Increïble!

Stamford Bridge. Gol en el minut 92. El Barça a la final de Roma. Era el primer xut entre els tres pals del Barça. El xut era d’Iniesta, “el que mai la fot”, com va dir Pep Guardiola a la roda de premsa posterior. El Chelsea, amb el seu estil, havia anul·lat el Barça, que va jugar mitja hora amb deu jugadors per l’expulsió d’Abidal. L’àrbitre no va xiular unes mans de Piqué dins l’àrea que eren penal... i potser alguna de les moltes caigudes de Drogba no fos tan fingida...

El partit l’havia d’haver guanyat el Chelsea. Era el més normal del món. Potser el seu estil ens sembla ranci. No oblidem, però, que és un estil que, malgrat no ens agradi, és tan vàlid com qualsevol altre. En el xoc dels dos estils, el blue i el blaugrana, el primer va ser millor executat que el segon. Si no fos per un petit detall, i és la incapacitat del Chelsea per tancar l’eliminatòria amb el 2-0 definitiu, en alguna de les seves moltes contres letals. Valdés, aquí, va tenir-hi molt a veure, però també el desencert de Drogba, Anelka, Lampard...

Aquest Barça sembla, doncs, predestinat a guanyar. Les alegries que ens dóna ens saturen. Del 2-6 del Bernabéu a la final de Roma en quatre dies. Brutal. Amb defensa improvisada, sense Henry... les dificultats arriben i aquest equip, a vegades amb bon futbol, amb esforç sempre, i un punt de sort de tant en tant, les supera totes. Hem viscut, novament, un plaer inesperat. El Chelsea és un equip preparat per guanyar la Champions, però sembla condemnat a quedar-se a les portes del títol any rere any.

El Barça a la final de Copa, a la final de Champions, i a punt d’aconseguir el títol de lliga de forma definitiva. On som avui és ja un èxit, sobretot pel joc desplegat per l’equip durant tota la temporada, per les ganes, per l’esforç, per la fe, pel que ens han fet gaudir i ens estan fent gaudir, i pel que queda. Per tot això, ja des d’avui, i només pel que han fet fins ara: gràcies Barça!