16/2/09

“Il derby Della Madonnina”

Inter – Milan, el partit d’Itàlia i l’únic derbi europeu que enfronta a dos equips campions d’Europa. El “match” es presentava decisiu per tots dos equips, l’Inter volia donar el cop definitiu a la Lliga aprofitant l’empat de la Juve, mentre que el Milan volia reduir distàncies i posar més pressió al seu “alter ego”. Partit molt important per dos jugadors: Maldini i Beckham, el dos van disputar ahir el seu últim derbi. En el cas de Maldini, la retirada ja imminent i en el cas de Beckham, la falta d’acord entre el Galaxy i el Milan per un traspàs, donaven al partit un aire diferent, un aire a comiat.


El Milan es presentava al derbi sense Kaká i amb la seva formació típica, 1-4-3-2-1 formant un triangle invertit. Porteria pel “bo” d’Abbiati; línia de 4 formada per jugadors experts: Zambrotta – Maldini –Kaladze – Jankulovsky; tres mig centres amb capacitat per la creació (Beckham, Pirlo i Ambrosini); Ronaldinho i Seedorf per davant, amb Pato en punta, conformen una alineació amb qualitat però mancada d’actitud defensiva. Mourinho aplica un 1-4-4-2. Julio César a la porteria; defenses: Maicon, Samuel, Chivu i el jove Santon; dos mig centres amb capacitat defensiva i de creació: Cambiasso i Stankovic; per bandes, actuant com interiors però molt pendents d’ajudes defensives, Zanetti i Muntari i davant, tota la pólvora amb dos dels millors davanters centres del món, Ibrahimovic i Adriano.

El partit es va desenvolupar segons els plans del gran Mourinho. Va ordenar als seus jugadors esperar replegats i fer la transició defensa-atac el més ràpid possible. De manera que el domini territorial era del Milan però sense capacitat per generar espais pels carrils interiors i només podien crear ocasions mitjançant centrades laterals, limitant molt els recursos ofensius milanistes. És interessant destacar que defensivament, l’Inter va aplicar un 1-4-1-3-2 amb Cambiasso com a pivot, sent decisiu per la victòria final del seu equip, a més de que els davanters interistes (Adriano i Ibra) no pressionaven mai la sortida de pilota per tal de dosificar al màxim els seus esforços. Per la seva banda, Ronaldinho es mostrava participatiu, oferint-se constantment i millorant la circulació de pilota.




Fins el primer gol, el partit era intens, es creaven ocasions relativament ràpid i es veia un futbol d’alt nivell. Posteriorment, a mesura que el partit s’apropava al pla ideat per Mourinho, el futbol es tornava més travat i la circulació de la pilota (sobretot per part del Milan) era molt difícil. Així, i gràcies a un joc directe, l’Inter va aconseguir el segon obra de Stankovic a passada amb el cap del gegant suec, Ibrahimovic.

La segona part seguia per la mateixa tònica fins que Ancelotti decideix substituir un Beckham amb molèsties, per Pippo Inzaghi. El Milan comença a inclinar el camp i Mourinho es veu obligat a demanar als seus davanters que també pressionin la sortida de pilota, evitant així que els “rossoneri” arribessin amb facilitat a la zona de ¾ de camp. Tot i així, el gol milanista arriba al minut 68. Aleshores es quan “Mou” comença a moure banqueta, fent canvis d’un caire total i descaradament defensius, de manera que l’Inter acaba amb un 1-5-4-1 amb: Julio César; Maicon, Burdisso, Samuel, Chivu i Maxwell; Viera, Cambiasso, Santon i Zanetti; Ibrahimovic. D’aquesta manera d’arriba al final del partit amb un 2-1 a favor de l’Inter que deixa gairebé sentenciada la Lliga.

Sense cap mena de dubte, el partit d’ahir va ser una lliçó de lectura tàctica per part dels dos entrenadors. Els detalls i el declivi de certes estrelles milanistes (Kaladze i Pirlo), van decidir el partit a favor dels “neroazurri”.

3 comentarios:

Anónimo dijo...

La rajada d'eto'o ja ha arribat.

Daijiro

Gunners dijo...

@ Daijiro: No falla... una per any!

Futbol a la graella dijo...

gràcies per aquesta narració!! molt útil per als que no vam veure el partit

i lo que dieu d'Eto'o... et va llegir el post o què?? jaja

salut!