Adéu, Madrid!

Barça 2, Madrid 0.

Glòria pel Barça i un Madrid que s’enfonsa. A la premsa llegireu que el Madrid va sortir amb el cap ben alt del Camp Nou, que va plantar cara, que ens va fer patir. Tot això és cert, però no és menys cert que el Madrid va venir de víctima al Camp Nou, que va jugar com un equip petit, replegat, buscant el contraatac, i que en línies generals va oferir una imatge pobra, fins i tot diria que vergonyosa per un equip que se suposa que és el millor del segle XX i que se suposa que és tan gran i tan superior.

No van tenir escrúpols a l’hora de renunciar a la pilota, sabent que eren clarament inferiors en joc als blaugranes. Defensivament es van saber situar sobre el terreny de joc. Pressió a Márquez i passadís perquè Puyol pugés la pilota. Puntades de peu mortals a Messi des del minut 1 que van desquiciar Leo. 11 faltes va fer el Madrid a la primera part, per 3 del Barça. Quan recuperaven, buscaven el joc més directe possible a Higuaín o Raúl, també a Drenthe, jugador sense nivell Madrid. Estúpid en cada elecció que prenia. El seu 1 contra 1 davant Valdés ho demostra, i cada intervenció seva era pilota perduda o regalada. El jove Palanca va oferir més que tots els seus companys junts, i va gaudir d’una gran oportunitat abans dels gols del Barça, que Valdés, una vegada més, va salvar, mantenint la seva porteria a zero.

L’error del Barça va ser l’ansietat. Se sabien superiors però no van controlar els nervis. Això ho sap fer molt bé el Madrid. La sang freda és important però els jugadors del Barça volien fer el segon gol abans de fer el primer. Això es va notar, sobretot a la primera part. Els jugadors es movien poc, el Madrid estava tancat a darrera, la primera mitja hora va ser un bany al Madrid en joc, toc, possessió, però era horitzontal, sense profunditat, sense la finalització que pensàvem que Pep havia transmès als seus jugadors. Així doncs, passaven els minuts i el domini blaugrana esdevenia estèril. La menor mobilitat provocava que els jugadors corressin més que la pilota, amb conduccions inútils. No s’estava marejant el rival amb canvis d’orientacions, toc ràpid i precís... El Madrid s’escapava viu del clàssic i el partit es convertia en una lluita contrarellotge pel Barça, que veia com se li podien escapar almenys dos punts d’una manera injusta i injustificada pel nivell de joc d’ambdós equips. Messi s’allunyava de l’àrea i així és molt difícil que desplegui el seu millor joc.

El Madrid va aguantar i va amenaçar. Va mostrar honor, orgull, dignitat, però d’aquí a dir que l’empat a zero hagués estat just ens sembla exagerat. Amb el canvi de Busquets, que va entrar per un espès Gudjohnsen, el Barça va canviar. La pilota corria més que els jugadors, punt fonamental de l’estil Barça. Xavi tenia un aliat, un soci amb qui tirar endavant el matx. Busquets va provocar el penal i Eto’o el va fallar. Diran que el Barça només va guanyar per una jugada a pilota parada, Puyol guanyant el salt a tothom a la sortida d'un córner i Eto’o empenyent la pilota. Però era el premi al domini blaugrana, que va tenir el toc de màgia final en un contraatac meravellós iniciat pel Hleb, continuat per Henry i finalitzat per Messi, amb una suau i simbòlica vaselina que va passar per damunt de Casillas, que va fer un partidàs però va ser incapaç de tapar les vergonyes del seu equip. Schuster tenia raó: era impossible guanyar al Camp Nou.

El Tourmalet de moment es resumeix en 9 punts de 9 possibles. 9 gols a favor i 0 en contra, a l’espera de jugar contra el Villarreal, i malgrat l’ansietat mostrada ahir pel Barça, que no va desplegar el seu millor futbol, l’equip va fer un pas enorme perquè la lliga viatgi cap a Barcelona i el Madrid s’acomiadi de títols aquesta temporada. L'estil Barça pot tornar a ser guanyador i això és una bona notícia pel futbol.