la transició defensa-atac és produís de la manera més ràpida possible.


La lesió de Márquez va perjudicar molt el plantejament tàctic de Guardiola ja que es va veure obligat a jugar amb dos centrals que no podien ajudar en la fase de creació degut a la gran acumulació de jugadors en una petita àrea del terreny de joc. El mig camp barcelonista també es va veure perjudicat per aquest fet. Gudjohnsen, Keita i Busquets no tenen la suficient capacitat associativa per poder superar la pressió que exercien els espanyolistes.
Per intentar solucionar aquesta situació els davanters baixaven a rebre per ajudar en la construcció, però aleshores, la punta d’atac es quedava sense els efectius per crear superioritats.

L’entrada de Xavi al minut 67 de la segona part va donar un nou aire al partit i el Barça va començar a desenvolupar el seu joc característic, però desafortunadament era massa tard i ni l’entrada de Messi van poder doblegar un Espanyol que aconsegueix deixar oberta l’eliminatòria fins la tornada al Camp Nou.

50 punts

Final de la primera volta. Fulminant 5-0 del Barça al Deportivo, amb un gol de Messi, dos d’Henry i dos més d’Eto’o, que situen el Barça amb 50 punts al capdavant de la classificació, un rècord en la història de la lliga a aquestes altures.

Aquest és el Barça de Guardiola. És un Barça made in Pep: la mà de l’entrenador es nota en gairebé tots els aspectes del joc. Un entrenador que busca l’eficàcia, el gol, la finalització per damunt de tot. El procés per obtenir el gol es fa, això sí, a través de la pilota, de la seva possessió, però aquesta s’enfoca sempre cap a la verticalitat i l’obtenció del gol. Es juga senzill, simple, però ràpid i efectiu, amb canvis d’orientacions i moviments constants dels jugadors. Després del Barça màgic de Ronaldinho i Deco, ara triomfa el futbol del gol d’Eto’o, Messi i Henry, amb la senzillesa i qualitat immensa d’Iniesta i Xavi i una actitud magnífica exemplificada a través d’un jugador total: Alves.

S’assembla a l’estil de Mourinho. El seu Chelsea també destrossava el rival però ho feia des de la defensa sense possessió i els contraatacs vertiginosos. Però aquest Barça i aquell Chelsea tenen en comú un entrenador genial i una eficàcia letal. Juga amb tu fins que et mata sense pietat. Quin serà el sostre d’aquest equip?

El partit va començar amb un duel interessant en banda dreta: Messi i Alves contra Filipe i Guardado. Els tres puntes (Henry, Eto’o i Messi) intercanviant constantment la posició. Tenen llibertat per fer-ho, ho va dir Pep en roda de premsa, però això sí, allà on juguin han de complir amb les obligacions pròpies de la demarcació que ocupin, i fer els moviments que tenen establerts. Un exemple el trobem amb Messi que ja busca desmarcades a l’espai en més d’una ocasió. Henry es va mostrar molt actiu al principi, amb dues bones ocasions i molta mobilitat.

El Depor buscava a Verdú, situat com a home d’enllaç buscant el joc directe a Bodipo. Els primers minuts es van basar en el joc directe del Deportivo buscant la segona jugada (minut 10), amb pressió forta sobre Piqué perquè hagués de construir Puyol. Passats aquests primers minuts, el Depor va intentar construir més el joc, però sense intensitat. Això va provocar contres molt ràpides del Barça.

El primer gol va arribar al minut 22, de jugada individual de Messi, malgrat que tenia passada clara per Eto’o, però va preferir finalitzar ell mateix. El segon gol va ser ràpid, minut 26, centrada d’Alves amb l’exterior del peu dret, amb gol d’Henry de cap. El Barça carregava el joc únicament per la dreta, on el trio Alves-Xavi-Messi domina amb claredat.

El tercer gol és magistral: fora de banda que treu Alves, per Messi que li torna de cap fent la paret. Alves centra, remata Keita però rebutja Aranzubia, que deixa la pilota morta perquè Eto’o caci el remat i marqui a plaer.

Durant la segona part el Depor va intentar “dominar” però el Barça senzillament administrava el resultat. El quart gol arriba al minut 37 de la segona part, després d’un error en el fora de joc del Depor, gran passada d’Iniesta per Xavi que assisteix a Henry, molt millorat aquesta temporada.

En el minut 42 de la segona, Eto’o transforma un penal provocat sobre Puyol, que va suposar l’expulsió d’Aranzubia. El partit va finalitzar sense més complicacions. El Barça havia trepitjat el Deportivo i aquest encara no sabia ben bé què li havia succeït en els noranta minuts anteriors.

Números de campió

Vila-real 1 - Barça 2

Intens partit el que vam veure ahir al Madrigal. El Barça va acabar superant el Vila-real, l’equip que millor li ha jugat en la present temporada, remuntant un 1-0 en contra (Cani). Al final, 1-2 amb gols de Keita i Henry i els últims quinze minuts jugant amb un home menys per l’expulsió de Piqué per doble targeta groga.

Aquests eren els partits que abans el Barça perdia. Ahir també hi va haver una bona dosi de sort, però la sort la busquen els que, com va dir Pep Guardiola a l’inici de la temporada, “persisteixen”. Aquest Barça lluita fins a l’últim dels cinc minuts d’afegit d’un partit extenuant com el d’ahir, amb una intensitat Premier brutal i un estat de forma que la resta d’equips no tenen i envegen. Com ja hem dit en aquest blog en més d’una ocasió, no esperem ja veure un futbol de luxe com el del Barça de Rijkaard i Ronaldinho (aquell Barça era més preciosista i s’agradava més), però sí més intens i més lluitador.

El partit va començar com tots els del Barça d’aquesta temporada. Pressió a dalt i línia defensiva gairebé a mig camp. Sempre aplaudirem aquesta idea, malgrat els riscos inherents que comporta. El problema és que el Vila-real compta amb jugadors sobrats tècnicament com per sortir de la pressió i llançar contraatacs amb molt perill.

Per treure la pilota jugada des del darrera Xavi baixava per no deixar Puyol o Piqué sols en aquesta difícil tasca. El Vila-real va encertar-la posant un home (Eguren) seguint Xavi en un marcatge gairebé individual, a més de pressionar a dalt, fent provar al Barça la seva pròpia medicina. De tota la vida se sap que tapant Xavi desconnectes el Barça, per molt Sergio Busquets que la toqui de primeres i faci circular la pilota amb velocitat, que per cert, això ho fa, i molt bé.


D’altra banda, comencem a entendre que Keita no destaca però tampoc comet errades, i que té arribada i gol. Alves tenia tot el carril dret per ell, i Messi es situava al principi com a davanter centre. La idea era que Xavi fes sortir de la seva posició Eguren i busqués passada llarga a Eto’o, situat en banda esquerra, suposem que per motius més defensius que ofensius, o bé buscant un Messi que, al seu torn, havia d’arrossegar centrals cap endins per possibles desmarcades d’Henry o d'Eto'o.

Aquesta tàctica no acabava de sortir com Pep havia imaginat a la pissarra, en part perquè ni Messi ni Eto’o van estar encertats, i en part perquè Xavi potser arrossegava Eguren, però aquest el tapava massa. A més, el Vila-real, quan tenia possessió, l’utilitzava amb criteri, fins al punt que en alguna ocasió van saber superar la pressió asfixiant del Barça i superar la línia defensiva amb passada en profunditat a l’esquena dels defenses. En aquest sentit, Pep destacava en roda de premsa de forma molt encertada els desajustos que es van produir durant el partit. Com a mínim sabem que l’entrenador és conscient d’aquest petit problema. Gran risc que pren el Barça, que va patir d’allò més: fins a quatre o cinc vegades al llarg de tot el partit. Això només es pot corregir d’una manera, si veus que pressionant no recuperes pilotes i et llancen contraatacs, has de deixar de pressionar i deixar jugar una mica al rival.

El Barça ho va fer a la segona part, i en realitat li va sortir bé, però sobretot perquè Eguren ja no aguantava físicament i no estava tan a sobre de Xavi, que es va alliberar i va arribar a posicions més atacants. Així va arribar un joc més fluid del Barça i el primer gol, connexió ex-sevillista Alves-Keita, i a continuació, el segon gol, gran jugada de Xavi que centra perquè Henry remati amb elegància. La clau del partit va ser l’alliberament de Xavi, sumat a la ja coneguda eficàcia que està acompanyant l’equip en els últims partits. Al final expulsió rigorosa de Piqué, penal no xiulat sobre Eto’o, patiment pels cinc minuts d’afegit absolutament inexplicables, però victòria pel Barça, 12 de 12 en el Tourmalet i campions d’hivern, amb uns números de rècord.

Adéu, Madrid!

Barça 2, Madrid 0.

Glòria pel Barça i un Madrid que s’enfonsa. A la premsa llegireu que el Madrid va sortir amb el cap ben alt del Camp Nou, que va plantar cara, que ens va fer patir. Tot això és cert, però no és menys cert que el Madrid va venir de víctima al Camp Nou, que va jugar com un equip petit, replegat, buscant el contraatac, i que en línies generals va oferir una imatge pobra, fins i tot diria que vergonyosa per un equip que se suposa que és el millor del segle XX i que se suposa que és tan gran i tan superior.

No van tenir escrúpols a l’hora de renunciar a la pilota, sabent que eren clarament inferiors en joc als blaugranes. Defensivament es van saber situar sobre el terreny de joc. Pressió a Márquez i passadís perquè Puyol pugés la pilota. Puntades de peu mortals a Messi des del minut 1 que van desquiciar Leo. 11 faltes va fer el Madrid a la primera part, per 3 del Barça. Quan recuperaven, buscaven el joc més directe possible a Higuaín o Raúl, també a Drenthe, jugador sense nivell Madrid. Estúpid en cada elecció que prenia. El seu 1 contra 1 davant Valdés ho demostra, i cada intervenció seva era pilota perduda o regalada. El jove Palanca va oferir més que tots els seus companys junts, i va gaudir d’una gran oportunitat abans dels gols del Barça, que Valdés, una vegada més, va salvar, mantenint la seva porteria a zero.

L’error del Barça va ser l’ansietat. Se sabien superiors però no van controlar els nervis. Això ho sap fer molt bé el Madrid. La sang freda és important però els jugadors del Barça volien fer el segon gol abans de fer el primer. Això es va notar, sobretot a la primera part. Els jugadors es movien poc, el Madrid estava tancat a darrera, la primera mitja hora va ser un bany al Madrid en joc, toc, possessió, però era horitzontal, sense profunditat, sense la finalització que pensàvem que Pep havia transmès als seus jugadors. Així doncs, passaven els minuts i el domini blaugrana esdevenia estèril. La menor mobilitat provocava que els jugadors corressin més que la pilota, amb conduccions inútils. No s’estava marejant el rival amb canvis d’orientacions, toc ràpid i precís... El Madrid s’escapava viu del clàssic i el partit es convertia en una lluita contrarellotge pel Barça, que veia com se li podien escapar almenys dos punts d’una manera injusta i injustificada pel nivell de joc d’ambdós equips. Messi s’allunyava de l’àrea i així és molt difícil que desplegui el seu millor joc.

El Madrid va aguantar i va amenaçar. Va mostrar honor, orgull, dignitat, però d’aquí a dir que l’empat a zero hagués estat just ens sembla exagerat. Amb el canvi de Busquets, que va entrar per un espès Gudjohnsen, el Barça va canviar. La pilota corria més que els jugadors, punt fonamental de l’estil Barça. Xavi tenia un aliat, un soci amb qui tirar endavant el matx. Busquets va provocar el penal i Eto’o el va fallar. Diran que el Barça només va guanyar per una jugada a pilota parada, Puyol guanyant el salt a tothom a la sortida d'un córner i Eto’o empenyent la pilota. Però era el premi al domini blaugrana, que va tenir el toc de màgia final en un contraatac meravellós iniciat pel Hleb, continuat per Henry i finalitzat per Messi, amb una suau i simbòlica vaselina que va passar per damunt de Casillas, que va fer un partidàs però va ser incapaç de tapar les vergonyes del seu equip. Schuster tenia raó: era impossible guanyar al Camp Nou.

El Tourmalet de moment es resumeix en 9 punts de 9 possibles. 9 gols a favor i 0 en contra, a l’espera de jugar contra el Villarreal, i malgrat l’ansietat mostrada ahir pel Barça, que no va desplegar el seu millor futbol, l’equip va fer un pas enorme perquè la lliga viatgi cap a Barcelona i el Madrid s’acomiadi de títols aquesta temporada. L'estil Barça pot tornar a ser guanyador i això és una bona notícia pel futbol.

Prèvia Barça Madrid

Prèvia Barça Madrid

Lluita d’estils. Guardiola contra Juande. El primer es basa en la possessió i el segon en les ràpides transicions defensa-atac. La manera de fer de Guardiola és per tots coneguda. Conservar la pilota, oferiments constants per crear superioritat, rapidesa en la passada i una pressió asfixiant en la zona de creació del rival.

Juande es basa en el dibuix 1-4-4-2 que normalment intenta aplicar sempre. El puntal del seu joc és la velocitat, és a dir, recuperació de la pilota en ¾ de camp propi i una transició de la defensa cap a l’atac el més ràpid possible. Per fer-ho es necessita tenir molt juntes les línies en defensa i quan es robi la pilota fer-la arribar en pocs tocs, als jugadors més en punta. La baixa de Robben és molt perjudicial pel Madrid, amb ell perden moltíssim capacitat en l’1x1. En conseqüència, creiem que la figura d’Higuaín esdevé decisiva. El jugador amb més velocitat punta dels blancs, aquesta nit és qui tindrà més opcions d’aprofitar els espais generats per la defensa avançada del Barça.

Serà interessant també, veure la capacitat de compromís de la plantilla madridista. Per poder suportar 90 minuts al Camp Nou serà necessari un desgast brutal en defensa, fent ajudes constants, de jugadors com: Van der Vaart, Guti i Sneijder (o Drenthe). Entre tots ells i l’ajuda de Gago han d’intentar eliminar tots els carrils interiors que buscarà constantment el Barça.

Finalment, creiem que Juande l’encerta col·locant a Ramos de lateral esquerre. Posar un noi de la cantera avui és enviar-lo directament a l’escorxador i ficar a Salgado és directament un suïcidi tàctic. En conclusió, l’aportació de jugadors com Henry i Alves per obrir el camp serà vital.

Un espectacle diferent

Barça 5, Almeria 0

Una nova golejada del Barça, després de la de Basilea. Estem davant d’un Barça diferent, que mata el rival, que per fi aprofita les ocasions. No és el Barça de Rijkaard (i Ronaldinho, i Deco...) en un sentit: aquell equip com a molt establia resultats de tres a zero, però ho deixava tot al talent i aquest apareixia en forma de jugades col·lectives espectaculars al primer toc, detalls individuals de gran categoria, fets que convertien els partits en autèntics espectacles visuals que trigarem anys a tornar-los a veure.

El Barça de Pep no es complica la vida, pressiona, mata per asfixia, i marca cada ocasió clara que té. El joc és pràctic, efectiu, intens. No vol dir que necessàriament això sigui millor que l’anterior, ni pitjor. A vegades una elàstica i un barret de Ronhie eren més bonics que el 4-0 o el 5-0 d’una gran golejada. Però d’altra banda, l’efectivitat és una qualitat que el Barça farà bé de tenir ben apresa. No es tracta ara de destacar les virtuts d’aquest equip menystenint les d’equips passats, ni al revés. Simplement es tracta de descriure el que tothom pot veure. I el que tothom pot veure és que aquest equip està “endollat”, que col·lectivament es juga molt bé, i que els grans cracks com Xavi, Iniesta, Eto’o, i fins i tot Messi, juguen pel bé de l’equip. No hi ha complicacions, només velocitat, pressió, físic. Potser no hi ha tan de “talent” però hi ha molt d’esforç i dedicació en donar ritme al joc, canvis d’orientació, desmarcades, moviment, pressió...

És en primer lloc, una qüestió de mentalitat. Potser no veiem tanta espectacularitat de joc a nivell visual, però el que succeeix al camp, de moment, sí que és espectacular. Pep treballa l’estratègia, un segon aspecte a tenir en compte. En tercer lloc, alguns jugadors estan a un nivell superior respecte als dos anys anteriors: Iniesta ha progressat encara més, potser ha de pol·lir la rematada i altres detalls, però els canvis de joc, les desmarcades, la precisió en les passades i en tots els seus moviments... tot el que fa és útil, té un sentit i sembla fàcil i senzill quan no ho és gens. Aquesta és l’espectacularitat (diferent) del Barça de Pep. Aquest és el talent que avui dia veiem.

Xavi, a nivell de MVP de l’Eurocopa. Bestial com sempre. Samuel Eto’o, golejador com en els bons temps. Espectacular la seva fam de gols. Messi, cada dia jugant més intel·ligentment per l’equip. Alves, de menys a més en aquest inici de temporada. Contra el Basilea va deixar una assistència de jugador 10, i contra l’Almeria un golàs de falta. Entremig, un desgast físic impressionant i un joc cada vegada més precís, tan en atac com en defensa.



Molts jugadors que ja hi eren han augmentat el rendiment. Guardiola, de moment, ha sabut reactivar un vestidor, motivar-los i fer-los treballar. Així, els jugadors que fa quatre anys ja hi eren tornen a gaudir del joc, saben el que han de fer per aconseguir els resultats, no s’adormen ni surten a “veure-les venir”. Tot això s’ha aconseguit en molt poc temps, i aquest equip, sense la “màgia” d’anys anteriors camina amb solidesa per la lliga. El mes de desembre serà el termòmetre definitiu. Els quatre grans rivals directes en la lluita pel títol. Es tracta d’arribar-hi amb el joc ben assentat, els jugadors frescos i sense lesions, i tirar endavant quatre partits decisius de la primera volta que ens indicaran realment les possibilitats de l’equip.

Athletic 0 - Barça 1

El Barça va aconseguir ahir la seva cinquena victòria consecutiva en lliga (setena si sumem els dos partits de Champions jugats fins al moment). Es confirma, després de set jornades de lliga, la bona marxa de l’equip de Pep Guardiola a nivell de resultats, que es troba en quarta posició però a només tres punts del líder (València). La lliga està disputada en aquest inici de competició, el Barça ha fet molt però encara ha de fer més si la vol guanyar. Queda un llarg camí i els altres equips no ho posaran gens fàcil. De moment, però, guanyar fora de casa com ahir és vital, importantíssim, és anar pel bon camí. En els enfrontaments amb rivals més directes com València, Villarreal, Madrid o Sevilla s’acabarà decidint tot però sempre que es segueixi sent fort a casa i també a fora amb els altres equips. Partits com els d’ahir et poden donar lligues. De moment el Barça sembla tenir-ho clar.

No ens cansarem parlant d’un partit que va ser avorrit. Avorridíssim. Una falta de respecte a l’espectador. Dues hores insuportables però necessàries per tirar endavant. Com ja apuntàvem fa setmanes, el Barça sembla que ha après a lluitar els partits una altra vegada, a guanyar jugant bé i jugant malament (o de forma menys vistosa). Això també és important. Això també és futbol i ens hem d’alegrar que el Barça ho sàpiga fer. La parada pels partits de seleccions ha fet mal: cansament, lesions, i això es va traduir en una alineació de circumstàncies, amb Valdés, Alves, Márquez, Piqué, Abidal, Touré Yayá, Víctor Sánchez, Keita, Iniesta, Eto´o i Henry. Però per sort el resultat va ser bo i el virus FIFA sembla que no va afectar tant com ens temíem.

No obstant, Márquez es va lesionar i va haver d’entrar Puyol, que havia de ser reservat. Keita també es va lesionar i va haver de sortir Sergio Busquets en el seu lloc. L’absència de Xavi es va notar molt, sobretot a la primera part, però Iniesta a la segona va agafar més protagonisme i va deixar detalls de crack, a més de conduir millor el joc de tot l’equip. Henry va treballar molt en defensa (cometent moltes faltes) i va donar el gol a Eto’o en una gran jugada dels dos davanters blaugranes, que es va iniciar amb una acció individual d’Henry pel centre del camp, una passada vertical per Eto’o i un remat del camerunès amb l’esquerra amb potència i ràbia. Es posava fi a un partit amb poca possessió productiva del Barça, que tocava massa en defensa, no treia bé la pilota i aquesta li durava poc per la imprecisió en les passades. Víctor Sánchez (interior dret) va anar de menys a més però no és la revelació que hem vist en Busquets (ahir més fluix). Està bé que vagi entrant gent del planter però compte, les qualitats no són les mateixes en tots els jugadors.

Punts positius:

- La tornada de Hleb és una bona notícia, més variants en el joc d’atac del Barça.
- El Barça és capaç de guanyar fora de casa en camps complicats sense les estrelles: Xavi, Messi, Puyol...
- Iniesta és espectacular.
- Eto’o: obre llaunes. Henry: complidor, treballador, implicat.
- Les rotacions, de moment, funcionen. L’actitud de l’equip sempre és bona.
- Valdés no va encaixar cap gol i va fer dues aturades de mèrit. Ho necessitava.

Punts negatius:

- Sense Xavi no hi ha control del partit, ni precisió en la passada final.
- Iniesta no es troba ni entre els 30 aspirants a la pilota d’or.
- Però un moment... què passa, que Iniesta només sap marcar golassos amb Espanya o què?!
- Per què a Busquets sempre el maten a cops?
- La lesió de Keita, malgrat que fins ara no sabem exactament què ens aportava de positiu aquest curiós jugador amb cara d’acudit de l’Sport.
- La lesió de Márquez.
- Els rivals directes a la lliga estan forts, el Barça no ho tindrà fàcil.

Barça - Sporting (3-1)

Que Pep Guardiola és més intervencionista que Frank Rijkaard, és un fet que ha quedat demostrat. Cinc alineacions diferents en cinc partits oficials. Rijkaard també feia rotacions, però totes eren previsibles. Feia anys que el barcelonisme no veia tanta innovació des de la banqueta. El dubte que se’ns planteja és si aquest Barça té marge de millora, o això és tot el que anirem veient aquest any. Canvis tàctics, invents, i més partits empatats i perduts dels que pensàvem a priori, o bé si veurem canvis tàctics, invents, i més partits guanyats dels que pensàvem a priori. Això, a dia d’avui, encara és una incògnita. El grup encara està verd, amb escassos automatismes, de manera que ja es veurà.

Pep inventa però sembla tenir clar el que vol. Una altra cosa és que ho aconsegueixi. Guardiola com entrenador vol ser un jugador més; vol jugar tots els partits sobre el camp, però com que no pot fer-ho en persona, la seva manera d’estar present és per mitjà de les decisions que pren, ja siguin d’alineació, de tàctica..., controvertides en alguns casos, però totes elles cridaneres. Un punt d’egoisme que pot portar l’equip a l’èxit o al fracàs en qualsevol decisió arriscada. Respecte al que es va veure al camp:

Amb l’alineació de tres centrals (veure imatge) Pep buscava donar més sortida a la pilota amb un Alves més avançat, gairebé quart mig campista. Puyol a l’esquerra, sense un Quaresma o Cristiano Ronaldo no va tenir problemes i segurament va complir millor que Abidal. Amb tres centrals Piqué va brillar més, amb bona sortida de la pilota, bona anticipació i presència. Posats a defensar amb 4-3-3 i atacar amb 3-4-3, Pep devia pensar que els tres de darrera havien de ser tots centrals purs, malgrat que Puyol a l’esquerra és un invent agosarat a l’edat del capità, jugant a cama canviada, sense sortida de pilota i nul·la participació en atac.

L’equip va sortir a dominar i no a veure-les venir, com en anys anteriors. Punt a favor, sens dubte. Fins el primer gol de Márquez a la sortida d’un córner, el joc de l’equip va ser bo, a un o dos tocs, en camp contrari, tot el que com a mínim se li ha de demanar al Barça. Però aquest és el problema, només és un com a mínim. El control del timming del partit, els canvis a la segona part, l’eficàcia, la seguretat defensiva, tot això encara s’ha de millorar i no dóna la sensació de solidesa que esperem veure.

Valdés: Dóna la sensació d’haver-se estancat, potser degut a la falta de competència. Posició que pot entrar en debat a curt/mig termini.

Piqué: Les seves virtuts van brillar més ja que estava rodejat de dos centrals més. El seu físic i la seva intensitat adquirits a la Premier són una bona arma que el jove de 21 anys no ha de perdre. Pot convertir-se en un magnífic jugador.

Márquez: Centrat i en la línia de les seves millors temporades, tot i que ahir l’Sporting no va ser un rival fort. Ha d’estar present en els partits importants.

Puyol: Es noten els anys i com a central és intens, competitiu, però en banda ja no és un mur com en els seus inicis. Quan es recuperi Milito hi haurà debat sobre qui ha de ser titular?

Keita: Aporta presència, desplegament, ocupació de l’espai, per físic està a tot arreu però encara s’ha d’adaptar a la posició, i sobretot, als canvis constants de posició que vol Pep.

Touré Yayá: Guardiola encara no l’ha fet jugar molts minuts, és possible que no confiï gaire en ell. Ahir se’l va notar pesat, lent, descol·locat, rígid.

Xavi: Ha millorat, no en defensa, però no és la seva funció. Ara intenta jugar més endavant, ser més decisiu, té arribada i gol.

Iniesta: Cridat a ser el Deco d’aquest equip. Té bona transició defensa-atac, 1 contra 1, velocitat en la conducció, toc, fluïdesa, malgrat el seu físic és intens en la lluita. Però no té gol i Pep busca que sigui un interior que parteixi més endarrerit i Xavi més endavant, combinant els perfils d’ambdós jugadors. Iniesta en la transició, Xavi en l’arribada. Quan Iniesta va a la banda esquerra aporta desequilibri prop de l’àrea. Segurament és on destaca més a la vista de l’espectador però no s’ha de menystenir el seu treball al mig camp. Que l’equip no hagi fitxat a un extrem esquerre pur o que Hleb s’hagi lesionat no és culpa seva.

Henry: No és extrem esquerre. Contra equips que deixin espais farà bons partits i contra defenses tancades serà l’Henry gris de sempre. Molt participatiu ahir, de davanter centre va rendir més. Té qualitat i tindrà mesos bons en la temporada, que han de coincidir amb la fase decisiva de la competició.

Eto’o: No ha connectat encara ni amb el sistema ni amb la pilota. Després de dos anys de lesions encara intenta corregir els desequilibris en el seu cos i en la seva cama. Juga partits per agafar el to, en el fons encara està fent la pretemporada.

Messi: El crack perquè no n’hi ha cap altre. El crack per necessitat. No controla encara els temps del partit... quan ha de caure a banda, quan ha d’anar al mig, quan ha de donar-la de primeres, quan ha de fer jugada individual... Acabarà traient el seu millor joc, però de moment Messi està dubitatiu en la presa de decisions.

El "revolucionari" Pep

El Barça va començar el partit contra el Ràcing amb una alineació diferent a la de la setmana passada. En el segon partit de l’avorrida lliga espanyola, els nous fitxatges eren al camp: Alves, Keita, Hleb, Piqué i també joves canterans com Busquets i Pedro. Durant la primera part, el joc del Barça va ser correcte des del punt de vista posicional. Tot l’equip es va saber situar en camp contrari, el 4-3-3 d’origen es convertia en un 3-4-3 a l’hora d’atacar, gràcies a les incorporacions d’Alves. L’ordre tàctic i el bon joc posicional té l’avantatge que et dóna la possessió de la pilota, però a vegades té l’inconvenient en la manca de sorpresa. Piqué treia la pilota de la cova, Hleb i Pedro obrien bé el camp, enganxats a les bandes, amb intercanvi de posicions, i era Hleb qui començava a mostrar coses interessants fins que es va lesionar. Pinillos li va provocar un esquinç de grau 2-3 al lligament lateral extern del turmell esquerre i del terç mitjà del mateix peu (es preveuen de 3 a 4 setmanes de baixa). Iniesta va entrar per cobrir la seva posició. Un altre cop, el noi per a tot. Li va faltar precisió en l’últim metre.

Però mentre el Barça estava ordenat i arribava al 80% de possessió contra un altre d’aquests equips tediosos que arriben al Camp Nou amb el propòsit de no perdre, la sorpresa, el punch, el gol, no arribaven. Es va moure bé la pilota, es va centrar per dalt en excés i es va xutar més aviat poc. Eto’o es va amagar entre els centrals i creiem que es va perdre en una quarta o cinquena dimensió... (dos partits, tres remats i zero gols).

S. Busquets va fer un molt bon partit, Pedro va jugar amb intel·ligència, als joves canterans no se’ls pot retreure res, van donar la cara; el partit semblava controlat però era el Ràcing qui realment tenia el 0-0 sota control. Aleshores, quan tocava posar la cinquena marxa, fer un parell de gols, Guardiola va pensar que com que el Ràcing havia decidit no atacar mai de la vida, per a què necessitava un mig centre defensiu? Keita per Messi. Pedro a l’esquerra. Iniesta, el noi per a tot, s’havia d’adaptar a la nova posició més endarrerida en pocs segons. Xavi, Busquets, Iniesta. Una espècie de tres petits que ja havíem vist i que no havia acabat de funcionar. Messi va desequilibrar (òbviament) i el caos va aparèixer en atac. En aquestes situacions es solen crear ocasions perquè es sorprèn al rival. L’àrbitre va xiular un penal de redempció per totes les ocasions fallades anteriorment (va faltar molta punteria, també la sort va influir en tot plegat), que Messi va transformar amb sang freda.

1 - 0. El Guardiola “revolucionari” segons la premsa del diumenge (El Periódico), tenia la paella pel mànec. Només havia de canviar Busquets/Pedro per Touré per tornar a tenir ordre al mig camp i no permetre ni un sol atac d’un equip que no havia xutat cap vegada a porteria. Però com el Numància la setmana passada, el Ràcing va xutar un cop, gràcies a una falta comesa per Puyol a la frontal de l’àrea, i va ser gol. Dos xuts en dos partits, dos gols que li han pres al Barça 5 punts, ja que només n’ha guanyat 1 de 6 possibles. El del Numància va ser el gol que el Barça porta rebent durant anys, el mateix forat de sempre, el fantasma que porta castigant el romanticisme del Barça. El gol del Ràcing, a pilota parada, una altra manera de marcar-li al Barça, un gol que hem vist massa vegades. La història de sempre: plantilles plenes de cracks perquè els títols se’ls emportin altres. Els dos gols amb Keita/Touré al camp no s’haguessin produït. Era el jugador ideal per tapar les esquenes d’Alves o d’un Abidal absolutament nefast.

A partir d’aquí, els canvis van deixar un Barça trencat, amb vuit jugadors del planter però sense ordre. Puyol va ser substituït per acabar el partit amb tres defenses, un altre tret cruyffista (vegeu el nostre article “Un mal endèmic” per a més informació). Tan vinculat està Pep amb Johan que l’equip ha completat l’inici de la Lliga com aquell Barça de Cruyff jugador. A la temporada 1973-74, el Barça també va començar amb una derrota i un empat. Encara sort que es va mantenir l’empat a un gol, perquè Piqué deixat com a únic central va començar a flaquejar. Xavi va anar desapareixent amb el pas dels minuts. L’acumulació d’homes a dalt no et dóna necessàriament el gol.

El 4-3-3 amb extrems va obrir el camp, però va generar pocs xuts i poques ocasions. Es va jugar bé però faltava remat. En realitat, aquesta alineació et deixa amb un sol davanter centre, un sol “killer” engolit pels centrals sense possibilitat de desmarcades. És difícil proposar una alternativa perquè jugar contra equips que posen 8, 9, o 10 homes darrera la pilota és sempre complicat. El Barça ha de cuidar les jugades a pilota parada, ha de ser també competitiu en aquest aspecte del joc, sobretot en defensa, ja que la majoria de gols es transformen per aquesta via. Pel que fa al joc de l’equip, és correcte però falta sorpresa a dalt. El gol arribarà. Potser només és qüestió de temps. Donem-li temps al “revolucionari” Pep Guardiola i al seu cruyffisme, malgrat no ser exactament el que voldríem veure. Tot s’assembla massa als dos anys anteriors però ara toca callar i esperar.

El Barça de Pep

En el primer dia d’aquest blog analitzarem les claus de la primera derrota del Barça, en la primera jornada de lliga (partit contra el Numància). Ja sabem que només són tres punts, però hi ha alguns elements preocupants que mereixen la nostra atenció. Descobrim que en l’onze inicial l’única novetat era Alves, que el gol és un contraatac per la seva banda (vaja, ens ho temíem), unit a un error d’Abidal (com sempre) i que Henry segueix a la banda, en un 4-3-3 inoperant. El Numància no va fer res especial, només esperar amb la idea de contraatacar dues o tres vegades. L’eficàcia va ser la seva aliada, però l’eficàcia, com la bona o la mala sort, es busca estudiant el rival i sabent per on se li ha de fer mal.

El que preocupa ara és que el Barça no va perdre perquè el nou entrenador hagi imposat un sistema de joc nou i els jugadors es trobin descol·locats, tampoc va perdre perquè els nous fitxatges no s’hagin adaptat, derrotes que podrien ser comprensibles. No es tracta d’un nou Barça que encara s’ha de rodar... es tracta del mateix equip de l’any passat. Nou entrenador, nous fitxatges (90M€) i el que es va veure va ser el mateix partit que ens vam cansar de veure la temporada passada una vegada i una altra.

Aleshores, què pensa Guardiola sobre el fracàs de les dues últimes campanyes? Que es perdia simplement perquè no hi havia esperit d’equip? Falta d’ambició? Falta de sacrifici? Poca punteria? Mala sort? Suposem que el Pep no haurà estat tan ingenu, o millor dit, tan superb i prepotent de pensar que fent jugar el seu equip exactament igual que ho feia Rijkaard, amb ell l’equip sí que guanyaria. Suposem que té detectat el problema, però per si de cas apuntarem alguns aspectes que caldria millorar.

Observem detingudament, després d’una pretemporada més il·lusionant pels joves canterans que per altres motius, el que ha passat aquest estiu, sobretot, la “neteja” de vestidor: Ezquerro, Oleguer, Deco i Dinho. Quants partits van jugar aquests jugadors la temporada passada? Però els mateixos jugadors que sí que jugaven on són? SEGUEIXEN JUGANT, SEGUEIXENT SENT TITULARS, i sabeu què? EN EL MATEIX LLOC I FENT EXACTAMENT EL MATEIX. Una neteja de cara a la galeria, canviar quatre coses per continuar igual!

El Barça no pot continuar utilitzant un sistema que no s’addiu amb els jugadors que té. El 4-3-3 funciona amb els jugadors adequats, i amb intensitat de joc, pressió i velocitat de circulació de la pilota. Si alguna cosa va fer bé Luís Aragonés amb la Selecció Espanyola va ser adaptar el sistema als jugadors, i no fer que els jugadors s’adaptin a un model o esquema que queda bonic a la pissarra. Espanya tenia molts migcampistes de qualitat, doncs Aragonés va poblar el mig camp amb un 4-4-2 o 4-5-1 segons les circumstàncies. D’això es tracta! El Barça no té extrems, Messi va cap al centre i Henry... No és un jugador de banda, no és un extrem. A Henry li agrada jugar amb espais, rebre-la en carrera, trencar el fora de joc... davanter centre que cau bé a bandes per permetre l’arribada dels migcampistes, sortir al contraatac a rebre una passada llarga. Cal alliberar-lo, treure’l de la banda, deslliurar-lo de tasques defensives... Si el poses a la banda perquè et faci de Ronaldinho, faci un parell de dribblings i faci una centrada DIRECTAMENT L’ESTÀS MATANT, NEUTRALITZANT. No serveix per res allà perquè no és la seva virtut i ell ho ha deixat ben clar. Un 4-3-3 sense extrems amb habilitat no serveix per res perquè sempre rebran al peu, ocuparan els espais posicionalment però no els aprofitaran.

El joc del Barça ha esdevingut previsible. Ja no es juga ofensivament, o a atacar... sembla que l’equip juga a no ser atacat. Infinites passades horitzontals, cap risc en zona ofensiva (justament on s’haurien de prendre riscos), conservació malaltissa de la pilota... ni centrades, ni xuts, ni parets, ni circulació ràpida de pilota, ni pressió asfixiant, ni bandes... desesperant. Un dia parlarem de Messi... és un crack, però ha de millorar. No pot ser que sempre faci el mateix... la diagonal cap a dins, entrar com un salvatge, ell contra el món... quantes assistències de gol dóna Messi? Quanta varietat té el seu joc? Quantes vegades xuta? Quantes pilotes centra? Sempre la mateixa jugada... que quan li surt és espectacular, però no farà cada dia el gol de Maradona. Ja ni el marquen individualment, l’esperen de manera escalonada i l’anul·len.

Solucions. El Barça necessita canviar, almenys s’ha d’intentar alguna cosa diferent (sobretot per jugar fora de casa). Des de Futbol Anàlisi proposem el que ja comença a demanar la gent a crits: poblar el mig camp, un 4-4-2, probablement hauria de ser en rombe, amb Valdés (tot i no estar bé), Alves, Puyol, Piqué (més poder ofensiu i defensiu en el joc aeri, a més de que es complementa bé amb Puyol), i Abidal; Touré, Keita, Xavi, Hleb; Eto’o i Messi en punta. Henry, de moment, haurà de ser suplent, anar entrant, hi ha tres competicions, no hi ha pressa i és un error seguir cremant-lo a la banda esquerra. En cas que falti Messi tenir dos puntes com Eto’o i Henry també és una solució, sense oblidar el jove Bojan. Xavi també pot jugar ben a prop de l’àrea, ha demostrat arribada i gol, i com elaborador del joc encara li passa la mà per la cara a Iniesta, que podria ocupar l’interior esquerre, ja que és millor en habilitat, intercanviable amb Hleb/Keita. No obstant, Iniesta està oferint un baix rendiment, per això no l’hem posat com a titular indiscutible. A més, la solució passa per obrir el camp, sobretot amb un jugador del nivell d’Alves. La seva funció hauria de quedar clara: ha de jugar el màxim d’enganxat a la banda dreta, mai tendir cap al centre. Les seves cobertures són més fàcils amb el 4-4-2. Recordem el gol del Numància... El Barça perd la pilota, el Numància inicia el joc per la banda d’un Alves que s’ha quedat a dalt, a l’atac. Márquez intenta cobrir la posició del lateral dret, Puyol passa al central dret i Abidal al central esquerre. Iniesta no arriba a la posició d’Abidal. Centrada i gol fàcil, l’equip estava descol·locat.

Seguirem observant l’evolució del Barça a la lliga i a la resta de competicions. També analitzarem la Champions League, així com la resta d’equips que ens resulten interessants, també d’aquells que se’n parla menys.

Benvinguts a Futbol Anàlisi!