TRIPLET HISTÒRIC

Encara no havíem comentat res de la final de la Champions. El Marc, l’altre autor del blog, la va veure des de Roma. Jo per televisió. No sé si fer una anàlisi futbolística de la final, o simplement emotiva del que ha estat aquesta temporada. Potser les dues coses alhora.



El Barça va topar amb una arrancada bestial del United, Ferguson s’equivoca en l’alineació però no en el plantejament ni en l’actitud. La pressió inicial dóna els seus fruits, el Barça no té la pilota, el Manchester busca el gol i ràpid, Cristiano llegeix bé l’inici del partit, atacar ràpid i finalitzar. Bon començament de l’anterior campió. Així es marca l’inici d’una final de Champions.

El gol d’Eto’o ho canvia tot. El United no s’ho creu, s’enfonsa, no entrava dins del seus plans que el Barça marqués sense tenir la possessió. A partir d’aleshores, Xavi-Iniesta-Messi triangulant al mig camp davant d’un Carrick (el millor del United) que va acabar desesperat per la superioritat blaugrana en el toc. El Manchester s’equivoca després, en intentar jugar amb Tévez i, més tard, amb Berbatov. El United queda dividit, defensa i atac són dos blocs sense connexió, de manera que el mig camp és pel Barça. Un autèntic suïcidi. Cristiano perd els nervis, no era el moment de seguir finalitzant des d’on fos, ni de fer la guerra per la seva banda. Mala elecció de decisions mentre el Barça, sense fer grans ocasions, alenteix el partit i se’l fa seu, a l’espera del segon gol.

El triplet és històric, la manera de guanyar Copa, Lliga i Champions, increïble. Una superioritat insultant. I a més amb una plantilla que, si bé al principi semblava àmplia, al final ha acabat resultant un pèl justa. Guardiola ha anat descartant jugadors en el tram final. Emocionant Henry, s’ha tret l’espina de la final de 2006. Gran Messi, per fi Pilota d’Or. Xavi i Iniesta, un prodigi de la naturalesa. Eto’o, dos gols en dues finals... i ara què? Busquets, de tercera divisió a la final de la Champions. Piqué, dues Champions seguides amb dos equips diferents. Puyol, la màxima entrega en tot moment. Valdés, prou debats... Un any que serà recordat per sempre, no hi ha paraules per descriure el que ha fet aquest equip. És l’any del 2-6, del “chorreo”, de les golejades, dels partits acabats al descans, de l’eficàcia, de la pressió, de la ràbia, dels gols a l’últim minut, de la sort dels campions, de la cantera. És l’any de Pep Guardiola.

Gaudim d’aquest moment i agraïm al Barça la felicitat que ens ha donat. Confiem en Pep perquè l’any vinent no es caigui en l’autocomplaença. L’experiència ha de servir d’alguna cosa. Confiem en un reforç de la plantilla que ens asseguri seguir marcant una època, un estil. Què llarga que es farà l'espera de l’inici de la temporada que ve...!