Prèvia Barça – Chelsea

El partit es presenta per l’equip barcelonista com una oportunitat per donar un cop d’efecte a aquest aire de pessimisme que comença a envoltar el seguidor culé. Tenim un Madrid a 4 punts amb una eficàcia desesperant que obliga al Barça a mantenir-se tensionat en ambdues competicions amb el lògic desgast pel jugadors. Per això, el partit de demà amb el Chelsea és una magnífica ocasió per donar un cop de puny sobre la taula i deixar clar que el Barça és el millor equip del món.

El Chelsea de Hiddink es presentarà al Camp Nou amb nombroses baixes en defensa. Noms com Carvalho o Aslhey Cole no estaran disponibles pel magnífic entrenador holandès. Els “blues” tenen una plantilla amplia i les rotacions, sobretot en les posicions d’atac, són constants. Es fa difícil dir una possible alineació titular però segurament la columna serà la mateixa amb petites variacions. A la porteria, el (últimament) qüestionat Petr Cech. Els errors individuals que ha comès han minat el seu estat anímic i no té tanta confiança. Des de la lesió al crani, el seu rendiment ha baixat molts enters i possiblement, ja no està entre els tres millors porters del món. Tot i això, és un porter d’unes magnifiques característiques i aptituds físiques que fins fa poc donava molta seguretat a la línia defensiva. La línia de defenses la formaran Bosingwa, Terry i Alex com a centrals i possiblement, Ivanovic. La clau està en endevinar on els situarà a cada un. La nostra teoria és que Bosingwa jugarà de lateral esquerra i Ivanovic de lateral dret. Bosingwa és un lateral amb molt recorregut, bona centrada i algunes llacunes defensives. És un estil de jugador semblant a Dani Alves. Messi tindrà la desavantatge que el seu retall cap a l’interior de l’àrea es troba amb la cama bona de Bosingwa, però com a defensa marcador, el portuguès té moltes dificultats. Terry i Alex són coneguts per tothom. Jugadors d’un perfil similar, molt durs per alt i en l’aspecte físic però que pateixen quan el rival fa servir molt el joc de combinació. Eto’o haurà d’aprofitar la seva velocitat fent desmarcades constant a les seves esquenes, el seu punt més dèbil. A la dreta, un invent, Ivanovic. Tindrà un paper difícil a l’hora d’aturar a Henry ja que no es gaire ràpid, per això haurà d’intentar anticipar-se i evitar que li arribin pilotes al francès que pot fer una autentica destrossa en aquella banda.

El mig camp decidirà l’eliminatòria. Touré, Xavi i Iniesta s’hauran d’imposar a una parella de mig centres formada per Ballack i Essien, Kalou i Malouda com interiors i Lampard com a mitja punta. En l’aspecte físic són molt superiors, Essien és un autèntic pulmó capaç de recórrer kilòmetres seguint la pilota sense cansar-se. La clau de Hiddink serà fer que el ghanès es dediqui a perseguir a Iniesta per evitar que aquest creï superioritats. Ballack ja no és tant ràpid com abans però ha millorat en lectura tàctica i el seu posicionament com a mig centre és molt bo. Kalou i Malouda són interiors amb molt desplegament defensiu que es dedicaran més a intentar destruir el joc combinatiu blaugrana que en intentar aprofitar els espais defensius. Lampard és l’amo i senyor de la mitja punta des d’on organitza tot el joc ofensiu “blue”. Passada llarga i curta magnífica i amb arribada des de segons línia. És un jugador nascut per aquesta posició. Per tot això, Xavi i Iniesta s’han d’associar més que mai, elaborant molt el joc blaugrana i pensant que el més important en una eliminatòria a doble partit és no encaixar a casa.

En punta, Drogba. Per culpa de les lesions aquest any no té grans números però és un dels millors davanters centres del món. Ajuda en la creació, té velocitat, descarrega molt bé el joc i a més, és un golejador nat. La millor opció del Barça per parar a Drogba és que toqui el menys possible la pilota i això s’aconsegueix tenint el màxim possible la possessió amb un línia defensiva molt adelantada.

En resum, el Chelsea és un equip complicat però amb menys talent que el Barça. Els blaugranes han d’imposar el seu joc sense caure amb la trampa com ho fan fer a Valencia. El partit s’haurà de treballar conscients de que no encaixar seria un pas de gegant en la eliminatòria. Finalment, Iniesta pot ser l’home clau de la eliminatòria desequilibrant l’equip contrari que estarà molt pendent de les cobertures a Messi però potser no tant del de Fuentealbilla.

Un punt que pot ser decisiu

El Barça va sumar ahir un punt in extremis, a Mestalla, contra un València que venia de cinc partits seguits guanyant. L’equip local va sortir fort, a pressionar amb els extrems la sortida de pilota dels dos centrals blaugranes. La fase de creació del Barça va ser un malson tota la primera part: sense Márquez a l’eix de la defensa, Piqué era l’únic que podia treure-la amb cert criteri, però costava molt. Contínues pèrdues de pilota i un partit sense un domini clar ni una continuïtat en el joc. Malgrat avançar-se en el marcador, obra d’Iniesta i Messi (0-1), en un minut boig el València va remuntar, just abans del descans (2-1).

La segona part va ser més fluïda pel Barça, que va començar a trobar un cert criteri en el joc, o almenys va aconseguir mantenir més estona la possessió en camp contrari, malgrat que es van observar alguns símptomes de fatiga. Sobretot, perquè el València no va deixar de pressionar i guanyaven la majoria de xocs i de pilotes dividides. Henry va aportar el gol de l’empat (2-2), i el punt aconseguit cal veure’l en sentit positiu. En el pitjor dels casos aquest resultat ens situa encara un punt per sobre del Reial Madrid, després de la seva victòria avui contra el Sevilla, que els situa a 4 punts, i imaginant que ens guanyen al Bernabéu, la setmana que ve. Hi haurà emoció, lliga fins al final, però un Barça líder sí o sí després del partit del Bernabéu, passi el que passi allà.

Un empat fora de casa contra el València, tal com va jugar ahir, és comprensible. No ens ha de preocupar excessivament. També el Madrid s’haurà d’enfrontar al València. I no oblidem que després arriba el Villarreal. Com diem, és un punt vital. La derrota hagués posat les coses més difícils, sobretot des d’un punt de vista psicològic. Però l’amor propi del Barça no ho va permetre i ara només podem pensar en el Chelsea.

Henry evolution

Henry ha estat i és un dels temes de debats més interessants dins la colla que ens reunim per veure el futbol cada cop que juga el Barça. Els lectors d’aquest blog ja sabreu que sempre hem tingut preferències cap a aquest jugador, tant denostat l’any passat i que ara gaudeix de la simpatia dels mitjans.

Henry no ha canviat la seva manera de jugar d’un any a l’altre, però dos factors han fet que el seu joc sigui molt més útil per l’equip: el primer és la desaparició d’una lesió gairebé crònica a l’esquena, i el segon, la millora en general, de tot el joc de l’equip. Aquesta millora del joc de l’equip s’ha produït per una línia defensiva més avançada fins la zona de mig camp, que permet als migcampistes fer recorreguts més curts alhora de fer les transicions defensa-atac en atac posicional. Gràcies a aquests espais reduïts, els jugadors blaugranes poden fer circular la pilota més ràpida entre ells i els davanters reben moltes més pilotes i en millors condicions.

El plantejament ofensiu del Barça actual afavoreix a Henry, la banda forta és la zona dreta del camp, i és on es creen la majoria de jugades que es finalitzen a la part esquerra del camp aprofitant errors de basculació de les defenses adversàries. A més, la desmarcada a l’espai d’Henry es converteix en un recurs per desencallar els partits on els rivals intenten reduir els espais del Barça avançant la línia defensiva. També és important comentar l’interior esquerra, ocupat per Iniesta, jugador amb una capacitat de desequilibri impressionant, proporciona a Henry més espais lliures per fer les dues seves jugades, la internada a l’àrea per trobar posició de xut o protegir la pilota fins la línia de fons i centrar a cama canviada.

Gràcies a un bon nombre d’assistències i gols, Henry s’ha convertit en l’11 més decisiu del panorama futbolístic mundial. Una reconversió al tram final de la seva carrera que hem d’agrair tots els barcelonistes.

Calendari boig

Anunciàvem que el partit d’ahir podia ser trampa, feia temps que el Barça no guanyava a Getafe. Afortunadament, Pep Guardiola era conscient del perill i va sortir amb tot, Henry, Eto’o i Messi; Xavi, Iniesta, Busquets; Alves, Márquez, Piqué, Puyol. Primera part excel·lent amb la falta d’encert com a únic problema. Henry va fallar oportunitats però Stojkovic també hi va contribuir amb aturades increïbles, no només a Henry (fins a tres vegades), també a un espectacular rematada de Piqué i a un xut de Messi que buscava l’esquadra. A la segona part, Eto'o va enviar una pilota al pal.

Iniesta va fer un partidàs, a la primera part sobretot, creant superioritat, amb senzillesa i elegància, superant rivals i per tant, línies senceres de l’equip rival; i Messi, sobretot a la segona part, quan el Getafe va apretar més i el Barça es va trobar incòmode, es va carregar l’equip a l’esquena. El resultat és de 0-1, suficient per seguir caminant cap al títol de lliga, però podria haver estat més ampli, si el Barça hagués matat el partit a la primera part, o si l’àrbitre hagués xiulat el clar penal a Messi, o no hagués vist fores de joc inexistents, o no hagués estat tan permissiu amb les entrades criminals a Iniesta, entre altres detalls d’un arbitratge nefast.



El Madrid també va oferir-nos la seva típica victòria per 0-1, copiant el resultat del Barça, però no el joc. Sempre esperant, contraatacant, en un partit sense mig camp, bastant obert. Tenen força al darrera, sacrifici i punch a dalt. Pepe estava realment fi al tall, Marcelo de lateral esquerra va donar utilitat a aquella banda, cosa que no succeeix amb Heinze, però segueixen sense tenir un mig campista amb més criteri que Gago o Lass. Malgrat els problemes que de sempre arrossega aquest Madrid, el partit el podien haver tancat abans amb alguna contra de Robben o Higuaín, però també ells van estar imprecisos.

Ara arriba un calendari de bogeria pel Barça, on s’ho juga absolutament tot. Sevilla, València, Chelsea, Madrid, Chelsea, Villarreal, Mallorca, Osasuna, Deportivo, sense esmentar la final de Copa del Rei i la final de la Champions, si el Barça elimina al Chelsea. Una bestialitat. Sabem una cosa, el Barça jugarà igual, i amb els millors, tan si és un Getafe com un Chelsea o Madrid. Seguiran el mateix guió de tota la temporada fins que les cames aguantin.

El canvi de Cristiano Ronaldo

Cristiano Ronaldo està canviant. El seu joc s’està modificant progressivament. El CR7 que va guanyar la pilota d’or jugava escorat a banda, tenia una presencia importantíssima alhora d’assistir i demostrava la seva qualitat diferencial amb un 1x1 espectacular. Tot això, acompanyat amb una capacitat golejadora brutal.

Ara, la majoria dels partits els inicia des de la posició de davanter centre. Continua tenint una capacitat de finalització important però ja no supera molt dels 1x1 amb els que es troba. El seu joc s’està tornant cada cop més efectista i menys preciosista quan fa 4 anys se’l criticava pel contrari.

Tinc la sensació que Cristiano Ronaldo està patint una involució semblant a la de Ronaldinho. Recordem que el crack del Barça, l’any següent de guanyar la Champions, va tenir la temporada amb els seus millors registres golejadors des de que estava al Barça. No obstant, el seu joc es va relentitzar tant que va començar a jugar en la posició de davanter centre, on ell deia que podia rendir millor. Però tot això no el va ajudar en res i el seu declivi va continuar constant fins a suplent d’un Milan on la mitjana d’edat és un problema majúscul.

Per tot això, vull advertir al Madrid de l’error que podrien cometre l’any següent si paguen 80 milions d’€. per un jugador que està en el punt d’inflexió de la seva vida esportiva. A partir d’ara, CR7 pot intentar recuperar la velocitat de “dribbling” que tenia abans, pot adaptar-se a definitivament a la posició de davanter centre acceptant que no tornarà a ser el millor jugador del món o mantenir aquesta progressió que el pot acabar enfonsant com a futbolista.

També caldrà tenir sort...

La Champions és una competició diferent, la millor de totes i per això ens encanta. El Barça va guanyar 4-0 al Bayern en una primera part excel·lent, de toc ràpid i finalització terrorífica. Pura eficàcia i una segona part com moltes del Barça d’aquest any, que ens arriben fins i tot a avorrir. Ara queda la tornada, sembla que aquest Barça no sortirà relaxat, i el Bayern ja va assajar la remuntada a la seva lliga; jugaran amb orgull i no donaran per perduda l’eliminatòria fins que el Barça no marqui algun gol que signifiqui l'estocada final.

A la lliga el Madrid obliga a no fallar jornada rere jornada. El repte és gran, només un títol ja seria un gran èxit, però el doblet és possible, i fins i tot el triplet. També podria quedar-se sense res, amb les mans buides. La bona notícia és que tot depèn del Barça. Per fer-ho, tanmateix, l'equip necessitarà una mica més del que ha fet fins ara. A més del bon joc que està desplegant, del moment dolç en què es troba, necessitarà també aquell punt de sort que tot equip campió necessita. La sort que s’ha buscat i que mereix.

El primer punt de sort és no tenir cap lesionat. De moment, aquest ha estat un factor que el Barça ha tingut a favor, salvant petites absències. Si aquesta sort continua fins a final de temporada, Pep Guardiola podrà seguir fent rotacions “made in Pep”, que són aquelles en què l’equip sempre té sobre el camp dos o tres jugadors decisius, i la resta de l’equip rota. Si hi ha Messi i Alves, no hi ha Eto’o ni Xavi. Si hi ha Iniesta i Xavi, potser no cal Messi o Henry.

El segon punt de sort és que el Madrid falli abans del clàssic. El Barça aniria més tranquil amb un avantatge de 9 punts al Bernabeu. Però arribar-hi amb l’actual diferència seria suficient per encarrilar el final de la competició amb certa tranquil·litat. La qüestió és que el Barça no falli ni es deixi cap punt abans del derbi, i intenti sempre ampliar la diferència amb el màxim rival. El proper partit contra el Getafe és clau, vindrem de l'eufòria d'haver passat a semifinals. No hi ha dubte de que és un partit trampa.

El tercer punt de sort és a la Champions. Passar a semifinals és ja una obligació després del resultat de l’anada contra el Bayern. Del possible rival, que podia ser el Liverpool de Benítez, passarem segurament al Chelsea de Hiddink. Però així com el Liverpool és un equip fet per destruir el joc del Barça (i que contra el Chelsea va provar la seva pròpia medicina), el Chelsea és un equip conegut, ja se l’ha guanyat i dels dos rivals creiem que seria el que permetria dir que s’ha tingut aquell “punt de sort” necessari per poder passar a la final, malgrat que seria, igualment, un enfrontament complicadíssim.



Per descomptat que el Barça necessitarà seguir al nivell actual, i fins i tot millorar-lo. Guanya per asfixia, per pressió, per eficàcia, no sap ni ha necessitat, encara, replegar-se, defensar-se, aguantar resultats, especular. Recordem que el Barça de Rijkaard sí que ho va saber fer. El Barça de Pep no ho ha necessitat, de tan superior que és. Serà capaç de guanyar algun títol, o més d’un, mantenint aquesta intensitat fins a final de temporada? Serà capaç el Barça de no relaxar-se? Serà capaç d’evitar contraatacs a l’esquena d’una defensa sempre avançada, i d’evitar jugades a pilota parada? Tindrà aquell punt de sort que necessita per fer història? Des d'aquí preferim ser prudents i recordar que un sol títol ja seria magnífic, i que la gesta que pretenen silenciosament Pep Guardiola i els seus homes és certament heroica.

Quarts de final

Torna la Champions. Com vam dir, faltava comentar el segon quadre de la competició. Doncs bé, avui dos partits interessants, Villarreal vs. Arsenal i Manchester United vs. Oporto. El primer es presenta complicat pel Villarreal. Un duel que ja va tenir lloc l’any 2006, tot i que allò ja eren semifinals. Riquelme fallant un penal, l’Arsenal a la final contra el Barça. La història és coneguda. El Villarreal no passa per un bon moment, ha perdut jugadors com Cazorla, que veurà el partit per la televisió, i el partit de tornada és al Emirates Stadium. Per la seva banda, l’Arsenal recupera l’ànim i la moral gràcies a la recuperació d’alguns jugadors, alguns tan vitals i importants com Cesc Fàbregas, decisiu en l’última victòria de l’Arsenal a la Premier, contra el Manchester City (2-0), amb les seves genials assistències a Adebayor, recuperat per l'ocasió. També torna Walcott, entre altres... Mal assumpte pel Villarreal.

Dos equips que aposten pel toc i l’excel·lència, tot i que segur que intentaran jugar un partit tancat. Nosaltres creiem que l’Arsenal està un punt per sobre però la gràcia del futbol a aquestes altures és que pot passar qualsevol cosa imprevisible. De totes maneres, les poques opcions del Villarreal passen per no encaixar cap gol al Madrigal i marcar-ne almenys un, tasca que els resultarà certament complicada de dur a terme. Bona feina del Villarreal, que sempre està allà, amb un pressupost de 85 milions d’Euros, però també bona feina de l’Arsenal, un equip sempre jove i talentós. Esperem que pugui arribar el dia en que a més de jugar bé tornin a guanyar títols, i si pot ser, la Champions.

El segon partit enfronta el Manchester United contra l’Oporto. El més normal és que el Manchester pugui encarrilar l’eliminatòria per no haver de patir a la tornada a casa de l’Oporto. Per part del United, és de vital importància no encaixar gols. L’Oporto té poques opcions, però si és capaç de marcar a Old Trafford tot podria ser diferent. No creiem que això pugui passar, i preveiem un Manchester United passant amb ofici de ronda. El poder dels Cristiano Ronaldo, Tevez, Rooney i companyia pot resultar letal. Un equip que juntament amb el Liverpool, és dels més temuts de la competició.