Setmana complicada

S’ha viscut una setmana complicada a Can Barça. L’empat contra el Betis, les declaracions d’Eto’o, que només han servit per vendre diaris entre setmana, i la derrota contra l’Espanyol han situat el Madrid a 7 punts. Com que ells pensen que guanyaran al Bernabéu, segurament consideren que estan a només 4 punts virtuals. Des de Madrid ja han iniciat l’atac psicològic, que d’això en saben un munt.

De la derrota contra l’Espanyol hi ha dos factors a destacar: el primer, l’habilitat de l’Espanyol per aturar el partit constantment i no deixar que el joc del Barça fos fluid, ràpid o precís, en definitiva, desconnectar el Barça del partit; i el segon, la rigorositat d’un àrbitre que es va posar nerviós i va posar en serioses dificultats al Barça al deixar-lo amb deu jugadors durant una hora de partit. Però com diu Cruyff en el seu article de El Periódico: "L’àrbitre va estar malament? Sens dubte. Falla Valdés en el segon gol? Sens dubte. Va perdre el Barça per aquests dos noms propis? Rotundament, no. Va perdre perquè no va saber sobreposar-se al no-partit”. I continua dient que no té res a objectar a l’Espanyol, que va perdre temps i va tallar el joc, fet comprensible si atenem a la seva situació a la taula de la classificació. Crec que és una lectura correcta, la que cal fer per poder seguir endavant sense exagerades preocupacions.

Un altre debat que escoltarem aquesta setmana: es va equivocar Pep en els canvis? El fet de no aconseguir l'empat o la victòria és culpa de Pep? Com hem dit en aquest blog més d'una vegada, Pep és clarament intervencionista, i això ens agrada. Amb deu jugadors té lògica que tregui puntes per poblar el mig camp i no perdre possessió. Al final, té lògica que Busquets i Piqué pugin a la punta d'atac per despenjar pilotes (joc directe) per la rematada d'homes com Gudjohnsen (creació + arribada de segona línia). No hi va haver resultats positius perquè el Barça no havia posat en pràctica aquesta estratègia final, però no li podem retreure a Pep que almenys no intervingués d'alguna manera. Per desgràcia, no sempre faràs un gol creat des de la banqueta.

Per això, abans que comenci l’alarmisme, només cal recordar que a) El Barça de Rijkaard de la primera lliga també va tenir empats in extremis i alguna derrota produïa per algun error de Valdés, per posar un exemple, o bé venia l’Atlètic de Madrid de torn amb el Fernando Torres de torn i el Barça perdia al Camp Nou de forma encara més contundent que el dissabte passat; b) Set punts són molts punts i és normal que si el segon guanya nou partits seguits retalli una mica la distància, però la seva ratxa també acabarà i el Barça encara té temps de demostrar que això només ha estat un accident; c) No oblidem que aquest Barça de Pep no porta un cicle gaire llarg. Només fa uns cinc o sis mesos que tot això va començar, ni abans havíem de guanyar el triplet ni ara es començarà a perdre tot, com sempre, un punt mig seria òptim; d) Una cosa bona han estat les rotacions, que fan que el Barça disposi d’una plantilla àmplia per afrontar Champions, Copa i Lliga a la vegada; e) El Barça té l’experiència de dos anys seguits regalant la lliga, hauria de ser experiència suficient per haver après la lliçó.

Nàpols

Als fans de Maradona, el ressorgiment d’un equip històric al Calcio com és el Nàpols, ens trasllada a una època màgica on un club de mitja taula podia fitxar el millor jugador de la història.

L’assentament definitiu del Nàpols a primera s’ha aconseguit gràcies a una magnifica direcció esportiva. Pirpaolo Marino (director esportiu) ha aconseguit consolidar una magnífica columna vertebral formada per una mescla de jugadors joves i veterans, amb ambició i qualitat diferencial per decidir un partit per ells mateixos. Aquesta columna vertebral es sustenta principalment en quatre noms: Paolo Cannavaro, Leandro Rinaudo, Marek Hamsik i Ezequiel Lavezzi. No oblidem tampoc a boníssims jugadors complementaris com poden ser Walter Gargano, German Denis, Daniele Mannini i Marcelo Zalayeta.

Analitzem la ja esmentada columna vertebral. Paolo Cannavaro i Leandro Rinaudo formen una de les millors parelles de centrals de la Lliga italiana. Són complementaris. El primer té anticipació, col·locació i velocitat, mentre que el segon domina el joc aeri i la correcció d’espais. A més, l’un és dretà i l’altre esquerrà, de manera que la sortida de pilota està garantida. A la zona del mig camp, la “alma mater” és l’eslovac Marek Hamsik, un dels jugadors més complets del món, domina les transicions, té bon joc aeri, una col·locació magnífica i treball defensiu, però la seva característica principal és el xut des de mitja i llarga distància. A mig termini i si segueix la seva progressió pot convertir-se en un jugador de característiques semblants a les de Gerrard. Finalment, Ezequiel Lavezzi és la màgia. Campió olímpic juntament amb Messi, és el jugador més desequilibrant en l’1x1 de l’equip. Ocupa posicions de segona punta amb un golejador nat per davant, tot i això també pot jugar més escorat a la banda esquerra (apunta Txiqui!). La seva principal virtut és el regat i la velocitat amb que l’executa. A vegades és bastant irregular i com Messi, és intranscendent en el joc aeri.

Els jugadors que abans hem anomenat com complementaris, són eficients en la seva tasca i ajuden a conformar un bon equip titular. El problema de la plantilla és la poca profunditat de banqueta, la majoria de suplents habituals fan decréixer molt el nivell respecte els titulars. De manera que a mesura que avanci la temporada, el cansament començarà a afectar els resultat de l’equip que, segurament, acabarà prop de les posicions de UEFA.

Aprofitant l'ocasió, ens agradaria agrair a “Els millors anys de la nostra vida” la petita falca que van fer del nostre humil blog i especialment a Ricard Torquemada a qui considerem un mestre. Al següent link podreu trobar la cita que ens van fer al programa: http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=316260

“Il derby Della Madonnina”

Inter – Milan, el partit d’Itàlia i l’únic derbi europeu que enfronta a dos equips campions d’Europa. El “match” es presentava decisiu per tots dos equips, l’Inter volia donar el cop definitiu a la Lliga aprofitant l’empat de la Juve, mentre que el Milan volia reduir distàncies i posar més pressió al seu “alter ego”. Partit molt important per dos jugadors: Maldini i Beckham, el dos van disputar ahir el seu últim derbi. En el cas de Maldini, la retirada ja imminent i en el cas de Beckham, la falta d’acord entre el Galaxy i el Milan per un traspàs, donaven al partit un aire diferent, un aire a comiat.

El Milan es presentava al derbi sense Kaká i amb la seva formació típica, 1-4-3-2-1 formant un triangle invertit. Porteria pel “bo” d’Abbiati; línia de 4 formada per jugadors experts: Zambrotta – Maldini –Kaladze – Jankulovsky; tres mig centres amb capacitat per la creació (Beckham, Pirlo i Ambrosini); Ronaldinho i Seedorf per davant, amb Pato en punta, conformen una alineació amb qualitat però mancada d’actitud defensiva. Mourinho aplica un 1-4-4-2. Julio César a la porteria; defenses: Maicon, Samuel, Chivu i el jove Santon; dos mig centres amb capacitat defensiva i de creació: Cambiasso i Stankovic; per bandes, actuant com interiors però molt pendents d’ajudes defensives, Zanetti i Muntari i davant, tota la pólvora amb dos dels millors davanters centres del món, Ibrahimovic i Adriano.

El partit es va desenvolupar segons els plans del gran Mourinho. Va ordenar als seus jugadors esperar replegats i fer la transició defensa-atac el més ràpid possible. De manera que el domini territorial era del Milan però sense capacitat per generar espais pels carrils interiors i només podien crear ocasions mitjançant centrades laterals, limitant molt els recursos ofensius milanistes. És interessant destacar que defensivament, l’Inter va aplicar un 1-4-1-3-2 amb Cambiasso com a pivot, sent decisiu per la victòria final del seu equip, a més de que els davanters interistes (Adriano i Ibra) no pressionaven mai la sortida de pilota per tal de dosificar al màxim els seus esforços. Per la seva banda, Ronaldinho es mostrava participatiu, oferint-se constantment i millorant la circulació de pilota.

Fins el primer gol, el partit era intens, es creaven ocasions relativament ràpid i es veia un futbol d’alt nivell. Posteriorment, a mesura que el partit s’apropava al pla ideat per Mourinho, el futbol es tornava més travat i la circulació de la pilota (sobretot per part del Milan) era molt difícil. Així, i gràcies a un joc directe, l’Inter va aconseguir el segon obra de Stankovic a passada amb el cap del gegant suec, Ibrahimovic.

La segona part seguia per la mateixa tònica fins que Ancelotti decideix substituir un Beckham amb molèsties, per Pippo Inzaghi. El Milan comença a inclinar el camp i Mourinho es veu obligat a demanar als seus davanters que també pressionin la sortida de pilota, evitant així que els “rossoneri” arribessin amb facilitat a la zona de ¾ de camp. Tot i així, el gol milanista arriba al minut 68. Aleshores es quan “Mou” comença a moure banqueta, fent canvis d’un caire total i descaradament defensius, de manera que l’Inter acaba amb un 1-5-4-1 amb: Julio César; Maicon, Burdisso, Samuel, Chivu i Maxwell; Viera, Cambiasso, Santon i Zanetti; Ibrahimovic. D’aquesta manera d’arriba al final del partit amb un 2-1 a favor de l’Inter que deixa gairebé sentenciada la Lliga.

Sense cap mena de dubte, el partit d’ahir va ser una lliçó de lectura tàctica per part dels dos entrenadors. Els detalls i el declivi de certes estrelles milanistes (Kaladze i Pirlo), van decidir el partit a favor dels “neroazurri”.

Persisteixen

Una cosa va prometre Guardiola al començar la temporada: “persistirem”, i l’equip persisteix fins al minut 93 de cada partit, com aquell qui diu. Els socis, o els aficionats com ara nosaltres, no ens podem queixar, malgrat que a la primera part el Barça no trobava el joc d’equip ni les ocasions; tot el pes queia en mans d’un sweet Iniesta que intentava desbordar per la seva banda mentre el Betis feia l’1-0 i després el 2-0, en errors de concentració dels defenses blaugranes i l’encert d’un perillós Betis que va poder fer el tercer a la segona part.

Hleb va començar bé i va acabar molt malament. És un jugador que no hauria de jugar en banda. Keita va estar molt apagat, i el 2-0 en contra no acredita que fes una gran tasca de contenció brutal, la veritat... igual que Busquets, no gaire fi. Alves estava accelerat, mal ubicat, només a la segona part es va entonar... En fi, com ja sabem, les rotacions, unides a un conjunt de discretes actuacions individuals fan, a vegades, un mal partit.

Per sort Iniesta va provocar hàbilment el penal que va transformar Eto’o (després del primer rebuig del porter), just abans del descans, i a la segona part ja es va veure una altra cosa. Era el Barça que tots coneixem, que combina, que crea ocasions, que mou ràpid la pilota... però no hi va haver sort ni encert. Només el just i necessari per fer el 2-2. Normal, si regales tota una primera part, després és complicat guanyar el partit.

Eto’o feia el segon després de la seva obstinació en quedar-se de “9” i recordar-li a Guardiola que ell ja li havia dit, que des d’allà marcaria. De fet, és on ha de jugar per rendir al màxim. No sabem si Leo, de “9”, hagués marcat o no. Sigui com sigui, Samuel i el seu ego segueixen intactes, i gràcies a això, ja porta 23 gols en 22 partits. Que segueixi així, aquest lleó sempre serà indomable.

Si el Barça hagués empatat una mica abans potser hagués pogut remuntar, però el més important és l’actitud de l’equip. Amb això ens quedem. Malgrat tot, s’ha d’anar amb compte i no regalar 45 minuts com ho va fer ahir el Barça, perquè no sempre es pot rubricar una remuntada èpica.

Dilema Eto'o

El Barça haurà d’afrontar aquest estiu, una decisió que pot marcar el futur a mig termini de l’entitat, la renovació o no d’Eto’o. Per tal de poder prendre una decisió, s’han de valorar principalment, tres factors: aspectes futbolístics, econòmics i personals.

La categoria futbolística d’Eto’o com a golejador és indiscutible, domina perfectament la finalització, gaudeix d’una gran velocitat i una ànsia de victòria insaciable. Potser per tot això, ens trobem davant del davanter amb més capacitat golejadora del panorama futbolístic actual. Les seves mancances es fan més evidents a mesura que s’allunya de l’àrea. Li falta riquesa tècnica i tàctica per poder ocupar posicions de banda o en zona de creació, i moltes vegades, l’obstinació d’ajudar a l’equip partint d’aquestes posicions provoca que es deixi en evidencia. Eto’o és el davanter amb la transició atac-defensa més ràpida d’Europa. Quan perd una pilota, canvia el “xip” ràpidament i passa a pressionar ferotgement la sortida de pilota del rival, provocant moltes recuperacions per l’equip. Hauria de millorar en el joc aeri i la rematada amb la cama esquerra.



Després d’analitzar els aspectes futbolístics del jugador, cal comentar els econòmics de la renovació o la venda. Actualment, Eto’o té 28 anys (en farà 29 aviat) si fem efectiva la renovació, ens trobarem amb un jugador lligat per tres anys més, és a dir, fins als 32 amb un salari proper als 8 milions d’€ nets. Evidentment, amb un futbolista que depèn de la seva aptitud física és una operació molt arriscada. Si el venguéssim, el preu de venda rondaria els 30-35 milions d’€, diners que es podrien utilitzar a buscar un substitut de garanties que podria ser Villa. Golejador com Eto’o, un any més jove i amb més capacitat tècnica que li permet llançar faltes, córners i jugar escorat a banda.

Finalment, els aspectes personals són, per nosaltres, el factor més important a l'hora de prendre la decisió de renovar o no a Eto’o i reconeguem-ho, el camerunès és una bomba de rellotgeria, no saps mai quin dia pot fer unes declaracions brutals que trenquin l’harmonia del vestuari i que rebentin aquest nou “cicle virtuós”. La seva inestabilitat emocional ja s’ha mostrat aquesta mateixa temporada per tant, pensem, si en un any que tot va bé ja apareixen conflictes, en èpoques més difícils la situació serà sostenible?

Per tot això, creiem que aquest estiu el Barça s’ha de plantejar vendre a Eto’o i fitxar a Villa.

"No estem cansats"

Tres punts més pel Barça de Pep, un equip imparable fins al moment. El més destacable del partit d’ahir va ser la força física i mental d’uns jugadors que no acusen l’elevat nombre de partits que ja porten a les seves esquenes.

L’equip va tornar a sortir endollat, després d’uns quants partits en els quals la càrrega física era evident, i el ritme, no tan agressiu. Però ahir jugaven més “titulars” que “suplents” per més que Pep no vulgui diferenciar-los i els tracti a tots per igual. Això es va notar en l’elevat ritme de joc, el toc ràpid i sobretot, el que trobem més destacable, la capacitat per canviar el “xip” en la transició atac-defensa. Quan el Barça perd una pilota, s’activa la mentalitat defensiva de l’equip de forma instantània, i tan el jugador que ha perdut la pilota com dos o tres més pressionen el rival que l’ha recuperat de forma asfixiant. Aquesta mentalitat no només l’aguanten tot el partit, sinó que la mantenen partit rere partit...

Va ser més que admirable el contraatac del primer gol, en només dotze segons. Ni el millor Chelsea de Mourinho... Alves recupera per Iniesta, que comença a córrer conduint la pilota gairebé des de la seva pròpia àrea. Messi per la dreta, Eto’o pel centre seguint la jugada i Henry doblant Iniesta per l’esquerra. El resultat el sabem. Tití està en forma i Eto’o sempre troba el gol.



El segon gol també és fruit d’un contraatac, una mica més llarg i amb una mica més de combinació. El tercer gol és una demostració de la importància d’Alves en aquest equip. La seva força i la seva contundència s’encomanen, és un jugador decisiu en aquest nou Barça. El millor lateral dret del món.

El Madrid, per la seva banda, guanya amb porteria a zero i per la mínima. Els seus números són bons però la seva frustració és majúscula, el Barça no s’apropa, el seu joc està a anys llum del joc blaugrana, el fet que el màxim rival es trobi a +12 és frustrant, porten números de campió però el Barça els supera... Aquesta setmana toca descansar mentalment, però és possible que el Barça ni tan sols ho necessiti.

L'embolic de les televisions (segona part)

El F.C. Barcelona està decidit a mantenir el veto a TV3 mentre la CCMA no garanteixi el pagament dels 30 milions d’euros. Aquesta quantitat és la que va deixar d’abonar Audiovisual Sport al club blaugrana perquè aquest va permetre l’entrada de les càmeres de TV3, que en aquell moment havia arribat a un acord amb Mediapro. D’allà va venir l’expulsió de dos consellers de TV3 del Consell d’Administració d’Audiovisual Sports, acord que fou declarat nul pel Jutjat Mercantil número 4 de Barcelona, per ser contrari a la llei (l’acord no es va incloure en l’ordre del dia de la reunió del Consell d’Administració, i això determina la seva nul·litat).

El Barça va demandar a Audiovisual Sport, reclamant el pagament del deute, i també a TV3, com a responsable solidària, ja que el canal català és “garant solidari” d’aquests drets. “Solidari” significa que es pot cobrar per igual d’Audiovisual Sports o de TV3; no és el mateix que “responsable subsidiari”, en tal cas significaria que si Audiovisual Sports no paga, TV3 ho hauria de fer, en canvi, “responsable solidari” implica que el Barça pot reclamar a qualsevol dels dos que pagui. Tot això encara està pendent de judici, per això no hi ha acord. TV3 vol esperar a que hi hagi sentència, per veure qui ha de pagar, si Audiovisual Sports o TV3... però el Barça té pressa per obtenir els diners, ja que ha de pagar els 57 milions d’euros a Sogecable pel que varem explicar ahir.

Joan Laporta va mentir o va incórrer en un error involuntari, quan va dir, el passat 13 de gener, que aquest pagament no tindria cap efecte sobre la tresoreria del club, “perquè hi ha 30 milions garantits per TV3”. Arran del que va passar dijous passat, quan per les diferències entre ambdues parts el Barça-Espanyol només es va veure per Tele 5 (que al seu torn, va incomplir amb Mediapro oferint el partit en analògic per Catalunya, quan no podia fer-ho, però això és un altre tema a afegir a la bogeria de les teles, que portarà Mediapro a demandar la cadena privada), sembla que les coses no són ja tan senzilles com les pintava Joan Laporta.

La provisió de fons que la directiva del Barça va incloure en els pressupost d’aquesta temporada (que arriba fins els 380 milions d’euros) és només de 9,5 milions d’euros, precisament a l’espera de que paguin Telefònica i TV3. No només sembla que hi pot haver problemes per obtenir els 25 milions d’euros de superàvit que es van anunciar a l’assemblea de l’agost, sinó que es podria generar dèficit.

El que no entenem és aquesta lluita fratricida. El Barça necessita TV3 com TV3 necessita el Barça. El divorci actual no té cap mena de sentit. Tan de bo s’arribi a una solució, a un acord, i que res d’això arribi a afectar l’àmbit esportiu. Al final, el perjudicat és el pobre espectador, que ja no pot gaudir tranquil del futbol sense veure’s bombardejat per problemes entre empreses com els que entre ahir i avui hem explicat en aquest blog, i que al final, no interessen a ningú.

Demanem disculpes i prometem que seguirem parlant de futbol...

L'embolic de les televisions (primera part)

El F.C. Barcelona deixa avui TV3 sense poder emetre el partit de Copa entre el Barça i el Mallorca. Per entendre aquesta història ens hem de remuntar als contractes de 12 de juny de 1999 i 15 d’octubre de 2003, segons els quals el F.C. Barcelona concedia primer a Telefónica i després a Sogecable tots els ingressos derivats de la participació de totes les seccions esportives del Barcelona en les competicions internacionals, a canvi d’una retribució fixa, més una part variable en funció dels resultats esportius, des de la temporada 2003/2004 a la 2007/2008, ambdues incloses.

El 12 de juliol de 1999, el F.C. Barcelona, presidit aleshores per Josep Lluís Núñez, subscrivia un contracte amb Telefónica, pel qual el Barça li cedia en exclusiva els drets per a l’explotació de la imatge televisiva i audiovisual. En el cas que els drets audiovisuals s’haguessin de cedir a les entitats organitzadores de les competicions, com és el cas de la UEFA amb la Champions League, el club es comprometia per aquest contracte a pagar la totalitat de les retribucions que percebés de la UEFA per qualsevol concepte, a Telefónica.

El contracte de 15 d’octubre de 2003 no és més que la continuació del primer, ara a mans, no de Telefónica, sinó de Sogecable, que “hereta” parcialment aquests drets, és a dir, inicialment els comparteix amb Telefónica; més endavant Vía Digital (l’accionista majoritària de la qual era Telefónica) s’integraria dins l’aparell de Sogecable, passant aquesta a obtenir tots els drets (desembre de 2004). Telefónica mantenia un 16,38% de la nova Sogecable, mateix percentatge que tenien els altres dos socis de referència de la companyia: Prisa i Canal Plus.

Qüestions societàries a part, resulta que arribats a un determinat punt, el F.C. Barcelona va al·legar que només li corresponia pagar una part i no la totalitat dels ingressos rebuts de la UEFA a Sogecable, com sembla que s’havia compromès en aquests contractes.

Per aquest motiu, i després de les reiterades negatives del F.C. Barcelona a reconsiderar la seva postura, Sogecable va presentar una demanda davant dels Jutjats de Primera Instància de Barcelona en data 4 de maig de 2007. L’assumpte va recaure sobre el Jutjat de Primera Instància número 47, que ha condemnat al F.C. Barcelona a pagar 49.353.062 euros més el 16% d’IVA, és a dir, 57.249.552 euros, més els seus corresponents interessos, a Sogecable. A aquesta quantitat se li haurà de sumar l’import total rebut de la UEFA per la participació del Barça a la Champions la temporada 2007/2008, més els seus corresponents interessos legals, quantitat que no ha estat determinada en aquest procés per ser posterior a la demanda presentada per Sogecable, encara que la UEFA calcula que són uns 27,5 milions d’euros, segons va publicar en la seva revista oficial Session Review. La sentència també condemna el Barça a pagar les costes del procés.



Davant d’aquesta sentència cap recurs d’apel·lació davant de l’Audiència Provincial de Barcelona, no obstant, el nostre Dret Processal permet l’execució provisional d’una sentència. Pel que llegim als diaris s’ha sol·licitat aquesta execució provisional. El Barça ho ha de pagar sí o sí en menys de tres mesos, independentment de la marxa del seu recurs d’apel·lació. Es tracta d’una mena de “fiança” i en cas de guanyar l’apel·lació, el Barça recuperaria els diners.

El F.C. Barcelona confia que la seva interpretació del contracte sigui la correcta, per això ha recorregut la sentència (llegireu als diaris que l’assumpte està “sub iudice”, perquè la sentència no és ferma, malgrat s’hagi executat provisionalment). Tanmateix, sembla que el Barça té previst pagar aquests diners a través de Telefónica, i la resta espera obtenir-ho de TV3.

En definitiva, la qüestió és que el Barça ha incomplert contractes amb Sogecable, i pretén que entre Telefònica i TV3 li paguin la quantitat a la que ha estat condemnada provisionalment. A TV3 la trobem enmig del sarau perquè figura com a garant solidari en un altre judici, que ni tan sols està resolt, del Barça contra Audiovisual Sport (empresa participada per Sogecable en un 80% i per la CCMA, la Coorporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, vaja, bàsicament, TV3, en un 20%). En aquest segon judici (diferent del primer), el Barça reclama que Audiovisual Sports és qui deu diners al Barça, pels drets de la temporada passada.

TV3 respon justament això, que és garant en una altra cosa, que és un altre plet i que no està resolt. De manera que difícilment el Barça tindrà el suport de TV3 per fer front a aquest pagament. Per això la CCMA ha negat que Televisió de Catalunya (TV3) es faci càrrec dels 30 milions d’euros que li reclama el Barça, acord que pel que sembla és verbal i del qual no existeix cap document firmat.

El Barça no vol deixar que TV3 emeti cap partit més aquesta temporada mentre el canal català no es comprometi per escrit a pagar: el club està decidit a mantenir el veto a TV3 mentre la CCMA no garanteixi el pagament dels 30 milions d’euros. Demà, el final de la historieta...

Reflexió “Red”

Quan ets barcelonista vols que el Madrid perdi sempre, per això ens preocupa especialment el tema Liverpool de cara a l’eliminatòria de Champions. El Liverpool en aquest mercat d’hivern ha dur a terme una operació estranyíssima, ha venut Robbie Keane al Tottenham per la meitat de preu que va pagar aquest mateix estiu.



Aquesta operació pot resultar decisiva de cara a l’eliminatòria davant el Madrid. Benitez es queda amb un únic davanter pur, Torres. La parella de davanters ha desaparegut d’Anfield. Sembla que el tècnic madrileny ha decidit a adoptar el sistema 1-4-5-1 com a base. L’alineació bàsica és: Reina - Dossena, Skrtel, Carragher, Arbeloa – Mascherano, Xabi Alonso, Riera, Gerrard, Kuyt – Torres. Com veiem, hi ha dos mig centres defensius però amb capacitat de creació (Mascherano, Xabi Alonso). Un interior amb capacitat 1x1, un altre interior amb molta capacitat de treball i gol, i un mitja punta (Gerrard) per darrera de Torres, aprofitant les arribades des de segona línia.

Ens agrada aquest sistema per la gran adaptabilitat del mateix, defensivament pots acumular fins a 10 persones darrera la pilota (1-4-5-1) i ofensivament es pot convertir en un 1-4-3-3 que permet crear superioritats. Tot i això, hem de considerar de cara a la Champions League, que la plantilla només disposa d’un davanter pur, ja que Kuyt s’ha adaptat definitivament a la posició d’interior dret. Una inoportuna lesió de Torres en aquest tram de temporada, pot provocar que els “Reds” es presentin al Bernabeu sense davanter centre i com ja sabem, el futbol és qüestió de detalls.

- A partir d’ara, podreu veure alguns dels nostres articles traduïts al castellà a la següent web: http://deporterase.blogspot.com/ (només es veu una entrada al dia, clickeu a "entradas antiguas").

- Aviat un article sobre l'embolic de les teles i el Barça, especialment pel problema entre TV3 i el F.C. Barcelona, després d'una feixuga recopilació d'articles periodístics per intentar entendre què està passant...

Messies

Es presentava un partit complicat pel Barça, el Madrid ja havia jugat i guanyat, el Racing és un equip difícil de batre defensivament, Zigic és un perill constant per qualsevol parella de centrals, el Barça venia d’un desgast físic important amb l’Espanyol, etc.




Guardiola ha modificat el plantejament tàctic en fase ofensiva per aquest partit, en comptes del 1-4-3-3 habitual, es passa a un 1-4-4-2 amb rombe al mig camp, Iniesta actua de mitja punta per darrera dels davanters, Henry enganxat a l’esquerra, Eto’o al mig i tota la banda dreta per Alves. Defensivament, el sistema es reconverteix, es passa a un 1-4-5-1 amb Iniesta a la dreta cobrint les incursions ofensives del lateral esquerra.

El Racing per la seva banda ha plantejat un 1-4-4-2 amb Zigic i Jonathan Pereira com puntes. En fase ofensiva el Racing té dos arguments: passades interiors buscant el davanter ràpid o joc directe perquè Zigic la descarregui o la pentini buscant la segona jugada. Defensivament, intentava pressionar en la zona de construcció del Barça, sempre amb 9 jugadors per darrera la pilota. Cal comentar que Zigic no pressiona mai la sortida de la pilota ja que quan el Racing recupera la pilota, no disposaria de cap referència a dalt i la transició defensa-atac s’alentiria molt.

Aquest plantejament ha funcionat al equip cantàbric fins a l'entrada de Messi, fins aquell moment el Barça era un equip pla i previsible. Desprès, i gràcies al cansament dels jugadors del Racing, el Barça ha començat a trobar espais, la pressió no era tant asfixiant i les ocasions s’han començat a produir. Amb dos aparicions decisives, Messi ha decidit el partit, ha marcat el gol 5.000 i manté al Madrid allunyat a 12 punts.