Números de campió

Vila-real 1 - Barça 2

Intens partit el que vam veure ahir al Madrigal. El Barça va acabar superant el Vila-real, l’equip que millor li ha jugat en la present temporada, remuntant un 1-0 en contra (Cani). Al final, 1-2 amb gols de Keita i Henry i els últims quinze minuts jugant amb un home menys per l’expulsió de Piqué per doble targeta groga.

Aquests eren els partits que abans el Barça perdia. Ahir també hi va haver una bona dosi de sort, però la sort la busquen els que, com va dir Pep Guardiola a l’inici de la temporada, “persisteixen”. Aquest Barça lluita fins a l’últim dels cinc minuts d’afegit d’un partit extenuant com el d’ahir, amb una intensitat Premier brutal i un estat de forma que la resta d’equips no tenen i envegen. Com ja hem dit en aquest blog en més d’una ocasió, no esperem ja veure un futbol de luxe com el del Barça de Rijkaard i Ronaldinho (aquell Barça era més preciosista i s’agradava més), però sí més intens i més lluitador.

El partit va començar com tots els del Barça d’aquesta temporada. Pressió a dalt i línia defensiva gairebé a mig camp. Sempre aplaudirem aquesta idea, malgrat els riscos inherents que comporta. El problema és que el Vila-real compta amb jugadors sobrats tècnicament com per sortir de la pressió i llançar contraatacs amb molt perill.

Per treure la pilota jugada des del darrera Xavi baixava per no deixar Puyol o Piqué sols en aquesta difícil tasca. El Vila-real va encertar-la posant un home (Eguren) seguint Xavi en un marcatge gairebé individual, a més de pressionar a dalt, fent provar al Barça la seva pròpia medicina. De tota la vida se sap que tapant Xavi desconnectes el Barça, per molt Sergio Busquets que la toqui de primeres i faci circular la pilota amb velocitat, que per cert, això ho fa, i molt bé.


D’altra banda, comencem a entendre que Keita no destaca però tampoc comet errades, i que té arribada i gol. Alves tenia tot el carril dret per ell, i Messi es situava al principi com a davanter centre. La idea era que Xavi fes sortir de la seva posició Eguren i busqués passada llarga a Eto’o, situat en banda esquerra, suposem que per motius més defensius que ofensius, o bé buscant un Messi que, al seu torn, havia d’arrossegar centrals cap endins per possibles desmarcades d’Henry o d'Eto'o.

Aquesta tàctica no acabava de sortir com Pep havia imaginat a la pissarra, en part perquè ni Messi ni Eto’o van estar encertats, i en part perquè Xavi potser arrossegava Eguren, però aquest el tapava massa. A més, el Vila-real, quan tenia possessió, l’utilitzava amb criteri, fins al punt que en alguna ocasió van saber superar la pressió asfixiant del Barça i superar la línia defensiva amb passada en profunditat a l’esquena dels defenses. En aquest sentit, Pep destacava en roda de premsa de forma molt encertada els desajustos que es van produir durant el partit. Com a mínim sabem que l’entrenador és conscient d’aquest petit problema. Gran risc que pren el Barça, que va patir d’allò més: fins a quatre o cinc vegades al llarg de tot el partit. Això només es pot corregir d’una manera, si veus que pressionant no recuperes pilotes i et llancen contraatacs, has de deixar de pressionar i deixar jugar una mica al rival.

El Barça ho va fer a la segona part, i en realitat li va sortir bé, però sobretot perquè Eguren ja no aguantava físicament i no estava tan a sobre de Xavi, que es va alliberar i va arribar a posicions més atacants. Així va arribar un joc més fluid del Barça i el primer gol, connexió ex-sevillista Alves-Keita, i a continuació, el segon gol, gran jugada de Xavi que centra perquè Henry remati amb elegància. La clau del partit va ser l’alliberament de Xavi, sumat a la ja coneguda eficàcia que està acompanyant l’equip en els últims partits. Al final expulsió rigorosa de Piqué, penal no xiulat sobre Eto’o, patiment pels cinc minuts d’afegit absolutament inexplicables, però victòria pel Barça, 12 de 12 en el Tourmalet i campions d’hivern, amb uns números de rècord.